Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aquari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aquari. Mostrar tots els missatges
dimecres, 8 d’octubre del 2008
diumenge, 24 d’agost del 2008
Transformació 250: tardoral
Per Martí
A poc a poc, com si el temps no fos altra cosa que un trànsit incomplet, s’estiraven sobre un llençol de flors caduques que un dia foren d’un roig intens i d’un blanc que enlluerna. Llurs tiges vigoroses havien fet créixer un doll de pètals ufanosos en l’arribar de cada primavera i a la tardor, quan s’escurça la llum i la nit s’ajaça sobre el mantell seré del repòs sota els arbres, els colors esvaïts encatifaven el camí de retorn al silenci hivernal.
Així havien vist passar un reguitzell de primaveres des dels seus ulls que s’entrecreuen, fugissers, refugiats en un somriure fràgil, compartit, de pausada temença.
L’olor del sól humit era fresca i tupida, els engabiava el cos tot cercant el moment per aclucar els ulls i deixar-se portar pel ventijol que escombra al seu redós fins deixar a flor de pell la terra aspra i severa del camí.
Passa un cucut amb una branca al bec assenyalant el Nord. Enfilava a Ponent al caient de la tarda.
Un home d’edat indefinida s’estremí, va perdre una sabata. L’altre duu una vella fotografia a la butxaca, l’últim recer, la darrera paraula.
La nit cobreix llurs cossos amb fullatge groguenc i mantell de rosada.
Plora l’infant de matinada, a la casa.
A poc a poc, com si el temps no fos altra cosa que un trànsit incomplet, s’estiraven sobre un llençol de flors caduques que un dia foren d’un roig intens i d’un blanc que enlluerna. Llurs tiges vigoroses havien fet créixer un doll de pètals ufanosos en l’arribar de cada primavera i a la tardor, quan s’escurça la llum i la nit s’ajaça sobre el mantell seré del repòs sota els arbres, els colors esvaïts encatifaven el camí de retorn al silenci hivernal. Així havien vist passar un reguitzell de primaveres des dels seus ulls que s’entrecreuen, fugissers, refugiats en un somriure fràgil, compartit, de pausada temença.
L’olor del sól humit era fresca i tupida, els engabiava el cos tot cercant el moment per aclucar els ulls i deixar-se portar pel ventijol que escombra al seu redós fins deixar a flor de pell la terra aspra i severa del camí.
Passa un cucut amb una branca al bec assenyalant el Nord. Enfilava a Ponent al caient de la tarda.
Un home d’edat indefinida s’estremí, va perdre una sabata. L’altre duu una vella fotografia a la butxaca, l’últim recer, la darrera paraula.
La nit cobreix llurs cossos amb fullatge groguenc i mantell de rosada.
Plora l’infant de matinada, a la casa.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Transformació 235: Istiu 1907
Per Aquari
Pedalejáven á poch á poch. El més llárch s’asseya’l darrera y tenía lo cap un xich girat d’un cantó. La seua mirada romania fixa en lo paisatje, on los núvols d’aquell joiós y assoleyat matí d’istiu maldaven en va per ferse un lloch per tal d’eixir d’en mitx de les muntanyes que tot just blavejaven per l’efecte de la llum de l’aubada. L’aire d’aquell matí era molt fret. Tan fret, que al nostre home li costava gran esfors de reprendre l’alé després de cada pedalejada, donada amb tot lo nervi del sacrifici y’l fervor de la fe y l’esperansa.
L’altre, més baixet y rabassut, menava lo tándem amb los ulls fixats a la roda, tantost anava deyxant anar baferades curtes y seguides de fum de pipa. En recordarlos ara, el polsegam de les rodes y’l rastre de fum me fan recordar el pas d’un tren.
L’home que menava aquell curiós vehicle frissava per arriba’l seu destí. Talment semblava que’l temps l’hagués volgut posar a prova deixantli tan sols l’espai just per pedalejar entre pensament i pensament. Tal era l’estat d’exaltació que’l posseia, donchs frissava per veure amb los seus propis ulls aquell nin menut que acabava d’arriba’l món feya tot just un dia y mitx, aquell dols esclat de vida nascut al peu d’aquelles muntanyes mig adormides y que’s disposaven generoses a donarli la benvinguda amb l’arribada del sol yxent, talment fidels servents d’una poderosa hisenda de la que’s sabien part des de temps inmemorials.
La llum del matí s’anava aclarint á mesura que’ls dos hómens s’acostaven a la casa pairal dels Romeu, á l’antiga batllia de Sant Juliá.
Comensaren a enfilar el darrer trencall abans d’arribar á la casa. En Romeu avansava silenciós y abstret. Se li feya un nus a l’estómach de pensar que la jove y adorable Julita acabava de portar al món á qui temps á venir hauria de ser l’hereu del mas, y se li apilonaven enrevoltats los pensaments y los recorts de joventut dins lo cap. Y es més, no sabía imaginarse quines serien les seues primeres paraules quan la tornés a veure esdevinguda,després de tant de temps, una peça cabdal de la família, y tot cuydant lo petit infant al bressol. Y es que tot havia transcorregut massa depressa. L’heréncia de l’oncle y lo casament de la Julita, y lo naixement del fill. En Romeu s’havia acostumat á la vida de ciutat y ara’s trobava molt lluny de tot alló, com si una secreta veu interior li digués que allí hi tenia ben poch á fer.
Però fet y fet estava a punt de traspassar el portal per on havia sortit cinch anys y mitx abans maleït per son pare y sota la mirada, severa y tallant com un sabre, de la tia Carmeta.
