Caminaven a poc a poc.
En pere, un home solemne, ben vestit, amb barba i cabells grisos; la cigarreta sempre als dits.
La xurri, amb els cabells despentinats i sense maquillar –ni un punt de vermell als llavis-, però sempre atractiva, feia cara de cansada.
Estaven abstrets en la conversa i en p s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-Ostres, xurri, em sembla que a la vida no tinc temps per a tot....
- Ni jo, ja ja ja! Jo no tinc temps ni per riure ni per plorar, ni per divertir-me... potser per ensopir-me... Però, vols dir que no exageres? Potser sí, que hi hagi prou temps, massa i tot.
- És clar que no, o és clar que si. Tot depèn.
- L'autèntic problema és aprofitar el temps que tenim. Però el deixem perdre de manera lamentable: hora a hora, dia a dia... no ens en adonem. Mil anys tinguèssim, mil anys més voldríem. O no.
- És l'incertesa de quan et tocarà, així sempre estem patint per si la vida s'acaba de cop, per si ens posem malalts o patim una desgràcia sobtada. A certa edat això no t’hauria de preocupar perquè ja ho saps, ja ho assumeixes, però en certa manera t’hi rebel·les cada cop més. Quina paradoxa!
- És un yin-yang. I pots viure-hi d'esquenes, o de cara. La Rodo hi vivia de cara, massa conscient, trobo, d'una cosa que, en el fons, ni té remei, ni es pot predir.
- Si, sembla com si la Mercè en el punt de néixer ja hagués decidit preparar-se a morir. Perquè tots els seus escrits són plens de ganes de plorar. De les criatures, de les noies, de les dones - fins i tot alguns homes melangiosos... és com si a la seva vida sempre hagués plogut, i els pocs moments alegres, haguessin estat com accidents, curts i plens de conseqüències.
- Si, com si fossin anuncis de tempestes terribles. Però alhora sembla com si ella fos tan vital! tan plena d'energia, tan independent, tan egoista i creativa, tan inquieta i plena de caràcter.
- És clar: riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. De fet, la seva obra és molt autobiogràfica, i ella va tenir una infantesa i adolescència molt marcades per situacions molt difícils i grans solituds.
- Doncs jo penso que cent anys després, si la veièssim al seu bressolet recen nascuda, la sentiríem plorar. Perquè ella ho sentiria.
-Sentiria què?
- Home, què vols que sigui! Doncs l'olor de la seva pròpia mort!...no, no, no riguis, seriosament: penso que aquesta pena era part de la seva pròpia essència. El que li pogués passar després a la seva vida només li devia reforçar. Aquest sentiment omple els seus escrits, i després de tantes transformacions, crec que nosaltres també ho durem a dins per sempre.
- Va, va, xurri, no dramatitzis. A la fi només sap de la mort qui té vida, i la Rodoreda, sovint envoltada de morts, tenia vida per tots cantons.
- Mort, mort... aprofitant que avui és el centenari del naixement de la Rodo, ... no trobes que és bon dia per deixar de parlar-ne? com que ja fa temps que no arriben noves transformacions... Perquè no aprofitem i tanquem ja el bloc?
- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.
- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint, pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.
- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.
- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 278! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?
- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?
- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?
- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris saragatona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris saragatona. Mostrar tots els missatges
divendres, 10 d’octubre del 2008
dimarts, 7 d’octubre del 2008
Transformació 272: Monòleg d'un crític primerenc
Per Pere
Estic nerviós perquè no sé per on començar ni quin sistema seguir. Fer una valoració crítica d’un text literari és una empresa senzilla quan es tracta d’explicar als amics les teves impressions, però escriure-la per una revista, ni que sigui d’àmbit restringit, és una altra cosa. Quin mètode seguir? Trio un sistema convencional de provada solvència, com el de Forster o em decideixo per una cosa més moderna? M’implico amb la història o em baso en l’estructura? Booth o Todorov? La meva tendència en els darrers anys ha estat genettista, però crec que en una publicació divulgativa per a un públic amplíssim–encara que la llegeixin quatre gats- la terminologia de Genette i seguidors pot semblar pedant i incomprensible. Parlar de narrador heterodiegètic –o és homodiegètic?- (narrador heterodiegètic del nivell extradiegètic?), de focalització interna –o és omniscient?-, de discurs directe, etc., no convencerà ningú; no és qüestió de recórrer a cada moment al diccionari de termes literaris.
Què faig? Potser que em deixi portar pel sentit comú com fan els crítics dels suplements literaris dels diaris i digui simplement la meva impressió prescindint de qualsevol altra consideració. En aquesta història no té cap importància el tipus de narrador, ni la focalització, ni la trama o la història, ni el lloc, ni els mateixos personatges, tant podrien ser el de la barba i el malaltís com qualsevol altre. En aquest text el que importa és el motiu, o, mirant-ho des d’una altra perspectiva, el temps, el temps que s’acaba, la brevetat del temps, la inevitable angoixa d’un temps destinat a la desaparició, a la mort, al no res. No s’hi pot fer res.
Escric això del temps que és una obvietat? Se’m tiraran a sobre! Aquesta meva tendència a dir sempre que sí em preocupa, només em porta maldecaps innecessaris. Ara mateix truco i m’invento qualsevol excusa. Però, per altra banda, algun dia m’he de decidir; el text no pot ser més senzill... És clar que per parlar d’aquest dos que caminen potser m’hauria de llegir tot el conte a poc a poc. Quina mandra!
Estic nerviós perquè no sé per on començar ni quin sistema seguir. Fer una valoració crítica d’un text literari és una empresa senzilla quan es tracta d’explicar als amics les teves impressions, però escriure-la per una revista, ni que sigui d’àmbit restringit, és una altra cosa. Quin mètode seguir? Trio un sistema convencional de provada solvència, com el de Forster o em decideixo per una cosa més moderna? M’implico amb la història o em baso en l’estructura? Booth o Todorov? La meva tendència en els darrers anys ha estat genettista, però crec que en una publicació divulgativa per a un públic amplíssim–encara que la llegeixin quatre gats- la terminologia de Genette i seguidors pot semblar pedant i incomprensible. Parlar de narrador heterodiegètic –o és homodiegètic?- (narrador heterodiegètic del nivell extradiegètic?), de focalització interna –o és omniscient?-, de discurs directe, etc., no convencerà ningú; no és qüestió de recórrer a cada moment al diccionari de termes literaris.
