Per la Gemma
-Ara que hi penso, aquells dos paios que vam veure l’altre dia aturats davant de casa teva, avui els he tornat a veure. Recordes que els vam trobar una mica estrafolaris? Un tot ben vestit, amb una barba grisa, i en canvi l’altre, desarreglat i sense afaitar. Avui m’he fixat que tampoc anava afaitat. ¿T’hi vas fixar que el més alt anava parlant i parlant sense deixar de tocar-se la barba? Doncs avui feia el mateix. L’escanyolit, el que semblava que hagués sortit d’una malaltia, seguia amb el cap baix, sense parlar, escoltant-lo. Com que vam quedar-nos-els mirant una bona estona perquè feien una parella tan estranya, quan avui me’ls he tornat a trobar he parat atenció en la seva conversa. Quina conversa, noi! El de la barba grisa li parlava de la mort al tio d’aspecte malalt. T’ho imagines? El tio malalt i l’altre parlant-li de la mort. Bé, parlava de la vida, de la seva brevetat, i de tot això, ja saps, el clàssic tema de sempre. Ara que... he al·lucinat quan de sobte el paio li surt amb que la mort fa pudor i que els nadons en néixer ja la senten.
-Ja senten què?
-La pudor, home! Que no m’escoltes?
-Tia, és que has agafat la directa i no et segueixo! Parles massa de presa! Jo tinc al cap la imatge d’aquell parell d’ahir caminant lentament, i tu em surts amb la pudor de no sé què!
-Doncs això era el que li deia el paio de la barba! Que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers només en néixer és perquè ja la senten!
-Quina pudor?
-La de la mort, home!
-Però que dius, tia!
-Allò que deia el paio de la barba, t’ho estic dient!
-No entenc res...
-No pateixis...Va dir que hi estem avesats...
- ...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gemma blog. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gemma blog. Mostrar tots els missatges
divendres, 19 de setembre del 2008
diumenge, 7 de setembre del 2008
Transformació 257: Polisíndeton
Per la Gemma
Caminen, i ho fan a poc a poc, i el més alt és un home solemne, i va ben vestit, i amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre i sense afaitar, i que sembla que acabi de sortir d’una malaltia, i estan abstrets en la conversa, i el més alt s’atura i de tant en tant es passa la mà per la barba, i és com si vulgui sospesar bé les paraules, i diu que a la vida no hi ha temps per a tot, i que en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir, i que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja senten l’olor que hi ha escampada de la mort, i que després un s’hi avesa...
Caminen, i ho fan a poc a poc, i el més alt és un home solemne, i va ben vestit, i amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre i sense afaitar, i que sembla que acabi de sortir d’una malaltia, i estan abstrets en la conversa, i el més alt s’atura i de tant en tant es passa la mà per la barba, i és com si vulgui sospesar bé les paraules, i diu que a la vida no hi ha temps per a tot, i que en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir, i que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja senten l’olor que hi ha escampada de la mort, i que després un s’hi avesa...
dilluns, 1 de setembre del 2008
Transformació 254: Mirant l'horitzó
Per la Gemma
Jo només volia sortir a passejar per estirar les cames, ensumar una mica les cantonades per, ja sabeu, “marcar” el terreny i, per suposat, fer les meves necessitats fisiològiques. Res més que això, tres vegades al dia era suficient.
Tot anava en perfecta sintonia fins que van començar aquelles converses. Ell es va acostumar a acompanyar-nos en les nostres passejades matinals. Després apareixia els migdies. Fatalment, també es va aviciar a venir amb nosaltres a la ronda de la nit. Ja no era un costum, s’havia convertit en una necessitat caminar lentament darrera meu parlant de la vida, del pas del temps, i de no sé quantes bajanades més.
A mi, aquella conversa m’avorria, i encara pitjor: em desconcentrava. De sobte ja no sentia les olors, era incapaç de deixar anar cap pixada a la soca de cap arbre; les faroles em resultaven inhòspites; les rodes dels cotxes em produïen repulsió. Eren la seva veu i aquella conversa. No podia anar de ventre mentre aquell home parlava de l’olor de la mort i del plor dels nadons.