Tot aixó no podria oblidarho mai. Peró de fet ni tan sols havia girat lo cap en passar la porta del mas per darrer cop, amb tots los dimonis de l’infern maleint los ossos sobre aquell jove insensat que, segons se deya en aquells temps, volia fer vida á ciutat.
El seu company seguía arrossegant ab forsa lo seu amich cap á la casa. El camí feya una mica de pujada y la marxa es ralentí lleugerament. A mitxa pujada, una ráfega d’ayre gelat els fuetejá’l rostre, al mateix temps que les fulles d’aquells plataners centeraris varen girarse mostrantlos la seua cara groga, anunciantlos tempesta. Los núvols s’ennegriren tot de sobte y esdevingueren tenebrosos portadors d’un presagi inminent.
Aleshores fou quan en Romeu trencà el silenci:
- Ho sents, Ramon?
- Y tant que sí Romeu, tres quarts al campanar. Vinga,no badis.
- No, no... aquesta olor.
En Ramon s’estremí tot de sobte. Aquella llum matinal tan neta y vigorosa que‘ls havia menat fins lo llindar mateix de la casa s’havia tornat grisa y agra en un tres i no res, ab un sabor amarg que ab prou feynes li deixava sortir les paraules.
- És inútil, Ramon – va dirli en Romeu, defallit. Y de sos ulls espurnejá’l brill trist d’una primera llágrima que res ni ningú podria consolarli.
En Ramon tingué’l temps just de veure com una finestra del primer pis de la casa esclatava contra la paret d’un cop séch, poc abans de sentir un plany aterridor que es perdé entre les foscúries dels núvols que comensaven a plorar unes llágrimes grosses com may s’haguéssin vist per aquelles contrades.
L’hereu del Mas Romeu acabava de morir.
Pedalejáven á poch á poch. El més llárch s’asseya’l darrera y tenía lo cap un xich girat d’un cantó. La seua mirada romania fixa en lo paisatje, on los núvols d’aquell joiós y assoleyat matí d’istiu maldaven en va per ferse un lloch per tal d’eixir d’en mitx de les muntanyes que tot just blavejaven per l’efecte de la llum de l’aubada. L’aire d’aquell matí era molt fret. Tan fret, que al nostre home li costava gran esfors de reprendre l’alé després de cada pedalejada, donada amb tot lo nervi del sacrifici y’l fervor de la fe y l’esperansa.
L’altre, més baixet y rabassut, menava lo tándem amb los ulls fixats a la roda, tantost anava deyxant anar baferades curtes y seguides de fum de pipa. En recordarlos ara, el polsegam de les rodes y’l rastre de fum me fan recordar el pas d’un tren.
L’home que menava aquell curiós vehicle frissava per arriba’l seu destí. Talment semblava que’l temps l’hagués volgut posar a prova deixantli tan sols l’espai just per pedalejar entre pensament i pensament. Tal era l’estat d’exaltació que’l posseia, donchs frissava per veure amb los seus propis ulls aquell nin menut que acabava d’arriba’l món feya tot just un dia y mitx, aquell dols esclat de vida nascut al peu d’aquelles muntanyes mig adormides y que’s disposaven generoses a donarli la benvinguda amb l’arribada del sol yxent, talment fidels servents d’una poderosa hisenda de la que’s sabien part des de temps inmemorials.
La llum del matí s’anava aclarint á mesura que’ls dos hómens s’acostaven a la casa pairal dels Romeu, á l’antiga batllia de Sant Juliá.
Comensaren a enfilar el darrer trencall abans d’arribar á la casa. En Romeu avansava silenciós y abstret. Se li feya un nus a l’estómach de pensar que la jove y adorable Julita acabava de portar al món á qui temps á venir hauria de ser l’hereu del mas, y se li apilonaven enrevoltats los pensaments y los recorts de joventut dins lo cap. Y es més, no sabía imaginarse quines serien les seues primeres paraules quan la tornés a veure esdevinguda,després de tant de temps, una peça cabdal de la família, y tot cuydant lo petit infant al bressol. Y es que tot havia transcorregut massa depressa. L’heréncia de l’oncle y lo casament de la Julita, y lo naixement del fill. En Romeu s’havia acostumat á la vida de ciutat y ara’s trobava molt lluny de tot alló, com si una secreta veu interior li digués que allí hi tenia ben poch á fer.
Però fet y fet estava a punt de traspassar el portal per on havia sortit cinch anys y mitx abans maleït per son pare y sota la mirada, severa y tallant com un sabre, de la tia Carmeta.
Tot aixó no podria oblidarho mai. Peró de fet ni tan sols havia girat lo cap en passar la porta del mas per darrer cop, amb tots los dimonis de l’infern maleint los ossos sobre aquell jove insensat que, segons se deya en aquells temps, volia fer vida á ciutat.
El seu company seguía arrossegant ab forsa lo seu amich cap á la casa. El camí feya una mica de pujada y la marxa es ralentí lleugerament. A mitxa pujada, una ráfega d’ayre gelat els fuetejá’l rostre, al mateix temps que les fulles d’aquells plataners centeraris varen girarse mostrantlos la seua cara groga, anunciantlos tempesta. Los núvols s’ennegriren tot de sobte y esdevingueren tenebrosos portadors d’un presagi inminent.
Aleshores fou quan en Romeu trencà el silenci:
- Ho sents, Ramon?
- Y tant que sí Romeu, tres quarts al campanar. Vinga,no badis.
- No, no... aquesta olor.
