Per Mar
Camina a poc a poc. És alt, solemne, ben vestit, amb barba grisa i els pòmuls una mica vermells - enrogeix sempre que ens ha de dir alguna cosa, perquè les nostres paraules d’amistat l’aclaparen-
Jo, un poc maldestra i sense entendre res, perquè tinc el mal costum de llegir en diagonal... estic abstreta en la conversa que hi ha escrita en els comentaris del seu bloc.
Ell, de tant en tant s’atura i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
- Decidit, em sembla: alenteixo aquest dietari i busco horitzons més lliures, potser més solitaris.
Penso, que és perquè a la vida hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se...
Continua dient que en el punt que acaba de tornar ja li cansa el retorn. Que està cansat de les paraules, que ja ha passat de les mil anotacions en aquesta segona etapa...
A mi m’entren ganes de plorar com les que tenen les criatures de bolquers, quan sento això:
-Alentir, canviar, deixar lloc i temps, deixar les paraules? No ho sé...
i sé que això ja ho ha dit altres vegades...
(una abraçada)
Ho sento, però no m’hi aveso!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris brisalls de mar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris brisalls de mar. Mostrar tots els missatges
dimarts, 1 d’abril del 2008
dissabte, 16 de febrer del 2008
Transformació 116: Premi
Per transformacions
(Un focus il·lumina des que surt de darrere d’un cortinatge de vellut blau un home alt, ben vestit, solemne, amb la barba blanca i els pòmuls una mica vermells. L’home camina a poc a poc i s’atura al darrere d’un faristol. Intenta traspassar amb la mirada la barrera lumínica del focus, com si pressentís un públic amagat darrere d’una pantalla d’ordinador. Després d’un moment, decebut, es passa la mà per la barba i inicia el seu parlament davant del micròfon)
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt néixer ja t’has de preparar a morir. Per què les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
( També de darrere dels cortinatges, però de la part oposada d’on ha aparegut l’home, surt precipitadament una dona amb vestit de nit, negre, brillant, escotat, i les úniques joies, unes perles blanquíssimes a les orelles. A les mans duu una una figura daurada.)
-Però... home... és pot saber qué dius? que senten què?
( L'home, sorprés, es gira desconcertat. S'atabala, triga uns segons a continuar parlant...)
-Doncs... l’olor que hi ha escampada de la mort, obviament... tot i que després un s’hi avesa.
(La dona se'l mira de dalt a baix, incrèdula i, només per un instant, fa un gest d'impaciència. Somriu i fa una passa elàstica endavant. Amb l'espatlla aparta suaument el barbut del micro; el focus la il·lumina mentres deixa la figura sobre el faristol. L’home queda momentàniament en la foscor; després s'acosta a la dona)
- No s'hi capfiquin, que aixó només són bestieses. En realitat el que volem aquesta nit és agrair a la Mar la generositat en concedir-vos aquest guardó de l'Eseya, immerescut, un dels més prestigiosos de la xarxa, que ha atorgat a tots vostés, que, enviant transformacions, llegint-les, comentant-les, han construït aquest lloc i han fet possible que dia rere dia les paraules trobessin nous sentits...
(Després dels aplaudiments, un cop acabada la cerimònia i durant el posat a la sortida del teatre, els fotògrafs els senten xiuxiuejant entre dents)
.bmp)
(ell) - Em sap greu que frivolitzis amb coses tant serioses... i a més, m'has fet quedar malament.
(ella) - Em sembla que en fas un gra massa, tanta mort, tanta pudor... t'estàs ensopint.
(ell) - Frívola. Superficial. Inculta!
(ella) -Trist. Plasta. I calla ara... i somriu!
(tots dos) - Lluiiiiiisssss......
(llum de flaixos)
(Un focus il·lumina des que surt de darrere d’un cortinatge de vellut blau un home alt, ben vestit, solemne, amb la barba blanca i els pòmuls una mica vermells. L’home camina a poc a poc i s’atura al darrere d’un faristol. Intenta traspassar amb la mirada la barrera lumínica del focus, com si pressentís un públic amagat darrere d’una pantalla d’ordinador. Després d’un moment, decebut, es passa la mà per la barba i inicia el seu parlament davant del micròfon)
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt néixer ja t’has de preparar a morir. Per què les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
( També de darrere dels cortinatges, però de la part oposada d’on ha aparegut l’home, surt precipitadament una dona amb vestit de nit, negre, brillant, escotat, i les úniques joies, unes perles blanquíssimes a les orelles. A les mans duu una una figura daurada.)
-Però... home... és pot saber qué dius? que senten què?
( L'home, sorprés, es gira desconcertat. S'atabala, triga uns segons a continuar parlant...)
