tag:blogger.com,1999:blog-54905782092982401192024-03-05T23:57:50.594+01:00transformacionsphttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.comBlogger301125tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-1523484871005501302008-10-10T22:00:00.000+02:002012-11-10T17:46:02.942+01:00Transformació 278: EpílegCaminaven a poc a poc.<br />
<br />
En pere, un home solemne, ben vestit, amb barba i cabells grisos; la cigarreta sempre als dits.<br />
La xurri, amb els cabells despentinats i sense maquillar –ni un punt de vermell als llavis-, però sempre atractiva, feia cara de cansada.<br />
<br />
Estaven abstrets en la conversa i en p s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.<br />
<br />
<span style="color: #990000;">-Ostres, xurri, em sembla que a la vida no tinc temps per a tot....</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- Ni jo, ja ja ja! Jo no tinc temps ni per riure ni per plorar, ni per divertir-me... potser per ensopir-me... Però, vols dir que no exageres? Potser sí, que hi hagi prou temps, massa i tot.</span><br />
<br />
<span style="color: #990000;">- És clar que no, o és clar que si. Tot depèn.</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- L'autèntic problema és aprofitar el temps que tenim. Però el deixem perdre de manera lamentable: hora a hora, dia a dia... no ens en adonem. Mil anys tinguèssim, mil anys més voldríem. O no.</span><br />
<span style="color: #990000;">- És l'incertesa de quan et tocarà, així sempre estem patint per si la vida s'acaba de cop, per si ens posem malalts o patim una desgràcia sobtada. A certa edat això no t’hauria de preocupar perquè ja ho saps, ja ho assumeixes, però en certa manera t’hi rebel·les cada cop més. Quina paradoxa!</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- És un yin-yang. I pots viure-hi d'esquenes, o de cara. La Rodo hi vivia de cara, massa conscient, trobo, d'una cosa que, en el fons, ni té remei, ni es pot predir.</span><br />
<br />
<span style="color: #990000;">- Si, sembla com si la Mercè en el punt de néixer ja hagués decidit preparar-se a morir. Perquè tots els seus escrits són plens de ganes de plorar. De les criatures, de les noies, de les dones - fins i tot alguns homes melangiosos... és com si a la seva vida sempre hagués plogut, i els pocs moments alegres, haguessin estat com accidents, curts i plens de conseqüències.</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- Si, com si fossin anuncis de tempestes terribles. Però alhora sembla com si ella fos tan vital! tan plena d'energia, tan independent, tan egoista i creativa, tan inquieta i plena de caràcter.</span><br />
<span style="color: #990000;">- És clar: riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. De fet, la seva obra és molt autobiogràfica, i ella va tenir una infantesa i adolescència molt marcades per situacions molt difícils i grans solituds.</span><br />
<span style="color: #000099;">- Doncs jo penso que cent anys després, si la veièssim al seu bressolet recen nascuda, la sentiríem plorar. Perquè ella ho sentiria.</span><br />
<span style="color: #990000;">-Sentiria què?</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- Home, què vols que sigui! Doncs l'olor de la seva pròpia mort!...no, no, no riguis, seriosament: penso que aquesta pena era part de la seva pròpia essència. El que li pogués passar després a la seva vida només li devia reforçar. Aquest sentiment omple els seus escrits, i després de tantes transformacions, crec que nosaltres també ho durem a dins per sempre.</span><br />
<br />
<span style="color: #990000;">- Va, va, xurri, no dramatitzis. A la fi només sap de la mort qui té vida, i la Rodoreda, sovint envoltada de morts, tenia vida per tots cantons.</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- Mort, mort... aprofitant que avui és el centenari del naixement de la Rodo, ... no trobes que és bon dia per deixar de parlar-ne? com que ja fa temps que no arriben noves transformacions... Perquè no aprofitem i tanquem ja el bloc?</span><br />
<br />
<span style="color: #990000;">- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint, pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.</span><br />
<span style="color: #990000;">- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.</span><br />
<br />
<span style="color: #000099;">- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 278! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?</span><br />
<br />
<span style="color: #990000;">- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant!</span><span style="color: #990000;"> Hi tornem?</span><br />
<span style="color: #000099;">- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?</span><br />
<br />
<span style="color: #990000;">- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!</span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-71559701581528976612008-10-10T19:44:00.000+02:002012-11-10T17:43:08.696+01:00Transformació 277: Didascàlia<div align="justify">
<strong>per Margarida</strong><br />
<span style="color: #990000;">En alçar-se el teló, l'escena s'il.lumina d'una llum molt tènue, que progressa lleugerament en intensitat, sense arribar a adquirir força. És suficient com per permetre descobrir un terra obscur i accidentat , una superfície aquí compacta i grumollosa, allà rugosa i escrustonada. És com si hagués absorbit l'olor de la mort i ara l'escampés arreu. Dos homes apareixen al fons. Un té aspecte més aviat acurat; l'altre, amb barba sense afaitar, sembla sortit talment d'una malaltia. Van intercanviant comentaris en veu baixa, amb aire natural. </span></div>