En Ramon s’estremí tot de sobte. Aquella llum matinal tan neta y vigorosa que‘ls havia menat fins lo llindar mateix de la casa s’havia tornat grisa y agra en un tres i no res, ab un sabor amarg que ab prou feynes li deixava sortir les paraules.
- És inútil, Ramon – va dirli en Romeu, defallit. Y de sos ulls espurnejá’l brill trist d’una primera llágrima que res ni ningú podria consolarli.
En Ramon tingué’l temps just de veure com una finestra del primer pis de la casa esclatava contra la paret d’un cop séch, poc abans de sentir un plany aterridor que es perdé entre les foscúries dels núvols que comensaven a plorar unes llágrimes grosses com may s’haguéssin vist per aquelles contrades.
L’hereu del Mas Romeu acabava de morir.
diumenge, 25 de maig del 2008
Transformació 208: El perdedor
Per Aquari
(Es) transformaven a poc a poc. L’un, que havia estat un home força alt, i que havia fet del seu posat solemne el seu toc distintiu –si exceptuem la barba grisa i sempre ben cuidada que l’acompanyava des de feia molts anys- s’havia anat convertint de forma imperceptible en la seva pròpia i tènue ombra. Prou maldava per evitar la foscor dels dies que li queien al damunt com lloses que li llastraven els peus, i també la mirada. Una mirada grisa i entelada, que pocs dies enrere havia brillat per un instant. Però fou un instant.
Sospesava acuradament cada paraula, no fos cas que el temps, el tan maleït temps, s’enfurismés amb ell i l’enviés rostolls avall abans de l’hora assenyalada. Es passava la mà per la barba a cada moment, com cercant un mot just, adequat a les circumstàncies.
-Sembles cercar el moment oportú de parlar per no incomodar l’amo – l’expressió càustica del seu company el va sorprendre abstret, distant- El temps no hi entén, de circumstàncies. Va fent i prou. Som nosaltres els qui fem bullir massa l’olla.
-Com dius?
- Mira’ns en aquell aparador. Veus? Dos homes grans, caducs, convertits en filòsofs de petanca. És això el que hi veus ? Seguim el rastre de la vida que transcorre al nostre voltant ara rient, adés plorant, tot ensumant cada efluvi com si fos el darrer. Convertits en lamentables narradors de batalles perdudes, i tanmateix ens anomenen savis. Els vells savis. Això no hi ha qui ho entengui ! En què quedem? Si ben mirat som com criatures. Observa’ns si no, palplantats davant d’un aparador ple de pastissos.
- No t’entenc, noi. No sé a què ve tot això – i va alentir el pas sobtadament.
-Amic meu, fa tot just dues setmanes vaig estar a les portes de la mort, i ho saps prou bé. Li vaig veure les orelles al llop, saps ? Li reconec l’olor de tres hores lluny però la miro de fit a fit quan la veig apropar-se. Mira, ara mateix...
No havia tingut temps d’acabar la darrera frase quan el seu amic d’infantesa, aquell company que tant l’havia ajudat a forjar-se durant la joventut, va caure desplomat a terra amb els ulls esbatanats pel pànic. El seu company, abans que res, els hi va tancar suaument i l’acaronà per darrera vegada, mentre la brisa de primera hora de la tarda s’enduia el fil tènue i espès d’una olor penetrant que li resultà familiar.
(Es) transformaven a poc a poc. L’un, que havia estat un home força alt, i que havia fet del seu posat solemne el seu toc distintiu –si exceptuem la barba grisa i sempre ben cuidada que l’acompanyava des de feia molts anys- s’havia anat convertint de forma imperceptible en la seva pròpia i tènue ombra. Prou maldava per evitar la foscor dels dies que li queien al damunt com lloses que li llastraven els peus, i també la mirada. Una mirada grisa i entelada, que pocs dies enrere havia brillat per un instant. Però fou un instant.
Sospesava acuradament cada paraula, no fos cas que el temps, el tan maleït temps, s’enfurismés amb ell i l’enviés rostolls avall abans de l’hora assenyalada. Es passava la mà per la barba a cada moment, com cercant un mot just, adequat a les circumstàncies.
-Sembles cercar el moment oportú de parlar per no incomodar l’amo – l’expressió càustica del seu company el va sorprendre abstret, distant- El temps no hi entén, de circumstàncies. Va fent i prou. Som nosaltres els qui fem bullir massa l’olla.
-Com dius?
- Mira’ns en aquell aparador. Veus? Dos homes grans, caducs, convertits en filòsofs de petanca. És això el que hi veus ? Seguim el rastre de la vida que transcorre al nostre voltant ara rient, adés plorant, tot ensumant cada efluvi com si fos el darrer. Convertits en lamentables narradors de batalles perdudes, i tanmateix ens anomenen savis. Els vells savis. Això no hi ha qui ho entengui ! En què quedem? Si ben mirat som com criatures. Observa’ns si no, palplantats davant d’un aparador ple de pastissos.
- No t’entenc, noi. No sé a què ve tot això – i va alentir el pas sobtadament.
-Amic meu, fa tot just dues setmanes vaig estar a les portes de la mort, i ho saps prou bé. Li vaig veure les orelles al llop, saps ? Li reconec l’olor de tres hores lluny però la miro de fit a fit quan la veig apropar-se. Mira, ara mateix...
