Amb les plomes argentades
ens cosia els hemisferis ocults de l’ànima.
Ens repassava els punts fràgils de l’agonia
i ens deia que havíem de fer
per poder volar a ran de mar.
El dia se’ns esmunyia de les mans
i la distància encara era molt llarga
fins a arribar on ens esperava el sol.
D’un vol vam arribar a la posta
i d’una volada a l’albada.
imatge: ferran
text: montse
"duo toscana"
http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?autor=1011
Entrades