M’estava posant malalt. El meu amo es va començar a preocupar quan va adonar-se que jo ja no bordava per celebrar que em treia a passejar. Em renyava perquè cada matí trobava la meva tifa a la gespa del jardí de casa. Jo el compensava menjant-me tot el pinso sense tirar ni un gra fora del plat i agraint-li, quan estàvem sols, totes les seves atencions amb carantoines.
Un s’avesa a tot o potser l’amo sospita alguna cosa perquè ja em deixa defecar al jardí de casa i no m’obliga a acompanyar-lo quan passeja amb ell.
I que tranquil que estic sol a casa!
Jo només volia sortir a passejar per estirar les cames, ensumar una mica les cantonades per, ja sabeu, “marcar” el terreny i, per suposat, fer les meves necessitats fisiològiques. Res més que això, tres vegades al dia era suficient.
Tot anava en perfecta sintonia fins que van començar aquelles converses. Ell es va acostumar a acompanyar-nos en les nostres passejades matinals. Després apareixia els migdies. Fatalment, també es va aviciar a venir amb nosaltres a la ronda de la nit. Ja no era un costum, s’havia convertit en una necessitat caminar lentament darrera meu parlant de la vida, del pas del temps, i de no sé quantes bajanades més.
A mi, aquella conversa m’avorria, i encara pitjor: em desconcentrava. De sobte ja no sentia les olors, era incapaç de deixar anar cap pixada a la soca de cap arbre; les faroles em resultaven inhòspites; les rodes dels cotxes em produïen repulsió. Eren la seva veu i aquella conversa. No podia anar de ventre mentre aquell home parlava de l’olor de la mort i del plor dels nadons.
M’estava posant malalt. El meu amo es va començar a preocupar quan va adonar-se que jo ja no bordava per celebrar que em treia a passejar. Em renyava perquè cada matí trobava la meva tifa a la gespa del jardí de casa. Jo el compensava menjant-me tot el pinso sense tirar ni un gra fora del plat i agraint-li, quan estàvem sols, totes les seves atencions amb carantoines.
Un s’avesa a tot o potser l’amo sospita alguna cosa perquè ja em deixa defecar al jardí de casa i no m’obliga a acompanyar-lo quan passeja amb ell.
I que tranquil que estic sol a casa!
dissabte, 19 de juliol del 2008
Transformació 231: Memòria del desig
Per la Gemma
-Ja t’ho deia jo que a la vida no hi ha temps per a tot.
-No és veritat. Hi el temps just per allò que desitges.
-Desig?
-Sí, he dit desig.
-Fa temps que no sento desig... desig per una dona. I tu?
-Cada dia... El desig per una dona el temps no l’esborra. No ho recordes? Pots estimar el cos d’una dona lentament, ignorant el temps, escrutant cada racó del seu cos, assaborint-lo com un preuat regal que suaument obsequies amb la teva mel, però també pots fruir amb passió escapçant el plaer com si t’hi anés la vida.
-Ara recordo... Estàvem asseguts dins del taxi. Amb una seriositat immutable vaig posar la mà sobre el seu genoll i poc a poc vaig deixar que llisqués per la seva cuixa fins arribar a l’entrecuix. No dèiem res, miràvem endavant pendents del taxista, mentre la meva mà es perdia sota la faldilla. Sentia l’alè càlid de la seva respiració i no vaig poder reprimir el desig d’acostar els llavis a la seva orella per llepar-li mentre la meva mà es perdia entre les seves humitats a mida que el meu sexe anava endurint-se. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. Vaig aconseguir arribar als seus pits, salvant els dòcils obstacles de la roba, on aquells mugrons durs esperaven el contacte amb els meus dits. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. La seva mà acariciava el meu sexe erecte, les nostres llengües ja s’havien trobat, ja no estàvem pendents ni del temps, ni del trajecte ni del taxista.
-Segueix, segueix, que cosa està molt interessant.
-Au va, no siguis crio.
-No ho veus? Has recordat el desig! Veus com hi ha temps per a tot?
-No, no hi ha temps per a tot... Ja no podré sortir amb ella d’aquell taxi, jo amb la bragueta oberta i ella amb el sostenidor descordat, decidits a no aturar aquella follia.
-Ja t’ho deia jo que a la vida no hi ha temps per a tot.
-No és veritat. Hi el temps just per allò que desitges.