No havia tingut temps d’acabar la darrera frase quan el seu amic d’infantesa, aquell company que tant l’havia ajudat a forjar-se durant la joventut, va caure desplomat a terra amb els ulls esbatanats pel pànic. El seu company, abans que res, els hi va tancar suaument i l’acaronà per darrera vegada, mentre la brisa de primera hora de la tarda s’enduia el fil tènue i espès d’una olor penetrant que li resultà familiar.
diumenge, 11 de maig del 2008
Transformació 202: Softcatalà
Per (gentilesa de) softcatalà
Andaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con la barba gris y los pómulos algo rojos; el otro, magro, sin afeitar, parecía que acabara de salir de una enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación y el más alto se paraba de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba como si quisiera sopesar bien las palabras. -A la vida no hay tiempo para todo. Risa y llorar, divertirse y ensopir-se... y en el punto de nacer ya te debes preparar a morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten. -Ya sienten qué? -El olor que ha desperdigada de la muerte... Después un se aveza...
Andaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con la barba gris y los pómulos algo rojos; el otro, magro, sin afeitar, parecía que acabara de salir de una enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación y el más alto se paraba de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba como si quisiera sopesar bien las palabras. -A la vida no hay tiempo para todo. Risa y llorar, divertirse y ensopir-se... y en el punto de nacer ya te debes preparar a morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten. -Ya sienten qué? -El olor que ha desperdigada de la muerte... Después un se aveza...
dilluns, 31 de març del 2008
Transformació 161: a cop de cursor
Per Martí
Camina, vena poca, poc. Elm és... altera un hom, e solem neben vesti tambla bar bagris. Ai, elspo mulsuna micaverm, ells; l'alt rema, gres ensea, fa i tarsem blava que aca bés desor, tirdu namal. Altia est a venabs, trets en lac on versa, i elm és alt. s'atur a vade tanten tanti - es pas sa -, valamà perla, bar bac omsivol guéss ospes arbél espa rau lesal avi Dan Ohiha tempsper a totriu rei plor, ardi, ver, tir seien sopir - seien - el punt denei xerjat has depre para ramorir. Per quelesgan, es deplo. Rar, quete nen, lescri atur es debol querses per queja: ho sent en Jasen Ten quel o lorque hi ha es campa dadel’am ortdes. Pres, un Shia. Ves a...
Camina, vena poca, poc. Elm és... altera un hom, e solem neben vesti tambla bar bagris. Ai, elspo mulsuna micaverm, ells; l'alt rema, gres ensea, fa i tarsem blava que aca bés desor, tirdu namal. Altia est a venabs, trets en lac on versa, i elm és alt. s'atur a vade tanten tanti - es pas sa -, valamà perla, bar bac omsivol guéss ospes arbél espa rau lesal avi Dan Ohiha tempsper a totriu rei plor, ardi, ver, tir seien sopir - seien - el punt denei xerjat has depre para ramorir. Per quelesgan, es deplo. Rar, quete nen, lescri atur es debol querses per queja: ho sent en Jasen Ten quel o lorque hi ha es campa dadel’am ortdes. Pres, un Shia. Ves a...
dimecres, 20 de febrer del 2008
dimarts, 12 de febrer del 2008
Transformació 112: Marmite Tomtite
Per Tomtite*
Potser a la vida no tindreu temps per a tot. Però potser sí que en trobareu per provar de fer la marmite tomtite.
Seieu entre l'home solemne de la barba grisa i el seu company que acaba de sortir d'una malaltia.
Agafeu un paper i talleu un quadrat perfecte o gairebé, que els temps no estan per perfeccions.
Marqueu-li ben marcades una creu perpendicular i una x que indiqui les dues diagonals.
Plegueu una diagonal i després l'altra, però manteniu el primer plec, de manera que es formi una x (com una punta de fletxa).
Reculliu les 4 punxes lliures cap el vèrtex de la fletxa, per formar un quadradet menor. Marqueu bé amb l'ungla (recordeu-vos de no menjar-vos les ungles des d'uns dies abans).
El quadrat us ha deixat una línea diagonal central corresponent a la vora de paper (altrament anomenada hipotenusa), i als extrems, dues puntes. Doncs les altres puntes (on s'uneixen els catets, i no miro a ningú), les heu de doblegar cap a l'hipotenusa fins a tocar-la amb la punta. Marqueu bé el plec. Aixó cal fer-ho amb les quatre cateto-puntes possibles.
El següent plec és complicat: les ganes de plorar de les criatures de bolquers es perque ja ho senten, però vosaltres podeu.
Identifiqueu, a una de les cares, on hi ha l'extrem de l'hipotenusa que no està enganxat, i on hi ha l'extrem que sí que ho està. Aquest darrer, poseu-lo mirant cap a dalt, i cap a vosaltres.
Aleshores cal desdoblegar (estirant) la punta lliure des d'abaix i pujant-la cap a la punta de dalt. Aprofiteu els plecs del paper per fer que quedi una mena d'aleta, perpendicular a la famosa hipotenusa.
Llavors, doblegueu-la amunt, amb un plec paral·lel a la ja celebèrrima hipotenusa.
És difícil, però al final un s'hi avesa (podeu vessar les darreres llàgrimes).
Feu el mateix amb les tres altres ales. Les podreu agafar de dos en dos com si fossin dues nanses.
Agafeu-les, doncs, com a nanses, deixant amunt la part més curta de l'objecte, i amb unes tisores feu un petit tall, insignificant, a la punta superior.
Agafeu i estireu les nanses, al mateix temps que bufeu pel foradet que heu obert amb les tisores. Tindreu una marmite tomtite semblant a la del video i les fotos. Si, a més, heu fet sevir la nostra plantilla (cliqueu-la perquè es faci gran), us sortirà la paraula transformacions amb la Mercè de fons, escoltant el mar.
