transformacions

Transformació 278: Didascàlia

2008-11-28T19:44:00.003+01:00

per Margarida

En alçar-se el teló, l'escena s'il.lumina d'una llum molt tènue, que progressa lleugerament en intensitat, sense arribar a adquirir força. És suficient com per permetre descobrir un terra obscur i accidentat , una superfície aquí compacta i grumollosa, allà rugosa i escrustonada. És com si hagués absorbit l'olor de la mort i ara l'escampés arreu. Dos homes apareixen al fons. Un té aspecte més aviat acurat; l'altre, amb barba sense afaitar, sembla sortit talment d'una malaltia. Van intercanviant comentaris en veu baixa, amb aire natural.

Lluny se sent el plor d'un nadó.

Transformació 277: els trauses

2008-11-24T23:30:00.002+01:00

Per Joan Martorell

- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-

L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.

-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-

-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-

El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.

S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-

L´home més gran, somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.

-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-

- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.

Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.

-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-

I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.

Transformació 276: xocolata

2008-11-09T22:53:00.002+01:00

Transformació 275: Epíleg

2008-10-10T10:00:00.005+02:00

Caminaven a poc a poc.

En pere, un home solemne, ben vestit, amb barba i cabells grisos; la cigarreta sempre als dits.
La xurri, amb els cabells despentinats i sense maquillar –ni un punt de vermell als llavis-, però sempre atractiva, feia cara de cansada.

Estaven abstrets en la conversa i en p s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-Ostres, xurri, em sembla que a la vida no tinc temps per a tot....

- Ni jo, ja ja ja! Jo no tinc temps ni per riure ni per plorar, ni per divertir-me... potser per ensopir-me... Però, vols dir que no exageres? Potser sí, que hi hagi prou temps, massa i tot.

- És clar que no, o és clar que si. Tot depèn.

- L'autèntic problema és aprofitar el temps que tenim. Però el deixem perdre de manera lamentable: hora a hora, dia a dia... no ens en adonem. Mil anys tinguèssim, mil anys més voldríem. O no.

- És l'incertesa de quan et tocarà, així sempre estem patint per si la vida s'acaba de cop, per si ens posem malalts o patim una desgràcia sobtada. A certa edat això no t’hauria de preocupar perquè ja ho saps, ja ho assumeixes, però en certa manera t’hi rebel·les cada cop més. Quina paradoxa!

- És un yin-yang. I pots viure-hi d'esquenes, o de cara. La Rodo hi vivia de cara, massa conscient, trobo, d'una cosa que, en el fons, ni té remei, ni es pot predir.

- Si, sembla com si la Mercè en el punt de néixer ja hagués decidit preparar-se a morir. Perquè tots els seus escrits són plens de ganes de plorar. De les criatures, de les noies, de les dones - fins i tot alguns homes melangiosos... és com si a la seva vida sempre hagués plogut, i els pocs moments alegres, haguessin estat com accidents, curts i plens de conseqüències.

- Si, com si fossin anuncis de tempestes terribles. Però alhora sembla com si ella fos tan vital! tan plena d'energia, tan independent, tan egoista i creativa, tan inquieta i plena de caràcter.

- És clar: riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. De fet, la seva obra és molt autobiogràfica, i ella va tenir una infantesa i adolescència molt marcades per situacions molt difícils i grans solituds.

- Doncs jo penso que cent anys després, si la veièssim al seu bressolet recen nascuda, la sentiríem plorar. Perquè ella ho sentiria.

-Sentiria què?

- Home, què vols que sigui! Doncs l'olor de la seva pròpia mort!...no, no, no riguis, seriosament: penso que aquesta pena era part de la seva pròpia essència. El que li pogués passar després a la seva vida només li devia reforçar. Aquest sentiment omple els seus escrits, i després de tantes transformacions, crec que nosaltres també ho durem a dins per sempre.

- Va, va, xurri, no dramatitzis. A la fi només sap de la mort qui té vida, i la Rodoreda, sovint envoltada de morts, tenia vida per tots cantons.

- Mort, mort... aprofitant que avui és el centenari del naixement de la Rodo, ... no trobes que és bon dia per deixar de parlar-ne? com que ja fa temps que no arriben noves transformacions... Perquè no aprofitem i tanquem ja el bloc?

- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint, pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.

- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 273! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?

- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!

Transformació 274: colorins

2008-10-09T23:02:00.004+02:00

Transformació 273: 2H

2008-10-08T22:50:00.000+02:00

Per martí

Transformació 272: Monòleg d'un crític primerenc

2008-10-07T23:22:00.001+02:00

Per Pere

Estic nerviós perquè no sé per on començar ni quin sistema seguir. Fer una valoració crítica d’un text literari és una empresa senzilla quan es tracta d’explicar als amics les teves impressions, però escriure-la per una revista, ni que sigui d’àmbit restringit, és una altra cosa. Quin mètode seguir? Trio un sistema convencional de provada solvència, com el de Forster o em decideixo per una cosa més moderna? M’implico amb la història o em baso en l’estructura? Booth o Todorov? La meva tendència en els darrers anys ha estat genettista, però crec que en una publicació divulgativa per a un públic amplíssim–encara que la llegeixin quatre gats- la terminologia de Genette i seguidors pot semblar pedant i incomprensible. Parlar de narrador heterodiegètic –o és homodiegètic?- (narrador heterodiegètic del nivell extradiegètic?), de focalització interna –o és omniscient?-, de discurs directe, etc., no convencerà ningú; no és qüestió de recórrer a cada moment al diccionari de termes literaris.

Què faig? Potser que em deixi portar pel sentit comú com fan els crítics dels suplements literaris dels diaris i digui simplement la meva impressió prescindint de qualsevol altra consideració. En aquesta història no té cap importància el tipus de narrador, ni la focalització, ni la trama o la història, ni el lloc, ni els mateixos personatges, tant podrien ser el de la barba i el malaltís com qualsevol altre. En aquest text el que importa és el motiu, o, mirant-ho des d’una altra perspectiva, el temps, el temps que s’acaba, la brevetat del temps, la inevitable angoixa d’un temps destinat a la desaparició, a la mort, al no res. No s’hi pot fer res.

Escric això del temps que és una obvietat? Se’m tiraran a sobre! Aquesta meva tendència a dir sempre que sí em preocupa, només em porta maldecaps innecessaris. Ara mateix truco i m’invento qualsevol excusa. Però, per altra banda, algun dia m’he de decidir; el text no pot ser més senzill... És clar que per parlar d’aquest dos que caminen potser m’hauria de llegir tot el conte a poc a poc. Quina mandra!

Transformación 271: Zeugma

2008-10-05T22:43:00.000+02:00

Por Xurri

Lentos. Alto, galano, barbado y rubicundo uno; flaco, sucio y enfermizo el otro.

Habla abstraída, enfatizada al mesar su barba:

-Breve vida, y tanta emoción! Inicio abocado al final, que apena a los niños...

-¿el qué?

- Muerte en el aire. Resignación.

Transformació 270: l'escala

2008-10-03T21:55:00.004+02:00

Por Xurri

- Ja senten què?
- Que a la vida no hi ha temps per a res.
.................................. caminaven a poc a poc,
........................................ caminaven a poc a poc,
................................................caminaven a poc a poc,
.......................................................caminaven a poc a poc,
.............................................................caminaven a poc a poc,
...................................................................caminaven a poc a poc,
..........................................................................caminaven a poc a poc,
.................................................................................caminaven a poc a poc,
........................................................................................caminaven a poc a poc,
.............................................................................................. caminaven a poc a poc.

Transformació 269 : alfabet essencial amb afegits prescindibles

2008-10-01T02:54:00.001+02:00

Per p

Abstrets, (acabar), (afaitar), (alt), (avesar-se), barba, (bolquers), caminaven, (conversa), (criatures), divertir.se, ensopir-se, (escampada), (estar), -fatalitat-, ganes, (grisa), haver-hi, (homes), i, -joc-, -kamikaze-, les, mà, (magre), (malaltia), (mort), néixer, olor, paraules, (passar), (plorar), (pòmuls), (preparar), (punt), que, riure, sentir, (solemne), (sortir), (sospesar), temps, un, vestit, (vida), -wagnerià-, -ximples-, -yperita?-, -zero.

Transfornació 268: la inauguració

2008-09-29T22:56:00.005+02:00

Per Xurri

Caminaven a poc a poc. Ell era molt alt, un home solemne, ben vestit, i ben afaitat, engominat, perfumat i amb un bronzejat de casa bona. Ella, magre, ossuda, maquillada, semblava que acabés de sortir d'una intervenció quirúrgica. Entre els escortes, estaven abstrets en el trajecte, tot i que el més alt s'aturava de tant en tant i saludava amb parsimònia - el somriure forçat, un xic fastiguejat - la multitud que els aclamava. Arribats al faristol, ell es va aclarar la veu, com si volgués sospesar bé les paraules.

-Es para mí un motivo de orgullo estar aquí hoy, para compartir con todos vosotros esta jornada singular. Aunque en la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse ... al punto de nacer ya tienes que prepararte para reinar. Y es que las ganas de llorar que tiene Leonor son porque ya lo siente.

-Pero... ¿qué dices? ¿ya siente qué? - mormolà ella, imperceptiblement, entre dents, inquieta, sorpresa

-El olor de república federal, que se expande. Luego uno se acostumbra...

Transformació 267: sense verbs

2008-09-27T21:55:00.001+02:00

Per Katrin

A poc a poc. El més alt, un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, mal afaitat, com convalescent. Abstrets en la conversa, i el més alt, de tant en tant, la mà per la barba...

-A la vida, temps per a tot: no. Rialles i plors, diversions i ensopiment... i al punt de l'origen, el final. Llavors, els petarrells de les criatures de bolquers, obviament...

-Obviament, què?

-Doncs l'olor escampada de la mort... Després, el costum...

Transformación 266: estadística

2008-09-25T21:16:00.002+02:00

Por Xurri

Caminaban a una velocidad inferior a la del promedio de caminantes. Uno tenía una altura por encima del percentil 90 de la población general, en valoración en una escala de elegancia sería clasificado como "bien vestido", pertenecía al subgrupo de individuos con barba canosa y tenía los pómulos más enrojecidos que la media. El otro, de peso varias desviaciones estándar por debajo de la media, no alcanzaba los estándares mínimos del concepto "rasurado", y por su aspecto general quedaría clasificado en la categoría de "enfermizo". La probabilidad de que prestasen atención a cualquier otra actividad que su conversación era negligible, lo cual enfatizaba el más alto al realizar un gesto (pasar la mano por la barba) cuya correlación con el deseo de enfatizar ha demostrado ser prácticamente de 1 en varios estudios de expresión no verbal.

-Es probable que nuestra expectativa de vida sea insuficiente para ejecutar todas nuestras expectativas de actividades (reír y llorar, divertirse y aburrirse…). La expectativa de vida no es más que una distribución de probabilidad, pero el valor individual puede ser tanto de días como de más de un siglo: es una incógnita para la que hay que prepararse. Y por eso lloran los niños de pecho, porque ya lo sienten.

-¿Ya sienten qué?

- La incerteza y la arbitrariedad de su contribución a la distribución de probabilidad... después uno aprende a ignorarlas...

ronos tnemelpmoc: 562 óicamrofsnarT

2008-09-23T01:45:00.002+02:00

erep reP

Transformació 264: Hipèrbaton

2008-09-21T00:09:00.001+02:00

Per Xurri

Poc a poc caminaven a . Solemne un vestit ben era home, alt més el, grisa barba la amb i una pòmuls els vermells mica; acabés que, magre, malaltia sortir d'una afaitar sense l'altre semblava que. Conversa abstrets en la estaven, i bé sospesar paraules com volgués si, l'alt més s'aturava i es barba per la en tant de tant mà la passava .

-No temps tot per a vida la, ha hi!. Ensopir-se, plorar, divertir-se, riure i i ... morir preparar a neixer punt al ja tu has de. Que perquè de ja bolquers criatures de les plorar ganes tenen és senten ho perquè.

-Què ja senten ?

-Mort ha hi l'olor escampada que ... Avesa un s'hi després...

Transformació 263: Memòria creixent

2008-09-19T01:57:00.000+02:00

Per la Gemma

-Ara que hi penso, aquells dos paios que vam veure l’altre dia aturats davant de casa teva, avui els he tornat a veure. Recordes que els vam trobar una mica estrafolaris? Un tot ben vestit, amb una barba grisa, i en canvi l’altre, desarreglat i sense afaitar. Avui m’he fixat que tampoc anava afaitat. ¿T’hi vas fixar que el més alt anava parlant i parlant sense deixar de tocar-se la barba? Doncs avui feia el mateix. L’escanyolit, el que semblava que hagués sortit d’una malaltia, seguia amb el cap baix, sense parlar, escoltant-lo. Com que vam quedar-nos-els mirant una bona estona perquè feien una parella tan estranya, quan avui me’ls he tornat a trobar he parat atenció en la seva conversa. Quina conversa, noi! El de la barba grisa li parlava de la mort al tio d’aspecte malalt. T’ho imagines? El tio malalt i l’altre parlant-li de la mort. Bé, parlava de la vida, de la seva brevetat, i de tot això, ja saps, el clàssic tema de sempre. Ara que... he al·lucinat quan de sobte el paio li surt amb que la mort fa pudor i que els nadons en néixer ja la senten.

-Ja senten què?

-La pudor, home! Que no m’escoltes?

-Tia, és que has agafat la directa i no et segueixo! Parles massa de presa! Jo tinc al cap la imatge d’aquell parell d’ahir caminant lentament, i tu em surts amb la pudor de no sé què!

-Doncs això era el que li deia el paio de la barba! Que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers només en néixer és perquè ja la senten!

-Quina pudor?

-La de la mort, home!

-Però que dius, tia!

-Allò que deia el paio de la barba, t’ho estic dient!

-No entenc res...

-No pateixis...Va dir que hi estem avesats...

- ...

Transformació 262: Definicional

2008-09-17T01:21:00.002+02:00

Per pere

Avançaven sense aixecar un peu fins que l'altre tocava a terra. Un era un mascle de l'espècie humana arribat a l'edat adulta d'extensió vertical considerable, amb una bona roba adaptada al cos per tapar la seva nuesa, amb pèl de color intermediari entre el blanc i el negre a la regió maxil·lar inferior i amb lleuger color de la sang arterial a cada part de la cara que s'estén des de l'ull fins al nas; l'altre era un mascle de la mateixa espècie, amb escàs teixit adipós i filaments curts de matèria còrnia a la part inferior de la cara, en aparença afectat d'una alteració de l'estat del cos pertorbador de les seves funcions vitals habituals. Intercanviaven paraules, aliens a tot allò procedent del seu entorn immediat i el de més alçada a intervals irregulars deixava de fer passes i es passava la part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, pel pèl de la seva mandíbula com si tingués la voluntat de fer-se una idea aproximada de les seves unitats significatives formades per un o més morfemes i caracteritzades per una certa autonomia dintre de les oracions o els sintagmes.

