Transformació 259: Transformació desmitificadora per a una diada poc abrandada

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt, don Rafael, era un home vell,solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, el pastor Baldiri, sense afaitar, vestit de forma descurada, amb calces apedaçades, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa, i es van aturar davant de l'església parroquial, encara sense acabar. Don Rafel es passava la mà per la barba de tant en tant, com si volgués sospesar bé les paraules, intentant justificar-se.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se,ensopir-se. En el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Així doncs, de què serveix ser un heroi? De què serveix, morir per cap causa? Si al capdavall, ja ho veieu, Baldiri, el temps passa i tot s'oblida. Jo he estat de sort, la veritat, mireu, el pobre Moragues, amb el cap a la gàbia, tants anys, un cap pudent, que feia plorar els infants fins que s'avesaven a la pudor... Ell ja va provar d'escapar, és clar, però... quina mort, vatua... I jo, ben acollonit vaig fugir, fent-me passar per mort i vestit de frare, hehehehe. I per sort he tingut coneguts, he topat amb gent honrada i pietosa.

-A vos us van amnistiar aviat...

-I doncs, Baldiri, la vida segueix i us ben juro que ja no estic per polítiques ni guerres, jo. A fer d'advocat, a guanyar quatre duros per a deixar la fillada en bona posició i, au, que són quatre dies.

-La política put –va fer en Baldiri.

-I tant, però un s'hi avesa i s'acostuma al que sigui i mireu, amb aquest senyor rei que tan poc volíem hem tirat endavant, a la llarga...

-Ves-te'n, Ton, que el queda ja es compon –va fer en Baldiri.

-El que jo dic, Baldiri. Volen que parlem castellà, pues a 'parlarlo como sea, que mientras hagamos hervir la olla cada dia que mande quien mande...'

-I com que a la pudor ens hi avesem ben aviat i l'escudella tapa la ferum –va fer en Baldiri.

Don Rafael li va donar un copet a l'espatlla i van continuar caminant lentament pels carrers de Sant Boi, mentre el mes de setembre escampava pertot una olor de figues madures i de fràgil pau lluminosa.

Transformació 255: Holmes i Watson: El cas de l'estranya olor a Kensington Gardens

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, afaitat, d'aspecte elegant i enigmàtic, que fumava amb pipa. L'altre, més baix, amb bigoti blanc, escoltava interessat. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant, es passava la mà per la barbeta i observava amb atenció.

-Elemental, estimat Watson. A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se, ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Per això m'he dedicat a fer aquestes investigacions, em distreuen, em fan oblidar la temporalitat absoluta de tot plegat. Per això, també, fumo i prenc algunes substàncies condemnables segons la moral vigent, perquè la lucidesa és absolutament avorrida. My God, Watson, si les criatures de bolquers ja ploren en néixer perquè senten...

-Què senten?

-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa. I el costum fa que es bandegin proves evidents, lligades al sentit de l'olfacte. Aquí, aquí, Watson, sota aquests matolls... Elemental, elemental. Precisament han dipositat el cos a prop del dipòsit de compostatge, per tal de despistar-nos. No percep la sentor a podridura recent?

Watson va apartar els pitospòrums i vora els hibiscus florits es van veure amb claredat uns peus calçats amb botins de fina pell. Era el desaparegut Lord Anthony. Pel somriure maliciós de Holmes, Watson va entendre que el seu amic ja sabia la resposta a tots els enigmes. La vida era breu, però per a Lord Anthony, ja no era ni breu, ja no era res.

Transformació 244: Necrològica

Per Júlia

LA VEU DELS GRACIENCS

NOTA NECROLÒGICA

Toni Adroguer i Rodoreda (e.p.d.) ens ha deixat als 75 anys, després d'una llarga malaltia. La seva afligida germana Rita, vídua de Vicenç Martí, els seus nebots, renebots i, sobretot, el seu gran amic íntim Joan amb qui va compartir llargues passejades i grans moments d'amistat, així com les empreses CAFETERIA 'DIAMANT' i l'emblemàtica botiga de QUEVIURES 'COLOMETA', que ell va modernitzar i actualitzar, amb tot el personal, us manifesten el seu dolor irreparable i us demanen d'acompanyar-lo en el seu darrer comiat. No hi haurà enterrament, ja que Toni Adroguer havia decidit donar el seu cos a la ciència.

Es dirà una missa pel seu repòs divendres a les vuit del vespre, a la Parròquia de Santa Maria de Gràcia.