<div align="justify">
<span style="color: #990000;"><br />Lluny se sent el plor d'un nadó.</span></div>
Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-60085654487204436962008-10-09T23:59:00.000+02:002012-11-10T17:41:48.397+01:00Transformació 276: xocolata<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLA95hI8-CsOMT1bfAk4Q8HRN6U8Kty_dltqU_jEOCjF2GCZs_8u601VkQ04aptnT02C3pq5mFDLUS4kh8VqxtBlKaX2zSna-fZpIylqqpAXbkyDvEG5N904CIvnvTS5ek2kPRDXyTh6k/s1600-h/a+la+vida+no+hi+ha+temps.JPG"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5266779894136739074" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLA95hI8-CsOMT1bfAk4Q8HRN6U8Kty_dltqU_jEOCjF2GCZs_8u601VkQ04aptnT02C3pq5mFDLUS4kh8VqxtBlKaX2zSna-fZpIylqqpAXbkyDvEG5N904CIvnvTS5ek2kPRDXyTh6k/s400/a+la+vida+no+hi+ha+temps.JPG" style="cursor: hand; display: block; height: 225px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /></a><br />
<div>
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhjRQpiO630yuucDwyA2s-9O3UAwkc21yeXN7-O6-I_uLoMeKsRPrh3kBmVVomGzPCJR3LTCShxeEraTvMh6atA8Bg7QpGaLidfE-D3GOTkSY5JFYyAbWJa54gZK8Xx61XPoeayA_s0D8E/s1600-h/a+la+vida+no+hi+ha+temps.JPG"></a><br />
<br />
<div>
</div>
</div>
Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-69148696062860768922008-10-09T23:30:00.000+02:002012-11-10T17:40:55.610+01:00Transformació 275: els trauses<span style="color: black;"><strong>Per Joan Martorell</strong></span><br />
<span style="color: #cc0000;"></span><br />
<span style="color: #990000;">- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-<br /><br />L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.<br /><br />-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-<br /><br />-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-<br /><br />El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.<br /><br />S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.<br /><br />-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-<br /><br />L´home més gran, somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.<br /><br />-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-<br /><br />- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-<br />-Ja senten què? -<br />-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.<br /><br />Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.<br /><br />-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-<br />-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-<br /><br />I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.</span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-63535940642641609252008-10-09T23:02:00.004+02:002008-10-09T23:02:00.141+02:00Transformació 274: colorins<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3J17PX_Y8IFtNaOkMxBNYENCo8sXzX-6u_4KyiTyHCTltoHfMCc33ToAvb8dEp1STRENbyC3q6r0NLAw6XTBc-lZsq721zS90IN5tou3VPTz6_v_pud2yya0l24A-siaxvFUwNPKc_ls/s1600-h/colorins.bmp"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5252666285437766962" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3J17PX_Y8IFtNaOkMxBNYENCo8sXzX-6u_4KyiTyHCTltoHfMCc33ToAvb8dEp1STRENbyC3q6r0NLAw6XTBc-lZsq721zS90IN5tou3VPTz6_v_pud2yya0l24A-siaxvFUwNPKc_ls/s400/colorins.bmp" border="0" /></a><br /><br /><br /><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPc32HZhW6BIeXQZ7x88RUsEReSqtU5wQIZ-09Ky4UYyNP2QQvYZnSg6xOpMo4wtSdAN8Z0m0NnJ1rdJxsiLZy4W17wotonviNgQrerS3C2VBuG9VFZuS1VZVzrSxILR2uQmkeIuQpoEs/s1600-h/Nueva+imagen.bmp"></a><br /><br /><br /><br /><div></div></div>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-83007686099559381472008-10-08T22:50:00.000+02:002008-10-08T22:58:48.886+02:00Transformació 273: 2H<a href="http://aquari.blogspot.com/"><strong><span style="color:#000000;">Per martí</span></strong> </a><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi52Q7X4Dhz0s1CiwN01TLNQGzb9WE0y3PAQ8Qd_ybB87Tz_En6q0BAbEHxY3Omr6lWAoy2DVcK4-eGG3thvi-TvrAJk0GB_-FgBPlKi_S8DoFl9vcDjaRWwkrOKb6Z_E_y2-of4OLE0a4/s1600-h/2H.bmp"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5254889514804581922" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi52Q7X4Dhz0s1CiwN01TLNQGzb9WE0y3PAQ8Qd_ybB87Tz_En6q0BAbEHxY3Omr6lWAoy2DVcK4-eGG3thvi-TvrAJk0GB_-FgBPlKi_S8DoFl9vcDjaRWwkrOKb6Z_E_y2-of4OLE0a4/s320/2H.bmp" border="0" /></a>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-91182660104930467282008-10-07T23:22:00.001+02:002008-10-08T01:29:01.405+02:00Transformació 272: Monòleg d'un crític primerenc<strong>Per Pere</strong><br /><br /><span style="color:#990000;">Estic nerviós perquè no sé per on començar ni quin sistema seguir. Fer una valoració crítica d’un text literari és una empresa senzilla quan es tracta d’explicar als amics les teves impressions, però escriure-la per una revista, ni que sigui d’àmbit restringit, és una altra cosa. Quin mètode seguir? Trio un sistema convencional de provada solvència, com el de Forster o em decideixo per una cosa més moderna? M’implico amb la història o em baso en l’estructura? Booth o Todorov? La meva tendència en els darrers anys ha estat genettista, però crec que en una publicació divulgativa per a un públic amplíssim–encara que la llegeixin quatre gats- la terminologia de Genette i seguidors pot semblar pedant i incomprensible. Parlar de narrador heterodiegètic –o és homodiegètic?- (narrador heterodiegètic del nivell extradiegètic?), de focalització interna –o és omniscient?-, de discurs directe, etc., no convencerà ningú; no és qüestió de recórrer a cada moment al diccionari de termes literaris.