Transformació 2: L'institut

Per Arare

- Mira!
- Què?
- L’home aquell tan alt, aquell d’allà, el veus?
- Si. Què li passa?
- Està bo, eh?
- Que està que?
- Que està bo! Mira, dona, és aquell que està al costat d’aquell altre que té una pinta de zombie que tira d’esquena.
- A veure si cauràs, tia, tant mirar-te ‘l, no badis, que tens un fanal al davant!
- Deixa’t estar de fanals... vaig a acostar-m’hi, a veure si em mira.
- Ets boja!
- No. Mira, què li deu estar dient, al zombie?
- I què ens importa a nosaltres, la conversa d’aquest parell de vells?
- Passem-hi a prop i parem l’orella, va!
- El que dic: com una cabra!
- Calla. Va, anem!
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
- Hòstia tia, quin "cenizo"!
- Ssssht! Deixa’m acabar de sentir què diu.
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- M'ha mirat, tia, m'ha mirat.
- Calla, burra!
- Que si, que et dic que m’ha mirat.
- Què fots, ara?
- Faig veure que em cordo la bamba. Vull saber com acaba, aquesta conversa.
- L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
- Ufffffffffff
- Què, massa iaio, no?
- No. Massa filòsof. Anem. No m’interessa.
- Ei, tu, mira, la penya de l’insti!
- Eoooooooooo, eoooooooo, nennnnnnnns, espereu-nos!