El seu amic Joan, poeta local del barri, ens ha fet arribar aquesta PREGÀRIA: Breu és la vida, en el punt de néixer ja ens hem de preparar a morir. Ploren els infants en arribar al món malgrat les seves vanitats els avesin a la presència de la mort. Una llàgrima s'evapora, una flor es marceix, tan sols les pregàries arriben al cel. Toni, sempre seràs amb nosaltres.

Transformació 238: L'excursió

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. L’excursionista més alt era un home que fins i tot amb l'anorac i les xiruques semblava elegant i ben vestit, de barba grisa i pòmuls una mica vermells. Es va mirar el qui anava al seu darrera, magre, sense afaitar, acabava de sortir d’una malaltia i no feia massa l’havien anat a veure, amb la colla d’excursionistes jubilats, a l’hospital. Feia estona que estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules. Alguns de la colla intuïen que aquelles parrafades que els amollava eren, en realitat, una excusa per aturar-se i descansar.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Puges a una muntanya i ja has de baixar, has fet el cim, però tot plegat és un miratge. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten, això...

-Ja senten què? –va fer el d’aspecte malaltís, aprofitant la conversa per aturar-se uns instants i respir ar a fons.

-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...

-Doncs mira –li va dir un altre company, una mica més jove- jo encara dec ser una criatura de bolquers, perquè sento una olor de mort que em fa pensar que per aquí hi ha les restes d’algun ocellot o salvatgina. Tira, tira, que ja començo a tenir gana i hem encarregat la paella a Vallvidrera per a dos quarts de tres en punt! I, mira, els escamarlans i el conill de la paella també són morts i no en fan pas, de pudor, oi?

El més alt va fer un sospir i va tornar a caminar. Ah, ell que havia fet els cims més alts de Catalunya, l’Aneto, la Pica, el Puigmal, que fins i tot havia anat al Montblanc, haver d’acabar els seus dies de caminador amb aquella colla d’arrossaires!!!

Transformació 233: Notícia (maig de 1938)

Per la Júlia

Els bombardeigs dels darrers dies han produït un gran nombre de víctimes, entre les quals dos homes no identificats, d'edat madura, que devien passejar plegats pel barri de Gràcia. Un d'ells ben vestit, barba grisa, aspecte distingit. L'altre, magre, aspecte malaltís, es creu que podria tractar-se d'un combatent en període de convalescència. A la zona s'han trobat altres cadàvers, ja identificats per les seves famílies. Les característiques de l'indret han alentit molt les tasques de recerca i per tot el volt s'ha escampat una pudor insuportable fins que s'han pogut retirar els cadàvers. Els infants del barri, indiferents a la tragèdia, jugaven entre les runes sense percebre la fetor de la mort.

Transformació 230:: Contactes

Per la Júlia

Senyor madur, elegant, bona posició social, barba grisa i acurada, avesat a les servituds de la decadència, cerca company de la seva edat, no importa físic ni situació econòmica, per a amistat, intercanvi de converses sobre la vida, la mort i el que surti. Cal que sigui una persona adulta i responsable. Joves, absternir-se. (Plaça del Diamant, 8, principal)

Transformació 189: Narració curta

Per la Júlia

L’Aspàsia Fustagueres, de vella, recordaria sovint aquella tarda en la qual, en silenci, perquè segons li havien dit a casa, les nenes només havien de parlar la setmana dels tres dijous, havia acompanyat l’avi Pep de Can Lletraferit en el seu passeig crepuscular. L’avi, elegant, filòsof de poble sense ofici conegut, s’acaronava la barba blanca i amollava parrafades que semblaven profundes i que ja aleshores, a ella, li semblaven veritables bajanades de padrins. L’amic de l’avi, era un home denerit i pacient, que feia sempre com si escoltés sense escoltar, en Met de les Xinxes. Deia l’avi al Met que la vida era curta, que tot era breu i que fins i tot els infants de bolquers ploraven quan arribaven a la vall lacrimòrum, malgrat que, com a la pudor dels fems, s’hi acostumessin. En Met, amb la burilla del caliquenyo penjant dels llavis, li demanava de tant en tant alguna explicació, com ara que quina pudor sentien, en néixer, els infants. I l’Aspàsia recordava que l’avi havia dit, greu i transcendent: la de mort, home, la de mort.

