Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora. De vegades, només en apagar l'espelma, em venia la son tan de pressa que gairebé no tenia temps de dir "m'adormo". I després, al cap de mitja hora, em despertava amb la idea que ja era hora de posar-me a dormir … Recordo haver somiat un dia en aquella estranya visita del senyor Swann, com sempre tan ben vestit i amb posat burgès, amb un número del Figaro sota el braç, acompanyat d'un altre quòniam, a qui no vaig veure ben bé la cara perquè al jardí teníem molt poca llum per no atraure els mosquits. Swann, tot i ser molt més jove, venia a veure sovint el meu avi, amb qui compartia una gran amistat. Des de l'habitació, mig adormit, amb el llibre entre les mans, havia sentit que parlaven de la recerca del temps perdut i de l'enganyifa que era la vida, un període massa curt en el què no hi havia temps per a res, i en què tan bon punt naixíem, ja ens havíem d'anar avesant a la idea de la mort.
Algú dels tres, no sabria ben bé quina veu ho digué, feu ressonar en el meu cervell les seves paraules màgiques, en pronunciar la frase "pudor de mort" aquell vespre i en aquell mateix instant, exactament igual com m'havia passat un matí de primavera amb una magdalena que sucava a la tassa de llet, se'm va obrir la memòria de tot un món i vaig tenir la sensació de tornar a néixer, i recordar, amb tota precisió i tota mena de detalls, aquella olor que hi havia a la cambra de la mare, la pressió d'unes mans que m'estiraven, després un copet al cul, el meu primer plor, un raig de llum que...
Entrades