-A l'estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi no hi ha temps per a tot: fer moviments dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyats ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada i vessar llàgrimes, entretenir-se agradablement i estar-se com qui es troba mig adormit... i en el petit -o llarg- espai de temps en què se surt del ventre de la mare ja et cal encaminar a la cessació de la vida. Perquè els desitjos de vessar llàgrimes que tenen els qui encara beuen llet materna (o un succedani) i van amb calces que embolcallen el seu cos per tal d'absorbir les miccions i la matèria fecal és perquè ja ho percebem per mitjà dels sentits.

-Ja perceben quina cosa?

-La sensació produïda per l'òrgan de l'olfacte, detectable arreu, de l'acabament de les funcions vitals. Més tard hi acaben prenen l'hàbit.

Transformació 261: Flashback

2008-09-15T19:13:00.001+02:00

Per XeXu

A la maternitat, un dissabte al matí qualsevol, dos nadons feia estona que eren desperts. El primer, llargarut i amb un gorret de gossets, mirava pertot com si volgués aprendre aquest món, com si li faltés temps per absorbir tot el que el seu entorn li oferia, amb els ulls esbatanats, grossos i d'un blau intens. Al costat, un altre nen més esquifit i amb una tonalitat de pell una mica groguenca, mirava només l'altre nen a través del metacrilat del del bressol.

De sobte, el nen esquifit va ser conscient d'aquella propietat que tots els nens recentment nascuts tenen, i que després perdem amb el temps, que és la de comunicar-se telepàticament. El que semblava més saludable li va fer arribar les seves impressions:

- Ei, i tu què vols ser de gran? Tinc tantes ganes de sortir d'aquí de veure el món... seré molt feliç, aquesta vida és molt maca, li sentia dir a la mare mentre em portava dins. Friso per poder-me valer per mi mateix, de caminar, de córrer, de conèixer gent.

- Jo no estic segur de si entenc el que m'estàs dient -va contestar el malaltís-, tot plegat em fa una mica de por.

- I ca! Aquesta vida s'ha de viure, si comences així no podràs gaudir-la, cal agafar-la amb ganes, que per morir-nos sempre hi som a temps.

Transformació 260: L'onze de setembre

2008-09-13T19:18:00.002+02:00

Per Sani

Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la canço d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge annual. Aquest any havien canviat el protocol i és per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.

José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.

Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.

De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat ...déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, , cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" vé la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a noslatres governar durant vint anys.
T'has fixat que darrerament els infants de bolquers, ja no ploren, que riuen ? Es perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

Transformació 259: Transformació desmitificadora per a una diada poc abrandada

2008-09-11T00:07:00.000+02:00

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt, don Rafael, era un home vell,solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, el pastor Baldiri, sense afaitar, vestit de forma descurada, amb calces apedaçades, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa, i es van aturar davant de l'església parroquial, encara sense acabar. Don Rafel es passava la mà per la barba de tant en tant, com si volgués sospesar bé les paraules, intentant justificar-se.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se,ensopir-se. En el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Així doncs, de què serveix ser un heroi? De què serveix, morir per cap causa? Si al capdavall, ja ho veieu, Baldiri, el temps passa i tot s'oblida. Jo he estat de sort, la veritat, mireu, el pobre Moragues, amb el cap a la gàbia, tants anys, un cap pudent, que feia plorar els infants fins que s'avesaven a la pudor... Ell ja va provar d'escapar, és clar, però... quina mort, vatua... I jo, ben acollonit vaig fugir, fent-me passar per mort i vestit de frare, hehehehe. I per sort he tingut coneguts, he topat amb gent honrada i pietosa.

-A vos us van amnistiar aviat...

-I doncs, Baldiri, la vida segueix i us ben juro que ja no estic per polítiques ni guerres, jo. A fer d'advocat, a guanyar quatre duros per a deixar la fillada en bona posició i, au, que són quatre dies.

-La política put –va fer en Baldiri.

-I tant, però un s'hi avesa i s'acostuma al que sigui i mireu, amb aquest senyor rei que tan poc volíem hem tirat endavant, a la llarga...

-Ves-te'n, Ton, que el queda ja es compon –va fer en Baldiri.

-El que jo dic, Baldiri. Volen que parlem castellà, pues a 'parlarlo como sea, que mientras hagamos hervir la olla cada dia que mande quien mande...'

-I com que a la pudor ens hi avesem ben aviat i l'escudella tapa la ferum –va fer en Baldiri.

Don Rafael li va donar un copet a l'espatlla i van continuar caminant lentament pels carrers de Sant Boi, mentre el mes de setembre escampava pertot una olor de figues madures i de fràgil pau lluminosa.

Transformació 258: futbolística

2008-09-09T02:17:00.000+02:00

Per Sani

Caminaven a poc a poc sobre la gespa del camp. Anaven de gol sud a gol nord sense adonar-se que els tècnics estaven fent proves al marcador electrònic: 1-0, 1-1, 2-1 ;0-1, 0-2, 0-3, 0-4, 0-5, 0-6, 0-7 . Funciona! se sentí cridar pels micròfons!

El més vell, ben vestit, i amb corbata blau i grana del Barça, lluïa vestit de marca i somriure assajat. Tot caminant, mirava de reüll el més jove, que era a la seva dreta, tocant-se la barba que duia sense afaitar,amb els ulls al cel atret per la blancor dels núvols, com qui n'espera caure un miracle.

El més vell, fitava la porteria contrària com si amb la mirada pogués marcar algun gol: En realitat estava abstret pensant en les xifres que ambdós havien estat comentant: feia mentalment les sumes dels ingressos per publicitat i venda dels jugadors patates, i les restes del cost dels fitxatges impossibles que l'entrenador li estava demanant.

- Josep, al camp hi ha temps per tot: per driblar, passar la pilota, fer el rondo, fer-la córrer endavant, no fer faltes, tirar-la a porta, no fotre-la fora; no fallar penals, fer algun gol i no fer pena perdent cada diumenge, fins i tot amb el Numància! Si els culés ja s'estan queixant és perquè sempre la senten…

-Què dius que senten, Joan ?

- La pudor de futbol patètic que hi ha escampada arreu, als camps, a les ràdios, a les teles, als diaris, cada dia de cada dia, tot l'any… Sort que després, pobrets, s'hi avesen i els acaba agradant.

Transformació 257: Polisíndeton

2008-09-07T02:06:00.000+02:00

Per la Gemma

Caminen, i ho fan a poc a poc, i el més alt és un home solemne, i va ben vestit, i amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre i sense afaitar, i que sembla que acabi de sortir d’una malaltia, i estan abstrets en la conversa, i el més alt s’atura i de tant en tant es passa la mà per la barba, i és com si vulgui sospesar bé les paraules, i diu que a la vida no hi ha temps per a tot, i que en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir, i que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja senten l’olor que hi ha escampada de la mort, i que després un s’hi avesa...

Transformació 256: Memòria minvant

2008-09-05T01:15:00.001+02:00

Per pere

Em sembla que eren dos i al menys un devia ser home, perquè el que sí que recordo és que un portava barba, no sé si llarga o curta ni de quin color. De l'altre o l'altra, crec recordar que es trobava força desmillorat i era més aviat prim (o prima). O potser el de la barba era el que acabava de sortir d'una malaltia i, en la seva convalescència, es feia acompanyar d'una noia que no em ve al cap si era jove o gran, maca o lletja ni com anava vestida, si és que era una noia. Ara es veuen molts senyors, i també senyores, acompanyats de noies, la majoria llatinoamericanes, que els porten a passejar i en alguns casos els donen conversa; de vegades, en lloc de noies, els acompanyants són masculins, però són molts menys. Devia ser això, un senyor amb el seu acompanyant, perquè el que tinc clar és que eren d'edats diferents i anaven passejant i conversant. Ara, si em pregunteu per on caminaven i com anaven vestits, ja podem plegar, perquè, si els sabia, us puc assegurar que he oblidat aquests dos detalls. En canvi, de la conversa, al menys del tema, en tinc una idea; bé, gairebé posaria la mà al foc sense por de cremar-me per confirmar-vos que enraonaven de la mort. I, la veritat, em va sorprendre, perquè avui en dia resulta poc corrent sentir parlar de la mort pel carrer, que la gent té més tendència a divertir-se que a reflexionar sobre coses lletges que mai no acaben d'arribar fins que arriben; i si no es diverteixen cauen en un estat d'ensopiment que sembla que no estiguin en aquest món. Abans era una altra cosa, que la gent, al menys la que jo tractava, parlava sempre de temes transcendents i la diversió era per als infants. Ah, i, ara que ho penso, em sembla que aquells dos també parlaven dels infants, d'anar a comprar bolquers. Una altra cosa que ha canviat: quan jo era jove els bolquers es rentaven i es tornaven a fer servir, ara, en canvi, sembla que la majoria són d'un sol ús. No sé on anirem a parar..., i això que diuen que cal respectar el medi ambient i que el país està en crisi... Sí, si, uns bolquers caríssims que canvien quan senten l'olor escampada d'una mica de pipí, i ja no parlem de la caca. Com em costa adaptar-me en aquests temps! Què us hi voleu jugar que també parlaven del temps? Això sí que no ha canviat, sempre s'ha parlat del temps i sempre se'n parlarà: que si demà farà vent, que si aquests núvols no presagien res de bo, que si no recordo cap estiu tan calorós, que si la meva sogra m'ha regalat un ventilador, que no sé què farem si no plou. Definitivament, un dels dos parlava del temps i l'altre -ho suposo més que ho sé, perquè sempre és així- no es devia mostrar gaire interessat; però d'alguna cosa s'ha de xerrar quan no es té res a dir, oi?

I no sé perquè us explico tot això, que aquests dos m'eren ben bé desconeguts, que si fossin amics o parents me'n recordaria, que encara que em falla una mica la memòria, no tant com alguns voldrien, no arribo a aquests extremsi sempre reconec els de casa. Per cert, em ronda pel cap que tot això ja us ho havia contat no fa gaires setmanes, o m'ho havíeu explicat vosaltres? I si ja us ho havia explicat, bé m'ho podíeu haver dit, no? Que jo tinc moltes coses a fer i no em sobra el temps. Apa, adéu-siau!

Transformació 255: Holmes i Watson: El cas de l'estranya olor a Kensington Gardens

2008-09-03T01:44:00.004+02:00

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, afaitat, d'aspecte elegant i enigmàtic, que fumava amb pipa. L'altre, més baix, amb bigoti blanc, escoltava interessat. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant, es passava la mà per la barbeta i observava amb atenció.

-Elemental, estimat Watson. A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se, ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Per això m'he dedicat a fer aquestes investigacions, em distreuen, em fan oblidar la temporalitat absoluta de tot plegat. Per això, també, fumo i prenc algunes substàncies condemnables segons la moral vigent, perquè la lucidesa és absolutament avorrida. My God, Watson, si les criatures de bolquers ja ploren en néixer perquè senten...

-Què senten?

-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa. I el costum fa que es bandegin proves evidents, lligades al sentit de l'olfacte. Aquí, aquí, Watson, sota aquests matolls... Elemental, elemental. Precisament han dipositat el cos a prop del dipòsit de compostatge, per tal de despistar-nos. No percep la sentor a podridura recent?

Watson va apartar els pitospòrums i vora els hibiscus florits es van veure amb claredat uns peus calçats amb botins de fina pell. Era el desaparegut Lord Anthony. Pel somriure maliciós de Holmes, Watson va entendre que el seu amic ja sabia la resposta a tots els enigmes. La vida era breu, però per a Lord Anthony, ja no era ni breu, ja no era res.

Transformació 254: Mirant l'horitzó

2008-09-01T01:56:00.001+02:00

Per la Gemma

Jo només volia sortir a passejar per estirar les cames, ensumar una mica les cantonades per, ja sabeu, “marcar” el terreny i, per suposat, fer les meves necessitats fisiològiques. Res més que això, tres vegades al dia era suficient.

Tot anava en perfecta sintonia fins que van començar aquelles converses. Ell es va acostumar a acompanyar-nos en les nostres passejades matinals. Després apareixia els migdies. Fatalment, també es va aviciar a venir amb nosaltres a la ronda de la nit. Ja no era un costum, s’havia convertit en una necessitat caminar lentament darrera meu parlant de la vida, del pas del temps, i de no sé quantes bajanades més.

A mi, aquella conversa m’avorria, i encara pitjor: em desconcentrava. De sobte ja no sentia les olors, era incapaç de deixar anar cap pixada a la soca de cap arbre; les faroles em resultaven inhòspites; les rodes dels cotxes em produïen repulsió. Eren la seva veu i aquella conversa. No podia anar de ventre mentre aquell home parlava de l’olor de la mort i del plor dels nadons.

M’estava posant malalt. El meu amo es va començar a preocupar quan va adonar-se que jo ja no bordava per celebrar que em treia a passejar. Em renyava perquè cada matí trobava la meva tifa a la gespa del jardí de casa. Jo el compensava menjant-me tot el pinso sense tirar ni un gra fora del plat i agraint-li, quan estàvem sols, totes les seves atencions amb carantoines.

Un s’avesa a tot o potser l’amo sospita alguna cosa perquè ja em deixa defecar al jardí de casa i no m’obliga a acompanyar-lo quan passeja amb ell.

I que tranquil que estic sol a casa!

Transformación 253: Anáfora

2008-08-30T08:31:00.001+02:00

Por Xurri

Pues va a ser que caminaban despacio. Pues va a ser que el más alto era un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos. Pues va a ser que el otro, flaco, sin afeitar, parecía que acabase de salir de alguna enfermedad. Pues va a ser que estaban abstraídos en la conversación. Pues va a ser que el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras.

-Pues va a ser que en la vida no hay tiempo para todo: reír y llorar, divertirse y aburrirse… . Pues va a ser que en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir. . Y va a ser pues que las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten.

-¿Y qué va a ser, pues, que sienten?

-Pues va a ser que el olor de muerte que hay por todas partes... . Y va a ser pues que después uno se acostumbra...

Tranformació 252: Assegurar el futur

2008-08-28T02:42:00.003+02:00

Per pere

El seu millor vestit, la barba grisa, el posat solemne: trucava a la porta d'algú que hagués sofert una malaltia i encara es trobés en període de convalescència; preferentment un home de mitjana edat, i millor si tenia fills en edat escolar o, encara més, algun nadó. En el moment precís deixava anar allò de la Rodoreda que havia llegit ja feia tants anys: “A la vida no hi ha temps per a tot...” El futur client, atabalat, arribava un moment en què gairebé no el sentia perquè mentalment anava donant voltes a les múltiples possibilitats de la mort que ja veia imminent i de les vides que quedarien.