L’avi Pep i en Met ja feia anys que criaven malves i l’Aspàsia, que s’havia dedicat al noble art de les llevadores rurals, havia heretat la tafaneria vagarosa dels Lletraferits. Havia decidit romandre conca, doncs es malfiava dels homes en general, sobretot des que va saber que el mateix avi Pep, per no trobar la vida tan pudenta, s’havia dedicat a perfumar nits de disbauxa pels cafès, cabarets, bordells i teiatrus de Can Fanga durant anys, cosa que va contribuir a la decadència formal del patrimoni Lletraferit. Les antigues paraules de l’avi, però, li havien desvetllat la curiositat sobre la vida i la seva percepció, així que en una llibreta d’escola conservava, anotades, des de la seva joventut, frases diverses que de tant en tant repassava i incrementava amb noves descobertes. Que els nadons ploraven en néixer era una evidència però la pudor de mort estesa pertot no li semblava tan evident, hores d’ara. De tant en tant, treia la llibreta al Casino Popular, del seu poble, Brufaganya de la Vallseca, lloc on, des de feia poc més d’una dècada admetien femelles gràcies a la lluita aspasiana per la igualtat dels sexes, que li havia propiciat molt de maldecaps feia anys, i llegia a les companyes de lluita algunes de les frases de la col·lecció, sobretot a les antigues sòcies de les filles de Maria, ara reciclades en agnòstiques pageses alliberades. A l’estil socràtic, ella ajudava a parir idees, però també nadons, com la mare del filòsof, car les dones podien fer moltes coses a l’ensems, no com tants senyors a l’estil de l’avi, que parlaven molt i a l’hora de la veritat tururut violes. L’única cosa que li devia a l’avi, a més d’aquella preocupació per la brevetat de la vida, era el nom, nom, segons semblava, d’una antiga filòsofa, i que havia estat a punt de bandejar-la de la vida cristiana, en no trobar el mossèn d’aleshores cap santa convencional adient al patronatge. De tota manera, i potser perquè, al capdavall, valia més batejar amb nom pagà que no pas endegar una nena acabada d’arribar al món al limb dubtós dels infidels, el senyor rector, per consell del vicari, més jove i eixelebrat, havia cedit. Ai, senyor, hores d’ara la parròquia no tenia ja ni rector ni vicari i tan sols un cop per setmana, el diumenge, pujava un capellà pelut a dir una apressada missa als migdies, per a les quatre velles que conservaven els principis catòlics dels avantpassats.

La vida, a més de curta, era perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per aquelles que seuen a mirar que passa, com havia dit Einstein. Un carallot que cantava amb guitarra, aquell dels Beatles que un guillat s’havia carregat feia anys, per tal de sortir als papers, opinava que la vida era allò que et passa mentre fas d’altres plans, per això l’Aspàsia s’havia esforçat en fer plans a dojo. De vegades es passaven anys sense viure a tutti pleni, però, com deia Wilde, un anglès de casa bona que les havia passades putes per ser gay, doncs els temps no eren bons aleshores per a francesilles, de vegades tota la vida es concentra en un sol instant. L’Aspàsia hauria desitjat escriure novel·les de crims, com l’Agatha Christie, qui, malgrat ser famosa, havia considerat que l’essència de la vida era tirar endavant i que la vida era un carrer de sentit únic. Garcia Márquez, un escriptor que havia arribat a vellet, probablement tan faldiller com l’avi Pep, considerava, encertadament, que la vida era una contínua successió d’oportunitats per a sobreviure. La vida era, doncs, evidentment curta, i quan un començava a aprendre l’ofici de viure ja t’havies de morir, com deia en Xarlot, que havia estat un artista espavilat i també dominat pel sexe de les senyores fins a extrems impensables, rere aquella aparença de bonàs infeliç. És clar que el mateix i gran Shakespeare opinava que la vida era com un conte explicat per un imbècil. Baltasar Gracián, oblidat per les darreres generacions, ja s’havia adonat de les mancances d’una vida que començava entre els crits de la mare i els plors del nadó. La qüestió dels crits de les parteres havia canviat molt amb les anestèsies, i els plors dels nadons, si eren a causa de la pudor de mort, amb tants desinfectants i ambientadors també acabarien per minvar. Un pensador una mica atapeït, com havia estat en Schopenhauer pensava, fins i tot, que una vida feliç volia dir menys desgraciada, de fet. Un gavatxo, Le Bouvier, opinava, com la mateixa Aspàsia, que la vida no s’havia de prendre seriosament, car mai no se’n sortia viu. La vida era un somni, havia rimat Calderón de la Barca, en castellà fi, encara que segurament ell pensava que algun dia et despertaries, aspecte del qual Aspàsia, en la seva maduresa, discrepava. Un anglès que també escrivia teiatru, Stoppard, opinava que la vida era un joc de probabilitats temible i que si fos una juguesca ningú no hi apostaria. Aristòtil, a qui Aspàsia havia fet massa cas durant anys, manifestava que no s’havia de sortir de la vida ni assedegat ni borratxo. Demòcrit, que la vida era com un espectacle en el qual hom entrava, mirava i sortia. Plini el Vell en lloava la brevetat, ves quins pebrots. Un altre franxute, La Bruyère, creia, molt sàviament, que la vida era una tragèdia per als qui sentien i una comèdia per als qui pensaven. Aspàsia havia superat l’etapa tràgica feia anys, i s’havia instal·lat en el pensament racional, per tant era conscient de viure instal·lada en la comèdia, per cert. Un metge espanyol, Severo Ochoa, admetia que s’havia dedicat a estudiar la vida, però que no sabia ben bé el perquè.