<br /><br />Què faig? Potser que em deixi portar pel sentit comú com fan els crítics dels suplements literaris dels diaris i digui simplement la meva impressió prescindint de qualsevol altra consideració. En aquesta història no té cap importància el tipus de narrador, ni la focalització, ni la trama o la història, ni el lloc, ni els mateixos personatges, tant podrien ser el de la barba i el malaltís com qualsevol altre. En aquest text el que importa és el motiu, o, mirant-ho des d’una altra perspectiva, el temps, el temps que s’acaba, la brevetat del temps, la inevitable angoixa d’un temps destinat a la desaparició, a la mort, al no res. No s’hi pot fer res.<br /><br />Escric això del temps que és una obvietat? Se’m tiraran a sobre! Aquesta meva tendència a dir sempre que sí em preocupa, només em porta maldecaps innecessaris. Ara mateix truco i m’invento qualsevol excusa. Però, per altra banda, algun dia m’he de decidir; el text no pot ser més senzill... És clar que per parlar d’aquest dos que caminen potser m’hauria de llegir tot el conte a poc a poc. Quina mandra! </span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-62932573740009807802008-10-05T22:43:00.000+02:002008-10-05T22:43:00.271+02:00Transformación 271: Zeugma<strong><span style="color:#000000;">Por Xurri</span></strong><br /> <br /><span style="color:#000099;">Lentos. </span><span style="color:#000099;">Alto, galano, barbado y rubicundo uno; flaco, sucio y enfermizo el otro. </span><br /><span style="color:#000099;"></span><br /><span style="color:#000099;">Habla abstraída, enfatizada al mesar su barba: </span><br /><span style="color:#000099;"></span><br /><span style="color:#000099;">-Breve vida, y tanta emoción! Inicio abocado al final, que apena a los niños... </span><br /><span style="color:#000099;"></span><br /><span style="color:#000099;">-¿el qué?</span><br /><span style="color:#000099;"></span><br /><span style="color:#000099;">- Muerte en el aire. Resignación.</span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-36979824420425345442008-10-03T21:55:00.004+02:002008-10-14T21:18:26.685+02:00Transformació 270: l'escala<div align="left"><a href="http://xurri.blogspot.com/"><strong><span style="color:#000000;">Por Xurri</span></strong></a></div><br /><div align="right"></div><br /><span style="font-size:78%;"><span style="color:#663366;">- Ja senten què?<br />- Que a la vida no hi ha temps per a res.<br /></span><span style="color:#ffffff;">..................................</span> </span><span style="font-size:78%;"><span style="color:#660000;">caminaven a poc a poc,<br /></span><span style="color:#ffffff;">........................................</span> </span><span style="font-size:78%;"><span style="color:#cc0000;">caminaven a poc a poc,<br /></span><span style="color:#ffffff;">................................................</span><span style="color:#660000;">caminaven a poc a poc,</span><br /><span style="color:#ffffff;">.......................................................</span></span><span style="font-size:78%;"><span style="color:#cc0000;">caminaven a poc a poc,<br /></span><span style="color:#ffffff;">.............................................................</span><span style="color:#660000;">caminaven a poc a poc,</span><br /><span style="color:#ffffff;">...................................................................</span><span style="color:#cc0000;">caminaven a poc a poc,</span><br /><span style="color:#ffffff;">..........................................................................</span><span style="color:#660000;">caminaven a poc a poc,</span><br /><span style="color:#ffffff;">.................................................................................</span></span><span style="font-size:78%;"><span style="color:#cc0000;">caminaven a poc a poc,<br /></span><span style="color:#ffffff;">........................................................................................</span><span style="color:#660000;">caminaven a poc a poc,</span><br /><span style="color:#ffffff;">..............................................................................................</span> <span style="color:#cc0000;">caminaven a poc a poc.</span></span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-59893272050683349492008-10-01T02:54:00.001+02:002008-10-01T02:54:00.738+02:00Transformació 269 : alfabet essencial amb afegits prescindibles<strong>Per p</strong><br /><br /><span style="color:#990000;">Abstrets, (acabar), (afaitar), (alt), (avesar-se), barba, (bolquers), caminaven, (conversa), (criatures), divertir.se, ensopir-se, (escampada), (estar), -fatalitat-, ganes, (grisa), haver-hi, (homes), i, -joc-, -kamikaze-, les, mà, (magre), (malaltia), (mort), néixer, olor, paraules, (passar), (plorar), (pòmuls), (preparar), (punt), que, riure, sentir, (solemne), (sortir), (sospesar), temps, un, vestit, (vida), -wagnerià-, -ximples-, -yperita?-, -zero.</span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-56698352509150872008-09-29T22:56:00.005+02:002008-09-30T00:57:30.562+02:00Transfornació 268: la inauguració<strong>Per Xurri</strong><br /><br /><span style="color:#cc0000;">Caminaven a poc a poc. Ell era molt alt, un home solemne, ben vestit, i ben afaitat, engominat, perfumat i amb un bronzejat de casa bona. Ella, magre, ossuda, maquillada, semblava que acabés de sortir d'una intervenció quirúrgica. Entre els escortes, estaven abstrets en el trajecte, tot i que el més alt s'aturava de tant en tant i saludava amb parsimònia - el somriure forçat, un xic fastiguejat - la multitud que els aclamava. Arribats al faristol, ell es va aclarar la veu, com si volgués sospesar bé les paraules.