I si l'ompliu d'aigua (no cal que sigui de mar) i l'escalfeu per sota amb un encenedor o qualsevol altre estri incendiari, l'aigua s'escalfa però el paper no es crema. L'ús que en feu de l'aigua (procureu que sigui reciclada) ja és cosa vostra.
Si no us en sortiu, truqueu-me al... quina memòria, ara el busco! No dubteu que us atendré com cal.
*Diuen que Tomtite és un pseudònim tripartit usurpat... no sabem d'on s'ho treuen aixó...
Potser a la vida no tindreu temps per a tot. Però potser sí que en trobareu per provar de fer la marmite tomtite.
Seieu entre l'home solemne de la barba grisa i el seu company que acaba de sortir d'una malaltia.
Agafeu un paper i talleu un quadrat perfecte o gairebé, que els temps no estan per perfeccions.Marqueu-li ben marcades una creu perpendicular i una x que indiqui les dues diagonals.
Plegueu una diagonal i després l'altra, però manteniu el primer plec, de manera que es formi una x (com una punta de fletxa).
Reculliu les 4 punxes lliures cap el vèrtex de la fletxa, per formar un quadradet menor. Marqueu bé amb l'ungla (recordeu-vos de no menjar-vos les ungles des d'uns dies abans).
El quadrat us ha deixat una línea diagonal central corresponent a la vora de paper (altrament anomenada hipotenusa), i als extrems, dues puntes. Doncs les altres puntes (on s'uneixen els catets, i no miro a ningú), les heu de doblegar cap a l'hipotenusa fins a tocar-la amb la punta. Marqueu bé el plec. Aixó cal fer-ho amb les quatre cateto-puntes possibles.El següent plec és complicat: les ganes de plorar de les criatures de bolquers es perque ja ho senten, però vosaltres podeu.
Identifiqueu, a una de les cares, on hi ha l'extrem de l'hipotenusa que no està enganxat, i on hi ha l'extrem que sí que ho està. Aquest darrer, poseu-lo mirant cap a dalt, i cap a vosaltres.
Aleshores cal desdoblegar (estirant) la punta lliure des d'abaix i pujant-la cap a la punta de dalt. Aprofiteu els plecs del paper per fer que quedi una mena d'aleta, perpendicular a la famosa hipotenusa.
Llavors, doblegueu-la amunt, amb un plec paral·lel a la ja celebèrrima hipotenusa.
És difícil, però al final un s'hi avesa (podeu vessar les darreres llàgrimes).
Feu el mateix amb les tres altres ales. Les podreu agafar de dos en dos com si fossin dues nanses.
Agafeu-les, doncs, com a nanses, deixant amunt la part més curta de l'objecte, i amb unes tisores feu un petit tall, insignificant, a la punta superior.
Agafeu i estireu les nanses, al mateix temps que bufeu pel foradet que heu obert amb les tisores. Tindreu una marmite tomtite semblant a la del video i les fotos. Si, a més, heu fet sevir la nostra plantilla (cliqueu-la perquè es faci gran), us sortirà la paraula transformacions amb la Mercè de fons, escoltant el mar.
I si l'ompliu d'aigua (no cal que sigui de mar) i l'escalfeu per sota amb un encenedor o qualsevol altre estri incendiari, l'aigua s'escalfa però el paper no es crema. L'ús que en feu de l'aigua (procureu que sigui reciclada) ja és cosa vostra.Si no us en sortiu, truqueu-me al... quina memòria, ara el busco! No dubteu que us atendré com cal.
*Diuen que Tomtite és un pseudònim tripartit usurpat... no sabem d'on s'ho treuen aixó...
dilluns, 28 de gener del 2008
Transformació 99: Que no? Que sí!
Per Martí
París acollí l’arribada de la Mercè i la seva companya amb la mateixa indiferència amb que rep de bones a primeres qualsevol turista que s’hi deixi caure. A partir d’aquí el que hi pugui passar depèn – allí més que en cap altre lloc del món - d’un mateix.
De bon matí deixaren enrere l’estació d’autobusos que les havia portat fins a la capital, quan encara el terra dels carrers relliscava per la humitat de la nit . Portaven unes quantes adreces anotades en una llibreta, alguns noms a l’agenda, l’abric sota genoll, els guants posats i la bufanda al coll.
El bus urbà les acostà fins un discret hotel a Boulogne-Billancourt, des d’on, després de deixar un equipatge auster i agafar una mica de forces, començaren l’aventura parisina.
Saint-Germain-des-Prés captivà ràpidament l’atenció de l’Anna i la Mercè. Un clàssic cafè de ciutat, no massa gran, fou la seva primera parada al barri de la bohèmia culta.
Passada la primera barrera de fum, el local resultava acollidor. Al fons, un home tocava el piano dalt d’un petit escenari. A mà dreta, un grup de joves discutia al voltant d’una taula plena de diaris, llibres, i begudes de tota mena. En un altre racó, un home que portava unes ulleres rodones de pasta corregia el que semblaven les galerades d’alguna publicació. Les altres taules eren plenes de gent que conversaven, llegien o escoltaven distretament la música. Dos xicots i una noia, asseguts en una taula a mà esquerra, les varen saludar afectuosament.
La nit se’ls escolà ràpidament entre converses, projectes, rialles i guspires de llum que saltaven d’una mirada a l’altra.
Un raig de sol netíssim les despertà cap al migdia. La boirina matinal havia deixat pas a la ciutat de la llum.