Finalment, la puntilla: “No s'ho pensi més, l'Assegurança de Vida Viatges i Flors (remarcava les majúscules, sobretot les del nom la Companyia) li permetrà viure tranquil·lament, sabent que passi el que passi, l'estabilitat econòmica del nucli familiar estarà assegurada i, amb ella, el seu nivell de vida i els seus projectes... No importa la causa de la mort... I si li esdevé una incapacitat permanent absoluta...”

Gairebé mai no havia fracassat. Els pares de família eren tan responsables..., fins i tot quan l'estabilitat econòmica era lamentable, el nivell de vida patètic i els projectes familiars no anaven més enllà de l'endemà.

Transformació 251: caven mina a cop i poc

2008-08-26T20:10:00.003+02:00

Per aparecido

cava
cava un clot
cau i cavalló.
on cap un mot hi clava un cop.
cap cot.
moix
urc ruc
i a poc a poc
mot a mot
de por en por i de cop
escup un plor
i l'hort mort esclata en flor i
a poc a poc l'olor es trob enlloc
però mot a mot s'omple el broc.
a poc a poc caven mina
sosté mot que,
si un nadó escopi un plor pertot escamparia l'olor d'anar al sot

Transformació 250: tardoral

2008-08-24T22:00:00.005+02:00

Per Martí

A poc a poc, com si el temps no fos altra cosa que un trànsit incomplet, s’estiraven sobre un llençol de flors caduques que un dia foren d’un roig intens i d’un blanc que enlluerna. Llurs tiges vigoroses havien fet créixer un doll de pètals ufanosos en l’arribar de cada primavera i a la tardor, quan s’escurça la llum i la nit s’ajaça sobre el mantell seré del repòs sota els arbres, els colors esvaïts encatifaven el camí de retorn al silenci hivernal.

Així havien vist passar un reguitzell de primaveres des dels seus ulls que s’entrecreuen, fugissers, refugiats en un somriure fràgil, compartit, de pausada temença.

L’olor del sól humit era fresca i tupida, els engabiava el cos tot cercant el moment per aclucar els ulls i deixar-se portar pel ventijol que escombra al seu redós fins deixar a flor de pell la terra aspra i severa del camí.

Passa un cucut amb una branca al bec assenyalant el Nord. Enfilava a Ponent al caient de la tarda.

Un home d’edat indefinida s’estremí, va perdre una sabata. L’altre duu una vella fotografia a la butxaca, l’últim recer, la darrera paraula.

La nit cobreix llurs cossos amb fullatge groguenc i mantell de rosada.

Plora l’infant de matinada, a la casa.

Transformación 249: Interrogación retórica

2008-08-22T02:31:00.000+02:00

Por Xurri

¿Acaso no caminaban despacio? ¿No era el más alto un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos? ¿Y no le acompañaba otro hombre, flaco, sin afeitar, que diríase que acababa de salir de alguna enfermedad? ¿Y no es cierto que estando abstraídos en la conversación, el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras? ¿Y no es cierto, lo que entonces dijo?:

-¿Crees acaso que en la vida hay tiempo para todo? ¿Para reír y llorar, divertirse y aburrirse? ¿Y no te das cuenta que en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir? ¿No crees que las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten?.

-¿Ya sienten qué?

- ¿No sienten el olor de muerte que hay por todas partes? ¿ Y no se acostumbra uno después?...

Transformació 248: de vacances

2008-08-20T02:21:00.000+02:00

Per Enric

Carregaven a poc a poc. El pare era un home solemne, amb camisa de quadres i pantalons grisos. La mare tenia la cara vermella de la calor. El cotxe vell, atrotinat i sense rentar, semblava que acabés de sortir del taller. Estaven abstrets encaixant maletes al cotxe, i de tant en tant el pare s’aturava i es passava la ma pel cabell com si volgués sospesar bé les paraules.

- Al portamaletes no hi ha lloc per a tot. La roba, el menjar, els bolquers i les bicicletes...i en el punt que tanques ja t’has de preparar a obrir. Perquè les ganes de plorar que tenen els bessons és perquè ja ho senten.

- Ja senten què?

- L'olor de fregit que hi ha escampada dels xiringuitos... Després un s'hi avesa...

Transformació 247: Papissòtica * o Zerafínica

2008-08-18T22:10:00.000+02:00

Per Zani

Caminaven a poc a poc. El méz alt era un home zolemne, ben veztit, amb la barba griza i elz pòmulz una mica vermellz; l'altre, magre, zenze afaitar, zemblava que acabéz de zortir d'una malaltia. Eztaven abztretz en la converza i el méz alt z'aturava de tant en tant i ez pazzava la mà per la barba com zi volguéz zozpezar bé lez paraulez.

-A la vida no hi ha tempz per a tot. Riure i plorar, divertir-ze i enzopir-ze... i en el punt de néixer ja t'haz de preparar a morir. Perquè lez ganez de plorar que tenen lez criaturez de bolquerz éz perquè ja ho zenten.

-Ja zenten què?

-L'olor que hi ha ezcampada de la mort... Dezpréz un z'hi aveza...

Mercè Rodoreda. "El mar", dinz La meva Criztina i altrez contez

*Referència: Zerafina. Al recull de Mercè Rodoreda Vint-i-dos contes

Transformació 246: Portuguès

2008-08-16T12:10:00.000+02:00

Per Jose Luis Carvalho

Caminhavam devagar. O mais alto era um homem solene, bem vestido, com a barba cinzenta e as bochechas um pouco avermelhadas; o outro, magro, sem barbear, parecia que estava em convalescença. Estavam absortos na conversa e o mais alto detinha-se de vez em quando e passava a mão pela barba como se quisesse medir bem as palavras.

- Na vida não há tempo para tudo. Rir e chorar, divertir-se e entediar-se… e no momento de nascer já tens de te preparar para morrer. Porque a vontade de chorar que têm os bebés é porque já o sentem.

- Já sentem o quê?

- O cheiro que se escapou da morte. Depois acostumam-se…

Transformation 245: OOO

2008-08-14T17:05:00.006+02:00

By Xurri

This is an automatically generated out of office autoreply.

Xurri Transformer is Out Of Office from 15 Aug to 8 Sept.

**************************************************
I'll be out of office since August 15th until September 8th, walking slowly and with limited access to my e-mail, because time is not enough for everything, life starts ending at time of birth and also because babies cry when they feel it.

Should you need to contact me in the meanwhile in order to ask what do they feel, you may either reach the thin man looking sick, or you may instead call me to my mobile.

I will try to tell you about the stink of death spreading around ASAP.
**************************************************

Transformació 244: Necrològica

2008-08-12T22:09:00.003+02:00

Per Júlia

LA VEU DELS GRACIENCS

NOTA NECROLÒGICA

Toni Adroguer i Rodoreda (e.p.d.) ens ha deixat als 75 anys, després d'una llarga malaltia. La seva afligida germana Rita, vídua de Vicenç Martí, els seus nebots, renebots i, sobretot, el seu gran amic íntim Joan amb qui va compartir llargues passejades i grans moments d'amistat, així com les empreses CAFETERIA 'DIAMANT' i l'emblemàtica botiga de QUEVIURES 'COLOMETA', que ell va modernitzar i actualitzar, amb tot el personal, us manifesten el seu dolor irreparable i us demanen d'acompanyar-lo en el seu darrer comiat. No hi haurà enterrament, ja que Toni Adroguer havia decidit donar el seu cos a la ciència.

Es dirà una missa pel seu repòs divendres a les vuit del vespre, a la Parròquia de Santa Maria de Gràcia.

El seu amic Joan, poeta local del barri, ens ha fet arribar aquesta PREGÀRIA: Breu és la vida, en el punt de néixer ja ens hem de preparar a morir. Ploren els infants en arribar al món malgrat les seves vanitats els avesin a la presència de la mort. Una llàgrima s'evapora, una flor es marceix, tan sols les pregàries arriben al cel. Toni, sempre seràs amb nosaltres.

Transformació 243: Hipèrbole

2008-08-10T08:31:00.001+02:00

Per Alba

Caminaven tan lentament que semblaven aturats. El gegant, altíssim, era tan seriós que feia por, anava absolutament impecable, amb una barba blanquíssima i els pòmuls tan vermells que semblaven gairebé de color sang; l’altre, caquèctic, amb barba de mesos, semblava estar a un pas de la mort. Estaven capbussats en la conversa i el gegant contínuament es plantava i s’estirava els pels de la barba com per emfatitzar els seus crits:

-A la vida no hi ha gens de temps i no ho podem fer tot!!! esbutzar-se de riure i afligir-se, xalar i pansir-se... i ja abans de néixer que pràcticament ets mort. Perquè els brams de les criatures de bolquers són perquè en tenen la certesa

-Quina certesa?

-La de la insuportable pudor de la mort que tot ho embafa... Fins que no ha passat molt de temps un no s’hi avesa..

Transformació 242: McCain & Obama

2008-08-08T22:09:00.004+02:00

Per Sani

Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".
Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …
- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en nèixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes ell passat.
- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?
- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi però ben aviat tothom s'hi avesarà.

Transformació 241: segona persona

2008-08-06T20:12:00.001+02:00

Per Kestrel

Caminàveu a poc a poc. Se’t veia solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; tu, en canvi, semblaves magre, sense afaitar, com si acabessis de sortir d’una malaltia. Estàveu abstrets en la conversa, i tu t’aturaves de tant en tant i et passaves la mà per la barba com si volguessis sospesar bé les paraules.

I vas dir: "-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten."

Tu vas preguntar: "-Ja senten què?"

I tu vas concretar: "-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa..."

Transformacíó 240: Els taxistes

2008-08-04T15:00:00.002+02:00

Per Mariano

Avançaven a poc a poc. El del cotxe més gran era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, fumava i semblava que no tenia aire condicionat. Estaven abstrets escoltant els missatges de la ràdio, i el de la barba badava de tant en tant, i després parlava pel micro tot passant la mà pel GPS, com si volgués comprovar que els carrers eren a lloc.

-A la cua hi ha temps per a tot, 243. Programar destins, quadrar caixa, netejar els vidres i fer sudokus... i un cop baixes bandera ja t'has de preparar a cobrar. Perquè les ganes de fumar que t'agafen és perquè ja ho sents. Canvi.

-Ja sents què, 158? Canvi.

-L'olor que hi ha escampada d'humanitat, sembla que no que no coneguin el sabó, 243... però quin remei, després un s'hi avesa... canvi...

Transformació 239: R2D2 - C3PO

2008-08-02T18:47:00.003+02:00

Per Txacoté

- Oh company, crec que a la vida no tindrem temps per a tot... n'estic segur. L'amo Luc ens ha deixat aquí plantats i ara tindrem tooot el temps per que se'ns embrutin tots els xips en aquest desert de sorra tan fina... i tot just acabarem de netejar-nos que ja haurem de preparar-nos per la desconnexió. Per això els circuits ja fa dies que grinyolen...

- Wek kuoooo-weeeek?

- Doncs obviament per la pols que hi ha escampada de silici, màquina inútil... aiii, menys mal que després un hi fa tolerància... au, anem!!

Transformació 238: L'excursió

2008-07-31T02:11:00.001+02:00

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. L’excursionista més alt era un home que fins i tot amb l'anorac i les xiruques semblava elegant i ben vestit, de barba grisa i pòmuls una mica vermells. Es va mirar el qui anava al seu darrera, magre, sense afaitar, acabava de sortir d’una malaltia i no feia massa l’havien anat a veure, amb la colla d’excursionistes jubilats, a l’hospital. Feia estona que estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules. Alguns de la colla intuïen que aquelles parrafades que els amollava eren, en realitat, una excusa per aturar-se i descansar.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Puges a una muntanya i ja has de baixar, has fet el cim, però tot plegat és un miratge. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten, això...

-Ja senten què? –va fer el d’aspecte malaltís, aprofitant la conversa per aturar-se uns instants i respir ar a fons.

-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...

-Doncs mira –li va dir un altre company, una mica més jove- jo encara dec ser una criatura de bolquers, perquè sento una olor de mort que em fa pensar que per aquí hi ha les restes d’algun ocellot o salvatgina. Tira, tira, que ja començo a tenir gana i hem encarregat la paella a Vallvidrera per a dos quarts de tres en punt! I, mira, els escamarlans i el conill de la paella també són morts i no en fan pas, de pudor, oi?

El més alt va fer un sospir i va tornar a caminar. Ah, ell que havia fet els cims més alts de Catalunya, l’Aneto, la Pica, el Puigmal, que fins i tot havia anat al Montblanc, haver d’acabar els seus dies de caminador amb aquella colla d’arrossaires!!!

Transformació 237: una copeta?

2008-07-29T18:34:00.002+02:00

Per Xurri

- Brindem, amic, perquè a la vida no hi ha temps per a tot!

- No hi ha temps per a què?

- Va, no t'hi emboliquis i brinda

- Ostres, quina aroma!

- És l'essència del temps concentrat... Aprofita, que després s'esbrava!

Transformació 236: assaig de pangrama amb haiku complementari

2008-07-27T03:39:00.002+02:00

Per pere

La vida és breu com l'haiku que just en nàixer afanyós sap l'infeliç atzucac del darrer so del swing.

A l'escenari,
els fils, lleugers, es creuen.
Tall de la parca.

Transformació 235: Istiu 1907

2008-07-27T01:09:00.001+02:00

Per Aquari

Pedalejáven á poch á poch. El més llárch s’asseya’l darrera y tenía lo cap un xich girat d’un cantó. La seua mirada romania fixa en lo paisatje, on los núvols d’aquell joiós y assoleyat matí d’istiu maldaven en va per ferse un lloch per tal d’eixir d’en mitx de les muntanyes que tot just blavejaven per l’efecte de la llum de l’aubada. L’aire d’aquell matí era molt fret. Tan fret, que al nostre home li costava gran esfors de reprendre l’alé després de cada pedalejada, donada amb tot lo nervi del sacrifici y’l fervor de la fe y l’esperansa.

L’altre, més baixet y rabassut, menava lo tándem amb los ulls fixats a la roda, tantost anava deyxant anar baferades curtes y seguides de fum de pipa. En recordarlos ara, el polsegam de les rodes y’l rastre de fum me fan recordar el pas d’un tren.

L’home que menava aquell curiós vehicle frissava per arriba’l seu destí. Talment semblava que’l temps l’hagués volgut posar a prova deixantli tan sols l’espai just per pedalejar entre pensament i pensament. Tal era l’estat d’exaltació que’l posseia, donchs frissava per veure amb los seus propis ulls aquell nin menut que acabava d’arriba’l món feya tot just un dia y mitx, aquell dols esclat de vida nascut al peu d’aquelles muntanyes mig adormides y que’s disposaven generoses a donarli la benvinguda amb l’arribada del sol yxent, talment fidels servents d’una poderosa hisenda de la que’s sabien part des de temps inmemorials.