Fent reculls de frases, Aspàsia es va adonar al llarg del temps de tres coses que la inquietaven, a) en trobava molt poques de dones, b) un bon nombre de frases s’atribuïen a persones diferents, ja fos per error o perquè, com en tantes coses de la vida, uns es copiaven dels altres, i c) tretes de context, moltes frases volien dir just el contrari. A còpia de llegir i estudiar va adonar-se que fins i tot l’avi Pep havia plagiat tot allò dels nadons i la pudor de mort, que, creia, li havia dit en un moment íntim una tal Merceneta amb la qual havia mig festejat abans de la guerra, de forma puntual i etèria. La noia havia esdevingut escriptora i un dia, fent els cursos d’ordinador al Casal de la Dona, una secció recent del casino, l’Aspàsia es va adonar que la noia de l’avi era la famosa Rodoreda i que la frase havia acabat per inserir-la en un llibre de narracions. Aquella senyora, pel que havia llegit, també n’havia tirat un bon tros a l’olla, de les seves relacions amb senyors. Ai, que contenta estava, en la seva maduresa, l’Aspàsia, d’haver romàs conca i lliure com el vent, mal la vida fos curta i espinosa! De nadons ploraners propis, no n’havia portat cap al món, tampoc. Si la vida durava poc, al menys que fos en profit d’una mateixa. Conca no volia dir verge, és clar, i l’Aspàsia de Brufaganya de Vallseca havia conegut l’amor masculí manta vegades i encara, passada la seixantena, dos cops al mes, es trobava a un hotel de la costa amb en Tem Manxiula, un vidu benestant de marina, que sempre se li despenjava amb un regalet fi o amb la convidada a un bon tec, àdhuc a qualcun viatget a països exòtics.

Transformació 183: Optimisme primaveral (Concurs de Sant Jordi)

Per la Júlia

L’home, gran però encara ferm, atractiu, alt, amb una acurada barba blanca, duia una rosa a la mà i també un llibre de poemes. Es va dirigir al seu amic magre, una mica ensopit, d’aspecte absent i entotsolat que l’acompanyava:

-Ves, qui es pot queixar de la vida, en tal dia com avui? Sí, tot passa, tot sembla passar. Però a mi em sembla que, d’alguna manera, tot es renova I ressuscita. Sant Jordi torna, l’abril esclata, els llibres es reediten, els borrons dels arbres s’obren i les roses tornen a florir i a escampar el seu olor subtil, com els gessamins i les glicines. Els falciots i les orenetes xisclen altra volta damunt nostre. Per això, malgrat que els infants plorin, en néixer, ben aviat somriuen, suposo que te n’has adonat, benvolgut Jofre, somriuen dolçament, doncs ja senten...

-Què senten, Guillem? –va fer l’amic, amb interès.

-L’alegria de viure, la joia d’estimar, la poesia del món, l’olor de les roses, que és l’olor de la vida i del goig d’existir. Després s’hi avesen, no en fan cas. Però un dia, en plena maduresa, algun matí d’abril, tornen a copsar aquest perfum vital, no et sembla? I s’adonen que val la pena alenar encara i que alguna cosa de tots nosaltres és, evidentment, eterna.

L’amic el va mirar amb afecte, però es va arronsar d’espatlles, una mica indiferent a tant d’entusiasme.

-Si tu ho dius...