Què faig? Potser que em deixi portar pel sentit comú com fan els crítics dels suplements literaris dels diaris i digui simplement la meva impressió prescindint de qualsevol altra consideració. En aquesta història no té cap importància el tipus de narrador, ni la focalització, ni la trama o la història, ni el lloc, ni els mateixos personatges, tant podrien ser el de la barba i el malaltís com qualsevol altre. En aquest text el que importa és el motiu, o, mirant-ho des d’una altra perspectiva, el temps, el temps que s’acaba, la brevetat del temps, la inevitable angoixa d’un temps destinat a la desaparició, a la mort, al no res. No s’hi pot fer res.
Escric això del temps que és una obvietat? Se’m tiraran a sobre! Aquesta meva tendència a dir sempre que sí em preocupa, només em porta maldecaps innecessaris. Ara mateix truco i m’invento qualsevol excusa. Però, per altra banda, algun dia m’he de decidir; el text no pot ser més senzill... És clar que per parlar d’aquest dos que caminen potser m’hauria de llegir tot el conte a poc a poc. Quina mandra!
dimecres, 17 de setembre del 2008
Transformació 262: Definicional
Per pere
Avançaven sense aixecar un peu fins que l'altre tocava a terra. Un era un mascle de l'espècie humana arribat a l'edat adulta d'extensió vertical considerable, amb una bona roba adaptada al cos per tapar la seva nuesa, amb pèl de color intermediari entre el blanc i el negre a la regió maxil·lar inferior i amb lleuger color de la sang arterial a cada part de la cara que s'estén des de l'ull fins al nas; l'altre era un mascle de la mateixa espècie, amb escàs teixit adipós i filaments curts de matèria còrnia a la part inferior de la cara, en aparença afectat d'una alteració de l'estat del cos pertorbador de les seves funcions vitals habituals. Intercanviaven paraules, aliens a tot allò procedent del seu entorn immediat i el de més alçada a intervals irregulars deixava de fer passes i es passava la part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, pel pèl de la seva mandíbula com si tingués la voluntat de fer-se una idea aproximada de les seves unitats significatives formades per un o més morfemes i caracteritzades per una certa autonomia dintre de les oracions o els sintagmes.
-A l'estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi no hi ha temps per a tot: fer moviments dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyats ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada i vessar llàgrimes, entretenir-se agradablement i estar-se com qui es troba mig adormit... i en el petit -o llarg- espai de temps en què se surt del ventre de la mare ja et cal encaminar a la cessació de la vida. Perquè els desitjos de vessar llàgrimes que tenen els qui encara beuen llet materna (o un succedani) i van amb calces que embolcallen el seu cos per tal d'absorbir les miccions i la matèria fecal és perquè ja ho percebem per mitjà dels sentits.
-Ja perceben quina cosa?
-La sensació produïda per l'òrgan de l'olfacte, detectable arreu, de l'acabament de les funcions vitals. Més tard hi acaben prenen l'hàbit.
Avançaven sense aixecar un peu fins que l'altre tocava a terra. Un era un mascle de l'espècie humana arribat a l'edat adulta d'extensió vertical considerable, amb una bona roba adaptada al cos per tapar la seva nuesa, amb pèl de color intermediari entre el blanc i el negre a la regió maxil·lar inferior i amb lleuger color de la sang arterial a cada part de la cara que s'estén des de l'ull fins al nas; l'altre era un mascle de la mateixa espècie, amb escàs teixit adipós i filaments curts de matèria còrnia a la part inferior de la cara, en aparença afectat d'una alteració de l'estat del cos pertorbador de les seves funcions vitals habituals. Intercanviaven paraules, aliens a tot allò procedent del seu entorn immediat i el de més alçada a intervals irregulars deixava de fer passes i es passava la part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, pel pèl de la seva mandíbula com si tingués la voluntat de fer-se una idea aproximada de les seves unitats significatives formades per un o més morfemes i caracteritzades per una certa autonomia dintre de les oracions o els sintagmes.
-A l'estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi no hi ha temps per a tot: fer moviments dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyats ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada i vessar llàgrimes, entretenir-se agradablement i estar-se com qui es troba mig adormit... i en el petit -o llarg- espai de temps en què se surt del ventre de la mare ja et cal encaminar a la cessació de la vida. Perquè els desitjos de vessar llàgrimes que tenen els qui encara beuen llet materna (o un succedani) i van amb calces que embolcallen el seu cos per tal d'absorbir les miccions i la matèria fecal és perquè ja ho percebem per mitjà dels sentits.
-Ja perceben quina cosa?
-La sensació produïda per l'òrgan de l'olfacte, detectable arreu, de l'acabament de les funcions vitals. Més tard hi acaben prenen l'hàbit.