La llum del matí s’anava aclarint á mesura que’ls dos hómens s’acostaven a la casa pairal dels Romeu, á l’antiga batllia de Sant Juliá.

Comensaren a enfilar el darrer trencall abans d’arribar á la casa. En Romeu avansava silenciós y abstret. Se li feya un nus a l’estómach de pensar que la jove y adorable Julita acabava de portar al món á qui temps á venir hauria de ser l’hereu del mas, y se li apilonaven enrevoltats los pensaments y los recorts de joventut dins lo cap. Y es més, no sabía imaginarse quines serien les seues primeres paraules quan la tornés a veure esdevinguda,després de tant de temps, una peça cabdal de la família, y tot cuydant lo petit infant al bressol. Y es que tot havia transcorregut massa depressa. L’heréncia de l’oncle y lo casament de la Julita, y lo naixement del fill. En Romeu s’havia acostumat á la vida de ciutat y ara’s trobava molt lluny de tot alló, com si una secreta veu interior li digués que allí hi tenia ben poch á fer.

Però fet y fet estava a punt de traspassar el portal per on havia sortit cinch anys y mitx abans maleït per son pare y sota la mirada, severa y tallant com un sabre, de la tia Carmeta.
Tot aixó no podria oblidarho mai. Peró de fet ni tan sols havia girat lo cap en passar la porta del mas per darrer cop, amb tots los dimonis de l’infern maleint los ossos sobre aquell jove insensat que, segons se deya en aquells temps, volia fer vida á ciutat.

El seu company seguía arrossegant ab forsa lo seu amich cap á la casa. El camí feya una mica de pujada y la marxa es ralentí lleugerament. A mitxa pujada, una ráfega d’ayre gelat els fuetejá’l rostre, al mateix temps que les fulles d’aquells plataners centeraris varen girarse mostrantlos la seua cara groga, anunciantlos tempesta. Los núvols s’ennegriren tot de sobte y esdevingueren tenebrosos portadors d’un presagi inminent.

Aleshores fou quan en Romeu trencà el silenci:
- Ho sents, Ramon?
- Y tant que sí Romeu, tres quarts al campanar. Vinga,no badis.
- No, no... aquesta olor.

En Ramon s’estremí tot de sobte. Aquella llum matinal tan neta y vigorosa que‘ls havia menat fins lo llindar mateix de la casa s’havia tornat grisa y agra en un tres i no res, ab un sabor amarg que ab prou feynes li deixava sortir les paraules.

- És inútil, Ramon – va dirli en Romeu, defallit. Y de sos ulls espurnejá’l brill trist d’una primera llágrima que res ni ningú podria consolarli.

En Ramon tingué’l temps just de veure com una finestra del primer pis de la casa esclatava contra la paret d’un cop séch, poc abans de sentir un plany aterridor que es perdé entre les foscúries dels núvols que comensaven a plorar unes llágrimes grosses com may s’haguéssin vist per aquelles contrades.

L’hereu del Mas Romeu acabava de morir.

Transformació 234: No vull

2008-07-25T00:47:00.001+02:00

Per l'Anna

No vull caminar. No vull que siguis alt. No vull conversar. No vull viure. No vull riure. No vull plorar. No vull sentir.

No vull morir...

Transformació 233: Notícia (maig de 1938)

2008-07-23T01:03:00.001+02:00

Per la Júlia

Els bombardeigs dels darrers dies han produït un gran nombre de víctimes, entre les quals dos homes no identificats, d'edat madura, que devien passejar plegats pel barri de Gràcia. Un d'ells ben vestit, barba grisa, aspecte distingit. L'altre, magre, aspecte malaltís, es creu que podria tractar-se d'un combatent en període de convalescència. A la zona s'han trobat altres cadàvers, ja identificats per les seves famílies. Les característiques de l'indret han alentit molt les tasques de recerca i per tot el volt s'ha escampat una pudor insuportable fins que s'han pogut retirar els cadàvers. Els infants del barri, indiferents a la tragèdia, jugaven entre les runes sense percebre la fetor de la mort.

Transformació 232: El desenllaç (Ja era hora)

2008-07-21T00:25:00.004+02:00

Per pere

Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...

Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.

Sembla, segons explica un tal Calders, veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:

Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.
Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.

La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.

Transformació 231: Memòria del desig

2008-07-19T01:07:00.001+02:00

Per la Gemma

-Ja t’ho deia jo que a la vida no hi ha temps per a tot.
-No és veritat. Hi el temps just per allò que desitges.
-Desig?
-Sí, he dit desig.
-Fa temps que no sento desig... desig per una dona. I tu?
-Cada dia... El desig per una dona el temps no l’esborra. No ho recordes? Pots estimar el cos d’una dona lentament, ignorant el temps, escrutant cada racó del seu cos, assaborint-lo com un preuat regal que suaument obsequies amb la teva mel, però també pots fruir amb passió escapçant el plaer com si t’hi anés la vida.
-Ara recordo... Estàvem asseguts dins del taxi. Amb una seriositat immutable vaig posar la mà sobre el seu genoll i poc a poc vaig deixar que llisqués per la seva cuixa fins arribar a l’entrecuix. No dèiem res, miràvem endavant pendents del taxista, mentre la meva mà es perdia sota la faldilla. Sentia l’alè càlid de la seva respiració i no vaig poder reprimir el desig d’acostar els llavis a la seva orella per llepar-li mentre la meva mà es perdia entre les seves humitats a mida que el meu sexe anava endurint-se. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. Vaig aconseguir arribar als seus pits, salvant els dòcils obstacles de la roba, on aquells mugrons durs esperaven el contacte amb els meus dits. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. La seva mà acariciava el meu sexe erecte, les nostres llengües ja s’havien trobat, ja no estàvem pendents ni del temps, ni del trajecte ni del taxista.
-Segueix, segueix, que cosa està molt interessant.
-Au va, no siguis crio.
-No ho veus? Has recordat el desig! Veus com hi ha temps per a tot?
-No, no hi ha temps per a tot... Ja no podré sortir amb ella d’aquell taxi, jo amb la bragueta oberta i ella amb el sostenidor descordat, decidits a no aturar aquella follia.

Transformació 230:: Contactes

2008-07-17T00:35:00.002+02:00

Per la Júlia

Senyor madur, elegant, bona posició social, barba grisa i acurada, avesat a les servituds de la decadència, cerca company de la seva edat, no importa físic ni situació econòmica, per a amistat, intercanvi de converses sobre la vida, la mort i el que surti. Cal que sigui una persona adulta i responsable. Joves, absternir-se. (Plaça del Diamant, 8, principal)

Transformació 229: morse / -- --- .-. ... .

2008-07-15T21:12:00.001+02:00

Per Barbollaire

-.-. .- -- .. -. .- ...- . -. / .- / .--. --- -.-. / .- / .--. --- -.-. .-.-.- //
. .-.. / -- . ... / .- .-.. - / . .-. .- / ..- -. / .... --- -- . / ... --- .-.. . -- -. . --..-- //
-... . -. / ...- . ... - .. - --..-- //
.- -- -... / .-.. .- / -... .- .-. -... .- / --. .-. .. ... .- / .. / . .-.. ... / .--. --- -- ..- .-.. ... / ..- -. .- / -- .. -.-. .- / ...- . .-. -- . .-.. .-.. ... --..-- //
.-.. .----. .- .-.. - .-. . --..-- / -- .- --. .-. . --..-- / ... . -. ... . / .- ..-. .- .. - .- .-. --..-- //
... . -- -... .-.. .- ...- .- / --.- ..- . / .- -.-. .- -... . ... / -.. . / ... --- .-. - .. .-. / -.. .----. ..- -. .- / -- .- .-.. .- .-.. - .. .- .-.-.-//
. ... - .- ...- . -. / .- -... ... - .-. . - ... / . -. / .-.. .- / -.-. --- -. ...- . .-. ... .- / .. / . .-.. / -- . ... / .- .-.. - / ... .----. .- - ..- .-. .- ...- .- / -.. . / - .- -. - / . -. / - .- -. - / .. / . ... / .--. .- ... ... .- ...- .- / .-.. .- / -- .- / .--. . .-. / .-.. .- / -... .- .-. -... .- / -.-. --- -- / ... .. / ...- --- .-.. --. ..- . ... / ... --- ... .--. . ... .- .-. / -... . / .-.. . ... / .--. .- .-. .- ..- .-.. . ... .-.-.- //
.- / .-.. .- / ...- .. -.. .- / -. --- / .... .. / .... .- / - . -- .--. ... / .--. . .-. / .- / - --- - .-.-.-//
.-. .. ..- .-. . / .. / .--. .-.. --- .-. .- .-. --..--//
-.. .. ...- . .-. - .. .-. -....- ... . / .. / . -. ... --- .--. .. .-. -....- ... . .-.-.- .-.-.- .-.-.- //
.. / . -. / . .-.. / .--. ..- -. - / -.. . / -. . .. -..- . .-. / .--- .- / - .----. .... .- ... / -.. . / .--. .-. . .--. .- .-. .- .-. / .- / -- --- .-. .. .-. .-.-.- //
.--. . .-. --.- ..- . / .-.. . ... / --. .- -. . ... / -.. . / .--. .-.. --- .-. .- .-. / --.- ..- . / - . -. . -. / .-.. . ... / -.-. .-. .. .- - ..- .-. . ... / -.. . / -... --- .-.. --.- ..- . .-. ... / . ... / .--. . .-. --.- ..- . / .--- .- / .... --- / ... . -. - . -. .-.-.- //
.--- .- / ... . -. - . -. / --.- ..- . ..--.. //
.-.. .----. --- .-.. --- .-. / --.- ..- . / .... .. / .... .- / . ... -.-. .- -- .--. .- -.. .- / -.. . / .-.. .- / -- --- .-. - .-.-.- .-.-.- .-.-.- //
-.. . ... .--. .-. . ... / ..- -. / ... .----. .... .. / .- ...- . ... .- .-.-.- .-.-.- .-.-.-//

Claus:
1. / separa les paraules.
2. // Separa les frases
3. No hi ha lletres accentuades
4. Hi ha apòstrof, coma i punt. Però no punt i coma
5. S’ha dividit el tex en 15 frases seguint la puntuació del text original

enèsima nota. 1a edició

2008-07-15T00:45:00.003+02:00

Acaba d'editar-se en paper -ai, el paper!- el volum Transformacions en una edició de bibliòfil limitadíssima i ja no en queda cap exemplar. 215 transformacions en poc més de 140 pàgines que ens han desaparegut de les mans sense adonar-nos-en o ens han estat encarregades. Un èxit aclaparador.

Repassant el passat amb la rapidesa i l'arbitrarietat que permet el negre sobre blanc tradicional, ens adonem de la qualitat dels textos curts -no sempre tan curts- que ens han anat acompanyant llarg dels mesos. Valorem els processos de creativitat que han produït petites obres mestres d'originalitat, de ritme, de capacitat de síntesi, de literatura de primera. En fi, que ens sentim plenament satisfets dels resultats. D'uns resultats que només han estat possibles gràcies a la gent que, convençuda per la idea inicial, han perseverat, però també d'aquells que, per diverses raons han volgut participar en l'empresa ni que fos una vegada. No citarem noms aquí perquè ja es poden veure més a la dreta, encara que potser en falti algun. Sense tots vosaltres aquest projecte hauria estat només un pensament, unes frases buides, en el millor dels casos, un esborrany incomplet. Moltíssimes gràcies a tots.

Sembla que això és un final, un comiat, un molt de gust per haver-nos conegut personalment o virtualment, però no és així. Sobre el llibre, cal dir que hem pensat de fer una segona edició, però problemes d'impressió i altres detalls que no explicitarem ens fan ser molt cauts a l'hora de intentar-la. Potser més endavant, si trobem un editor solvent (s'accepten suggeriments), ens decidirem a emprendre una edició de butxaca que estem segurs que tindria una gran acollida. Mentrestant, continuarem la tasca virtual que vam iniciar i que continuarà en aquest món tan canviant i fràgil fins que... qui ho sap?

Repetim: moltes gràcies a tots i benvinguts de nou. Que malgrat el que diu la Rodoreda, segur que tots, i alguns de nous, teniu encara temps de transformar, o és que teniu les vacances extraordinàriament ocupades i programades o encara creieu en la inspiració? Apa, a la feina!

Transformació 228: vestit de bany

2008-07-13T01:15:00.004+02:00

Per la Gemma

Transformació 227: japonès

2008-07-11T18:30:00.000+02:00

Per Hidetaka Yakura

彼らはゆっくりと歩を進めた。一番背の高い、白いものが混じった顎鬚を生やし、少し赤ら顔の男は品よく着こなしていた。もう一人の男は痩せ、髭は伸び放題。病み上がりに見えた。彼らは話し込んでいた。背の高い方は時々話をやめ、言葉を吟味するように髭に手をやった。

人生ですべてをやる時間はない。笑い、泣き、楽しみ、そして退屈する。人は生まれるやいな
死の準備をしなければならない。赤ん坊が泣くのは知っているから・・・

何を知っている？

それは赤ん坊が嗅いでいるのが死の匂いだということを・・・そして、そのうち慣れてしまうのだ。

nota improvisada

2008-07-10T01:07:00.003+02:00

Suposo que no us n'heu adonat, però hem tingut un atemptat al bloc que encara no se'ns acut com s'ha pogut produir. Un o una hacker, o com es digui, ha aconseguit penetrar en els arxius i ens ha canviat la capçalera. Es tractava d'un -o una - hacker amb consciència i reivindicatiu (reivindicativa) que ens ha enviat un mail (no el reproduirem) dient que la seva acció responia al fet que estava cansat de veure l'explotació dels animals, referint-se, sobretot, al cuquet, que considerava que no tenia edat per ser exposat permanentment ... i que això vulnerava... En fi.

Els editors, que som gent assenyada, no tenim cap inconvenient a discutir qualsevol opinió o proposta, tot i així, haguéssim preferit que realment s'hagués produït, abans de trobar-nos amb les taronges transformacionals que, sense cap dubte, també constitueixen un dels nostres senyals d'identitat més volguts...

Per què no es digui que som rancorosos o poc comprensius, el bloc, recuperada la imatge inicial, lluirà durant uns dies el doble encapçalament. Però, sisplau, que ens deixin tornar als orígens, per bé que les taronges siguin més refrescants.

Transformació 226: com cada dia

2008-07-09T09:40:00.001+02:00

Per Gemma

- Mira’ls, ja passen.
-Puntuals, com cada dia.
-El més alt sempre parla.
-Sí, i l’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta.
-M’agrada com vesteix.
-El d’aspecte malaltís?
-No, l’altre, el de barba grisa.
-Jo crec que el visita per distreure’l. Vols dir que no està malalt l’altre?
-Vols dir que el distreu gaire? L’altre sembla molt ensopit.
-Què li deu explicar?
-Vés a saber... alguna cosa no gaire divertida.
-Mira! El nadó dels veïns! Aquest sí que plora!!