-Desig?
-Sí, he dit desig.
-Fa temps que no sento desig... desig per una dona. I tu?
-Cada dia... El desig per una dona el temps no l’esborra. No ho recordes? Pots estimar el cos d’una dona lentament, ignorant el temps, escrutant cada racó del seu cos, assaborint-lo com un preuat regal que suaument obsequies amb la teva mel, però també pots fruir amb passió escapçant el plaer com si t’hi anés la vida.
-Ara recordo... Estàvem asseguts dins del taxi. Amb una seriositat immutable vaig posar la mà sobre el seu genoll i poc a poc vaig deixar que llisqués per la seva cuixa fins arribar a l’entrecuix. No dèiem res, miràvem endavant pendents del taxista, mentre la meva mà es perdia sota la faldilla. Sentia l’alè càlid de la seva respiració i no vaig poder reprimir el desig d’acostar els llavis a la seva orella per llepar-li mentre la meva mà es perdia entre les seves humitats a mida que el meu sexe anava endurint-se. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. Vaig aconseguir arribar als seus pits, salvant els dòcils obstacles de la roba, on aquells mugrons durs esperaven el contacte amb els meus dits. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. La seva mà acariciava el meu sexe erecte, les nostres llengües ja s’havien trobat, ja no estàvem pendents ni del temps, ni del trajecte ni del taxista.
-Segueix, segueix, que cosa està molt interessant.
-Au va, no siguis crio.
-No ho veus? Has recordat el desig! Veus com hi ha temps per a tot?
-No, no hi ha temps per a tot... Ja no podré sortir amb ella d’aquell taxi, jo amb la bragueta oberta i ella amb el sostenidor descordat, decidits a no aturar aquella follia.
diumenge, 13 de juliol del 2008
dimecres, 9 de juliol del 2008
Transformació 226: com cada dia
Per Gemma
- Mira’ls, ja passen.
-Puntuals, com cada dia.
-El més alt sempre parla.
-Sí, i l’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta.
-M’agrada com vesteix.
-El d’aspecte malaltís?
-No, l’altre, el de barba grisa.
-Jo crec que el visita per distreure’l. Vols dir que no està malalt l’altre?
-Vols dir que el distreu gaire? L’altre sembla molt ensopit.
-Què li deu explicar?
-Vés a saber... alguna cosa no gaire divertida.
-Mira! El nadó dels veïns! Aquest sí que plora!!
- Mira’ls, ja passen.
-Puntuals, com cada dia.
-El més alt sempre parla.
-Sí, i l’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta.
-M’agrada com vesteix.
-El d’aspecte malaltís?
-No, l’altre, el de barba grisa.
-Jo crec que el visita per distreure’l. Vols dir que no està malalt l’altre?
-Vols dir que el distreu gaire? L’altre sembla molt ensopit.
-Què li deu explicar?
-Vés a saber... alguna cosa no gaire divertida.
-Mira! El nadó dels veïns! Aquest sí que plora!!
dissabte, 21 de juny del 2008
Transformació 217: Sentència
Per la Gemma
Caminen a poc a poc, com si tot el temps del món fos d’ells, però no fan res més que distreure amb paraules la pressa que els números tenen: s’acosten els terminis dels pagaments, els dels deutes i els de la renda. El més alt, un home ben vestit i amb un aire solemne, parla i gesticula sense parar. L’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta emmudit. L’home alt, que sap d’economia, dóna consell a l’altre, parlen de la vida, de les privacions, i jo m’atreviria a dir que l’home magre quasi sembla esmaperdut davant d’un discurs que cada cop encongeix més la seva esquena corba. Camina amb el cap cot, les mans a la butxaca, mentre l’altre, parla i parla sense adonar-se’n que ja no l’escolta.
Fa una estona que els observo, mentre jo mateixa també intento distreure la pressa que els meus números tenen: la hipoteca, el súper, la farmàcia, els imprevistos... esperant arribar a vendre el meu pis per poder realitzar els meus projectes.
Just quan passen pel meu costat, l’home magre, el del cap cot, s’ajup per collir de terra el meu encenedor zippo, que acaba de caure, i en donar-me’l, ens mirem, i és llavors que veig en els seus ulls una tristor infinita. L’altre no se n’adona, segueix parlant: “...perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”.