divendres, 5 de setembre del 2008
Transformació 256: Memòria minvant
Per pere
Em sembla que eren dos i al menys un devia ser home, perquè el que sí que recordo és que un portava barba, no sé si llarga o curta ni de quin color. De l'altre o l'altra, crec recordar que es trobava força desmillorat i era més aviat prim (o prima). O potser el de la barba era el que acabava de sortir d'una malaltia i, en la seva convalescència, es feia acompanyar d'una noia que no em ve al cap si era jove o gran, maca o lletja ni com anava vestida, si és que era una noia. Ara es veuen molts senyors, i també senyores, acompanyats de noies, la majoria llatinoamericanes, que els porten a passejar i en alguns casos els donen conversa; de vegades, en lloc de noies, els acompanyants són masculins, però són molts menys. Devia ser això, un senyor amb el seu acompanyant, perquè el que tinc clar és que eren d'edats diferents i anaven passejant i conversant. Ara, si em pregunteu per on caminaven i com anaven vestits, ja podem plegar, perquè, si els sabia, us puc assegurar que he oblidat aquests dos detalls. En canvi, de la conversa, al menys del tema, en tinc una idea; bé, gairebé posaria la mà al foc sense por de cremar-me per confirmar-vos que enraonaven de la mort. I, la veritat, em va sorprendre, perquè avui en dia resulta poc corrent sentir parlar de la mort pel carrer, que la gent té més tendència a divertir-se que a reflexionar sobre coses lletges que mai no acaben d'arribar fins que arriben; i si no es diverteixen cauen en un estat d'ensopiment que sembla que no estiguin en aquest món. Abans era una altra cosa, que la gent, al menys la que jo tractava, parlava sempre de temes transcendents i la diversió era per als infants. Ah, i, ara que ho penso, em sembla que aquells dos també parlaven dels infants, d'anar a comprar bolquers. Una altra cosa que ha canviat: quan jo era jove els bolquers es rentaven i es tornaven a fer servir, ara, en canvi, sembla que la majoria són d'un sol ús. No sé on anirem a parar..., i això que diuen que cal respectar el medi ambient i que el país està en crisi... Sí, si, uns bolquers caríssims que canvien quan senten l'olor escampada d'una mica de pipí, i ja no parlem de la caca. Com em costa adaptar-me en aquests temps! Què us hi voleu jugar que també parlaven del temps? Això sí que no ha canviat, sempre s'ha parlat del temps i sempre se'n parlarà: que si demà farà vent, que si aquests núvols no presagien res de bo, que si no recordo cap estiu tan calorós, que si la meva sogra m'ha regalat un ventilador, que no sé què farem si no plou. Definitivament, un dels dos parlava del temps i l'altre -ho suposo més que ho sé, perquè sempre és així- no es devia mostrar gaire interessat; però d'alguna cosa s'ha de xerrar quan no es té res a dir, oi?
I no sé perquè us explico tot això, que aquests dos m'eren ben bé desconeguts, que si fossin amics o parents me'n recordaria, que encara que em falla una mica la memòria, no tant com alguns voldrien, no arribo a aquests extremsi sempre reconec els de casa. Per cert, em ronda pel cap que tot això ja us ho havia contat no fa gaires setmanes, o m'ho havíeu explicat vosaltres? I si ja us ho havia explicat, bé m'ho podíeu haver dit, no? Que jo tinc moltes coses a fer i no em sobra el temps. Apa, adéu-siau!
Em sembla que eren dos i al menys un devia ser home, perquè el que sí que recordo és que un portava barba, no sé si llarga o curta ni de quin color. De l'altre o l'altra, crec recordar que es trobava força desmillorat i era més aviat prim (o prima). O potser el de la barba era el que acabava de sortir d'una malaltia i, en la seva convalescència, es feia acompanyar d'una noia que no em ve al cap si era jove o gran, maca o lletja ni com anava vestida, si és que era una noia. Ara es veuen molts senyors, i també senyores, acompanyats de noies, la majoria llatinoamericanes, que els porten a passejar i en alguns casos els donen conversa; de vegades, en lloc de noies, els acompanyants són masculins, però són molts menys. Devia ser això, un senyor amb el seu acompanyant, perquè el que tinc clar és que eren d'edats diferents i anaven passejant i conversant. Ara, si em pregunteu per on caminaven i com anaven vestits, ja podem plegar, perquè, si els sabia, us puc assegurar que he oblidat aquests dos detalls. En canvi, de la conversa, al menys del tema, en tinc una idea; bé, gairebé posaria la mà al foc sense por de cremar-me per confirmar-vos que enraonaven de la mort. I, la veritat, em va sorprendre, perquè avui en dia resulta poc corrent sentir parlar de la mort pel carrer, que la gent té més tendència a divertir-se que a reflexionar sobre coses lletges que mai no acaben d'arribar fins que arriben; i si no es diverteixen cauen en un estat d'ensopiment que sembla que no estiguin en aquest món. Abans era una altra cosa, que la gent, al menys la que jo tractava, parlava sempre de temes transcendents i la diversió era per als infants. Ah, i, ara que ho penso, em sembla que aquells dos també parlaven dels infants, d'anar a comprar bolquers. Una altra cosa que ha canviat: quan jo era jove els bolquers es rentaven i es tornaven a fer servir, ara, en canvi, sembla que la majoria són d'un sol ús. No sé on anirem a parar..., i això que diuen que cal respectar el medi ambient i que el país està en crisi... Sí, si, uns bolquers caríssims que canvien quan senten l'olor escampada d'una mica de pipí, i ja no parlem de la caca. Com em costa adaptar-me en aquests temps! Què us hi voleu jugar que també parlaven del temps? Això sí que no ha canviat, sempre s'ha parlat del temps i sempre se'n parlarà: que si demà farà vent, que si aquests núvols no presagien res de bo, que si no recordo cap estiu tan calorós, que si la meva sogra m'ha regalat un ventilador, que no sé què farem si no plou. Definitivament, un dels dos parlava del temps i l'altre -ho suposo més que ho sé, perquè sempre és així- no es devia mostrar gaire interessat; però d'alguna cosa s'ha de xerrar quan no es té res a dir, oi?
I no sé perquè us explico tot això, que aquests dos m'eren ben bé desconeguts, que si fossin amics o parents me'n recordaria, que encara que em falla una mica la memòria, no tant com alguns voldrien, no arribo a aquests extremsi sempre reconec els de casa. Per cert, em ronda pel cap que tot això ja us ho havia contat no fa gaires setmanes, o m'ho havíeu explicat vosaltres? I si ja us ho havia explicat, bé m'ho podíeu haver dit, no? Que jo tinc moltes coses a fer i no em sobra el temps. Apa, adéu-siau!
dijous, 28 d’agost del 2008
Tranformació 252: Assegurar el futur
Per pere
El seu millor vestit, la barba grisa, el posat solemne: trucava a la porta d'algú que hagués sofert una malaltia i encara es trobés en període de convalescència; preferentment un home de mitjana edat, i millor si tenia fills en edat escolar o, encara més, algun nadó. En el moment precís deixava anar allò de la Rodoreda que havia llegit ja feia tants anys: “A la vida no hi ha temps per a tot...” El futur client, atabalat, arribava un moment en què gairebé no el sentia perquè mentalment anava donant voltes a les múltiples possibilitats de la mort que ja veia imminent i de les vides que quedarien.