Transformació 179: Pàgines viscudes (fora de concurs)

Per la Júlia


La dona va tractar d’incorporar-se en el llit i mirar per la finestra el jardí de l’hospital geriàtric, amb uns arbres alts, immensos, supervivents encara de l’època en la qual en el lloc d’aquell edifici modern i asèptic hi havia hagut una residència aristocràtica, gairebé un palau. Va girar el cap vers la seva companya d’habitació, una velleta seca, amb demència senil, que mormolava incoherències tot sovint i li va dir:

-Ah, com passa tot, tan de pressa. Jo, ja ho veieu, havia estat princesa. Però la monarquia es va enderrocar, va venir la república i encara bo que no vaig acabar com la família de l’Anestèsia, amb qui havia fet uns cursos de ball reial a Suïssa, vatua. He rigut, he gaudit, he plorat I aquí em teniu, passats els vuitanta, esperant la parca com vos mateixa, que sou plebea. Vaig restar presonera una vegada, de joveneta, entre les urpes d’un drac revolucionari, sabeu? Era un sanguinari, tenia la cova plena d’ossos i restes de les seves víctimes. A més a més, era psicòpata i caníbal, acabava per cruspir-se les xicotes per tal de sublimar la seva impotència sexual, sabeu? Aquestes conductes els psicòlegs les han estudiat a fons, per cert, com, per exemple Phantasmoskiev, tenen un origen genètic, però també cultural, i es veu que el drac no havia superat el seu edip a causa del mal exemple d’un pare inadaptat i alcohòlic. Ningú no gosava alliberar-me, però un dia va arribar un guerriller abrandat, un il·luminat, de fet. I li va fer la pell i em va retornar a palau. En lloc de voler el càrrec de ministre que el papà li va oferir i casar-se amb mi, que tot hauria pogut ser, se’n va anar a les muntanyes i, ves quines coses, va ser amb el temps el líder del moviment republicà que ens va destronar. Jo crec que els seus mateixos se’l van carregar, aquesta gent no dura massa, tan idealista i esventada; ara n’han fet una mena de símbol nacionalista, sempre el pinten amb una rosa de foc al costat i una creu vermella al pit i molt més reeixit que no pas era en persona, la veritat, car el recordo petit i rabassut i quan el papà va insinuar que podia maridar-m’hi em van venir basques. Després em vaig casar amb un industrial, ja a l’exili, un home ric, però que amb el temps es va arruïnar fent mals negocis immobiliaris, va morir fa anys. He tingut una pila de fills que són escampats pel món i gairebé m’han oblidat. De petits, ploraven molt, tots ells. Sempre he pensat que els nadons ploren perquè ja senten, en néixer...

-Què cony senten, mala puta? –va fer la companya d’habitació, talment com si hagués revifat de forma inesperada.

-La pudor de mort, és clar –féu la dona, indiferent a l’insult-. Jo creia que se m’havia quedat al nas del temps del meu segrest a la cova i que m’hi havia avesat. Però, no, és una pudor que s’estén pertot i sempre i tots, efectivament, ens hi avesem. I aquí, on som ara, la pudor de mort ja assoleix el seu punt més àlgid, com podeu comprovar.

Però la veïna de llit ja s’havia abaltit i emetia uns roncs compassats i d’intensitat creixent. Una de les infermeres havia escoltat el soliloqui I li va comentar a una companya:

-Cada dia explica coses més estranyes, la Quimeta. La seva filla està ben amoïnada, però ja li he dit que aquí en veiem de tots colors, que no s’hi amoïni. I pensar que havia estat una mestra d’aquelles d’abans, amb més de seixanta infants a classe, segons m’ha explicat la noia, molt intel·ligent i, sobretot, pràctica i realista. La del costat encara està pitjor, ni s’entén el que diu, llevat dels tacos, que n’amolla un reguitzell, sort que la Quimeta no se li enfada. Quan la rentem, ja ho saps, de malparides cap amunt, el que li rota. Bé, tot això de la pudor de mort, que diu la Quimeta, no m’estranya pas, realment m’hi he avesat, però quan vaig començar a treballar aquí era el que més em neguitejava, aquesta pudor de mort que no em puc treure de sobre...





Bé, no sembla que hi hagi una competència ferotge en els originals presentats fins ara per participar en el concurs de Sant Jordi. A veure si sou menys mandrosos, amics, coneguts i nouvinguts!

Transformació 172 : Ausiàsmarquiana

Per la Júlia


Així com cell qui en lo somnis delita
e son delit de foll pensament ve,
l'infant que és nat en plor gran esdevé,
en copsar al punt fetor que el món habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que breu el temps de jaure,
en l'avenir, dolorós haig de caure,
i que passat en tot va ser millor.