Transformació 225: Coflomonflemeverflamasa

2008-07-07T02:02:00.001+02:00

Per pere

Conversa certa, com hi ha set cels, que van mantenir, és un dir, Cerverí de Girona i el jove Infant, que, també cal especificar-ho, era una mica tanoca. Després van parlar una estona de les croades i tampoc no sembla que s'acabessin d'entendre. El seu aspecte físic, els seus posats i altres detalls circumstancials no tenen cap importància.

-Aflama laflama viflimiflamada noflomo hiflimi haflama teflememps peflemer afama toflomot. Reflimiflumuflemer iflimi plofomoflamar, diflimiflemeverflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimipirflenese... iflimi eflemen eflemel deflme neflemeflimiflemexer jaflama thaflama aflama moflomoflimirir. Peflemerflemeque leflemes gaflamaflemenes defleme ploflomoflamarar quefleme leflemes criflimiflamaflumuturflemes defleme bolflomoflmequeflemers eflemes peflemerflemeque jaflama hoflomo seflemenflemeten.

-...?

-Loflomor quefleme hiflimi haflama eflemesflamacaflamamflamapaflamada defleme laflama moflomort. Deflemesflemepreflemes uflumun shiflimi aflamaflemeveflamaveflamasa.

Transformació 224: de vocals atrapades en un ordre

2008-07-05T12:35:00.001+02:00

Per Iruna

camenivon u pac e pic. ol mús alt eri on huma selimno, bun vastet, imb lo burba gresi o uls pàmels ino muca vermills; l'oltru, magre, sinso ufaetir, sombluva que icobús da sertir d'onu maleltio. ustaven ibstrots un la quenvirso u al més ilt s'oturave di tont un tant e is posuva le mí por lu barbe quim so vulgàs sespisor bú las per-
…?
las per…?
íolus?
ïolus?
iòlus?
(ssshhh… “paraules”…? periolus?
merda)

-a le vido nu ha he timps por u tat. reiro u plarer, divortur-sa e insopur-sa... e in ol punt da néixor ju t'has de priporur a merir. porcu las guenis do plurar qui tonun las creïtorus da belquirs ós purca ge hi sontun.

-ja sentin cò?

-l'ular que hi ho uscampedi do lu mart... disprós un s'ha eviso...

Transfromació 223: Menjar o ser menjat

2008-07-04T00:48:00.000+02:00

Per Manel

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a treure les dents. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-Les rels i les punxades de les tiges que els hi han d'esberlar les genives... Després, mai no ens hi avesarem...

Transformation 222: anglès estudiat

2008-07-03T00:32:00.001+02:00

By Xurry

They were walking slowly. The tall man was solemn, well dressed, with a grey beard and blushed cheeks; the other one, thin, unshaven, looked like recovering from disease. They were absorbed in conversation, and the tall one stopped now and then, fingering his beard like willing to carefully weight his words:

- Life is too short for everything. Laughing and crying, to enjoy and to get bored... and as soon as you are born you must get ready to die. That's why babies feel like crying, because they feel it.

-They feel what?

- The smell of death spreading around... then one gets used.

Transformació 221: Anglès nadiu

2008-07-02T00:14:00.000+02:00

Per Marc Waudby

They walked slowly. The tallest one was a solemn, well-dressed man, with a grey beard and ruddy cheeks; the other one, skinny and unshaven, looked as if he was recovering from an illness. They were absorbed in conversation and the tall one stopped from time to time, stroking his beard as though mulling over hiswords.

-There isn't time to do everything in life. To laugh, to cry, have fun and get bored... and at the time of birth you have to prepare to die. Tiny babies can already smell it, that's why they feel like crying.

-What can they smell?

-The smell of death everywhere... But later on, you get used to it...

Transformació 220: Protollenguatge

2008-06-29T18:54:00.002+02:00

Per Omara

Llaminaven a toc a toc. El tes mal fera un tone poremne, ten cosit, amb la clapa blisa i els bròpuls una tica pertens; l’andre, patre, dense aixatar, pentava que latinés de mosquir d’una patania. Quesvaven trasfets en la somperta i el tes mal s’alumnava de fan en fant i es tassava la pa per la clapa com si tondés colbenar té les bamtales.

- A la tina no hi ha fents men a poc. Tiubre i roblar, eixonir-se i enponir-se... i en el tumb de séner n’ha tas de setrapar a brunir. Donquè les tambes de roblar que ponen les timsandures de pomers t’és donquè n’ha tu penden.

- N’ha penden vè?

- L’ombror que si la bastandada de la corp. Tendés un t’hi indesa.

sèver la: 912 òicamrofsnaT

2008-06-25T21:48:00.000+02:00

...aseva ih's nu sérpseD ...trom al ed adapmacse ah ih euq rolo'L-

?èuq netnes aJ-

.netnes oh aj èuqrep sé sreuqlob ed serutairc sel nenet euq rarolp ed senag sel èuqreP .rirom a raraperp ed sah't aj rexién ed tnup le ne i ...es-riposne i es-ritrevid ,rarolp i eruiR .tot a rep spmet ah ih on adiv al A-

.seluarap sel éb rasepsos séuglov is moc abrab al rep àm al avassap se i tnat ne tnat ed avaruta's tla sém le i asrevnoc al ne stertsba nevatsE .aitlalam anu'd ritros ed sébaca euq avalbmes ,ratiafa esnes ,ergam ,ertla'l ;sllemrev acim anu slumòp sle i asirg abrab al bma ,titsev neb ,enmelos emoh nu are tla sém lE .cop a cop a nevanimaC

irruX reP

Transformació 218: Per una nit

2008-06-24T00:50:00.004+02:00

Per pere

Focs d'argilaga,
claror de les bengales:
baden dos homes
contemplant com les flames
transformen mort en vida.

.........................................

Ball de revetlla,
claror de les bengales:
els dos s'amaguen
rere el gruix de dos vidres,
les cortines, opaques.

Transformació 217: Sentència

2008-06-21T00:08:00.000+02:00

Per la Gemma

Caminen a poc a poc, com si tot el temps del món fos d’ells, però no fan res més que distreure amb paraules la pressa que els números tenen: s’acosten els terminis dels pagaments, els dels deutes i els de la renda. El més alt, un home ben vestit i amb un aire solemne, parla i gesticula sense parar. L’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta emmudit. L’home alt, que sap d’economia, dóna consell a l’altre, parlen de la vida, de les privacions, i jo m’atreviria a dir que l’home magre quasi sembla esmaperdut davant d’un discurs que cada cop encongeix més la seva esquena corba. Camina amb el cap cot, les mans a la butxaca, mentre l’altre, parla i parla sense adonar-se’n que ja no l’escolta.

Fa una estona que els observo, mentre jo mateixa també intento distreure la pressa que els meus números tenen: la hipoteca, el súper, la farmàcia, els imprevistos... esperant arribar a vendre el meu pis per poder realitzar els meus projectes.

Just quan passen pel meu costat, l’home magre, el del cap cot, s’ajup per collir de terra el meu encenedor zippo, que acaba de caure, i en donar-me’l, ens mirem, i és llavors que veig en els seus ulls una tristor infinita. L’altre no se n’adona, segueix parlant: “...perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”.

- “Ja senten què?”, pregunto jo.

L’home solemne es gira, mira de reüll al seu acompanyant i deixa anar amb orgull, com si res, la seva sentència:

- “L’olor que hi ha escampada de la mort...”.

I espera un instant abans d’afegir:

-“... Després un s’hi avesa...”.

Segueixen el seu camí, a poc a poc. Els veig allunyar-se mentre jo em quedo palplantada, amb el zippo a la mà, esmaperduda i amb el cap cot, sense poder-me treure del cap l’absurda sentència que un home alt i solemne m’ha deixat anar, com si res, inflat d’orgull.

Transformació 216: nit estelada

2008-06-19T00:08:00.000+02:00

Per Xurri

Transformació 215: Tibetà

2008-06-14T00:36:00.003+02:00

Per Palyang Sherap

Gompa lhoe lhoe gyap ne doki dukidug. Tsangmey nangne mi dhe ringshoe dang bapchakpo dang khapu tsonta gohde dang khotsue marpo. Ani shendag mi dhe kampo dang ara bah mepa dang ani duks tana zsugu kyopo yoepa dang nepa dapo. Khontso tzangma kehcha nangla dhonang teh ne deshak ani mi kampo dhe kecha shedue thoktsam thoktsam gak doki yoepare.

-Metse nang la mitsangma la doetso yomare. Gemoshorwa sok nuyak sok, kyipotangyak sok khartuk deyak. Kheyak duetso la shiyak dati jegore.gang yinzena puko dentso knunyi dodue sosue tsonang hago ki yore.

- tsonang gare re?

-shikyok ki dima tampa ... dene deh gom doki re.

Donem les gràcies a Ngawang, de La Casa del Tibet de Barcelona, per la transcripció a l'alfabet tibetà. Potser el primer fragment de la Mercè Rodoreda en aquesta llengua?

Transformación 214: Lo que cuenta

2008-06-10T17:08:00.002+02:00

Por Alicia

El estruendo que provocaban los cascos del caballo retumbaba por todo el bosque. El jinete se aferraba con fuerza a las riendas e iba al galope tendido, con la expresión desencajada por el esfuerzo. Se observaba, a todas luces, que era un mensajero; le delataban sus ropajes y el cilindro de metal que llevaba prendido al cinto. A pesar de todo, parecía absorto: el rumbo de sus reflexiones le alejaba de aquel lugar.

De repente, una figura encapuchada le salió al encuentro en un recodo del camino. Sobresaltado, el mensajero detuvo su montura, justo a tiempo.

Veloz como el viento, desenvainó la espada y aguzó la vista para tratar de reconocer al extraño que le obstaculizaba el paso. La cara se le relajó, mostrando una mezcla de asombro y alegría.

Bajó el brazo que empuñaba la pesada arma y desmontó con un ágil salto.

Cogiendo al recién llegado por los hombros, le escrutó la cara, asegurándose de que no le habían engañado sus ojos. Finalmente, con una sonrisa de aprobación, se fundieron en un cálido abrazo.
Se sentaron sobre la hierba húmeda que bordeaba el camino y observaron las últimas luces del día, el cielo teñido de naranja en el horizonte.

No pudiendo contener más la curiosidad, el jinete planteó la duda que lo atormentaba:

- Creí que estabas muerto.

- En cierto modo, lo estuve- respondió el otro, mirándole fijamente a los ojos-. Y te aseguro que no he vuelto a ser el mismo desde la batalla en los Abismos de Fuego. Verás, mi reciente… experiencia, me ha ayudado a apreciar cada momento, por insignificante que parezca. Cada sonrisa y cada llanto, cada ilusión y cada suspiro nos llenan y dan sentido a lo que somos.

- Tal vez- concedió el mensajero-. Te he echado de menos.

Transformació 213: meme evocador y tétrico

2008-06-09T22:30:00.006+02:00

Directamente de "transformacions". Es tétrico, tristón y pesimista como la vida misma, pero.... en fin, yo lo hago. Si lo hacéis, avisad, que lo linkaremos. Y carpe diem!

Crees que en la vida hay tiempo para todo? /Creus que a la vida hi ha temps per a tot?
Francamente, no. No hay tiempo para rectificar, repetir, reconducir, revivir... siempre nos parece demasiado corta. / Francament, no. No hi ha temps per a rectificar, repetir, redreçar, reviure... sempre ens sembla massa curta.

Seguro que a lo largo de tu vida has reido, has llorado o has pasado algunos ratos en el más puro aburrimiento. Ordena, de más a menos, estos tres conceptos según hayan formado parte de tu vida hasta el momento presente: reir, llorar, aburrirse. / Segur que el llarg de la teva vida has rigut, has plorat o has passat algunes estones en el més pur ensopiment. Ordena, de més a menys, aquests tres conceptes segons hagin format part de al teva vida fins al moment present: riure, plorar, ensopir-se.
Aburrirme, llorar, reir / Ensopir-me, plorar, riure.

De cara al futuro ¿cuál sería tu orden ideal, siempre de más a menos en lo que refiere a reir, llorar, aburrirse? / De cara el futur, quina seria el teu ordre ideal, sempre de més a menys pel que fa a riure, plorar, ensopir-se?
Reir, aburrirse, llorar. / Riure, ensopir-me, plorar

¿Estás de acuerdo con la frase: "En el punto de nacer ya te tienes que preparar para morir"?. / Estàs d’acord amb la frase: “En el punt de néixer ja t’has de preparar a morir”?
No hay forma más estúpida de pasar por la vida que obsesionado por la muerte. Aunque en ocasiones es inevitable, porque se pone delante... / No hi ha forma més estúpida de passar per la vida que obsesionada amb la mort. Tot i que en ocasions és inevitable, perquè es posa al davant...

¿Por qué crees que lloran los niños de pañales? / Per què penses que ploren els nens de bolquers?
Porque no saben hablar, que si supieran pedirían las cosas con calma y educación. O no. / Perquè no saben parlar, que si en sabessin demanarien les coses amb calma i educació. O no.

¿Crées que los niños de pañales son conscientes de la muerte? / Creus que els nens de bolquers tenen consciència de la mort?
Claro que no, ¡si apenas son conscientes del hambre y el sueño! No hay más que ver los problemas que tienen para mantener el chupete en la boca. / És clar que no, amb prou feines tenen consciència de la gana i de la son! No et cal més que veure els problemes que tenen per mantenir el xumet a la boca.

¿Recuerdas algún olor de cuando eras un/a niño/a de pañales? Recordes alguna olor de quan eres nen/nena de bolquers?
Yo nací ya princesa, dudo que en mi historial encontrásemos nada parecido a un pañal.... / Jo ja vaig néixer princesa, dubto que al meu historial hi trobem res semblant a un bolquer...

¿Cuál es el primer olor que recuerdas? / Quina és la primera olor que recordes?
Tal vez el olor a brea de unos travesaños de madera que había almacenados junto a mi parvulario. No se si es el primer olor, pero sí uno de los más intensos. / Potser l’olor de brea d’uns travessers de fusta que hi havia emmagatzemats al costat del meu parvulari. No se si és la primera, si de les més intenses.

¿Has notado alguna vez el olor de la muerte? / Has sentit alguna vegada l’olor de la mort?
Uffs... si (glups)

Solo si has contestado afirmativamente la pregunta anterior: ¿te has acabado acostumbrando al olor de la muerte? / Només en el cas que hagis respost afirmativament la pregunta anterior: t’has acabat avesant a l’olor de la mort?
Jamás, eso jamás. / Mai, això mai.