Finalment, la puntilla: “No s'ho pensi més, l'Assegurança de Vida Viatges i Flors (remarcava les majúscules, sobretot les del nom la Companyia) li permetrà viure tranquil·lament, sabent que passi el que passi, l'estabilitat econòmica del nucli familiar estarà assegurada i, amb ella, el seu nivell de vida i els seus projectes... No importa la causa de la mort... I si li esdevé una incapacitat permanent absoluta...”
Gairebé mai no havia fracassat. Els pares de família eren tan responsables..., fins i tot quan l'estabilitat econòmica era lamentable, el nivell de vida patètic i els projectes familiars no anaven més enllà de l'endemà.
El seu millor vestit, la barba grisa, el posat solemne: trucava a la porta d'algú que hagués sofert una malaltia i encara es trobés en període de convalescència; preferentment un home de mitjana edat, i millor si tenia fills en edat escolar o, encara més, algun nadó. En el moment precís deixava anar allò de la Rodoreda que havia llegit ja feia tants anys: “A la vida no hi ha temps per a tot...” El futur client, atabalat, arribava un moment en què gairebé no el sentia perquè mentalment anava donant voltes a les múltiples possibilitats de la mort que ja veia imminent i de les vides que quedarien.
Finalment, la puntilla: “No s'ho pensi més, l'Assegurança de Vida Viatges i Flors (remarcava les majúscules, sobretot les del nom la Companyia) li permetrà viure tranquil·lament, sabent que passi el que passi, l'estabilitat econòmica del nucli familiar estarà assegurada i, amb ella, el seu nivell de vida i els seus projectes... No importa la causa de la mort... I si li esdevé una incapacitat permanent absoluta...”
Gairebé mai no havia fracassat. Els pares de família eren tan responsables..., fins i tot quan l'estabilitat econòmica era lamentable, el nivell de vida patètic i els projectes familiars no anaven més enllà de l'endemà.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Transformació 236: assaig de pangrama amb haiku complementari
Per pere
La vida és breu com l'haiku que just en nàixer afanyós sap l'infeliç atzucac del darrer so del swing.
A l'escenari,
els fils, lleugers, es creuen.
Tall de la parca.
La vida és breu com l'haiku que just en nàixer afanyós sap l'infeliç atzucac del darrer so del swing.
A l'escenari,
els fils, lleugers, es creuen.
Tall de la parca.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Transformació 232: El desenllaç (Ja era hora)
Per pere
Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...
Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.
Sembla, segons explica un tal Calders, veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:
Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.
Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.
La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.
Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...
Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.
Sembla, segons explica un tal Calders, veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:
Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.
Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.
La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.
dilluns, 7 de juliol del 2008
Transformació 225: Coflomonflemeverflamasa
Per pere
Conversa certa, com hi ha set cels, que van mantenir, és un dir, Cerverí de Girona i el jove Infant, que, també cal especificar-ho, era una mica tanoca. Després van parlar una estona de les croades i tampoc no sembla que s'acabessin d'entendre. El seu aspecte físic, els seus posats i altres detalls circumstancials no tenen cap importància.
-Aflama laflama viflimiflamada noflomo hiflimi haflama teflememps peflemer afama toflomot. Reflimiflumuflemer iflimi plofomoflamar, diflimiflemeverflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimipirflenese... iflimi eflemen eflemel deflme neflemeflimiflemexer jaflama thaflama aflama moflomoflimirir. Peflemerflemeque leflemes gaflamaflemenes defleme ploflomoflamarar quefleme leflemes criflimiflamaflumuturflemes defleme bolflomoflmequeflemers eflemes peflemerflemeque jaflama hoflomo seflemenflemeten.
-...?
-Loflomor quefleme hiflimi haflama eflemesflamacaflamamflamapaflamada defleme laflama moflomort. Deflemesflemepreflemes uflumun shiflimi aflamaflemeveflamaveflamasa.
Conversa certa, com hi ha set cels, que van mantenir, és un dir, Cerverí de Girona i el jove Infant, que, també cal especificar-ho, era una mica tanoca. Després van parlar una estona de les croades i tampoc no sembla que s'acabessin d'entendre. El seu aspecte físic, els seus posats i altres detalls circumstancials no tenen cap importància.
-Aflama laflama viflimiflamada noflomo hiflimi haflama teflememps peflemer afama toflomot. Reflimiflumuflemer iflimi plofomoflamar, diflimiflemeverflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimipirflenese... iflimi eflemen eflemel deflme neflemeflimiflemexer jaflama thaflama aflama moflomoflimirir. Peflemerflemeque leflemes gaflamaflemenes defleme ploflomoflamarar quefleme leflemes criflimiflamaflumuturflemes defleme bolflomoflmequeflemers eflemes peflemerflemeque jaflama hoflomo seflemenflemeten.
-...?
-Loflomor quefleme hiflimi haflama eflemesflamacaflamamflamapaflamada defleme laflama moflomort. Deflemesflemepreflemes uflumun shiflimi aflamaflemeveflamaveflamasa.
dimarts, 24 de juny del 2008
Transformació 218: Per una nit
Per pere
Focs d'argilaga,
claror de les bengales:
baden dos homes
contemplant com les flames
transformen mort en vida.
.........................................
Ball de revetlla,
claror de les bengales:
els dos s'amaguen
rere el gruix de dos vidres,
les cortines, opaques.
Focs d'argilaga,
claror de les bengales:
baden dos homes
contemplant com les flames
transformen mort en vida.
.........................................
Ball de revetlla,
claror de les bengales:
els dos s'amaguen
rere el gruix de dos vidres,
les cortines, opaques.
dilluns, 12 de maig del 2008
Transformació 203: La cloenda
Per pere
Diumenge 10 de maig. Sortien de l’acte de cloenda del Congrés. Plovisquejava. Caminaven a poc a poc. El president honorari era una home alt, solemne, ben vestit, les espatlles lleugerament corbades, que, encara que jubilat, mantenia una activitat constant i envejable; l’altre, un els ponents que s’havia ofert a acompanyar-lo a la residència de la part alta de la ciutat, magre com el seu company i amb una incipient foscor a la cara de la barba d’un dia, semblava entusiasmat amb les paraules del president. Estaven abstrets en la conversa sobre la vitalitat que els neologismes donaven a les llengües. Comentaven una de les darreres intervencions del matí: Innovation lexicale et normes discursives. El més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barbeta com si volgués sospesar bé les paraules. De sobte, el seu pensament se’n va anar enrere, com si li peses el temps.
-Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, ons'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut sepréparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...
-Que sentem eles? –va preguntar el seu acompanyant, que era de les Açores i no estava gaire al cas.
-L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...
L’home alt, les espatlles lleugerament inclinades i el somriure als ulls es va deixar emportar pels seus records d’infantesa i adolescència a Tolosa del Llenguadoc.
Diumenge 10 de maig. Sortien de l’acte de cloenda del Congrés. Plovisquejava. Caminaven a poc a poc. El president honorari era una home alt, solemne, ben vestit, les espatlles lleugerament corbades, que, encara que jubilat, mantenia una activitat constant i envejable; l’altre, un els ponents que s’havia ofert a acompanyar-lo a la residència de la part alta de la ciutat, magre com el seu company i amb una incipient foscor a la cara de la barba d’un dia, semblava entusiasmat amb les paraules del president. Estaven abstrets en la conversa sobre la vitalitat que els neologismes donaven a les llengües. Comentaven una de les darreres intervencions del matí: Innovation lexicale et normes discursives. El més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barbeta com si volgués sospesar bé les paraules. De sobte, el seu pensament se’n va anar enrere, com si li peses el temps.
-Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, ons'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut sepréparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...
-Que sentem eles? –va preguntar el seu acompanyant, que era de les Açores i no estava gaire al cas.
-L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...
L’home alt, les espatlles lleugerament inclinades i el somriure als ulls es va deixar emportar pels seus records d’infantesa i adolescència a Tolosa del Llenguadoc.
dissabte, 3 de maig del 2008
Transformació 195: 8 x 8 (paisatge deprés de la batalla)
Per pere
(63 oportunitats de salvació per l’un i 31 per l’altre poden semblar un percentatge de combinacions molt elevat per conservar la vida, però són xifres insignificants davant d’un enemic disciplinat i amb més efectius)
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls lleugerament d'ivori; al cap, una corona; l’altre, magre, fatigat per un combat a tota ultrança, es mantenia prop del seu senyor. Al principi de la lluita havia estat com un elefant que no troba enemics de la seva mida, després s’havia comportat com un bisbe que busca el diàleg que anivella; finalment, semblava que jugava el paper del boig sense cap possibilitat de triomf. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant, darrere la protecció del seu súbdit. L’home solemne, ara seguint el camí clar ara el fosc, es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tens, i jo amb tu, és perquè ja ho sentim.
-Ja sentim què?
-El galop que ens portarà la mort i les passes del teu germà... No hi ha res a fer...
(Vençut per poder superior, que no per cap estratègia de cavalleria, l’home magre va haver d’abandonar el seu camí de diagonals. El seu germà bessó es va posicionar en un lloc clau mentre l'altre rei contemplava el principi del fi. El cavall, fent un salt inversemblant, va renillar : shah mat! El joc s’havia acabat. El rei va acceptar la seva derrota. Feia temps que sabia que la seva vida sense la reina, enderrocades les torres i sense cavalleria no tenia sentit; els peons sempre havien estat prescindibles.)
(63 oportunitats de salvació per l’un i 31 per l’altre poden semblar un percentatge de combinacions molt elevat per conservar la vida, però són xifres insignificants davant d’un enemic disciplinat i amb més efectius)
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls lleugerament d'ivori; al cap, una corona; l’altre, magre, fatigat per un combat a tota ultrança, es mantenia prop del seu senyor. Al principi de la lluita havia estat com un elefant que no troba enemics de la seva mida, després s’havia comportat com un bisbe que busca el diàleg que anivella; finalment, semblava que jugava el paper del boig sense cap possibilitat de triomf. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant, darrere la protecció del seu súbdit. L’home solemne, ara seguint el camí clar ara el fosc, es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tens, i jo amb tu, és perquè ja ho sentim.
-Ja sentim què?
-El galop que ens portarà la mort i les passes del teu germà... No hi ha res a fer...
(Vençut per poder superior, que no per cap estratègia de cavalleria, l’home magre va haver d’abandonar el seu camí de diagonals. El seu germà bessó es va posicionar en un lloc clau mentre l'altre rei contemplava el principi del fi. El cavall, fent un salt inversemblant, va renillar : shah mat! El joc s’havia acabat. El rei va acceptar la seva derrota. Feia temps que sabia que la seva vida sense la reina, enderrocades les torres i sense cavalleria no tenia sentit; els peons sempre havien estat prescindibles.)
dimarts, 15 d’abril del 2008
Transformació 176: Tanka
Per pere
Se'n va la vida
entre plors i rialles
quan, en la cambra,
dos cossos nus travessen
núvols de violetes.
entre plors i rialles
quan, en la cambra,
dos cossos nus travessen
núvols de violetes.
dimecres, 9 d’abril del 2008
diumenge, 6 d’abril del 2008
Transformació 167: Després
Per pere
I en acabar la seva conversa, els dos homes, el solemne davant, i l’altre, -amb el vell uniforme apedaçat de tots colors (cor daurat i estómac atzur) després de múltiples batalles- reprengueren el camí de la vida, riu avall. La barca, geometria sobre núvols d'escumes flotants, sense timó ni timoner, sallava immisericorde per la brevetat del temps.
Ells, situats a proa, amb les llances vermell de sang, tenien encara l’esperança de vèncer la mort en un darrer combat.
Llunyans, els records i les olors de la infantesa.
I en acabar la seva conversa, els dos homes, el solemne davant, i l’altre, -amb el vell uniforme apedaçat de tots colors (cor daurat i estómac atzur) després de múltiples batalles- reprengueren el camí de la vida, riu avall. La barca, geometria sobre núvols d'escumes flotants, sense timó ni timoner, sallava immisericorde per la brevetat del temps.
Ells, situats a proa, amb les llances vermell de sang, tenien encara l’esperança de vèncer la mort en un darrer combat.
Llunyans, els records i les olors de la infantesa.