</span><br /><br /><em><span style="color:#000099;">-Es para mí un motivo de orgullo estar aquí hoy, para compartir con todos vosotros esta jornada singular. Aunque en la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse ... al punto de nacer ya tienes que prepararte para reinar. Y es que las ganas de llorar que tiene Leonor son porque ya lo siente. </span></em><br /><br /><em><span style="color:#000099;">-Pero... ¿qué dices? ¿ya siente qué? </span><span style="color:#990000;">- mormolà ella, imperceptiblement, entre dents, inquieta, sorpresa</span></em><span style="color:#990000;"><br /><em><span style="color:#000099;"></span></em></span><br /><em><span style="color:#000099;">-El olor de república federal, que se expande. Luego uno se acostumbra...</span></em>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-86155153787729468342008-09-27T21:55:00.001+02:002008-09-27T21:55:00.897+02:00Transformació 267: sense verbs<strong><span style="color:#000000;">Per Katrin</span></strong><br /><span style="color:#990000;"></span><br /><span style="color:#990000;">A poc a poc. El més alt, un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, mal afaitat, com convalescent. Abstrets en la conversa, i el més alt, de tant en tant, la mà per la barba...</span><br /><span style="color:#990000;"></span><br /><span style="color:#990000;">-A la vida, temps per a tot: no. Rialles i plors, diversions i ensopiment... i al punt de l'origen, el final. Llavors, els petarrells de les criatures de bolquers, obviament...</span><br /><span style="color:#990000;"></span><br /><span style="color:#990000;">-Obviament, què?</span><br /><span style="color:#990000;"></span><br /><span style="color:#990000;">-Doncs l'olor escampada de la mort... Després, el costum...</span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-73047891782623996542008-09-25T21:16:00.002+02:002017-06-17T11:50:40.524+02:00Transformación 266: estadística<a href="http://xurri.blogspot.com/"><strong><span style="color: black;">Por Xurri</span></strong></a><br />
<br />
<span style="color: #000099;">Caminaban a una velocidad inferior a la del promedio de caminantes. Uno tenía una altura por encima del percentil 90 de la población general, en valoración en una escala de elegancia sería clasificado como <em>"bien vestido",</em> pertenecía al subgrupo de individuos con barba canosa y tenía los pómulos más enrojecidos que la media. El otro, de peso varias desviaciones estándar por debajo de la media, no alcanzaba los estándares mínimos del concepto <em>"rasurado",</em> y por su aspecto general quedaría clasificado en la categoría de "enfermizo". La probabilidad de que prestasen atención a cualquier otra actividad que su conversación era negligible, lo cual enfatizaba el más alto al realizar un gesto (pasar la mano por la barba) cuya correlación con el deseo de enfatizar ha demostrado ser prácticamente de 1 en varios estudios de expresión no verbal. </span><br />
<span style="color: #000099;"></span><br />
<span style="color: #000099; font-family: "arial";">-Es probable que nuestra expectativa de vida sea insuficiente para ejecutar todas nuestras expectativas de actividades (reír y llorar, divertirse y aburrirse…). La expectativa de vida no es más que una distribución de probabilidad, pero el valor individual puede ser tanto de días como de más de un siglo: es una incógnita para la que hay que prepararse. Y por eso lloran los niños de pecho, porque ya lo sienten.</span><br />
<span style="color: #000099; font-family: "arial";"></span><br />
<span style="color: #000099; font-family: "arial";">-¿Ya sienten qué?</span><br />
<span style="color: #000099; font-family: "arial";"></span><br />
<span style="color: #000099;"><span style="font-family: "arial";">- La incertidumbre y la arbitrariedad de su contribución a la distribución de probabilidad... después uno aprende a ignorarlas...</span> </span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-89002604862918170572008-09-23T01:45:00.002+02:002008-09-25T00:31:13.880+02:00ronos tnemelpmoc: 562 óicamrofsnarT<strong>erep reP</strong><br /><br /><br /><br /><br /><embed pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" src="http://www.goear.com/files/localplayer.swf" width="366" height="75" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="file=6e1dec5" quality="high"></embed><br /><br /><br /><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf" flashvars="file=6e1dec5" quality="high" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" width="363" height="129"></embed>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-87832226252674725032008-09-21T00:09:00.001+02:002008-09-21T00:09:00.255+02:00Transformació 264: Hipèrbaton<strong><a href="http://xurri.blogspot.com/"><span style="color:#000000;">Per Xurri</span></a></strong><br /><br /><br /><span style="color:#990000;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjF_RxzhILP6ywAq1QCnaGn3AqfmQlmbUON6WfNm-xopZQKYo_fVI_9JkRyVAUySduoYLpPIKH6AjgBjBYPoqrGsNcscyoUmlu56XCjX8VuhU8gxQf2HrFNFnK6zTZyoicrjCYWT7Prxyo/s1600-h/yodaentrerejas.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5243783039029149282" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjF_RxzhILP6ywAq1QCnaGn3AqfmQlmbUON6WfNm-xopZQKYo_fVI_9JkRyVAUySduoYLpPIKH6AjgBjBYPoqrGsNcscyoUmlu56XCjX8VuhU8gxQf2HrFNFnK6zTZyoicrjCYWT7Prxyo/s200/yodaentrerejas.JPG" border="0" /></a>Poc a poc caminaven a . Solemne un vestit ben era home, alt més el, grisa barba la amb i una pòmuls els vermells mica; acabés que, magre, malaltia sortir d'una afaitar sense l'altre semblava que. Conversa abstrets en la estaven, i bé sospesar paraules com volgués si, l'alt més s'aturava i es barba per la en tant de tant mà la passava .