Transformació 212: Passat remot

2008-06-06T00:22:00.001+02:00

Per Sani

Els dos polítics caminaven pel Pati dels Tarongers del Palau. Un era alt i prim, elegant, corbata a joc amb la camisa . L'altre, més baix, amb cara d'astut i curtit en mil batalles, feia cara d'emprenyat.

Semblaven abstrets, reflexionant sobre els resultats la darrera desfeta electoral. De tant en tant, el més alt es tocava la barba mentre l'altre s'allisava el bigoti i ambdós seguien tombant ...

-T'adones, Josep-Lluís, que tenim els papers una mica canviats? Sóc jo qui havia de manar al partit, l'home dels cabells blancs i, en canvi, els hi tens tu! ─Sí, Joan, sí, i tu havies de dur barba i vas prou afaitat, sóc jo qui porta el bigoti, fa cara de salut i mena el Partit que forma part del Tripartit!

- Josep-Lluís, a la vida no hi ha temps per a tot, riure i plorar, divertir-se i ensopir-se, estar al govern i fer d'oposició, fer president en Montilla i predicar la Independència. Després vénen les eleccions i perdem de cop cinc escons! O dimiteixes ara o t'ho farem fer al juny.

- Sí, és trist que en tocar el poder ja t'hagis de preparar per deixar-lo una altra vegada. Ben mirat és com morir!

- Parles per tu, suposo… Per cert, saps perquè els nens del "No em Ratllis" també ploren? És perquè ells també la senten...

- Que dius que senten què, Joan?

- La pudor de dependència que omple carrers, seus dels partits i palaus. Per desgràcia, després s'hi van avesant, es tapen el nas i segueixen votant…

Transformació 211: Eslovac

2008-06-03T00:28:00.004+02:00

Per Michal Matusov

Pochodovali pomaly. Ten najvyššý bol slávnostný muž, elegantný,ktorého brada bola sivá a líca načervenalé; iný, štíhly, neoholený, ktorého vhľad akoby sa ozdravil. Boli zahĺbený v konverzácii a tennajvyšší z času na čas zastal a pohladil si bradu akoby chcel dobrezvážiť slová, ktoré povie.

-Nie je čas spraviť všetko v živote. Usmiať sa a plakat, zabaviť a nudiť sa ... práve narodením sa musí byť hotový pre smrť. Lebo plačlivosť bábetok jasne ukazuje, že to cítia.

-Čo cítia?

-Rozvoniavanie smrti... Trocha neskôr si na to zvyknú...

Transformació 210: meme

2008-05-30T00:46:00.002+02:00

Per p

Tot i que ja no estan de moda, encara corren memes pels blocs. Fa uns dies me’n van enviar un que, la veritat, em va semblar excessivament transcendent –o, segons com es miri, una mica poca-solta, o fins i tot tètric o, si voleu, compromès-, de manera que vaig pensar que era inútil de respondre. El que passa és que mai no pots dir això no ho faré, perquè hi ha vegades que el que en un moment determinat et sembla sense sentit després trobes que té certa gràcia o es converteix en un desafiament al qual t’arrisques, simplement per veure com te’n surts.

El qüestionari em va arribar a través d’un bloc de nom complicat, tancat fa uns dies (segurament per manca de visites), així que no intento reproduir el nom perquè segur que m’equivocaria. Potser recordareu la foto de qui l’escrivia: un tipus ni alt ni baix, magre, d’aspecte malaltís, que sempre semblava ensopit. Vaig llegir que a ell li havia enviat... com es diu el bloc d’aquell home solemne, ben vestit, amb barba grisa? Sí, home, aquell que fa l’efecte que abans de parlar es deu repassar les paraules una pila de vegades perquè li surtin tal com vol. Bé, en darrer terme crec que l’origen del meme es troba aquí: http://unmardellagrimes.blogspot.com/, un bloc d’una tal Mercè.

Sabeu què? Ara no em ve de gust respondre, ja ho faré en un altre moment. El pujo per recordar que el tinc pendent i us el passo a vosaltres per si el voleu contestar (aquí o a casa vostra) quan no us faci gaire mandra.

1. Creus que a la vida hi ha temps per a tot?

2. Segur que el llarg de la teva vida has rigut, has plorat o has passat algunes estones en el més pur ensopiment. Ordena, de més a menys, aquests tres conceptes : riure, plorar, ensopir-se, segons hagin format part de al teva vida fins al moment present.

3. De cara el futur, quin seria el teu ordre ideal, sempre de més a menys, pel que fa a riure, plorar, ensopir-se?

4. Estàs d’acord amb la frase: “En el punt de néixer ja t’has de preparar a morir”? Justifica la resposta.

5. Per què penses que ploren els nens de bolquers?

6. Creus que els nens de bolques tenen consciència de la mort?

7. Recordes alguna olor de quan eres nen/nena de bolquers?

8. Quina és la primera olor que recordes?

9. Has sentit alguna vegada l’olor de la mort?

10. Només en el cas que hagis respost afirmativament la pregunta anterior: t’has acabat avesant a l’olor de la mort?

Transformació 209: Sempre teu...

2008-05-27T19:23:00.002+02:00

Per Joan

Estimada Mercè:

Se’m fa difícil escriure’t aquestes línies. T’imagino llegint-les, i puc veure’t en el futur, gairebé puc viure aquest instant en què el recorregut dels teus ulls sobre el paper està acostant paraula a paraula l’instant irrevocable on tants moments compartits, il·lusions, anhels i emocions troben el seu punt i final.

Preferiria parlar-te, mirar-te, i que, com tantes tardes, poguéssim conversar pausadament, tot caminant a poc a poc. Sé que llavors podria mesurar bé les meves paraules i tu m’escoltaries concentrada, potser fent alguna pregunta breu.

Estimada, a la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. I al punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja la senten... l’olor que hi ha escampada de la mort. Després un s’hi avesa.

Podria dir-te tantes coses, sense dir-te en realitat res més d’important... però ara és temps d’acabar.

Sempre teu.

Joan

Transformació 208: El perdedor

2008-05-25T00:42:00.000+02:00

Per Aquari

(Es) transformaven a poc a poc. L’un, que havia estat un home força alt, i que havia fet del seu posat solemne el seu toc distintiu –si exceptuem la barba grisa i sempre ben cuidada que l’acompanyava des de feia molts anys- s’havia anat convertint de forma imperceptible en la seva pròpia i tènue ombra. Prou maldava per evitar la foscor dels dies que li queien al damunt com lloses que li llastraven els peus, i també la mirada. Una mirada grisa i entelada, que pocs dies enrere havia brillat per un instant. Però fou un instant.
Sospesava acuradament cada paraula, no fos cas que el temps, el tan maleït temps, s’enfurismés amb ell i l’enviés rostolls avall abans de l’hora assenyalada. Es passava la mà per la barba a cada moment, com cercant un mot just, adequat a les circumstàncies.

-Sembles cercar el moment oportú de parlar per no incomodar l’amo – l’expressió càustica del seu company el va sorprendre abstret, distant- El temps no hi entén, de circumstàncies. Va fent i prou. Som nosaltres els qui fem bullir massa l’olla.

-Com dius?

- Mira’ns en aquell aparador. Veus? Dos homes grans, caducs, convertits en filòsofs de petanca. És això el que hi veus ? Seguim el rastre de la vida que transcorre al nostre voltant ara rient, adés plorant, tot ensumant cada efluvi com si fos el darrer. Convertits en lamentables narradors de batalles perdudes, i tanmateix ens anomenen savis. Els vells savis. Això no hi ha qui ho entengui ! En què quedem? Si ben mirat som com criatures. Observa’ns si no, palplantats davant d’un aparador ple de pastissos.

- No t’entenc, noi. No sé a què ve tot això – i va alentir el pas sobtadament.

-Amic meu, fa tot just dues setmanes vaig estar a les portes de la mort, i ho saps prou bé. Li vaig veure les orelles al llop, saps ? Li reconec l’olor de tres hores lluny però la miro de fit a fit quan la veig apropar-se. Mira, ara mateix...

No havia tingut temps d’acabar la darrera frase quan el seu amic d’infantesa, aquell company que tant l’havia ajudat a forjar-se durant la joventut, va caure desplomat a terra amb els ulls esbatanats pel pànic. El seu company, abans que res, els hi va tancar suaument i l’acaronà per darrera vegada, mentre la brisa de primera hora de la tarda s’enduia el fil tènue i espès d’una olor penetrant que li resultà familiar.

Transformació 207: Francès

2008-05-23T00:51:00.003+02:00

Per Alain Verjat

Ils marchaient lentement. Le plus grand, un homme à barbe grise, les pommettes un peu rouges, était élégamment vêtu; l'autre était maigre, mal rasé, on aurait dit qu'il relevait de maladie. Ils étaient absorbés par leur conversation et le plus grand s'arrêtait de temps en temps et passait sa main dans sa barbe comme quelqu'un qui veut peser ses mots.

- Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, on s'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut se préparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...

-Il savent quoi?

-Il savent que l'odeur qu'ils sentent est celle de la mort... Après, ons'habitue...

Transformació 206: Anorèxia

2008-05-19T23:12:00.000+02:00

Per l'Arare

Ell tenia la barba grisa i els pòmuls una mica vermells. Era més alt. Ella mirava el mar, abstreta en els seus pensaments. Feia cara de malalta.

- Sento l’olor escampada de la destrucció – digué la malalta.
- Com l’has reconeguda?
- Hi és a pertot, no te n’adones? La mateixa olor que sentim quan naixem, i que és present durant tota la vida, amagada entre flaires quotidianes. Fa olor de frustracions, de sentiments ferits.
-Et fondràs. Menja una mica.
-Per què? A la vida cal anar-se preparant per morir, una mica cada dia.
-Té.
-No.
-Que mengis, dona!
- No, no, no...

Ex aequo

2008-05-17T00:17:00.007+02:00

Primer de tot, disculpeu el retard amb la resolució del concurs de Sant Jordi – de vegades la vida real es menja la virtual i no hem tingut temps per a tot.

Només dir-vos el que ja sabeu, que vàrem rebre 7 escrits a concurs i un fora de concurs. Que varem penjar una enquesta per tal de decidir el guanyador i que els resultats són d'un empat rigorós:

Transformació 186: A la nostra manera (Arare) 3 (21%)

Transformació 184: El general, el pagès.. (pere) 3 (21%)

Transformació 188: Tornant a palau (Alba) 3 (21%)
Transformació 183: Optimisme primaveral (Júlia) 2 (14%)
Transformació 187: Els vells (Puff) 1 (7%)

Transformació 185: La diada (Kestrel) 1 (7%)

Transformació 182: La patum (Enric) 1 (7%)

Fora de concurs:

Transformació 179: Pàgines viscudes (Júlia)

Ja veieu que hi ha empat a la capçalera, i ara no entrarem en detalls, però a més hem detectat – casualment, eh! – que darrere els 7 noms/pseudònims en realitat hi ha només 4 autors força coneguts. Així que els editors hem resolt el concurs com ens ha semblat més just.

En qualsevol cas, comunicarem el guanyador presencialment, en un acte solemne (...ben vestit, amb barba grisa i pòmuls una mica vermells.... disculpeu la variació, és el costum!). Només després el publicarem aquí també. Òbviament hi haurà un premi per al(s) guanyador(s) que serà lliurat durant la solemne cerimònia. I quan? Doncs o ens trobem amb aquest motiu, o bé aprofitem una trobada de la tertúlia presencial, ja que els esmentats 4 autors hi sovintegen, -més o menys-. (Com que ja sabem que no hi ha temps per a tot, procurarem riure i divertir-nos...ja hi tornem!!).

Concretant, consultarem per e-mail als més habituals quins dies us va millor per a trobar-nos, però us demanem, sisplau, que si no rebeu correu i us ve de gust venir, ens ho digueu.

Fins aviat, doncs.

Transformació 205: Pel que hi fem ja estem bé ací

2008-05-15T00:46:00.000+02:00

Per Francesc

Fa dies que penso en aquest fragment de Mercè Rodoreda que te a veure amb Transformacions que encara no he acabat ben bé d’entendre com s’ha de fer per enviar-hi un text. Deu ser que un és ruc de mena i li costa sovint d’entendre segons quines coses. Ara bé, tornant al text, entenc és d’una certa incongruència i és el que més em va sobtar en la primera lectura..

"Diu l’home de la barba grisa i els pòmuls una mica vermells: “A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què?-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...”

No hi estic gens d’acord en aquesta frase, a la vida hi ha temps per a tot i més, i els nadons ploren perquè es troben desconcertats davant d’una nova i estranya situació, no saben, ni tan sols poden intuir que és la mort i que és la vida, han patit per sortir de l’úter matern i ploren desconcertats davant el seu nou estat. Aquest tipus de comentari té a veure amb aquesta obsessió que tenim els humans de pensar que som quelcom més que els altres animals, i aquest és l’error, en som un més i prou.

No s’escampa la olor de la mort, perquè la mort no té olor, és una entelèquia, com la vida, i potser si que nomes és un canvi més com ens deia en Vinyoli. De fet, no ho sabem – això és cert - però en néixer ja ho estem de morts, el tràmit reglamentari a complimentar anomenat la vida, és només un instant feixuc, avorrit i sovint insuportable, al que no sé perquè hi dediquem tanta atenció i ens hi aferrem com a un clau roent, tot plegat per a no res.

Deia Cioran que la gent quan tingués us de raó, el primer que hauria de fer era llevar-se la vida i que això, “la vida” era precisament el càstig que s’havia de suportar per no haver-se-la llevat al seu moment, potser per això ell va morir als 84 anys i al llit, de vell, com a mostra de la incongruència de l'ésser humà.

La literatura tendeix a idealitzar la vulgaritat i inutilitat de la vida amb fets i frases grandiloqüents que només serveixen per omplir les pàgines dels llibres amb uns personatges que parlen excessivament bé, que són excessivament profunds i també excessivament reflexius.

A la vida real l’home alt solemne i ben vestit, i l’altre magre i sense afaitar, no parlarien de la mort, ni dels nadons, ni de la vida. Ho farien de política, d'economia domèstica, dones, futbol o del temps que fa el dia d’avui. El comportament de l’ésser humà actualment, és d’encefalograma pla, banal i superficial. Somortes les ideologies i enterrades les utopies, la única preocupació, és viure al màxim pensant el mínim. Deia abans que érem un animal més, i així ho crec, el més inútil, banal i danyós de tots. Malgrat tot haig de reconèixer que hi ha estones en que val la pena deambular per ací baix i fruir-ho, sabem adaptar-nos al medi i les circumstàncies i aquest és un valor afegit que no s'ha de menystenir. Potser hauria de fer meva la màxima que de vell repeteix el meu pare: "Pel que hi fem, ja estem be ací"

Transformació 204: Castellà

2008-05-13T00:45:00.005+02:00

Per Xurri

Caminaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos; el otro, flaco, sin afeitar, parecía que acabase de salir de alguna enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación, y el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras.