Mercè Rodoreda: Bateau et deux personatges avec lance (Aiguada 51 x 70)
diumenge, 30 de març del 2008
Transformació 160: Rumor (6)
La meva memòria ja no és la d’abans (qualsevol dia em donaran el premi de català de l'any). Fixeu-vos que la Gemma em va explicar el que li havia passat a un d’ERC i a la seva dona i em va dir que li ho expliqués... A qui em va dir que li ho expliqués? No ho recordo -la Gemma confia més que jo en la meva memòria-, i per això aprofito que tinc internet i que suposo que aquí tothom ho llegirà, fins i tot el destinatari o la destinatària, que a la vegada ho havia d’explicar a no sé qui ni per què.
La història anava així: Resulta que un que d’ERC que porta barba i és molt solemne i sempre parla de lleis i sospesa molt bé les paraules, es va trobar amb un gallet del mateix partit, que la Gemma em va dir que feia cara de malalt, però jo no li'n trobo, més aviat em sembla que té una salut de ferro. Doncs sembla ser que el suposat malalt –que consti que a mi em sembla ben sa, però el mal deu anar per dins, ai que em repeteixo- tenia una granja amb més galls que gallines i ja n’estava tip, sobretot d’un gall vell que deia que no estava per la feina, i va decidir canviar l’orientació del negoci. I vet aquí que li explica el que havia pensat a la seva dona, que crec que es deia Mercè; o era Carme, o Marina? La dona va i li diu que el seu fill, encara de bolquers, que n’està molt del vell gall, que s’esperi una mica més, que no es precipiti, que faci altres canvis. En això que el nadó, malgrat que no entén res, es posa a plorar perquè intueix que el pare li’n farà una de grossa. I és que els nens de seguida s’adonen quan ronda una desgràcia. El pare -que ara, per molt que m’hi esforço, no recordo com es deia, mireu que és gros, això- que agafa el nen i li diu fluixet a l’orella que en aquest món hi ha temps de tot, i que deixi de plorar i que a veure si li fa un somriure, i que les pudors del camp no són res comparades amb les de les ciutats –que tampoc no sé per què li diu això, que quan tiren els fems i bufa la tramuntana...-, i el nen plora que plora, fins que l’agafa la mare i el calma amb la història de la caputxeta –quina història per apaivagar l’angoixa d’un nen!- i li diu, també a cau d’orella, que en aquesta vida cal avesar-se a tot, i que els galls i els llops i els altres animals...
La veritat, ja no recordo res més del que em va explicar la Gemma i no voldria embolicar la troca; quan la vegi li preguntaré què passava amb els fideus i algun altre detall segurament de poca importància, però com que crec que la cosa corria pressa, doncs aquí deixo el que recordo, amb l’esperança que arribi a qui havia d’arribar i que segueixi el seu curs. Per cert, que no entenc que hi pinta en tot això el partit en què milita l’home solemne. I sembla que ara encara han passat més coses, que ja li preguntaré a la Gemma.
La història anava així: Resulta que un que d’ERC que porta barba i és molt solemne i sempre parla de lleis i sospesa molt bé les paraules, es va trobar amb un gallet del mateix partit, que la Gemma em va dir que feia cara de malalt, però jo no li'n trobo, més aviat em sembla que té una salut de ferro. Doncs sembla ser que el suposat malalt –que consti que a mi em sembla ben sa, però el mal deu anar per dins, ai que em repeteixo- tenia una granja amb més galls que gallines i ja n’estava tip, sobretot d’un gall vell que deia que no estava per la feina, i va decidir canviar l’orientació del negoci. I vet aquí que li explica el que havia pensat a la seva dona, que crec que es deia Mercè; o era Carme, o Marina? La dona va i li diu que el seu fill, encara de bolquers, que n’està molt del vell gall, que s’esperi una mica més, que no es precipiti, que faci altres canvis. En això que el nadó, malgrat que no entén res, es posa a plorar perquè intueix que el pare li’n farà una de grossa. I és que els nens de seguida s’adonen quan ronda una desgràcia. El pare -que ara, per molt que m’hi esforço, no recordo com es deia, mireu que és gros, això- que agafa el nen i li diu fluixet a l’orella que en aquest món hi ha temps de tot, i que deixi de plorar i que a veure si li fa un somriure, i que les pudors del camp no són res comparades amb les de les ciutats –que tampoc no sé per què li diu això, que quan tiren els fems i bufa la tramuntana...-, i el nen plora que plora, fins que l’agafa la mare i el calma amb la història de la caputxeta –quina història per apaivagar l’angoixa d’un nen!- i li diu, també a cau d’orella, que en aquesta vida cal avesar-se a tot, i que els galls i els llops i els altres animals...
La veritat, ja no recordo res més del que em va explicar la Gemma i no voldria embolicar la troca; quan la vegi li preguntaré què passava amb els fideus i algun altre detall segurament de poca importància, però com que crec que la cosa corria pressa, doncs aquí deixo el que recordo, amb l’esperança que arribi a qui havia d’arribar i que segueixi el seu curs. Per cert, que no entenc que hi pinta en tot això el partit en què milita l’home solemne. I sembla que ara encara han passat més coses, que ja li preguntaré a la Gemma.
dijous, 6 de març del 2008
dimecres, 27 de febrer del 2008
Transformació 128: Verbs purs*
Per pere
Retruny el cel en tarda de tempesta. El dos homes, sota els paraigües i amb passos lents, fugen de la pluja i s’esmunyen en una casa d’estret portal. Cruixen les fustes del terra. S’obre una porta a l’habitació dels fons on lluu una claror miserable i, mentre ix una dona amb posat preocupat, senten tossir el nadó - un pruir inacabable- que a penes dorm en tot el dia. La mare omple un pot d’alumini i fa bullir la llet d’una cabra que ha munyit encara no fa una hora; ha funyit al matí i ara cus un vell drap esparracat que ha collit de terra. En aquest punt, els dos homes mantenen una conversa breu. El més alt, de barba grisa, posat solemne i uns pòmuls vermells lluents, s’ajup i gruny a l’orella del més baix, d’aparença malaltissa:
-Quin engany la vida! Riures i plors, alegries i tristors vénen i moren en un instant. Punys per la vida i ja tens la mort. Aquesta criatura de bolquers ja la pressent.
-Ja sent què? –escup les paraules l’altre home, distret.
- Com put la mor... Després no et ve de nou.