</span><br /><span style="color:#990000;"></span><br /><span style="color:#990000;">-No temps tot per a vida la, ha hi!. Ensopir-se, plorar, divertir-se, riure i i ... morir preparar a neixer punt al ja tu has de. Que perquè de ja bolquers criatures de les plorar ganes tenen és senten ho perquè.</span><br /><span style="color:#990000;"></span><br /><span style="color:#990000;">-Què ja senten ?</span><br /><span style="color:#990000;"></span><br /><span style="color:#990000;">-Mort ha hi l'olor escampada que ... Avesa un s'hi després...</span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-36600914726829001042008-09-19T01:57:00.000+02:002008-09-19T01:57:00.525+02:00Transformació 263: Memòria creixent<strong>Per la Gemma</strong><br /><br /><span style="color:#990000;">-Ara que hi penso, aquells dos paios que vam veure l’altre dia aturats davant de casa teva, avui els he tornat a veure. Recordes que els vam trobar una mica estrafolaris? Un tot ben vestit, amb una barba grisa, i en canvi l’altre, desarreglat i sense afaitar. Avui m’he fixat que tampoc anava afaitat. ¿T’hi vas fixar que el més alt anava parlant i parlant sense deixar de tocar-se la barba? Doncs avui feia el mateix. L’escanyolit, el que semblava que hagués sortit d’una malaltia, seguia amb el cap baix, sense parlar, escoltant-lo. Com que vam quedar-nos-els mirant una bona estona perquè feien una parella tan estranya, quan avui me’ls he tornat a trobar he parat atenció en la seva conversa. Quina conversa, noi! El de la barba grisa li parlava de la mort al tio d’aspecte malalt. T’ho imagines? El tio malalt i l’altre parlant-li de la mort. Bé, parlava de la vida, de la seva brevetat, i de tot això, ja saps, el clàssic tema de sempre. Ara que... he al·lucinat quan de sobte el paio li surt amb que la mort fa pudor i que els nadons en néixer ja la senten. </span><br /><br /><span style="color:#990000;">-Ja senten què?<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-La pudor, home! Que no m’escoltes?<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-Tia, és que has agafat la directa i no et segueixo! Parles massa de presa! Jo tinc al cap la imatge d’aquell parell d’ahir caminant lentament, i tu em surts amb la pudor de no sé què!<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-Doncs això era el que li deia el paio de la barba! Que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers només en néixer és perquè ja la senten!<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-Quina pudor?<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-La de la mort, home!<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-Però que dius, tia!<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-Allò que deia el paio de la barba, t’ho estic dient!<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-No entenc res...<br /></span><br /><span style="color:#990000;">-No pateixis...Va dir que hi estem avesats...<br /></span><br /><span style="color:#990000;">- ...</span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-62563598949207532062008-09-17T01:21:00.002+02:002008-09-17T01:43:09.508+02:00Transformació 262: Definicional<strong>Per pere</strong><br /><br /><span style="color:#cc0000;">Avançaven sense aixecar un peu fins que l'altre tocava a terra. Un era un mascle de l'espècie humana arribat a l'edat adulta d'extensió vertical considerable, amb una bona roba adaptada al cos per tapar la seva nuesa, amb pèl de color intermediari entre el blanc i el negre a la regió maxil·lar inferior i amb lleuger color de la sang arterial a cada part de la cara que s'estén des de l'ull fins al nas; l'altre era un mascle de la mateixa espècie, amb escàs teixit adipós i filaments curts de matèria còrnia a la part inferior de la cara, en aparença afectat d'una alteració de l'estat del cos pertorbador de les seves funcions vitals habituals. Intercanviaven paraules, aliens a tot allò procedent del seu entorn immediat i el de més alçada a intervals irregulars deixava de fer passes i es passava la part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, pel pèl de la seva mandíbula com si tingués la voluntat de fer-se una idea aproximada de les seves unitats significatives formades per un o més morfemes i caracteritzades per una certa autonomia dintre de les oracions o els sintagmes.<br /><br />-A l'estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi no hi ha temps per a tot: fer moviments dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyats ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada i vessar llàgrimes, entretenir-se agradablement i estar-se com qui es troba mig adormit... i en el petit -o llarg- espai de temps en què se surt del ventre de la mare ja et cal encaminar a la cessació de la vida. Perquè els desitjos de vessar llàgrimes que tenen els qui encara beuen llet materna (o un succedani) i van amb calces que embolcallen el seu cos per tal d'absorbir les miccions i la matèria fecal és perquè ja ho percebem per mitjà dels sentits.<br /><br />-Ja perceben quina cosa?<br /><br />-La sensació produïda per l'òrgan de l'olfacte, detectable arreu, de l'acabament de les funcions vitals. Més tard hi acaben prenen l'hàbit.