Del temps present company, mon oïdor,
tocant ma barba, medito en negra nit,
mentre tu saps, del meu dolor el delit,
doncs també acull, el meu record fetor.
Més com l'infant, acabo fent cor fort,
e de llong temps tal pudor m'aconhorta
doncs crec ben prest que la pudor ja és morta,
i m'hi he avesat, i no en prenc el record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida lentament,
malament viu qui té lo pensament
massa apressat, e massa viu lo cor.
E, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així lo temps el breu instant,
que foll s'enduu com vaixell navegant
en mar bullent, les hores i el sentir.

Fóra millor ma dolor gran sofrir,
que no mesclar poca part de plaer,
mes mal i goig s'escolen con si re,
e del passat plaer, més val eixir.
Las! mon delit dolor se converteix,
més infant nat vol viure sens repòs,
quan ja no sent de la mort les sentors,
i amor novell sa miratge nodreix.

Transformació 165: memima

Per Júlia

pa pe pi po pu papa ta te ti to tu ca co cu ma me mi mo

El papa té pipa.

El papa és bo.

El papa té pipa i camina.

El papa té pipa i camina amb l'oncle.

El papa diu una cosa a l'oncle.

El papa diu a l'oncle que el nen petit plora.

El nen olora la casa i plora.

El nen petit plora poc.

El nen és gran.

Transformació 157: Rumor (4)

Benvolguda Gemma,

Acabo de rebre un missatge del Sani que em parla d’un altre de l’Arare que li ha arribat via la Xurri. Hi dic la meva, en tercera persona, per tal de veure si la cosa s’arrodoneix i en treiem l’entrellat:

Sembla ser que una tal Mercè Rodareda va escriure un conte la mar d'interessant que va de dos iaios que xerren pel carrer. Un dels dos és dels que li agraden els fideus d'allò més, mentre que a l'altre, els fideus el posen malalt.

Són dos paios mudats però pollosos (això no ho acabo d'entendre) i els fan cantar tot el que saben sobre la vida i l'amor. Tot es tranforma en una conversa filosòfica en forma de diàleg que els manté vius.

El de CiU li diu a l'altre que si patatim i que si patatam però que el fet és que no hi ha temps per a res i que els nens que marranegen des de ben petits ja saben -o ho sembla- que han de morir deseperats.

Es veu que l'altre paio, el que té la granja de pollets no entén ni mu i s'ho fa explicar dues vegades. Es veu que l'altre ja ha mudat d'opinió i ara diu que els nens, ja des de ben petits cal que s'acostumin a l'olor de la mort. Pobres criatures, quin patir!

A l'Arare li sembla un rotllo. Al Sani li ha recordat un llibre ...però no recorda quin exactament. La Júlia hi ha fet algunes precisions pedagògico-literàries.

De fet, això de de si el dels fideus és de ciu sembla que és una interpretació posterior del contingut i no està clar si Rodoreda ho manifestava tan explícitament. Tampoc no està clar això dels fideus i jo crec que s’ha confòs la barba d’un dels homes amb un conjunt emblanquinat de pasta de sopa.

Tampoc acaba de quedar clar si als nens se’ls ha d’acostumar a l’olor de la mort o més aviat se’ls ha desacostumar, ja que sembla que és, precisament, l’olor de la mort allò que perceben en néixer, segons recents investigacions de psicologia neonatal, tema sobre el qual ha fet recentment un curset. En el fons, l’educació és una adaptació al mitjà biològic i cultural i la saturació olfactiva que porta a suportar la fetor ambiental sense que representi un handicap excessiu en l’evolució dels infants, un fet científic i necessari, imprescindible per a la supervivència.

Júlia

Transformació 145: Xavatransformació vallmitjanera i aCALOrada

Per la Júlia


Passaven tots dos prop d'un carro d'escombraries amb un gran mosquer en redol, venien del carrer de Trentaclaus cap al Paralelo, el pinxo més alt, ben habillat de currutaco, habillant una tralla que semblava de la, i era xunga i fula, amb barba arrodonida, va dir al company, un pocapena, emmagrit per la gana i l'aiguardent de poca volada:

-Anem a xerricar un trago, que l'habillo, paiet. I que després d'una temporada a l'esteribel ve de gust oblidar el calabusanyis, no fa? Que ben mirat, val mes acabar curdeles, jambu, que la vida és un bul i un munt de grapisés. Anem pel mostu, doncs, que avui tenim parnó i demà no bufarem cullera. Tot dura poc a la vida, aquesta araig he sallat de la tasca i he deixat ma marcolfa de turno per tal que es busqui la guita i la manduca, ves. Mira, ma queden trenta perrots, quinze jalates, tres pàpils de cinc xucs, farem bugada. Que avui xales i demà fas bitlles i demà passat ja t'han fet la pell i la mort t'adinya un dali de categoria, que jo crec que el xavet ja sent la cosa quan s'arrapa a la mamella, i que per això brama sovint i es cabreixa, per baranduy que l'hagi conformat el busnó que el va fer...

