Transformació 172 : Ausiàsmarquiana

Per la Júlia


Així com cell qui en lo somnis delita
e son delit de foll pensament ve,
l'infant que és nat en plor gran esdevé,
en copsar al punt fetor que el món habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que breu el temps de jaure,
en l'avenir, dolorós haig de caure,
i que passat en tot va ser millor.

Del temps present company, mon oïdor,
tocant ma barba, medito en negra nit,
mentre tu saps, del meu dolor el delit,
doncs també acull, el meu record fetor.
Més com l'infant, acabo fent cor fort,
e de llong temps tal pudor m'aconhorta
doncs crec ben prest que la pudor ja és morta,
i m'hi he avesat, i no en prenc el record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida lentament,
malament viu qui té lo pensament
massa apressat, e massa viu lo cor.
E, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així lo temps el breu instant,
que foll s'enduu com vaixell navegant
en mar bullent, les hores i el sentir.

Fóra millor ma dolor gran sofrir,
que no mesclar poca part de plaer,
mes mal i goig s'escolen con si re,
e del passat plaer, més val eixir.
Las! mon delit dolor se converteix,
més infant nat vol viure sens repòs,
quan ja no sent de la mort les sentors,
i amor novell sa miratge nodreix.