</span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-47941333305016108022008-09-15T19:13:00.001+02:002008-09-15T19:13:00.491+02:00Transformació 261: Flashback<strong><a href="http://zwitterioblog.blogspot.com/"><span style="color:#000000;">Per XeXu </span></a></strong><br /><br /><span style="color:#cc0000;">A la maternitat, un dissabte al matí qualsevol, dos nadons feia estona que eren desperts. El primer, llargarut i amb un gorret de gossets, mirava pertot com si volgués aprendre aquest món, com si li faltés temps per absorbir tot el que el seu entorn li oferia, amb els ulls esbatanats, grossos i d'un blau intens. Al costat, un altre nen més esquifit i amb una tonalitat de pell una mica groguenca, mirava només l'altre nen a través del metacrilat del del bressol.</span><br /><br /><span style="color:#cc0000;">De sobte, el nen esquifit va ser conscient d'aquella propietat que tots els nens recentment nascuts tenen, i que després perdem amb el temps, que és la de comunicar-se telepàticament. El que semblava més saludable li va fer arribar les seves impressions:<br /><br />- Ei, i tu què vols ser de gran? Tinc tantes ganes de sortir d'aquí de veure el món... seré molt feliç, aquesta vida és molt maca, li sentia dir a la mare mentre em portava dins. Friso per poder-me valer per mi mateix, de caminar, de córrer, de conèixer gent.<br /><br />- Jo no estic segur de si entenc el que m'estàs dient -va contestar el malaltís-, tot plegat em fa una mica de por.<br /><br />- I ca! Aquesta vida s'ha de viure, si comences així no podràs gaudir-la, cal agafar-la amb ganes, que per morir-nos sempre hi som a temps.</span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-9900695514708883122008-09-13T19:18:00.002+02:002008-09-13T19:23:41.011+02:00Transformació 260: L'onze de setembre<a href="http://dipofilopersiflex.blogspot.com/"><strong><span style="color:#000000;">Per Sani</span></strong></a><br /><br /><span style="color:#cc0000;"></span><br /><br /><span style="color:#cc0000;">Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la canço d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge annual. Aquest any havien canviat el protocol i és per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.</span><br /><span style="color:#cc0000;"><br /><br />José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà <em>"Montilla, t'estimo"</em> però ell ni es va immutar.<br /><br /><br />Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.<br /><br /><br />De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..<br /><br />- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat ...déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, , cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "<span style="color:#333399;">tranquillo</span>" vé la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a noslatres governar durant vint anys.<br />T'has fixat que darrerament els infants de bolquers, ja no ploren, que riuen ? Es perquè la senten …!<br /><br />- Ja senten què, President?<br /><br />- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …</span><br /></span>Xurrihttp://www.blogger.com/profile/18157872792670150341noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-41618439313467664842008-09-11T00:07:00.000+02:002008-09-11T00:07:01.639+02:00Transformació 259: Transformació desmitificadora per a una diada poc abrandada<strong>Per la Júlia<br /></strong><br /><span style="color:#990000;">Caminaven a poc a poc. El més alt, don Rafael, era un home vell,solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, el pastor Baldiri, sense afaitar, vestit de forma descurada, amb calces apedaçades, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa, i es van aturar davant de l'església parroquial, encara sense acabar. Don Rafel es passava la mà per la barba de tant en tant, com si volgués sospesar bé les paraules, intentant justificar-se.<br /><br />-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se,ensopir-se. En el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Així doncs, de què serveix ser un heroi? De què serveix, morir per cap causa? Si al capdavall, ja ho veieu, Baldiri, el temps passa i tot s'oblida. Jo he estat de sort, la veritat, mireu, el pobre Moragues, amb el cap a la gàbia, tants anys, un cap pudent, que feia plorar els infants fins que s'avesaven a la pudor... Ell ja va provar d'escapar, és clar, però... quina mort, vatua... I jo, ben acollonit vaig fugir, fent-me passar per mort i vestit de frare, hehehehe. I per sort he tingut coneguts, he topat amb gent honrada i pietosa.<br /><br />-A vos us van amnistiar aviat...<br /><br />-I doncs, Baldiri, la vida segueix i us ben juro que ja no estic per polítiques ni guerres, jo. A fer d'advocat, a guanyar quatre duros per a deixar la fillada en bona posició i, au, que són quatre dies.<br /><br />-La política put –va fer en Baldiri.<br /><br />-I tant, però un s'hi avesa i s'acostuma al que sigui i mireu, amb aquest senyor rei que tan poc volíem hem tirat endavant, a la llarga...<br /><br />-Ves-te'n, Ton, que el queda ja es compon –va fer en Baldiri.<br /><br />-El que jo dic, Baldiri. Volen que parlem castellà, pues a 'parlarlo como sea, que mientras hagamos hervir la olla cada dia que mande quien mande...'<br /><br />-I com que a la pudor ens hi avesem ben aviat i l'escudella tapa la ferum –va fer en Baldiri.