- “Ja senten què?”, pregunto jo.
L’home solemne es gira, mira de reüll al seu acompanyant i deixa anar amb orgull, com si res, la seva sentència:
- “L’olor que hi ha escampada de la mort...”.
I espera un instant abans d’afegir:
-“... Després un s’hi avesa...”.
Segueixen el seu camí, a poc a poc. Els veig allunyar-se mentre jo em quedo palplantada, amb el zippo a la mà, esmaperduda i amb el cap cot, sense poder-me treure del cap l’absurda sentència que un home alt i solemne m’ha deixat anar, com si res, inflat d’orgull.
Caminen a poc a poc, com si tot el temps del món fos d’ells, però no fan res més que distreure amb paraules la pressa que els números tenen: s’acosten els terminis dels pagaments, els dels deutes i els de la renda. El més alt, un home ben vestit i amb un aire solemne, parla i gesticula sense parar. L’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta emmudit. L’home alt, que sap d’economia, dóna consell a l’altre, parlen de la vida, de les privacions, i jo m’atreviria a dir que l’home magre quasi sembla esmaperdut davant d’un discurs que cada cop encongeix més la seva esquena corba. Camina amb el cap cot, les mans a la butxaca, mentre l’altre, parla i parla sense adonar-se’n que ja no l’escolta.
Fa una estona que els observo, mentre jo mateixa també intento distreure la pressa que els meus números tenen: la hipoteca, el súper, la farmàcia, els imprevistos... esperant arribar a vendre el meu pis per poder realitzar els meus projectes.
Just quan passen pel meu costat, l’home magre, el del cap cot, s’ajup per collir de terra el meu encenedor zippo, que acaba de caure, i en donar-me’l, ens mirem, i és llavors que veig en els seus ulls una tristor infinita. L’altre no se n’adona, segueix parlant: “...perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”.
- “Ja senten què?”, pregunto jo.
L’home solemne es gira, mira de reüll al seu acompanyant i deixa anar amb orgull, com si res, la seva sentència:
- “L’olor que hi ha escampada de la mort...”.
I espera un instant abans d’afegir:
-“... Després un s’hi avesa...”.
Segueixen el seu camí, a poc a poc. Els veig allunyar-se mentre jo em quedo palplantada, amb el zippo a la mà, esmaperduda i amb el cap cot, sense poder-me treure del cap l’absurda sentència que un home alt i solemne m’ha deixat anar, com si res, inflat d’orgull.
diumenge, 13 d’abril del 2008
Transformació 174: Anada d’olla inspirada en verbs
Per Gemma
Caminar, ésser, afaitar, semblar, acabar, sortir, estar, aturar, passar, voler, sospesar, haver, riure, plorar, divertir, ensopir, néixer, preparar, morir, tenir, sentir, avesar.
Caminen, són, semblen, estan, volen, sospesen, riuen, ploren, neixen, moren, tenen, senten...
S’avesen de l’olor que escampen quan senten la por de morir en néixer, ensopits volen divertir-se i deixen de plorar per riure, i han de sospesar què volen, i passen i s’aturen i estan en el punt de sortir però els sembla que no cal afaitar-se si abans de res han de caminar. I caminen, i llavors s’afaiten, o no, i sembla que s’ensopeixen però s’aturen i veuen que tot passa i en sospesar-ho es preparen per sentir, no sigui que es faci tard abans no han de morir.
Caminar, ésser, afaitar, semblar, acabar, sortir, estar, aturar, passar, voler, sospesar, haver, riure, plorar, divertir, ensopir, néixer, preparar, morir, tenir, sentir, avesar.
Caminen, són, semblen, estan, volen, sospesen, riuen, ploren, neixen, moren, tenen, senten...
S’avesen de l’olor que escampen quan senten la por de morir en néixer, ensopits volen divertir-se i deixen de plorar per riure, i han de sospesar què volen, i passen i s’aturen i estan en el punt de sortir però els sembla que no cal afaitar-se si abans de res han de caminar. I caminen, i llavors s’afaiten, o no, i sembla que s’ensopeixen però s’aturen i veuen que tot passa i en sospesar-ho es preparen per sentir, no sigui que es faci tard abans no han de morir.
dissabte, 5 d’abril del 2008
Transformació 166: En futur
Per la Gemma
Caminaran a poc a poc. El més alt serà un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblarà que sortirá d'una malaltia. Estaran abstrets en la conversa i el més alt s'aturarà de tant en tant i es passarà la mà per la barba, voldrà sospesar bé les paraules.
