Caminaven fent xup-xup. L’alt com un espàrrec tenia la barba gris-pebre i els pòmuls com cireres; a l’altre, groc com una llimona, li faltava una mica de sal. El més alt considerava, a foc lent, que la vida es cou de pressa i que, un cop s’ha engegat el foc i ha començat a bullir el brou, hem de córrer a parar taula, que el sopar es refreda i no val res. Per això, segueix dient, els nens quan seuen a taula ploren... i es que s’ensumen que aquestes sopetes bones, un bon dia, ja s’hauran acabat.
Entrades