<br /><br />Don Rafael li va donar un copet a l'espatlla i van continuar caminant lentament pels carrers de Sant Boi, mentre el mes de setembre escampava pertot una olor de figues madures i de fràgil pau lluminosa. </span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-79431964087449063312008-09-09T02:17:00.000+02:002008-09-09T02:17:00.991+02:00Transformació 258: futbolísticaPer Sani<br /><br /><span style="color:#cc0000;">Caminaven a poc a poc sobre la gespa del camp. Anaven de gol sud a gol nord sense adonar-se que els tècnics estaven fent proves al marcador electrònic: 1-0, 1-1, 2-1 ;0-1, 0-2, 0-3, 0-4, 0-5, 0-6, 0-7 . Funciona! se sentí cridar pels micròfons! </span><br /><br /><span style="color:#cc0000;">El més vell, ben vestit, i amb corbata blau i grana del Barça, lluïa vestit de marca i somriure assajat. Tot caminant, mirava de reüll el més jove, que era a la seva dreta, tocant-se la barba que duia sense afaitar,amb els ulls al cel atret per la blancor dels núvols, com qui n'espera caure un miracle. </span><br /><br /><span style="color:#cc0000;">El més vell, fitava la porteria contrària com si amb la mirada pogués marcar algun gol: En realitat estava abstret pensant en les xifres que ambdós havien estat comentant: feia mentalment les sumes dels ingressos per publicitat i venda dels jugadors patates, i les restes del cost dels fitxatges impossibles que l'entrenador li estava demanant.<br /><br />- Josep, al camp hi ha temps per tot: per driblar, passar la pilota, fer el rondo, fer-la córrer endavant, no fer faltes, tirar-la a porta, no fotre-la fora; no fallar penals, fer algun gol i no fer pena perdent cada diumenge, fins i tot amb el Numància! Si els culés ja s'estan queixant és perquè sempre la senten…<br /><br />-Què dius que senten, Joan ?<br /><br />- La pudor de futbol patètic que hi ha escampada arreu, als camps, a les ràdios, a les teles, als diaris, cada dia de cada dia, tot l'any… Sort que després, pobrets, s'hi avesen i els acaba agradant.</span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-80099757312898539792008-09-07T02:06:00.000+02:002008-09-07T02:06:00.989+02:00Transformació 257: Polisíndeton<a href="http://www.strambotica.com/blog/gem.php"><strong><span style="color:#000000;">Per la Gemma</span></strong></a><br /><br /><br /><span style="color:#990000;">Caminen, i ho fan a poc a poc, i el més alt és un home solemne, i va ben vestit, i amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre i sense afaitar, i que sembla que acabi de sortir d’una malaltia, i estan abstrets en la conversa, i el més alt s’atura i de tant en tant es passa la mà per la barba, i és com si vulgui sospesar bé les paraules, i diu que a la vida no hi ha temps per a tot, i que en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir, i que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja senten l’olor que hi ha escampada de la mort, i que després un s’hi avesa...</span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-89469331483810726392008-09-05T01:15:00.001+02:002008-09-05T01:15:00.773+02:00Transformació 256: Memòria minvant<a href="http://provisionals.blogspot.com/"><strong><span style="color:#000000;">Per pere<br /></span></strong></a><br /><br /><span style="color:#990000;">Em sembla que eren dos i al menys un devia ser home, perquè el que sí que recordo és que un portava barba, no sé si llarga o curta ni de quin color. De l'altre o l'altra, crec recordar que es trobava força desmillorat i era més aviat prim (o prima). O potser el de la barba era el que acabava de sortir d'una malaltia i, en la seva convalescència, es feia acompanyar d'una noia que no em ve al cap si era jove o gran, maca o lletja ni com anava vestida, si és que era una noia. Ara es veuen molts senyors, i també senyores, acompanyats de noies, la majoria llatinoamericanes, que els porten a passejar i en alguns casos els donen conversa; de vegades, en lloc de noies, els acompanyants són masculins, però són molts menys. Devia ser això, un senyor amb el seu acompanyant, perquè el que tinc clar és que eren d'edats diferents i anaven passejant i conversant. Ara, si em pregunteu per on caminaven i com anaven vestits, ja podem plegar, perquè, si els sabia, us puc assegurar que he oblidat aquests dos detalls. En canvi, de la conversa, al menys del tema, en tinc una idea; bé, gairebé posaria la mà al foc sense por de cremar-me per confirmar-vos que enraonaven de la mort. I, la veritat, em va sorprendre, perquè avui en dia resulta poc corrent sentir parlar de la mort pel carrer, que la gent té més tendència a divertir-se que a reflexionar sobre coses lletges que mai no acaben d'arribar fins que arriben; i si no es diverteixen cauen en un estat d'ensopiment que sembla que no estiguin en aquest món. Abans era una altra cosa, que la gent, al menys la que jo tractava, parlava sempre de temes transcendents i la diversió era per als infants. Ah, i, ara que ho penso, em sembla que aquells dos també parlaven dels infants, d'anar a comprar bolquers. Una altra cosa que ha canviat: quan jo era jove els bolquers es rentaven i es tornaven a fer servir, ara, en canvi, sembla que la majoria són d'un sol ús. No sé on anirem a parar..., i això que diuen que cal respectar el medi ambient i que el país està en crisi... Sí, si, uns bolquers caríssims que canvien quan senten l'olor escampada d'una mica de pipí, i ja no parlem de la caca. Com em costa adaptar-me en aquests temps! Què us hi voleu jugar que també parlaven del temps? Això sí que no ha canviat, sempre s'ha parlat del temps i sempre se'n parlarà: que si demà farà vent, que si aquests núvols no presagien res de bo, que si no recordo cap estiu tan calorós, que si la meva sogra m'ha regalat un ventilador, que no sé què farem si no plou. Definitivament, un dels dos parlava del temps i l'altre -ho suposo més que ho sé, perquè sempre és així- no es devia mostrar gaire interessat; però d'alguna cosa s'ha de xerrar quan no es té res a dir, oi?