- A la vida no hi haurà temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'hauràs de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tindran les criatures de bolquers serà perquè ja ho sentiran.
- Ja sentiran què?
- L'olor que hi haurà escampada de la mort... Després un s'hi avesarà...
Caminaran a poc a poc. El més alt serà un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblarà que sortirá d'una malaltia. Estaran abstrets en la conversa i el més alt s'aturarà de tant en tant i es passarà la mà per la barba, voldrà sospesar bé les paraules.
- A la vida no hi haurà temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'hauràs de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tindran les criatures de bolquers serà perquè ja ho sentiran.
- Ja sentiran què?
- L'olor que hi haurà escampada de la mort... Després un s'hi avesarà...
dissabte, 29 de març del 2008
Transformació 159: Rumor (5)
Em diu la Júlia que li ha arribat un missatge d’en Sani on li explica un munt de coses molt estranyes, de les quals he intentat trobar-ne un sentit, però no sé si me n’he pogut sortir.
La cosa va d’un conte d’una tal Mercè on parla de dos paios que es posen malalts mentre mengen fideus tot xerrant pel carrer. Sembla ser que un és de CiU i no es vol morir, i l’altre, per distreure’l, patatim patatam, es posa a parlar pels descosits. El malalt té una granja de galls, i en sentir el gall que canta, es posen a parlar de la vida, i el de CiU li diu que el kikiriki és el so amb què es desperta el dia, igual que el plor del nen és el so amb què neix a la vida. Llavors, el que no és de CiU replica dient que el plor del nadó és pel tuf a mort que té la vida. El malalt fa un crit de dolor! I el paio que no és de CiU li diu que no exageri, que un fideu mal posat no el durà a la mort, i que el tuf que sent el nadó en néixer no és gaire diferent del que fa la granja de pollastres, i bé que ell s’hi ha acostumat. En això el de CiU li dóna la raó, i conclouen que el problema de la societat d’avui en dia, en la que sembla que no hi ha temps per a tot, és que els nanos es crien a ciutat allunyats de les pudors de les granges i segurament perquè no s’hi avesen creixen angoixats per la presència de la mort.
Mira Pere, jo t’ho explico per si tu, que ets tan savi, en pots treure l’entrellat de tot plegat.
La cosa va d’un conte d’una tal Mercè on parla de dos paios que es posen malalts mentre mengen fideus tot xerrant pel carrer. Sembla ser que un és de CiU i no es vol morir, i l’altre, per distreure’l, patatim patatam, es posa a parlar pels descosits. El malalt té una granja de galls, i en sentir el gall que canta, es posen a parlar de la vida, i el de CiU li diu que el kikiriki és el so amb què es desperta el dia, igual que el plor del nen és el so amb què neix a la vida. Llavors, el que no és de CiU replica dient que el plor del nadó és pel tuf a mort que té la vida. El malalt fa un crit de dolor! I el paio que no és de CiU li diu que no exageri, que un fideu mal posat no el durà a la mort, i que el tuf que sent el nadó en néixer no és gaire diferent del que fa la granja de pollastres, i bé que ell s’hi ha acostumat. En això el de CiU li dóna la raó, i conclouen que el problema de la societat d’avui en dia, en la que sembla que no hi ha temps per a tot, és que els nanos es crien a ciutat allunyats de les pudors de les granges i segurament perquè no s’hi avesen creixen angoixats per la presència de la mort.