-Jambu, que no te segueixo, no sé si ho fa el taribel del vespre, què te m'empesques? Què sent el xavet, que no filustro?

-La catipen, home, la catipen, pinxera i olora, que ja la parberu, no fa? Catipen de mulé, que pertot s'escampa, i això per més que me'l tapin amb saful de sadolla i li passin sornu pel davant. Després un s'hi fa, com a tot, i li sembla que la catipen atxanta, se troba consorts per anar a lilà i si no acaba de pringat abans d'hora, amb una xava que me l'unti i un tragandil, escarbant els panans iguanyant volcus de farga se n'oblida un temps... Au, xapesca, guilla, que ve la bòfia amb un balondru conegut, i que no em recordin, cap al burleyo a fer manguela i després a triar jamba barirela a la borda de leies fines, que avui toca. Que no vull tornar a vespella, manso.

Transformació 143: Havanera

Per la Júlia

Allà a la platja de les Antilles,
Un llop de mar mirant l'horitzó
Acaronava sa barba blanca
Des de la proa d'un galió.

I al company feble de tants viatges,
Li dedicava, amb l'acordió,
i gran tendresa cançons antigues,
Mes amarades d'aspre tristor.

Ai si ara fóssim allà a l'Ametlla,
On nostra cala és plena d'infants,
Que prest s'acaba tot a la vida,
Moments de joia, no tornaran.

Totes les penes, les alegries,
Al mar s'escolen, ben prestament,
I prest quan neixes, el plor t'ofega,
Doncs al punt pena, l'infant ja sent,

L'olor de mort des dels cementiris,
On, ai, reposen els mariners,
S'escampa en l'aire, per les muntanyes,
I per les rutes del sol encès.

Ai si ara fóssim...

Prou que s'hi avesa, l'infant a l'aire,
D'olor de mort i de dol omplert,
Malgrat que ardit, en els llargs viatges,
I amb l'urc dels joves, la tristor perd.

Però arriben dies de pluja forta,
I la tempesta enfosqueix el mar,
I arriba un dia que sols recorda
La vella cala, la seva llar.

Ai si ara fóssim...

Tranformació 138: Petulant

Per la Júlia

Amb exagerada lentitud, embolcallats pel contrallum, mentre llostreja, dos éssers humans del sexe masculí s'esmunyen pel carreró dels sospirs oblidats. Un d'ells, d'alçada considerable, empolainat amb pulcritud extrema, vestit de llana bona, corbata de seda, camisa blanquíssima, botons de puny daurats, mostra una barba argentada, de retall precís i una mirada amb un bri de misteri i un espurneig viu als ulls entristits pels records abaltits però presents en el seu esperit, coronant uns pòmuls lleument envermellits pel fred i, potser, perl'alcohol consumit fa unes hores en algun establiment llunyà i dubtós. El seu company, d'estatura més reduïda, amb barba de dies, aspecte decandit, feble i malaltís, amb símptomes anèmics, ofereix, amb l'alt, un contrast evident, palès en mil detalls gairebe imperceptibles.

Consirós, reflexiu, abstret en la conversa, mentre acarona la barba amb cura, com si vulgués amidar i sospesar els mots, l'alt mormola, amb un xiuxiueig gairebé imperceptible:

-El temps és breu, la vida s'esmuny, riure, enriolar-se, esclafir en rialles esbojarrades, gaudir, sanglotar, ploriquejar, ensopir-se o decandir-se, lliurar-se a l'avorriment o a la disbauxa, néixer i preparar, tot seguit, la mort, segura, inevitable, present com una ombra del destí vora nostre... la davallada al fossar o a la modernitat de la incineradora, tant se val. No t'adones que els infants d'un o altre sexe, entre els bolquers d'un sol ús, manifesten ja unes ganes immenses de plorar perquè perceben, senten, copsen...

-Què senten?

-La sentor de la mort, estenallada, dispersa, disseminada per carrers i boscos, esventada per l'aire de la vida. Després, s'hi avesen...

Transformació 132: Faula

Per la Júlia


Una guineu a una pobre gallina
Així explicava, els seus neguits vitals:
-Res no és segur, si poc duren els mals,
també el temps bo, rabent arriba i fina.