* aquí
Retruny el cel en tarda de tempesta. El dos homes, sota els paraigües i amb passos lents, fugen de la pluja i s’esmunyen en una casa d’estret portal. Cruixen les fustes del terra. S’obre una porta a l’habitació dels fons on lluu una claror miserable i, mentre ix una dona amb posat preocupat, senten tossir el nadó - un pruir inacabable- que a penes dorm en tot el dia. La mare omple un pot d’alumini i fa bullir la llet d’una cabra que ha munyit encara no fa una hora; ha funyit al matí i ara cus un vell drap esparracat que ha collit de terra. En aquest punt, els dos homes mantenen una conversa breu. El més alt, de barba grisa, posat solemne i uns pòmuls vermells lluents, s’ajup i gruny a l’orella del més baix, d’aparença malaltissa:
-Quin engany la vida! Riures i plors, alegries i tristors vénen i moren en un instant. Punys per la vida i ja tens la mort. Aquesta criatura de bolquers ja la pressent.
-Ja sent què? –escup les paraules l’altre home, distret.
- Com put la mor... Després no et ve de nou.
* aquí
diumenge, 24 de febrer del 2008
Transformació 125: Maig de 1895
Per pere
Acabat el funeral del seu cosí, en Narcís, curta barba blanca prematura, s’atura a parlar amb mossèn Cinto. Tots dos estan atribultas per les pèrdues recents. El primer perquè la mort d’en Josep li fa palesa la brevetat d’una vida en què a penes hi ha temps per riure i per plorar per divertir-se i per entristir-se. El segon perquè se sent injustament foragitat del palau de Portaferrissa on l’havia acollit el marquès i on havia passat els millors anys de la seva vida i perquè ara, fugit de la Gleva i perseguit, no sap com enfrontar-se al món que el nega.
L’endemà a la nit, ja a casa de Deseada, el capellà, que semblava absent -olor de mort arreu- en la conversa del dia anterior, escriu:
Los homens com l’atzavara,
no haurien may de florir,
puix no’n floreix un encara
que ja es damnat a morir.
Acabat el funeral del seu cosí, en Narcís, curta barba blanca prematura, s’atura a parlar amb mossèn Cinto. Tots dos estan atribultas per les pèrdues recents. El primer perquè la mort d’en Josep li fa palesa la brevetat d’una vida en què a penes hi ha temps per riure i per plorar per divertir-se i per entristir-se. El segon perquè se sent injustament foragitat del palau de Portaferrissa on l’havia acollit el marquès i on havia passat els millors anys de la seva vida i perquè ara, fugit de la Gleva i perseguit, no sap com enfrontar-se al món que el nega.
L’endemà a la nit, ja a casa de Deseada, el capellà, que semblava absent -olor de mort arreu- en la conversa del dia anterior, escriu:
Los homens com l’atzavara,
no haurien may de florir,
puix no’n floreix un encara
que ja es damnat a morir.
divendres, 15 de febrer del 2008
Transformació 115: Lul·liana
Per pere
Ja vell, amb llarga barba blanca però l’esquena encara dreta, Blanquerna, en altre temps enamorat d’Aloma, s’havia retirat a fer vida d’oració i de meditació. I en la solitud, escrivia llibres que parlaven de les seves experiències i del coneixement de Déu.
Un dia es va presentar a la porta de la seva ermita un joglar que, després de visitar moltes corts i d’haver conegut molts savis, encara no havia trobat ningú que li apaivagués el neguit que sentia per la brevetat de la vida.
Molts dies es quedà el joglar amb el mestre escoltant els seus ensenyaments, fins que va arribar el moment en què, satisfets els seus dubtes, considerà que ja podia anar pel món divulgant els coneixements rebuts. I cada dia en llevar-se, llegia uns versets dedicats al seu amat, i durant la resta de la jornada els repetia a qui els volgués escoltar i meditar sobre el seu contingut. I així transcorria la seva vida, ja sense cap por a la mort.
Aquell dia, ja apresos de memòria tots els versets, li va plaure recordar-ne tres. I això era el 14 de febrer de 1308. Deien així:
Els camins pels quals l’amic busca el seu amat són llargs, perillosos, poblats de consideracions, de sospirs i de plors i il·luminats d’amors.
Moria l’amic per plaer, i vivia per llanguiments; i els plaers i els turments s’ajustaven i s’unien en ésser una cosa mateixa en la voluntat de l’amic. I per això l’amic en un mateix temps moria i vivia.
Pensà l’amic en la mort, i tingué por fins que recordà la ciutat de son amat, de la qual, mort i amor són portals i entrada.
Ja vell, amb llarga barba blanca però l’esquena encara dreta, Blanquerna, en altre temps enamorat d’Aloma, s’havia retirat a fer vida d’oració i de meditació. I en la solitud, escrivia llibres que parlaven de les seves experiències i del coneixement de Déu.
Un dia es va presentar a la porta de la seva ermita un joglar que, després de visitar moltes corts i d’haver conegut molts savis, encara no havia trobat ningú que li apaivagués el neguit que sentia per la brevetat de la vida.
Molts dies es quedà el joglar amb el mestre escoltant els seus ensenyaments, fins que va arribar el moment en què, satisfets els seus dubtes, considerà que ja podia anar pel món divulgant els coneixements rebuts. I cada dia en llevar-se, llegia uns versets dedicats al seu amat, i durant la resta de la jornada els repetia a qui els volgués escoltar i meditar sobre el seu contingut. I així transcorria la seva vida, ja sense cap por a la mort.
Aquell dia, ja apresos de memòria tots els versets, li va plaure recordar-ne tres. I això era el 14 de febrer de 1308. Deien així:
Els camins pels quals l’amic busca el seu amat són llargs, perillosos, poblats de consideracions, de sospirs i de plors i il·luminats d’amors.
Moria l’amic per plaer, i vivia per llanguiments; i els plaers i els turments s’ajustaven i s’unien en ésser una cosa mateixa en la voluntat de l’amic. I per això l’amic en un mateix temps moria i vivia.
Pensà l’amic en la mort, i tingué por fins que recordà la ciutat de son amat, de la qual, mort i amor són portals i entrada.
dimarts, 12 de febrer del 2008
Transformació 112: Marmite Tomtite
Per Tomtite*
Potser a la vida no tindreu temps per a tot. Però potser sí que en trobareu per provar de fer la marmite tomtite.