Mira Pere, jo t’ho explico per si tu, que ets tan savi, en pots treure l’entrellat de tot plegat.
dilluns, 17 de març del 2008
Transformació 148: A quatre mans
dafne: Ei! Ja has fet la transformació?
màgic: No encara, estic molt liat…
dafne: Au va… excuses! A la vida hi ha temps per a tot!
màgic: No és això el que diu el senyor alt de barba grisa…
dafne: El senyor alt de barba grisa no sap el que es diu
màgic: Doncs sembla un senyor il•lustre, ben vestit, amb aire solemne…
dafne: No et deixis enganyar per les aparences… aisss … a vegades
sembles tan innocent com un nen…
màgic: Doncs segons els senyor alt de barba grisa, els nadons no ho són gens d’innocents…
dafne: Coi! Per ser que no tens temps per transformar, el text te’l saps de memòria!
màgic: És que això de què ploren perquè ja la senten… ufff… em va donar un mal rotllo…no m’ho trec del cap…
dafne: Vaja… ara t’estic imaginant al costat de l’home alt… amb el cap baix… escoltant les bajanades que diu, tot encongit.
màgic: ….
dafne: No “cuela”, eh!! Que em vas prometre que transformaries!
màgic: Que sí! Pesada! A veure si aquest cap de setmana trobo un forat i m’hi poso!
dafne: Així m’agrada ! I si cal, deixes el passeig per un altre dia.
màgic: No, això sí que no! Transformaré, t’ho prometo!!
dimarts, 11 de març del 2008
Transformació 141: Apunts
Per Gemma
Migdia, podria ser.
Fa sol, és una possibilitat.
Caminen, del tot cert.
Lentament, això ho sabem.
Un home alt amb barba, sens dubte.
Un altre magre, sense afaitar, confirmat.
L’un escolta, aparentment.
I amb fermesa l’altre parla:
Del temps que fuig,
De la mort que no perdona,
i del plor de l’infant
que només en néixer ja l’olora.
Migdia, podria ser.
Fa sol, és una possibilitat.
Caminen, del tot cert.
Lentament, això ho sabem.
Un home alt amb barba, sens dubte.
Un altre magre, sense afaitar, confirmat.
L’un escolta, aparentment.
I amb fermesa l’altre parla:
Del temps que fuig,
De la mort que no perdona,
i del plor de l’infant
que només en néixer ja l’olora.
divendres, 29 de febrer del 2008
Transformació 130 : Acròstica
Per Gemma
Rondinaire és l’home alt de barba gris.
On diu que només hi ha mort i temps fugit?
Diu que l’infant només en néixer ja ho sap?
Olora i ja plora? Amb l’home magre
Riem plegats, que ell de riure sí que en sap.
Està prim, sembla que no para mai quiet,
Diuen que està malalt, però no us confongueu:
Abandera una vida lliure i plena.
Rondinaire és l’home alt de barba gris.
On diu que només hi ha mort i temps fugit?
Diu que l’infant només en néixer ja ho sap?
Olora i ja plora? Amb l’home magre
Riem plegats, que ell de riure sí que en sap.
Està prim, sembla que no para mai quiet,
Diuen que està malalt, però no us confongueu:
Abandera una vida lliure i plena.
dijous, 21 de febrer del 2008
Transformació 122: Però
Per la Gemma
–Encara no m’he examinat, però ja la sento…
–Ja sents què?
–L’estranya sensació de no haver d’estudiar. A la vida hi ha tantes coses a fer... Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... però ara mateix només tinc temps per doldre’m del temps que no tinc.
–Vols dir que no et convindria sortir a caminar una estona?
–Què dius! Només falten setanta-dues hores per a l’examen! No puc perdre ni un minut! Ara res em pot allunyar del meu estudi. Ni l’olor de la mort!
–Però...
–Però... Què vols que em posi a plorar com una criatura de bolquers? No em costaria gaire ara mateix... saps? En el punt de començar a estudiar ja t’has de preparar a suspendre.
–Però tu...
–Però jo em transformo. I com que no m’hi aveso, ni camino ni ploro. Fins dissabte!
–Encara no m’he examinat, però ja la sento…
–Ja sents què?
–L’estranya sensació de no haver d’estudiar. A la vida hi ha tantes coses a fer... Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... però ara mateix només tinc temps per doldre’m del temps que no tinc.
–Vols dir que no et convindria sortir a caminar una estona?
–Què dius! Només falten setanta-dues hores per a l’examen! No puc perdre ni un minut! Ara res em pot allunyar del meu estudi. Ni l’olor de la mort!
–Però...
–Però... Què vols que em posi a plorar com una criatura de bolquers? No em costaria gaire ara mateix... saps? En el punt de començar a estudiar ja t’has de preparar a suspendre.
–Però tu...