</span><br /><br /><br /><span style="color:#990000;">I no sé perquè us explico tot això, que aquests dos m'eren ben bé desconeguts, que si fossin amics o parents me'n recordaria, que encara que em falla una mica la memòria, no tant com alguns voldrien, no arribo a aquests extremsi sempre reconec els de casa. Per cert, em ronda pel cap que tot això ja us ho havia contat no fa gaires setmanes, o m'ho havíeu explicat vosaltres? I si ja us ho havia explicat, bé m'ho podíeu haver dit, no? Que jo tinc moltes coses a fer i no em sobra el temps. Apa, adéu-siau!</span>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-58578612576517595142008-09-03T01:44:00.004+02:002008-09-04T02:11:56.161+02:00Transformació 255: Holmes i Watson: El cas de l'estranya olor a Kensington Gardens<a href="http://lapanxadelbou.blogspot.com/"><strong><span style="color:#000000;">Per la Júlia</span></strong></a><br /><br /><span style="color:#990000;">Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, afaitat, d'aspecte elegant i enigmàtic, que fumava amb pipa. L'altre, més baix, amb bigoti blanc, escoltava interessat. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant, es passava la mà per la barbeta i observava amb atenció.<br /><br />-Elemental, estimat Watson. A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se, ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Per això m'he dedicat a fer aquestes investigacions, em distreuen, em fan oblidar la temporalitat absoluta de tot plegat. Per això, també, fumo i prenc algunes substàncies condemnables segons la moral vigent, perquè la lucidesa és absolutament avorrida. My God, Watson, si les criatures de bolquers ja ploren en néixer perquè senten...<br /><br />-Què senten?<br /><br />-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa. I el costum fa que es bandegin proves evidents, lligades al sentit de l'olfacte. Aquí, aquí, Watson, sota aquests matolls... Elemental, elemental. Precisament han dipositat el cos a prop del dipòsit de compostatge, per tal de despistar-nos. No percep la sentor a podridura recent?<br /><br />Watson va apartar els pitospòrums i vora els hibiscus florits es van veure amb claredat uns peus calçats amb botins de fina pell. Era el desaparegut Lord Anthony. Pel somriure maliciós de Holmes, Watson va entendre que el seu amic ja sabia la resposta a tots els enigmes. La vida era breu, però per a Lord Anthony, ja no era ni breu, ja no era res.<br /></span><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjFJJiG_N85qHNDzyK0zrD4GXW47aqezbCeKyR1tvnQ1vNU1RPwhsaYwCyAgb8SIggcjoJMUM5bEAK1XHW9BI0eyNabZXj8jwpVvDhvJvH5_9vQbdui6V-UwyJq5WPB3D5zegHAiczt2RM/s1600-h/holmes_watson4.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5236380093225495730" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjFJJiG_N85qHNDzyK0zrD4GXW47aqezbCeKyR1tvnQ1vNU1RPwhsaYwCyAgb8SIggcjoJMUM5bEAK1XHW9BI0eyNabZXj8jwpVvDhvJvH5_9vQbdui6V-UwyJq5WPB3D5zegHAiczt2RM/s400/holmes_watson4.JPG" border="0" /></a>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5490578209298240119.post-37659603156575817042008-09-01T01:56:00.001+02:002008-09-01T01:56:01.706+02:00Transformació 254: Mirant l'horitzó<div>Per la <a href="http://www.strambotica.com/blog/gem.php"><span style="color:#000000;">Gemma </span></a><br /><br /><br /><span style="color:#990000;">Jo només volia sortir a passejar per estirar les cames, ensumar una mica les cantonades per, ja sabeu, “marcar” el terreny i, per suposat, fer les meves necessitats fisiològiques. Res més que això, tres vegades al dia era suficient.</span><br /><br /><span style="color:#990000;">Tot anava en perfecta sintonia fins que van començar aquelles converses. Ell es va acostumar a acompanyar-nos en les nostres passejades matinals. Després apareixia els migdies. Fatalment, també es va aviciar a venir amb nosaltres a la ronda de la nit. Ja no era un costum, s’havia convertit en una necessitat caminar lentament darrera meu parlant de la vida, del pas del temps, i de no sé quantes bajanades més. </span><br /><br /><span style="color:#990000;">A mi, aquella conversa m’avorria, i encara pitjor: em <span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_0">desconcentrava</span>. De sobte ja no sentia les olors, era incapaç de deixar anar cap pixada a la soca de cap arbre; les faroles em resultaven inhòspites; les rodes dels cotxes em produïen repulsió. Eren la seva veu i aquella conversa. No podia anar de ventre mentre aquell home parlava de l’olor de la mort i del plor dels nadons. </span><br /><br /><span style="color:#990000;">M’estava posant malalt. El meu amo es va començar a preocupar quan va adonar-se que jo ja no bordava per celebrar que em treia a passejar. Em renyava perquè cada matí trobava la meva tifa a la gespa del jardí de casa. Jo el compensava menjant-me tot el pinso sense tirar ni un gra fora del plat i agraint-li, quan estàvem sols, totes les seves atencions amb carantoines.</span><br /><br /><span style="color:#990000;">Un s’avesa a tot o potser l’amo sospita alguna cosa perquè ja em deixa defecar al jardí de casa i no m’obliga a acompanyar-lo quan passeja amb ell. </span><br /><br /><span style="color:#990000;">I que tranquil que estic sol a casa!<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzP6nvIk-HbOIFnhluKunCbjiwy_JA7NQfPDEhwBilpS1o_Cb0duR7szgWsDCnAlDjMIrRsSi5IP3MFVVwLa8GIBpxPtTTVQ4LB30LyX399klcoh48SlwuWQKbAWLkZubrqlzQmupGURU/s1600-h/gat_gemma.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5236539673982414530" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzP6nvIk-HbOIFnhluKunCbjiwy_JA7NQfPDEhwBilpS1o_Cb0duR7szgWsDCnAlDjMIrRsSi5IP3MFVVwLa8GIBpxPtTTVQ4LB30LyX399klcoh48SlwuWQKbAWLkZubrqlzQmupGURU/s400/gat_gemma.jpg" border="0" /></a></span></div><div><span style="color:#990000;"></span></div>phttp://www.blogger.com/profile/13536324933066513890noreply@blogger.com0