-En la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse… y en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten.

-¿Ya sienten qué?

- El olor de muerte que hay por todas partes... Después uno se acostumbra...

(La Iruna ens ha fet adonar que ens faltava la traducció en castellà que ja tenim a Es un dir. La recuperem i la incloem)

una altra nota

2008-05-12T01:40:00.000+02:00

Com qui no vol la cosa -és el que es diu en aquests casos- hem arribat a la transformació 200 (o a la 202, que els números capicua o palindròmics encara són més interessants) amb un ritme i una qualitat que ja voldrien alguns blocs. També és veritat que aquí quan un no estava gaire inspirat o el cansament el retreia o pensava que ja havia dit tot el que calia, n'hi havia un altre que continuava sorprenent amb una nova versió.

No farem balanç com altres vegades. El projecte continua obert més enllà de les perspectives dels editors o dels col·laborador. No ens assignem cap data terminal -quina paraula més lletja!-, sinó que deixem que l'atzar ens vagi portant; aleshores escriurem un altra nota: l'aniversari del naixement de la Rodoreda, el dia que aconseguim 44 traduccions a És un dir, quan arribem al mateix nombre de veus al bloc -el darrere projecte- que tot just acaba de configurar en Sani...

Desitjaríem, potser, més teclejadors nous transformant. Desitjaríem, potser, que alguns dels qui ens han dit que estan enormement enfeinats en les seves històries tinguessin temps –no hi ha temps per a tot?- per jugar en aquesta història. Desitjaríem que els qui pensen que ja han fet prou amb una o dues aportacions pensessin en algun moment en la mort o en la vida, mentre caminen a poc a poc o de pressa, sols o acompanyats, sota els núvols o en un dia radiant, i recordessin que continuen tenint paper, és a dir, pantalla, en aquesta empresa que no paga dividends.

I prou per avui. Moltes gràcies als transformadors, comentaristes, lectors i enllaçadors. I no oblideu que en algun moment haurem d'organitzar un acte presencial per a la celebració de rigor. Ja en farem publicitat.

Transformació 203: La cloenda

2008-05-12T00:38:00.001+02:00

Per pere

Diumenge 10 de maig. Sortien de l’acte de cloenda del Congrés. Plovisquejava. Caminaven a poc a poc. El president honorari era una home alt, solemne, ben vestit, les espatlles lleugerament corbades, que, encara que jubilat, mantenia una activitat constant i envejable; l’altre, un els ponents que s’havia ofert a acompanyar-lo a la residència de la part alta de la ciutat, magre com el seu company i amb una incipient foscor a la cara de la barba d’un dia, semblava entusiasmat amb les paraules del president. Estaven abstrets en la conversa sobre la vitalitat que els neologismes donaven a les llengües. Comentaven una de les darreres intervencions del matí: Innovation lexicale et normes discursives. El més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barbeta com si volgués sospesar bé les paraules. De sobte, el seu pensament se’n va anar enrere, com si li peses el temps.

-Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, ons'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut sepréparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...

-Que sentem eles? –va preguntar el seu acompanyant, que era de les Açores i no estava gaire al cas.

-L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...

L’home alt, les espatlles lleugerament inclinades i el somriure als ulls es va deixar emportar pels seus records d’infantesa i adolescència a Tolosa del Llenguadoc.

Transformació 202: Softcatalà

2008-05-11T00:49:00.000+02:00

Per (gentilesa de) softcatalà

Andaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con la barba gris y los pómulos algo rojos; el otro, magro, sin afeitar, parecía que acabara de salir de una enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación y el más alto se paraba de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba como si quisiera sopesar bien las palabras. -A la vida no hay tiempo para todo. Risa y llorar, divertirse y ensopir-se... y en el punto de nacer ya te debes preparar a morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten. -Ya sienten qué? -El olor que ha desperdigada de la muerte... Después un se aveza...

Transfromació 201: ressonància lenta

2008-05-10T03:14:00.002+02:00

Per Iruna

s’estimaven a poc a poc

estaven abstrets

“a la vida no hi ha temps per a tot”

lentament respiraven l’olor escampada de l’amor

i s’estimaven abstrets… a poc a poc

Transformació 200: El ball

2008-05-09T00:05:00.002+02:00

Expectativa

2008-05-08T02:27:00.000+02:00

Avui tocaria la 200, però ho deixarem córrer. Bé, volem dir que no, que no serem esclaus de la rutina d’una transformació cada dia. Que al final un s’acostuma a les rutines i sembla com si les coses es fessin soles, com si el sol o la lluna tinguessin l’obligació d’anar rodant perquè sempre ho han fet, com si ens haguéssim d’acostumar a l’olor de la mort perquè algú ha dit que això és el que toca... En fi, val més no continuar dient ximpleries per justificar la voluntat de deixar a amics i coneguts un dia de reflexió sobre qualsevol tema que no sigui els pas del temps, o sobre el pas del temps, o sobre com fem equilibris pel temps...

Aneu a saber si demà pujarà la 200. I si pugés la 222? Ah, demà se sabrà.

En definitiva, que no sabem quina transformació pujar que tingui la consistència necessària per convertir-se en la que marqui un abans i un després.

Va, Bon dia!

Transformación 199: El mitin

2008-05-07T01:22:00.000+02:00

Por Jose

(entra el candidato bajo un foco de luz, el polideportivo abarrotado por un público en pie que aplaude y vitorea)

- Gracias, gracias, un poco de silencio, gracias. Primero, compañeros, gracias por vuestra bienvenida, gracias por estar aquí hoy. Especilamente con el día tan hermoso que hace ahí afuera.

(risas y aplausos)

- Gracias, gracias a todos. Gracias.

(sonido de micrófono acoplado)

- Hoy me encuentro otra vez entre vosotros, y tengo que deciros que me siento como en casa. Se palpa: llenamos este polideportivo con un solo espíritu. Y he venido aquí, a vuestra casa, a mi casa, para deciros, compañeros, que estamos caminando. Caminamos despacio, pero caminamos con paso firme. Quiero que sepáis que nada en el camino nos distrae de la conversación que tuvimos hace unos meses, en este mismo lugar.
Tú, el de la barba, y tú, que caminas a su lado, y las mujeres de la tercera fila...

(se oye un grito: ¡¡¡guapo!!!, el candidato sonríe, hace un gesto de calma con la mano)

- ...todos vosotros y los de más allá, con todos los demás ciudadanos y conmigo, caminamos juntos con paso decidido hacia el futuro.

(aplausos)

- Y sé que suena manido, pero puedo prometeros, y os prometo, que aunque en la vida habrá tiempo para todo, lo usaremos para reír, y no para llorar. Para divertirnos, y no para abatirnos. Que no cederemos al desánimo, y que en el momento de nacer solo habrá que prepararse para vivir.
Porque bajo el gobierno opresor las ganas de llorar de las criaturas eran porque sentían la asfixia de la represión del poder dominante. Eran porque sentían el olor rancio de la ocupación, y la tristeza de un panorama gris.

(aplausos, gritos de "¡siii!)

- Pero ahora ya no hay que acostumbrarse. Os digo: "¡No os acostumbréis nunca más!"

(aplausos y vítores, ondean banderas)

- No más costumbre, no más resignación: hay que luchar, y gozar la libertad reconquistada.
Compañeros, gritemos juntos: ¡¡¡¡¡Viva el Partido Revolucionario Obrero por una Polonia Libre!!!!!

(aplausos, el público corea "Viva el PROPOL", "Viva Polonia", ondean banderas)

Transformació 198: Retransmissió

2008-05-06T00:33:00.002+02:00

Per Josep Mª

- I per fí comença el moviment: van cap amunt. El número 11, Rodorinho, amb fermesa i domini total de l’esfèric. El segueix en Colomino per cobrir-li els marcatges. Com pateix, en Colomino, està patint, està patint molt!!!!

- Si, jo pots dir, es nota que aquest any no ha fet bona temporada, encara no ha fet net de la darrera lesió...

- S’aturen. Rodorinho trepitja la pilota i mira al seu voltant, com pensant la jugada...

- Però.... què espera! que no veu que no hi ha temps per a tot? ohhhhh... ja han perdut de nou el control!!!

- S'ho pensa massa, el Rodorinho, s'ho pensa massa: no saps si vol riure, plorar, divertir-se o ensopir-se. I així no van enlloc.

- Estan perdent l’avantatge. El Mòrtister es reorganitza ràpidament.

- quina llaaaaaaastiimaaa... tot just acaben de treure de porta.... i ara sembla que s’han de preparaaaar a encaixar un altre gol....

- Mira, les ganes de plorar que tenen a tribuna: és perquè ja ho senten

- Ja senten què?

- L’olor que hi ha escampada de...............GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL!!! GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL del Mòrtister!!!! GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL del Mortister!!!

- Quina encaixada!!!! I quin remei: al final un s’hi avesa.

Transformació 197: Neerlandès

2008-05-05T00:20:00.002+02:00

Per Nico Huurman

Ze liepen langzaam. De langste was een statige elegante man met een grijze baard en licht rode wangen; De ander, dun, ongeschoren, zag eruit alsof hij pas ziek was geweest. Ze werden opgenomen in het gesprek en de langste zweeg van tijd tot tijd en streelde zijn baard alsof hij zijn volgende woorden zorgvuldig wilde meten.

-Er is niet genoeg tijd om alles te doen in het leven. Lachen en huilen, vermaak en verdriet... meteen vanaf de geboorte moet je je voorbereiden op de dood. Het gehuil van baby's laat duidelijk zien dat zij dit voelen.

-Wat voelen ze?

-Ze ruiken de verspreide geur van de dood... Beetje bij beetje raak je eraan gewend...

Transformació 196: A la Brossa

2008-05-04T00:25:00.000+02:00

Per Joan

Transformació 195: 8 x 8 (paisatge deprés de la batalla)

2008-05-03T00:10:00.002+02:00

Per pere

(63 oportunitats de salvació per l’un i 31 per l’altre poden semblar un percentatge de combinacions molt elevat per conservar la vida, però són xifres insignificants davant d’un enemic disciplinat i amb més efectius)

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls lleugerament d'ivori; al cap, una corona; l’altre, magre, fatigat per un combat a tota ultrança, es mantenia prop del seu senyor. Al principi de la lluita havia estat com un elefant que no troba enemics de la seva mida, després s’havia comportat com un bisbe que busca el diàleg que anivella; finalment, semblava que jugava el paper del boig sense cap possibilitat de triomf. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant, darrere la protecció del seu súbdit. L’home solemne, ara seguint el camí clar ara el fosc, es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tens, i jo amb tu, és perquè ja ho sentim.

-Ja sentim què?

-El galop que ens portarà la mort i les passes del teu germà... No hi ha res a fer...

(Vençut per poder superior, que no per cap estratègia de cavalleria, l’home magre va haver d’abandonar el seu camí de diagonals. El seu germà bessó es va posicionar en un lloc clau mentre l'altre rei contemplava el principi del fi. El cavall, fent un salt inversemblant, va renillar : shah mat! El joc s’havia acabat. El rei va acceptar la seva derrota. Feia temps que sabia que la seva vida sense la reina, enderrocades les torres i sense cavalleria no tenia sentit; els peons sempre havien estat prescindibles.)

Transformació 194: P3

2008-05-02T00:06:00.001+02:00

Per l'Arare

- Bon diaaaaaaaaa!

-Bon diaaaaaaaaaaa!

-A veure, de què parlarem avuuuuiiii?

-De la primaveraaaaaaaaaaaaaa !

- Molt bé, sïïïï de la primaveraaa. Vejam, qui em sap dir alguna cosa sobre la primavera, eh ? Que aixequi la mà! Ui, quantes mans, ui quantes mans! D’un en un, Jana, d’un en un! A veure, ara vol parlar en Marc. A veure, Marc, què en penses, tu, de la primavera ?

-Que zudten lez floz

-Moooooooolt béeeee, que surten les flors ! I què més ? A veure, Georgina, què més ?

-Fan olor

-Molt bé, fan olor ! Les flors fan olor ! Qui més ens vol dir alguna cosa sobre la primavera ? Nens, no parleu tots a l’hora, per torns, per tooooorns!

- També vénen els ocells!

-Moooooooooolt bé, Fatumata. Vénen els ocells. Què més? No us baralleeeeeeeeu...

-Buaaaaaaaa, jo vull padlaaaaaaar, buaaaaaaaa!

-A veure, Marc, que tu ja has parlat, home, hem de respectar el torn dels companys, homeeeeeee, bueeeno, va, digues, què t’has descuidat de dir-nos? Nens, escoltem en Marc, a veure què ens vol dir.

-Fa pudor.

-Ui, guaita què diu en Marc. Què dius, maco? Que les flors fan pudor?

- A la meva caza quan les floz ez moden fan pudor. I la mama lez yenza a la bazuda.

- Vols dir a les escombraries, reiet, oi que sí?

-No. A caza, la made lez yenza a la bazuda.

-Ui, que tard! Au, agafeu els esmorzars i a fer fila per sortir! Nens! Neeeeeens! Sens córreeeeeeeeeeeeer, que prendrem maaaaaaaaaaal!

Transformació 193: monòleg

2008-05-01T21:49:00.001+02:00

Per Manuel

Les hores de la tarda s’esmunyien, mesquinament, sense pòsit. La vista perduda al blanc brut de la paret. De tant en tant remor d’unes passes, una conversa, una queixa, un riure breu. Una ambulància. Una ràdio. El tic-tac del rellotge. Un batre ous al pati de veïns, uns crits de canalla, soroll de plats a taula.

A la cadira, amb el cap cot i la mà a la templa, costava saber que la dona d’ulls blaus havia estat la més alta, la més distingida, la de més salut. Amb un murmuri constant repetia la seva conversa imaginària:

- A la vida hi ha temps per a tot: riure, plorar, divertir-se i ensopir-se. Encara que al punt de néixer ja et preparis per morir. Però mai no hi comptes. Si hi comptessis, no pararies de plorar. I si fòssiu aquí, i m’entenguèssiu, i us interessés, em preguntaríeu “Si comptessis amb què?”. I jo llavors us diria: Si comptessis amb la malaltia, amb el cos que et falla, amb la vellesa que et corca els òrgans i lentament et pren el temps, i les forces, i la companyia, i els records, i les possessions, i la dignitat, i el desig. I les flors.
I no t’hi aveses.

Transformación 192: Casi que no

2008-04-30T23:41:00.001+02:00

Por Xurri

- ¿sabes?

- ...mm?

- Pues eso...

Transformació 191: Poema concret

2008-04-29T00:05:00.001+02:00

Per Aparecido

PLORENSOPIRSERIURE
MORTLOLORESCAMPADA
NOHIHATEMPSPERVIURE
UNATANSOLACOMOADA.