Havien quedat per dinar amb aquells amics, i alguns d’altres que havien conegut en el transcurs de la vetllada del dia anterior. No hi havia pressa. Cap a quarts de dues arribaren a la terrasseta del Café de Flore, on algun d’ells ja hi havia fet cap.
Varen saludar al joveníssim Michel, a Geneviève, a Jean-Luc, a Raymond, a Régine. Més tard anaren arribant els altres membres de la colla.
La vida que transcorria a l’entorn de Saint-Germain les feia reviscolar de la vida viscuda fins aleshores. L’Anna no parava d’anotar noms i adreces a la seva llibreta. La Mercè observava i escoltava. Mirava amb atenció aquelles teulades i aquelles fileres de finestres arrenglerades que li recordaven els exèrcits napoleònics. Pensava que no li faria res de viure-hi.
El vespre va caure sobre el cel de la ciutat. Les llums grogues, no moltes, reflectien a les llambordes la humitat que tornava lentament als carrers. L’Anna havia marxat a veure un editor. La Mercè havia volgut anar a fer un tomb vora el Sena. L’acompanyava Raymond, un home d’uns trenta-cinc anys que treballava en una editorial, i que havia fet les seves primeres passes com a escriptor.
Raymond tenia una conversa afable, intel·ligent, pausada. La Mercè estimava els silencis.
L’endemà tornaren a Roissy-en-Brie, on s’hostatjaven amb la resta del grup. L’Anna i la Mercè explicaren amb entusiasme la seva primera estada a la ciutat. Tot el que havien vist, conegut i viscut. L’Armand, perspicaç, digué a la Mercè:
- A veure si encara hauràs fet fira amb algun d’aquests xicots tan ben plantats de qui parleu...
- Que no, home, que no...
- Ara busca’m noranta-nou maneres de dir t’estimo, i m’ho creuré.
I s’abraçaren, enriolats.
París acollí l’arribada de la Mercè i la seva companya amb la mateixa indiferència amb que rep de bones a primeres qualsevol turista que s’hi deixi caure. A partir d’aquí el que hi pugui passar depèn – allí més que en cap altre lloc del món - d’un mateix.
De bon matí deixaren enrere l’estació d’autobusos que les havia portat fins a la capital, quan encara el terra dels carrers relliscava per la humitat de la nit . Portaven unes quantes adreces anotades en una llibreta, alguns noms a l’agenda, l’abric sota genoll, els guants posats i la bufanda al coll.
El bus urbà les acostà fins un discret hotel a Boulogne-Billancourt, des d’on, després de deixar un equipatge auster i agafar una mica de forces, començaren l’aventura parisina.
Saint-Germain-des-Prés captivà ràpidament l’atenció de l’Anna i la Mercè. Un clàssic cafè de ciutat, no massa gran, fou la seva primera parada al barri de la bohèmia culta.
Passada la primera barrera de fum, el local resultava acollidor. Al fons, un home tocava el piano dalt d’un petit escenari. A mà dreta, un grup de joves discutia al voltant d’una taula plena de diaris, llibres, i begudes de tota mena. En un altre racó, un home que portava unes ulleres rodones de pasta corregia el que semblaven les galerades d’alguna publicació. Les altres taules eren plenes de gent que conversaven, llegien o escoltaven distretament la música. Dos xicots i una noia, asseguts en una taula a mà esquerra, les varen saludar afectuosament.
La nit se’ls escolà ràpidament entre converses, projectes, rialles i guspires de llum que saltaven d’una mirada a l’altra.
Un raig de sol netíssim les despertà cap al migdia. La boirina matinal havia deixat pas a la ciutat de la llum.
Havien quedat per dinar amb aquells amics, i alguns d’altres que havien conegut en el transcurs de la vetllada del dia anterior. No hi havia pressa. Cap a quarts de dues arribaren a la terrasseta del Café de Flore, on algun d’ells ja hi havia fet cap.
Varen saludar al joveníssim Michel, a Geneviève, a Jean-Luc, a Raymond, a Régine. Més tard anaren arribant els altres membres de la colla.
La vida que transcorria a l’entorn de Saint-Germain les feia reviscolar de la vida viscuda fins aleshores. L’Anna no parava d’anotar noms i adreces a la seva llibreta. La Mercè observava i escoltava. Mirava amb atenció aquelles teulades i aquelles fileres de finestres arrenglerades que li recordaven els exèrcits napoleònics. Pensava que no li faria res de viure-hi.
El vespre va caure sobre el cel de la ciutat. Les llums grogues, no moltes, reflectien a les llambordes la humitat que tornava lentament als carrers. L’Anna havia marxat a veure un editor. La Mercè havia volgut anar a fer un tomb vora el Sena. L’acompanyava Raymond, un home d’uns trenta-cinc anys que treballava en una editorial, i que havia fet les seves primeres passes com a escriptor.
Raymond tenia una conversa afable, intel·ligent, pausada. La Mercè estimava els silencis.
L’endemà tornaren a Roissy-en-Brie, on s’hostatjaven amb la resta del grup. L’Anna i la Mercè explicaren amb entusiasme la seva primera estada a la ciutat. Tot el que havien vist, conegut i viscut. L’Armand, perspicaç, digué a la Mercè:
- A veure si encara hauràs fet fira amb algun d’aquests xicots tan ben plantats de qui parleu...
- Que no, home, que no...
- Ara busca’m noranta-nou maneres de dir t’estimo, i m’ho creuré.
