Transformació 212: Passat remot

Per Sani



Els dos polítics caminaven pel Pati dels Tarongers del Palau. Un era alt i prim, elegant, corbata a joc amb la camisa . L'altre, més baix, amb cara d'astut i curtit en mil batalles, feia cara d'emprenyat.

Semblaven abstrets, reflexionant sobre els resultats la darrera desfeta electoral. De tant en tant, el més alt es tocava la barba mentre l'altre s'allisava el bigoti i ambdós seguien tombant ...

-T'adones, Josep-Lluís, que tenim els papers una mica canviats? Sóc jo qui havia de manar al partit, l'home dels cabells blancs i, en canvi, els hi tens tu! ─Sí, Joan, sí, i tu havies de dur barba i vas prou afaitat, sóc jo qui porta el bigoti, fa cara de salut i mena el Partit que forma part del Tripartit!

- Josep-Lluís, a la vida no hi ha temps per a tot, riure i plorar, divertir-se i ensopir-se, estar al govern i fer d'oposició, fer president en Montilla i predicar la Independència. Després vénen les eleccions i perdem de cop cinc escons! O dimiteixes ara o t'ho farem fer al juny.

- Sí, és trist que en tocar el poder ja t'hagis de preparar per deixar-lo una altra vegada. Ben mirat és com morir!

- Parles per tu, suposo… Per cert, saps perquè els nens del "No em Ratllis" també ploren? És perquè ells també la senten...

- Que dius que senten què, Joan?

- La pudor de dependència que omple carrers, seus dels partits i palaus. Per desgràcia, després s'hi van avesant, es tapen el nas i segueixen votant…