–Però jo em transformo. I com que no m’hi aveso, ni camino ni ploro. Fins dissabte!
dimecres, 13 de febrer del 2008
Transformació 113: Escatològic.
Per la Gemma
La culpa és de l’home alt de barba grisa que ja de bon matí encomana els seus pensaments al més viu, i a la tassa del vàter ja rumiem en sentir-ne l’olor -l’olor de cada matí, per no dir-ho lleig-: ens despertem, i asseguts l’olorem, i en aquell precís moment ja sabem que el dia comença a escurçar-se, i que anirem tot el dia amunt i avall, i que arribarà la nit sense que haguem tingut temps de fer-ho tot.
La mala cala cara de l’home magre potser és perquè ell no la sent, l’olor -que de tots és sabut que el restrenyiment fa mala salut.
La culpa és de l’home alt de barba grisa que ja de bon matí encomana els seus pensaments al més viu, i a la tassa del vàter ja rumiem en sentir-ne l’olor -l’olor de cada matí, per no dir-ho lleig-: ens despertem, i asseguts l’olorem, i en aquell precís moment ja sabem que el dia comença a escurçar-se, i que anirem tot el dia amunt i avall, i que arribarà la nit sense que haguem tingut temps de fer-ho tot.
La mala cala cara de l’home magre potser és perquè ell no la sent, l’olor -que de tots és sabut que el restrenyiment fa mala salut.
dimarts, 5 de febrer del 2008
Transformació 106: Desig de demà
Per la Gemma
Demà em retallaré la barba,
vestiré les millors gales
i et vindré buscar.
Et trauré del llit,
i encara que sense afaitar,
tu sortiràs a passejar.
Caminarem a poc a poquet,
jo no et voldré pas cansar,
que el que vull és conversar.
Sé que amb prou feines
el meu discurs escoltaràs,
molt sovint te’l deixo anar.
Ja saps de què et parlaré:
del viure i del morir,
i del temps que vol fugir.
Però igual com el nadó quan neix
en sentir la fortor del viure plora,
per què no reacciones? ja és hora!
Demà em retallaré la barba,
vestiré les millors gales
i et vindré buscar.
Et trauré del llit,
i encara que sense afaitar,
tu sortiràs a passejar.
Caminarem a poc a poquet,
jo no et voldré pas cansar,
que el que vull és conversar.
Sé que amb prou feines
el meu discurs escoltaràs,
molt sovint te’l deixo anar.
Ja saps de què et parlaré:
del viure i del morir,
i del temps que vol fugir.
Però igual com el nadó quan neix
en sentir la fortor del viure plora,
per què no reacciones? ja és hora!
dissabte, 26 de gener del 2008
Transformació 97: Monosíl·labs
Per la Gemma
N’hi ha un tip de mots,
per no dir pas tant…
que no hi ha res
que no es dit
si a un no li val.
El llarg diu molt,
el curt es sord?
Si a pas lent
i mot a mot,
l’alt ha dit:
la mort ja hi és,
que no pot dir el curt
si no sent ni el plor
del nen que té fam?
N’hi ha un tip de mots,
per no dir pas tant…
que no hi ha res
que no es dit
si a un no li val.
El llarg diu molt,
el curt es sord?
Si a pas lent
i mot a mot,
l’alt ha dit:
la mort ja hi és,
que no pot dir el curt
si no sent ni el plor
del nen que té fam?
dimarts, 22 de gener del 2008
Transformació 93 : Inadequat
Per la Gemma
- No vagis tan de pressa, que no et puc seguir.
L’home, petit com era, feia dues passes per cada pas segur del seu company. Esbufegava intentant mantenir el mateix ritme, mentre l’altre parlava. No tenia bon aspecte, prim i sense afaitar, al costat de l’altre que li passava un pam. L’home alt vestia bé i, per la vermellor dels seus pòmuls, la bona salut se li endevinava
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
La fragilitat de l’home baixet i malaltís contrastava amb la solemnitat de l’home alt. Potser sortia d’una malaltia i l’home alt gosava parlar-li de preparar-se a morir... No em vaig fixar si era un capellà... L’home prim seguia esbufegant i l’home alt va aturar-se. Es passà la mà per la barba, com si sospesés bé les seves paraules i li va dir:
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- Ja senten què?