I s’abraçaren, enriolats.
dilluns, 10 de desembre del 2007
Transformació 39: Amb calma
Per Martí
La consulta del doctor Qiang està situada a la setena planta d’un edifici acristalat proper a la Ronda Litoral, a tocar de l’Hospital del Mar. Des de la seva consulta es veu el mar. En dies clars, es poden distingir amb detall les veles blanques a tocar l’horitzó. En dies núvols, el vidre que separa l’estança de l’exterior esdevé una espessa capa de boira. De nit, les espurnes de llum reflectides a l’aigua són com una dansa que transcorre en silenci.
La taula del seu despatx és una peça massissa d’iroco, una fusta tropical d’una gran bellesa. Les seves vetes recordes el vaivé de l’aigua i els pacients, en explicar al doctor els símptomes del seus mals, semblen alleujar-se només d’imaginar com l’aigua es fon sobre la fusta. Truquen. El doctor Qiang obre personalment la porta.
- Bon dia tingui. Endavant, sisplau.
- Serà un dir, quin fred ! Bon dia, bon dia.
El senyor Ramis és un home prim, magre, amb aspecte de poca salut. Sembla estar barallat amb la vida, com si li fessin pagar una factura que no li pertoca. Fa ben bé tres dies que no s’afaita, i la roba li ve ampla, desmanegada. S’asseu i comença a parlar sense més dilacions.
- Aquesta canalla ! Vostè creu que hi ha dret, que als patis d’escola hi hagi aquest escàndol a mig matí? És que no es pot ni passejar en pau pel carrer, home!
- Digui’m, senyor Ramis, per què m’ha vingut a veure?
- Que no em veu, doctor? Estic deprimit, no tinc esma per a res, i a més a més em sento morir cada dia una mica. Una mica, només, però una mica sí. I a sobre, aquests nens, i el soroll que arriben a fer, m’atabalen! I no tinc temps per a res, cregui’m. Per a res...
El Dr. Quiang l’observa amb atenció, i lluny d’expressar el que en pensa, fa com qui pren notes en un bloc de treball. I segueix escoltant mentre es passa lentament la mà per la barba i es col·loca bé les petites ulleres rodones de muntura metàl·lica anoditzada.
- Quan em llevo, que em costa molt perquè la calefacció de casa costa molt de posar en marxa i fa fred, quan em llevo, dic, bé, quan aconsegueixo llevar-me i tot això, ja sap, fins que surto al carrer, tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, ja m’entén, i és clar, aleshores se’m fa tard i ja és l’hora de dinar i tot això, i com que la cuina de casa és d’aquelles antigues que no hi ha manera, doncs tot s’endarrereix de mala manera, i ja som a la tarda, i com que es fa fosc de seguida, doncs ja no he pogut fer res, ja m’entén. I clar, m’emprenyo! Oi que m’entén, doctor? Però no es pensi que m’emprenyo per qualsevol cosa, no, que tinc les meves bones raons, miri, sense anar més lluny, l’altre dia...
- Li ve de gust un cafè, senyor Ramis?
- Com? Un cafè... ah...sí... bé... gràcies, gràcies. D’acord.
El doctor Qiang s’aixeca i convida el seu pacient a sortir amb ell. Mentre baixen amb l’ascensor, el senyor Ramis sent com una llunyana percepció, molt difosa i que no seria capaç de descriure, d’haver percebut alguna cosa que li inspira una mena de pau que desconeix. Amb aquest pensament fixat a la retina del senyor Ramis, arriben al carrer i finalment el doctor Qiang li parla:
-A la vida no hi ha temps per a tot, senyor Ramis. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir, senyor Ramis. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què...? -L'olor que hi ha escampada de la mort, senyor Ramis Després, un s'hi avesa.
La brisa de primera hora de la tarda els fueteja el rostre amb violència. En entrar a la cafeteria, el senyor Ramis recorda vagament el paisatge que es veia des de la consulta del doctor Qiang. En no aconseguir trobar-hi res que li permeti mantenir en peu el seu discurs, opta per asseure’s davant del doctor i es concentrar en l’aroma del cafè i el filet de fum que, lentament, inexorablement, li comencen a obrir les portes de l’univers dels petits plaers de cada dia.
La consulta del doctor Qiang està situada a la setena planta d’un edifici acristalat proper a la Ronda Litoral, a tocar de l’Hospital del Mar. Des de la seva consulta es veu el mar. En dies clars, es poden distingir amb detall les veles blanques a tocar l’horitzó. En dies núvols, el vidre que separa l’estança de l’exterior esdevé una espessa capa de boira. De nit, les espurnes de llum reflectides a l’aigua són com una dansa que transcorre en silenci.
La taula del seu despatx és una peça massissa d’iroco, una fusta tropical d’una gran bellesa. Les seves vetes recordes el vaivé de l’aigua i els pacients, en explicar al doctor els símptomes del seus mals, semblen alleujar-se només d’imaginar com l’aigua es fon sobre la fusta. Truquen. El doctor Qiang obre personalment la porta.
- Bon dia tingui. Endavant, sisplau.
- Serà un dir, quin fred ! Bon dia, bon dia.
El senyor Ramis és un home prim, magre, amb aspecte de poca salut. Sembla estar barallat amb la vida, com si li fessin pagar una factura que no li pertoca. Fa ben bé tres dies que no s’afaita, i la roba li ve ampla, desmanegada. S’asseu i comença a parlar sense més dilacions.
- Aquesta canalla ! Vostè creu que hi ha dret, que als patis d’escola hi hagi aquest escàndol a mig matí? És que no es pot ni passejar en pau pel carrer, home!