És que no sents, gallina, com a l'ou
El bon pollet gemega amb gran desifici?
I que percep, precís, el sacrifici,
Pertot estès, com el matiner rou?

-No entenc que sent, aquest pollet que dius-.
Va fer, dubtant, la gallineta lloca,
Mentre els blancs ous cobria amb son caliu.

-La mort, gallina, doncs, que avui et toca!
Feu la guineu, i d'una revolada,
Es va empassar la lloca i la llocada.


(Si una guineu us ve amb filosofies
I sou gallina no us l'escolteu pas,
Fugiu rabent, doncs ja veieu quin cas,
I com aquest, en passen tots els dies.)

Transformació 124: Haikús

Per la Júlia

A poc a poc,
Dos homes al carrer,
Amistat vella.

Pòmuls vermells
Barba d'argent antic,
Sàvies paraules:

-La vida breu
Aplega goig i plor,
Neguit i rauxa.

Entre bolquers
L'infant prou que ho percep
A les palpentes-.

Magre el company,
Estigma malaltís,
Indiferència:

-Què sent, l'infant?
-Olor de mort pertot,
fetor de pluja.

Mes avesat
Atura un punt el plor,
Vida estantissa.

Transformació 107: Foixiana (1)

Per la Júlia


Ho sap tothom, I és profecia,
El meu amic em va dir un dia,
i entre els seus dits, prims i lleugers,
Sa barba blanca s'estremia.
-Tot passa breu i tot és res,
No te n'adones, fina el dia:
Quan el matí tot just és nat
Crepuscle ombrívol ha arribat.


Els infants nats amb grans ploralles,
Saben que ja les acaballes
Del temps feixuc son a tocar
Perquè la mort, amb tendres dalles
Arriba fins al roquerar
On dorm el xiscle de les gralles.
Mes en el somni, el nou, albat
Ja a la sentor resta avesat.


En el record del vell pirata,
De l'argenter, envoltat de plata,
I del pagès, al seu quintar,
Del nou polític amb corbata,
Fins en la fe del capellà,
El gran neguit es pot copsar:
Quan el matí tot just és nat
Crepuscle ombrívol ja ha arribat.

Transformació 98: catosfèrica

Per Júlia

Dedicada a l’Arare,
àvia exemplar i de molt bon veure.

En jornada catosfèrica,
I amb portàtil a la mà,
dos xicots vaig escoltar,
a una xerrada quimèrica.

Un amb barba, ja granat,
li diu a l’altre: -Company
tant de rotllo, tant d’afany,
i ben prest tot s’ha acabat.

Concentrem blogaires savis,
fem venir moltes patums,
parlem de blogs i costums,
i servim un piscolabis.

Tanta feina, tant debat,
I tanta filosofia,
ves company, i qui ho diria?
dura menys que un constipat-.

L’amic, magre, home de pau,
sent el mòbil, qui deu ser?
veu el missatge que té
i somriu com un babau.

-Ves, una amiga bloguera
que ha tingut el primer net.
Li diu l’altre: -Ai, doncs, pobret,
quin món de mones l’espera...

Només en néixer ja flaira
el nadó, la mort galàctica,
malgrat que després, amb pràctica,
s’hi avesa i no la sent gaire.

Malgrat tant d’ordinador,
i tanta tecnologia
la mort sempre va fent via,
no té antídot el dolor...

-Calla, calla, capsigrany,
I no diguis bajanades,
néixer en dia de jornades
em sembla un bon averany,

Doncs la vida és un instant,
al menys gaudim del moment,
si la mort se’ns fa present
fem servir desodorant...-

(A la taula dels ponents
Va cridar, el moderador:
-Callin sisplau, o sinó
marxaran tots dos rabent!)

Transformació 90: Cançó antiga de protesta

Per Júlia

L'avi Siset em parlava,
Quan jo havia estat malalt
I pel carrer caminaven
Tornant de Cal Manescal.

Siset que no veus la vida,
Que de pressa va passant,
Plores i rius i gaudeixes,
Però tot és un instant.

Si tu l'estires fort per quí, si jo l'estiro fort per llà,
Per més que estiris i que estiris
No la podràs pas allargar...

Quan un infant el pareixen
No fa res més que plorar,
Doncs percep la mort propera
I la pudor que ella fa.

Després el nin s'hi acostuma,
I ja la pudor no sent,
Que poc que dura la vida,
Cull les roses del present...

Si tu l'estires...