Transformació 243: Hipèrbole

Per Alba

Caminaven tan lentament que semblaven aturats. El gegant, altíssim, era tan seriós que feia por, anava absolutament impecable, amb una barba blanquíssima i els pòmuls tan vermells que semblaven gairebé de color sang; l’altre, caquèctic, amb barba de mesos, semblava estar a un pas de la mort. Estaven capbussats en la conversa i el gegant contínuament es plantava i s’estirava els pels de la barba com per emfatitzar els seus crits:

-A la vida no hi ha gens de temps i no ho podem fer tot!!! esbutzar-se de riure i afligir-se, xalar i pansir-se... i ja abans de néixer que pràcticament ets mort. Perquè els brams de les criatures de bolquers són perquè en tenen la certesa

-Quina certesa?

-La de la insuportable pudor de la mort que tot ho embafa... Fins que no ha passat molt de temps un no s’hi avesa..

Transformació 188: Tornant a palau

Per Alba

Caminaven a poc a poc. Enrere quedava el cos del drac mort. El cavaller, armat i distingit, encara mostrava la calor de la lluita recent als pòmuls envermellits. A poca distància la princesa: pàl·lida i esgotada, les robes esquinçades, duia una rosa a la mà.

De tant en tant en Jordi fingia cavil·lar i, passant-se la mà per la barba, feia una pausa i l'esperava. Llavors, prenent-li la mà, li parlava a cau d’orella:
- Ara tindràs temps per a tot. Podràs riure, i plorar, divertir-te i ensopir-te, i mai més no tornaràs a preparar-te per a morir. L’únic plor que sentiràs serà el de les criatures, si vols.

- Si vull què?

- Si vols vida. Viure, fins que ens hi avesem.