-Doncs... l’olor que hi ha escampada de la mort, obviament... tot i que després un s’hi avesa.
(La dona se'l mira de dalt a baix, incrèdula i, només per un instant, fa un gest d'impaciència. Somriu i fa una passa elàstica endavant. Amb l'espatlla aparta suaument el barbut del micro; el focus la il·lumina mentres deixa la figura sobre el faristol. L’home queda momentàniament en la foscor; després s'acosta a la dona)
- No s'hi capfiquin, que aixó només són bestieses. En realitat el que volem aquesta nit és agrair a la Mar la generositat en concedir-vos aquest guardó de l'Eseya, immerescut, un dels més prestigiosos de la xarxa, que ha atorgat a tots vostés, que, enviant transformacions, llegint-les, comentant-les, han construït aquest lloc i han fet possible que dia rere dia les paraules trobessin nous sentits...(Després dels aplaudiments, un cop acabada la cerimònia i durant el posat a la sortida del teatre, els fotògrafs els senten xiuxiuejant entre dents)
.bmp)
(ell) - Em sap greu que frivolitzis amb coses tant serioses... i a més, m'has fet quedar malament.(ella) - Em sembla que en fas un gra massa, tanta mort, tanta pudor... t'estàs ensopint.
(ell) - Frívola. Superficial. Inculta!
(ella) -Trist. Plasta. I calla ara... i somriu!
(tots dos) - Lluiiiiiisssss......
(llum de flaixos)
dissabte, 12 de gener del 2008
Transformació 80: en diagonal
Per la mar
Caminaven, abstrets dins una conversa mesurada:
-la vida és: nàixer, plorar i morir. No sents l’olor?
- De què collons em parles, tio?
Caminaven, abstrets dins una conversa mesurada:
-la vida és: nàixer, plorar i morir. No sents l’olor?
- De què collons em parles, tio?
dissabte, 29 de desembre del 2007
Transformació 66: Quixot i Sancho
Per la mar
Cavalcaven per la Manxa,
el cavaller Don Quixot
i el seu amic Sancho Panza.
Abstret per l’àrid paisatge
i amb Dolcinea a la ment,
li diu el Quixot a Sancho,
que la vida és un viatge
i que s’acaba en un moment.
Que el nàixer és com la imatge
d’un d’aquells molins de vent.
-Mira bé com bufa l’aire
que ara és fred i ara és calent,
que ara bufa cap allà
i ara va contracorrent.
-Mira bé com bufa l’aire
i que no bufa eternament.
Sancho se'l mira i sospira,
i pensa: que n’és de valent!
Cavalcaven per la Manxa,
el cavaller Don Quixot
i el seu amic Sancho Panza.
Abstret per l’àrid paisatge
i amb Dolcinea a la ment,
li diu el Quixot a Sancho,
que la vida és un viatge
i que s’acaba en un moment.
Que el nàixer és com la imatge
d’un d’aquells molins de vent.
-Mira bé com bufa l’aire
que ara és fred i ara és calent,
que ara bufa cap allà
i ara va contracorrent.
-Mira bé com bufa l’aire
i que no bufa eternament.
Sancho se'l mira i sospira,
i pensa: que n’és de valent!
dissabte, 15 de desembre del 2007
Transformació 44: D'un vol
Per la Montse i en Ferran
Amb les plomes argentades
ens cosia els hemisferis ocults de l’ànima.
Ens repassava els punts fràgils de l’agonia
i ens deia que havíem de fer
per poder volar a ran de mar.
El dia se’ns esmunyia de les mans
i la distància encara era molt llarga
fins a arribar on ens esperava el sol.
D’un vol vam arribar a la posta
i d’una volada a l’albada.
Amb les plomes argentades
ens cosia els hemisferis ocults de l’ànima.
Ens repassava els punts fràgils de l’agonia
i ens deia que havíem de fer
per poder volar a ran de mar.
El dia se’ns esmunyia de les mans
i la distància encara era molt llarga
fins a arribar on ens esperava el sol.
D’un vol vam arribar a la posta
i d’una volada a l’albada.
imatge: ferran
text: montse
"duo toscana"
http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?autor=1011
dissabte, 24 de novembre del 2007
dimarts, 20 de novembre del 2007
Transformació 11: brisall
Per la mar
Passejava
la saviesa de la mort
agafada
del bracet d’aquella vida
ensenyant-li
que el viure és dia a dia
i la mort
un instant de nit que expira.
Passejava
la saviesa de la mort
agafada
del bracet d’aquella vida
ensenyant-li
que el viure és dia a dia
i la mort
un instant de nit que expira.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
