Transformació 278: Didascàlia

per Margarida

En alçar-se el teló, l'escena s'il.lumina d'una llum molt tènue, que progressa lleugerament en intensitat, sense arribar a adquirir força. És suficient com per permetre descobrir un terra obscur i accidentat , una superfície aquí compacta i grumollosa, allà rugosa i escrustonada. És com si hagués absorbit l'olor de la mort i ara l'escampés arreu. Dos homes apareixen al fons. Un té aspecte més aviat acurat; l'altre, amb barba sense afaitar, sembla sortit talment d'una malaltia. Van intercanviant comentaris en veu baixa, amb aire natural.

Lluny se sent el plor d'un nadó.

Transformació 277: els trauses

Per Joan Martorell

- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-

L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.

-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-

-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-

El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.

S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-

L´home més gran, somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.

-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-

- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.

Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.

-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-

I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.

Transformació 276: xocolata