Transformació 190: Italià

2008-04-28T23:46:00.005+02:00

Per Nicola Ruggiero

Camminavano poco a poco. Il più alto era un uomo solenne, ben vestito, dalla barba grigia e dalle guance un po' vermiglie; l'altro, magro, non rasato, aveva l'aspetto di uno appena rimessosi in sesto da una malattia. Erano assorbiti nella conversazione e il più alto dei due si fermava di tanto in tanto e si accarezzava la barba, quasi volesse soppesare per bene le parole.

- Nella vita non si ha il tempo per tutto. Ridere e piangere, divertirsi e annoiarsi... e appena nati già ci si deve preparare a morire. Perché i gemiti dei lattanti indicano chiaramente che essi lo sentono.

-Cosa sentono?

-L'odore sparso della morte... Un po' più tardi ci si abitua...

Transformació 189: Narració curta

2008-04-27T00:37:00.001+02:00

Per la Júlia

L’Aspàsia Fustagueres, de vella, recordaria sovint aquella tarda en la qual, en silenci, perquè segons li havien dit a casa, les nenes només havien de parlar la setmana dels tres dijous, havia acompanyat l’avi Pep de Can Lletraferit en el seu passeig crepuscular. L’avi, elegant, filòsof de poble sense ofici conegut, s’acaronava la barba blanca i amollava parrafades que semblaven profundes i que ja aleshores, a ella, li semblaven veritables bajanades de padrins. L’amic de l’avi, era un home denerit i pacient, que feia sempre com si escoltés sense escoltar, en Met de les Xinxes. Deia l’avi al Met que la vida era curta, que tot era breu i que fins i tot els infants de bolquers ploraven quan arribaven a la vall lacrimòrum, malgrat que, com a la pudor dels fems, s’hi acostumessin. En Met, amb la burilla del caliquenyo penjant dels llavis, li demanava de tant en tant alguna explicació, com ara que quina pudor sentien, en néixer, els infants. I l’Aspàsia recordava que l’avi havia dit, greu i transcendent: la de mort, home, la de mort.

L’avi Pep i en Met ja feia anys que criaven malves i l’Aspàsia, que s’havia dedicat al noble art de les llevadores rurals, havia heretat la tafaneria vagarosa dels Lletraferits. Havia decidit romandre conca, doncs es malfiava dels homes en general, sobretot des que va saber que el mateix avi Pep, per no trobar la vida tan pudenta, s’havia dedicat a perfumar nits de disbauxa pels cafès, cabarets, bordells i teiatrus de Can Fanga durant anys, cosa que va contribuir a la decadència formal del patrimoni Lletraferit. Les antigues paraules de l’avi, però, li havien desvetllat la curiositat sobre la vida i la seva percepció, així que en una llibreta d’escola conservava, anotades, des de la seva joventut, frases diverses que de tant en tant repassava i incrementava amb noves descobertes. Que els nadons ploraven en néixer era una evidència però la pudor de mort estesa pertot no li semblava tan evident, hores d’ara. De tant en tant, treia la llibreta al Casino Popular, del seu poble, Brufaganya de la Vallseca, lloc on, des de feia poc més d’una dècada admetien femelles gràcies a la lluita aspasiana per la igualtat dels sexes, que li havia propiciat molt de maldecaps feia anys, i llegia a les companyes de lluita algunes de les frases de la col·lecció, sobretot a les antigues sòcies de les filles de Maria, ara reciclades en agnòstiques pageses alliberades. A l’estil socràtic, ella ajudava a parir idees, però també nadons, com la mare del filòsof, car les dones podien fer moltes coses a l’ensems, no com tants senyors a l’estil de l’avi, que parlaven molt i a l’hora de la veritat tururut violes. L’única cosa que li devia a l’avi, a més d’aquella preocupació per la brevetat de la vida, era el nom, nom, segons semblava, d’una antiga filòsofa, i que havia estat a punt de bandejar-la de la vida cristiana, en no trobar el mossèn d’aleshores cap santa convencional adient al patronatge. De tota manera, i potser perquè, al capdavall, valia més batejar amb nom pagà que no pas endegar una nena acabada d’arribar al món al limb dubtós dels infidels, el senyor rector, per consell del vicari, més jove i eixelebrat, havia cedit. Ai, senyor, hores d’ara la parròquia no tenia ja ni rector ni vicari i tan sols un cop per setmana, el diumenge, pujava un capellà pelut a dir una apressada missa als migdies, per a les quatre velles que conservaven els principis catòlics dels avantpassats.

La vida, a més de curta, era perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per aquelles que seuen a mirar que passa, com havia dit Einstein. Un carallot que cantava amb guitarra, aquell dels Beatles que un guillat s’havia carregat feia anys, per tal de sortir als papers, opinava que la vida era allò que et passa mentre fas d’altres plans, per això l’Aspàsia s’havia esforçat en fer plans a dojo. De vegades es passaven anys sense viure a tutti pleni, però, com deia Wilde, un anglès de casa bona que les havia passades putes per ser gay, doncs els temps no eren bons aleshores per a francesilles, de vegades tota la vida es concentra en un sol instant. L’Aspàsia hauria desitjat escriure novel·les de crims, com l’Agatha Christie, qui, malgrat ser famosa, havia considerat que l’essència de la vida era tirar endavant i que la vida era un carrer de sentit únic. Garcia Márquez, un escriptor que havia arribat a vellet, probablement tan faldiller com l’avi Pep, considerava, encertadament, que la vida era una contínua successió d’oportunitats per a sobreviure. La vida era, doncs, evidentment curta, i quan un començava a aprendre l’ofici de viure ja t’havies de morir, com deia en Xarlot, que havia estat un artista espavilat i també dominat pel sexe de les senyores fins a extrems impensables, rere aquella aparença de bonàs infeliç. És clar que el mateix i gran Shakespeare opinava que la vida era com un conte explicat per un imbècil. Baltasar Gracián, oblidat per les darreres generacions, ja s’havia adonat de les mancances d’una vida que començava entre els crits de la mare i els plors del nadó. La qüestió dels crits de les parteres havia canviat molt amb les anestèsies, i els plors dels nadons, si eren a causa de la pudor de mort, amb tants desinfectants i ambientadors també acabarien per minvar. Un pensador una mica atapeït, com havia estat en Schopenhauer pensava, fins i tot, que una vida feliç volia dir menys desgraciada, de fet. Un gavatxo, Le Bouvier, opinava, com la mateixa Aspàsia, que la vida no s’havia de prendre seriosament, car mai no se’n sortia viu. La vida era un somni, havia rimat Calderón de la Barca, en castellà fi, encara que segurament ell pensava que algun dia et despertaries, aspecte del qual Aspàsia, en la seva maduresa, discrepava. Un anglès que també escrivia teiatru, Stoppard, opinava que la vida era un joc de probabilitats temible i que si fos una juguesca ningú no hi apostaria. Aristòtil, a qui Aspàsia havia fet massa cas durant anys, manifestava que no s’havia de sortir de la vida ni assedegat ni borratxo. Demòcrit, que la vida era com un espectacle en el qual hom entrava, mirava i sortia. Plini el Vell en lloava la brevetat, ves quins pebrots. Un altre franxute, La Bruyère, creia, molt sàviament, que la vida era una tragèdia per als qui sentien i una comèdia per als qui pensaven. Aspàsia havia superat l’etapa tràgica feia anys, i s’havia instal·lat en el pensament racional, per tant era conscient de viure instal·lada en la comèdia, per cert. Un metge espanyol, Severo Ochoa, admetia que s’havia dedicat a estudiar la vida, però que no sabia ben bé el perquè.

Fent reculls de frases, Aspàsia es va adonar al llarg del temps de tres coses que la inquietaven, a) en trobava molt poques de dones, b) un bon nombre de frases s’atribuïen a persones diferents, ja fos per error o perquè, com en tantes coses de la vida, uns es copiaven dels altres, i c) tretes de context, moltes frases volien dir just el contrari. A còpia de llegir i estudiar va adonar-se que fins i tot l’avi Pep havia plagiat tot allò dels nadons i la pudor de mort, que, creia, li havia dit en un moment íntim una tal Merceneta amb la qual havia mig festejat abans de la guerra, de forma puntual i etèria. La noia havia esdevingut escriptora i un dia, fent els cursos d’ordinador al Casal de la Dona, una secció recent del casino, l’Aspàsia es va adonar que la noia de l’avi era la famosa Rodoreda i que la frase havia acabat per inserir-la en un llibre de narracions. Aquella senyora, pel que havia llegit, també n’havia tirat un bon tros a l’olla, de les seves relacions amb senyors. Ai, que contenta estava, en la seva maduresa, l’Aspàsia, d’haver romàs conca i lliure com el vent, mal la vida fos curta i espinosa! De nadons ploraners propis, no n’havia portat cap al món, tampoc. Si la vida durava poc, al menys que fos en profit d’una mateixa. Conca no volia dir verge, és clar, i l’Aspàsia de Brufaganya de Vallseca havia conegut l’amor masculí manta vegades i encara, passada la seixantena, dos cops al mes, es trobava a un hotel de la costa amb en Tem Manxiula, un vidu benestant de marina, que sempre se li despenjava amb un regalet fi o amb la convidada a un bon tec, àdhuc a qualcun viatget a països exòtics.

El concurs

2008-04-26T23:40:00.000+02:00

Com d'altres editors que fan trampes quan indiquen que la primera edició és la tercera o que el llibre s'ha publicat l'abril i no és així, avui fem també una mica de trampa i pugem de cop totes les transformacions que ens quedaven del concurs de Sant Jordi. Ens prenem unes vacances insignificants, les primeres des del novembre.

Si teniu ganes de votar, ja veieu que ho podeu fer clicant al llistat de la dreta. I si no en teniu, tampoc no passa res, que aquí sí que l'important és participar. És clar que si ens hem de quedar els premis oferts...

Moltes gràcies als qui heu jugat una estona escrivint sobre sant Jordi, la princesa i el drac, i als qui heu participat -només!-en el joc amb la lectura.

Transformació 188: Tornant a palau

2008-04-26T22:31:00.004+02:00

Per Alba

Caminaven a poc a poc. Enrere quedava el cos del drac mort. El cavaller, armat i distingit, encara mostrava la calor de la lluita recent als pòmuls envermellits. A poca distància la princesa: pàl·lida i esgotada, les robes esquinçades, duia una rosa a la mà.

De tant en tant en Jordi fingia cavil·lar i, passant-se la mà per la barba, feia una pausa i l'esperava. Llavors, prenent-li la mà, li parlava a cau d’orella:
- Ara tindràs temps per a tot. Podràs riure, i plorar, divertir-te i ensopir-te, i mai més no tornaràs a preparar-te per a morir. L’únic plor que sentiràs serà el de les criatures, si vols.

- Si vull què?

- Si vols vida. Viure, fins que ens hi avesem.

Transformació 187: Els vells

2008-04-25T03:18:00.001+02:00

Per Puff

Caminen cansats els dos amics. Segles d’històries i llegendes repetides i modificades fins a l’infinit. Ja no importa l’aspecte: si un refulgeix més que l’altre, si el rostre, abans terrible o bondadós, ara no conserva cap lluïssor, si s’ha apagat el foc que els consumia. Són vells, difusos els records d’antigues lluites. Abstrets en la conversa, aturen els seus passos. Parla el més alt i encara gras buscant en la memòria.

-En altres temps hi havia sants jordis i princeses que reien i ploraven, i dracs que els empaitaven cada primavera... i el perfum de les roses que esclataven i encisaven sants jordis i princeses i dracs que no morien mai. Ara, però, fins i tot les criatures de bolquers tenen ganes de plorar perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-Que les roses de cada primavera han perdut el perfum i ja no neixen sants jordis, ni princeses, ni dracs...

Ens hi avesarem? – es pregunta el vell drac.

Transformació 186: Sant Jordi a la nostra manera (Concurs de Sant Jordi 3)

2008-04-24T18:45:00.001+02:00

Per Arare

Sant Jordi seu en un tamboret, es treu un paquet del sarró i desembolica un entrepà de pernil dolç. Li fum queixalada i l’assaboreix mentre mira enlloc.
La princesa es treu les sabates de taló fi, les deixa amb cura darrere d’una porta i es calça unes sabatilles de bàsquet, així, sense descordar ni res, tal com se suposa que se les havia tret abans. Fa patxoca, amb el seu vestidet de seda, el vel i la corona, que sembla una núvia en petit, com li deien quan va fer la comunió. De la butxaca del preciós vestit rosa en treu unes gomes.

-Que em deixes les teves cames?

-Què dius? – fa un Sant Jordi amb el cap a Can Pistraus.

-Que si em deixes les teves cames un momentet.

-Ah, si, té- I obre una mica les cames.

La princesa fa passar la goma per les cames de Sant Jordi i per les potes d’una cadira oblidada. S’emporta la cadira fins que es tiben les gomes i comença a saltar.

-Eh, però tu estigue’t quiet, eh? No moguis les cames, que cauré de nassos per terra.

-Tranquil·la, que no m’he de moure - i continua queixalant l’entrepà.

El drac es mira les escates de la llarguíssima i incòmoda cua i n’estira un parell, que ja estan a punt de caure.

- Homeeeee, Draaaac, això no ho facis, que et quedaràs sense escates abans d’horaaaaaa – diu l’Elena.

-No passa res, és que em molesta que es deixin anar. Però tranqui, que no em quedaré sense cua!

Sant Jordi ja s’ha acabat l’entrepà. Sense fer gaire maniobres, per tal de no destorbar la princesa saltadora, agafa l’espasa de terra i se la mira.

- Tio, vigila quan em clavis l’espasa, eh? Que té molta punxa i encara prendrem mal!

- Mira que ets bèstia, com vols que et faci mal, amb això?

L’Elena pica de mans.

-S’ha acabat la gresca, nois! Continuem l’assaig, que demà és la representació! I a la vida hi ha temps per tot, per ensopir-se, per divertir-se, per flairar l’olor de les roses i fins i tot per morir-se! Apa, som-hi!

Transformació 185: la diada

2008-04-23T22:21:00.006+02:00

Per Kestrel

Caminaven a poc a poc pel passseig de Gràcia, sota el sol, entre gent i roses. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre era magre i sense afaitar, semblava més despreocupat.

S'aturaven de tant en tant a les parades, per demanar per un llibre.

- Que el tenen? aquell de "La meva Cristina i altres contes", de la Rodoreda?

I la resposta sempre era que no:

- Aquest no, però tenim un de molt maco sobre un drac, una princesa i un guerrer. Molt romàntic.

Llavors el més alt es girava cap al seu company, i angoixat es passava la mà per la barba, com si volgués remarcar bé les seves paraules:

- A la vida no tindrem temps per a tot... riure, plorar, divertir-se, ensopirse. I al punt de nèixer ja t’has de preparar per a morir...

- Apa! Només cal organitzar-se una mica, home! Va, provem a aquella altra parada?