Seieu entre l'home solemne de la barba grisa i el seu company que acaba de sortir d'una malaltia.
Agafeu un paper i talleu un quadrat perfecte o gairebé, que els temps no estan per perfeccions.
Marqueu-li ben marcades una creu perpendicular i una x que indiqui les dues diagonals.
Plegueu una diagonal i després l'altra, però manteniu el primer plec, de manera que es formi una x (com una punta de fletxa).
Reculliu les 4 punxes lliures cap el vèrtex de la fletxa, per formar un quadradet menor. Marqueu bé amb l'ungla (recordeu-vos de no menjar-vos les ungles des d'uns dies abans).
El quadrat us ha deixat una línea diagonal central corresponent a la vora de paper (altrament anomenada hipotenusa), i als extrems, dues puntes. Doncs les altres puntes (on s'uneixen els catets, i no miro a ningú), les heu de doblegar cap a l'hipotenusa fins a tocar-la amb la punta. Marqueu bé el plec. Aixó cal fer-ho amb les quatre cateto-puntes possibles.
El següent plec és complicat: les ganes de plorar de les criatures de bolquers es perque ja ho senten, però vosaltres podeu.
Identifiqueu, a una de les cares, on hi ha l'extrem de l'hipotenusa que no està enganxat, i on hi ha l'extrem que sí que ho està. Aquest darrer, poseu-lo mirant cap a dalt, i cap a vosaltres.
Aleshores cal desdoblegar (estirant) la punta lliure des d'abaix i pujant-la cap a la punta de dalt. Aprofiteu els plecs del paper per fer que quedi una mena d'aleta, perpendicular a la famosa hipotenusa.
Llavors, doblegueu-la amunt, amb un plec paral·lel a la ja celebèrrima hipotenusa.
És difícil, però al final un s'hi avesa (podeu vessar les darreres llàgrimes).
Feu el mateix amb les tres altres ales. Les podreu agafar de dos en dos com si fossin dues nanses.
Agafeu-les, doncs, com a nanses, deixant amunt la part més curta de l'objecte, i amb unes tisores feu un petit tall, insignificant, a la punta superior.
Agafeu i estireu les nanses, al mateix temps que bufeu pel foradet que heu obert amb les tisores. Tindreu una marmite tomtite semblant a la del video i les fotos. Si, a més, heu fet sevir la nostra plantilla (cliqueu-la perquè es faci gran), us sortirà la paraula transformacions amb la Mercè de fons, escoltant el mar.
I si l'ompliu d'aigua (no cal que sigui de mar) i l'escalfeu per sota amb un encenedor o qualsevol altre estri incendiari, l'aigua s'escalfa però el paper no es crema. L'ús que en feu de l'aigua (procureu que sigui reciclada) ja és cosa vostra.
Si no us en sortiu, truqueu-me al... quina memòria, ara el busco! No dubteu que us atendré com cal.
*Diuen que Tomtite és un pseudònim tripartit usurpat... no sabem d'on s'ho treuen aixó...
Potser a la vida no tindreu temps per a tot. Però potser sí que en trobareu per provar de fer la marmite tomtite.
Seieu entre l'home solemne de la barba grisa i el seu company que acaba de sortir d'una malaltia.
Agafeu un paper i talleu un quadrat perfecte o gairebé, que els temps no estan per perfeccions.Marqueu-li ben marcades una creu perpendicular i una x que indiqui les dues diagonals.
Plegueu una diagonal i després l'altra, però manteniu el primer plec, de manera que es formi una x (com una punta de fletxa).
Reculliu les 4 punxes lliures cap el vèrtex de la fletxa, per formar un quadradet menor. Marqueu bé amb l'ungla (recordeu-vos de no menjar-vos les ungles des d'uns dies abans).
El quadrat us ha deixat una línea diagonal central corresponent a la vora de paper (altrament anomenada hipotenusa), i als extrems, dues puntes. Doncs les altres puntes (on s'uneixen els catets, i no miro a ningú), les heu de doblegar cap a l'hipotenusa fins a tocar-la amb la punta. Marqueu bé el plec. Aixó cal fer-ho amb les quatre cateto-puntes possibles.El següent plec és complicat: les ganes de plorar de les criatures de bolquers es perque ja ho senten, però vosaltres podeu.
Identifiqueu, a una de les cares, on hi ha l'extrem de l'hipotenusa que no està enganxat, i on hi ha l'extrem que sí que ho està. Aquest darrer, poseu-lo mirant cap a dalt, i cap a vosaltres.
Aleshores cal desdoblegar (estirant) la punta lliure des d'abaix i pujant-la cap a la punta de dalt. Aprofiteu els plecs del paper per fer que quedi una mena d'aleta, perpendicular a la famosa hipotenusa.
Llavors, doblegueu-la amunt, amb un plec paral·lel a la ja celebèrrima hipotenusa.
És difícil, però al final un s'hi avesa (podeu vessar les darreres llàgrimes).
Feu el mateix amb les tres altres ales. Les podreu agafar de dos en dos com si fossin dues nanses.
Agafeu-les, doncs, com a nanses, deixant amunt la part més curta de l'objecte, i amb unes tisores feu un petit tall, insignificant, a la punta superior.
Agafeu i estireu les nanses, al mateix temps que bufeu pel foradet que heu obert amb les tisores. Tindreu una marmite tomtite semblant a la del video i les fotos. Si, a més, heu fet sevir la nostra plantilla (cliqueu-la perquè es faci gran), us sortirà la paraula transformacions amb la Mercè de fons, escoltant el mar.
I si l'ompliu d'aigua (no cal que sigui de mar) i l'escalfeu per sota amb un encenedor o qualsevol altre estri incendiari, l'aigua s'escalfa però el paper no es crema. L'ús que en feu de l'aigua (procureu que sigui reciclada) ja és cosa vostra.Si no us en sortiu, truqueu-me al... quina memòria, ara el busco! No dubteu que us atendré com cal.
*Diuen que Tomtite és un pseudònim tripartit usurpat... no sabem d'on s'ho treuen aixó...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