- Digui’m, senyor Ramis, per què m’ha vingut a veure?
- Que no em veu, doctor? Estic deprimit, no tinc esma per a res, i a més a més em sento morir cada dia una mica. Una mica, només, però una mica sí. I a sobre, aquests nens, i el soroll que arriben a fer, m’atabalen! I no tinc temps per a res, cregui’m. Per a res...
El Dr. Quiang l’observa amb atenció, i lluny d’expressar el que en pensa, fa com qui pren notes en un bloc de treball. I segueix escoltant mentre es passa lentament la mà per la barba i es col·loca bé les petites ulleres rodones de muntura metàl·lica anoditzada.
- Quan em llevo, que em costa molt perquè la calefacció de casa costa molt de posar en marxa i fa fred, quan em llevo, dic, bé, quan aconsegueixo llevar-me i tot això, ja sap, fins que surto al carrer, tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, ja m’entén, i és clar, aleshores se’m fa tard i ja és l’hora de dinar i tot això, i com que la cuina de casa és d’aquelles antigues que no hi ha manera, doncs tot s’endarrereix de mala manera, i ja som a la tarda, i com que es fa fosc de seguida, doncs ja no he pogut fer res, ja m’entén. I clar, m’emprenyo! Oi que m’entén, doctor? Però no es pensi que m’emprenyo per qualsevol cosa, no, que tinc les meves bones raons, miri, sense anar més lluny, l’altre dia...
- Li ve de gust un cafè, senyor Ramis?
- Com? Un cafè... ah...sí... bé... gràcies, gràcies. D’acord.
El doctor Qiang s’aixeca i convida el seu pacient a sortir amb ell. Mentre baixen amb l’ascensor, el senyor Ramis sent com una llunyana percepció, molt difosa i que no seria capaç de descriure, d’haver percebut alguna cosa que li inspira una mena de pau que desconeix. Amb aquest pensament fixat a la retina del senyor Ramis, arriben al carrer i finalment el doctor Qiang li parla:
-A la vida no hi ha temps per a tot, senyor Ramis. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir, senyor Ramis. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què...? -L'olor que hi ha escampada de la mort, senyor Ramis Després, un s'hi avesa.
La brisa de primera hora de la tarda els fueteja el rostre amb violència. En entrar a la cafeteria, el senyor Ramis recorda vagament el paisatge que es veia des de la consulta del doctor Qiang. En no aconseguir trobar-hi res que li permeti mantenir en peu el seu discurs, opta per asseure’s davant del doctor i es concentrar en l’aroma del cafè i el filet de fum que, lentament, inexorablement, li comencen a obrir les portes de l’univers dels petits plaers de cada dia.
dilluns, 19 de novembre del 2007
Transformació 9: Acte I
Per Martí
ACTE I
Un grup d’amics llegeix un text per fer-ne una adaptació teatral. Escullen un petit fragment d’un conte i fan una primera prova, tot respectant el contingut del text escrupulosament, paraula per paraula. Només els val canviar-ne l’ordre i la puntuació. I el sentit, naturalment.
Personatges: Narrador, Home alt, Home magre, la Mort.
Home alt: A la vida, hi ha temps de tot: riure, ensopir-se....
Narrador: Era un home alt, solemne, amb la barba grisa i els bolquers vermells, per a divertir-se.
Home alt (rient): Que la senten, l’olor? Perquè després, un ja s’hi avesa.
Narrador: L’altre, el magre, el ben vestit, pòmuls sense afaitar i a punt de morir d’una malaltia, s’aturava de tant en tant, i semblava que acabés de plorar.
(pausa)
Narrador: Caminaven a poc a poc, estaven abstrets en sospesar bé les criatures en nèixer.
Home magre (horroritzat): Hi ha la mort!
La Mort (cínica i amable): I si el més alt volgués...
Home alt (taxatiu): No!
La Mort (mirant al públic): Ja ho senten...
Home magre (nerviós): T’has de preparar, ja, perquè tenen una mica de conversa... - i es passava la mà per la barba escampada.
Home alt: Com?
Home magre (reflexiona): Més que les paraules, és plorar.
La Mort (somrient): Què, i les ganes de sortir?
ACTE I
Un grup d’amics llegeix un text per fer-ne una adaptació teatral. Escullen un petit fragment d’un conte i fan una primera prova, tot respectant el contingut del text escrupulosament, paraula per paraula. Només els val canviar-ne l’ordre i la puntuació. I el sentit, naturalment.
Personatges: Narrador, Home alt, Home magre, la Mort.
Home alt: A la vida, hi ha temps de tot: riure, ensopir-se....
Narrador: Era un home alt, solemne, amb la barba grisa i els bolquers vermells, per a divertir-se.
Home alt (rient): Que la senten, l’olor? Perquè després, un ja s’hi avesa.
Narrador: L’altre, el magre, el ben vestit, pòmuls sense afaitar i a punt de morir d’una malaltia, s’aturava de tant en tant, i semblava que acabés de plorar.
(pausa)
Narrador: Caminaven a poc a poc, estaven abstrets en sospesar bé les criatures en nèixer.
Home magre (horroritzat): Hi ha la mort!
La Mort (cínica i amable): I si el més alt volgués...
Home alt (taxatiu): No!
La Mort (mirant al públic): Ja ho senten...
Home magre (nerviós): T’has de preparar, ja, perquè tenen una mica de conversa... - i es passava la mà per la barba escampada.
Home alt: Com?
Home magre (reflexiona): Més que les paraules, és plorar.
La Mort (somrient): Què, i les ganes de sortir?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