- L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
L’home prim va asseure’s -potser va sentir un petit mareig.
L’home alt es va quedar dempeus, mirant l’horitzó -em va semblar, però, que havia deixat de tocar-se la barba.
- No vagis tan de pressa, que no et puc seguir.
L’home, petit com era, feia dues passes per cada pas segur del seu company. Esbufegava intentant mantenir el mateix ritme, mentre l’altre parlava. No tenia bon aspecte, prim i sense afaitar, al costat de l’altre que li passava un pam. L’home alt vestia bé i, per la vermellor dels seus pòmuls, la bona salut se li endevinava
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
La fragilitat de l’home baixet i malaltís contrastava amb la solemnitat de l’home alt. Potser sortia d’una malaltia i l’home alt gosava parlar-li de preparar-se a morir... No em vaig fixar si era un capellà... L’home prim seguia esbufegant i l’home alt va aturar-se. Es passà la mà per la barba, com si sospesés bé les seves paraules i li va dir:
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- Ja senten què?
- L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
L’home prim va asseure’s -potser va sentir un petit mareig.
L’home alt es va quedar dempeus, mirant l’horitzó -em va semblar, però, que havia deixat de tocar-se la barba.
dimarts, 8 de gener del 2008
Transformació 76: Educació
Per la Gemma:
- Mamà, aquests senyors què fan?
- Parlen, filla.
- Mamà, i de què parlen ?
- Del temps, filla.
- Del temps, mama ? El senyor de la barba ha dit no sé què de morir…
- No s’escolten les converses dels altres, filla, és de poca educació!
- Tens raó, mama, no parlen de morir, parlen de bebès!
- Què t’he dit!
- Uiss mama... no els vull escoltar, que ara sí que parlen de morir!
- Mamà, aquests senyors què fan?
- Parlen, filla.
- Mamà, i de què parlen ?
- Del temps, filla.
- Del temps, mama ? El senyor de la barba ha dit no sé què de morir…
- No s’escolten les converses dels altres, filla, és de poca educació!
- Tens raó, mama, no parlen de morir, parlen de bebès!
- Què t’he dit!
- Uiss mama... no els vull escoltar, que ara sí que parlen de morir!
dijous, 27 de desembre del 2007
Transformació 63: El nen
Per Gemma
- Has vist el nen? No plora, no ho trobes estrany?
- Una vegada vaig sentir dir que els nens en néixer ploren perquè ja senten l’olor de la mort, però jo no sé si creure-m’ho, què en sabran ells de la mort si tot just acaben de néixer? A més, jo crec que ploren perquè estan enfadats, que a la panxeta de la mare hi estan molt a gust i no volen sortir!
- Doncs si aquest no plora potser no hi estava tan a gust...
- Ai, i jo que sé! Què t’ha agafat amb si plora o no plora el nen?
- És que tan petitó com és i amb el fred que fa... a mi em sembla estrany que no plori.
- Però que no veus la cua de gent que hi ha per veure’l? I tothom li porta regals! Potser endevina que tantes visites són per donar-li la benvinguda i està content!
- Potser sí... Però fa tan fred...
- Tu el que has de fer és menjar més que estàs molt prim, i veuràs com et faràs tan alt com jo! Mira! Ja ens toca!
- Has vist el nen? No plora, no ho trobes estrany?
- Una vegada vaig sentir dir que els nens en néixer ploren perquè ja senten l’olor de la mort, però jo no sé si creure-m’ho, què en sabran ells de la mort si tot just acaben de néixer? A més, jo crec que ploren perquè estan enfadats, que a la panxeta de la mare hi estan molt a gust i no volen sortir!
- Doncs si aquest no plora potser no hi estava tan a gust...
- Ai, i jo que sé! Què t’ha agafat amb si plora o no plora el nen?
- És que tan petitó com és i amb el fred que fa... a mi em sembla estrany que no plori.
- Però que no veus la cua de gent que hi ha per veure’l? I tothom li porta regals! Potser endevina que tantes visites són per donar-li la benvinguda i està content!
- Potser sí... Però fa tan fred...
- Tu el que has de fer és menjar més que estàs molt prim, i veuràs com et faràs tan alt com jo! Mira! Ja ens toca!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
