Per Manel Marqués
L'home llarg i prim de barba grisa intentava en va acomodar el pas al del seu acompanyant, que amb prou feines aconseguia no perdre camí al seu costat. En una pausa digué, deixant caure les paraules de ben amunt:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
-Ah. I m'ho dius ara? vull dir, després de... Bé, ja m'entens.
Un somriure de satisfacció va modificar lleument el dibuix de la barba
-Ho veus? Tampoc ara t'atreveixes a pronunciar aquesta paraula. I no t'hauria de fer por. Ja no.
divendres, 30 de novembre del 2007
Transformació 28: Sempre a punt
Per Arare
Caminaven lentament. El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella. El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar.
Caminava sense esma. Anaven tan abstrets que no veien res. El jugador de bàsquet es va aturar per dictar una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.
- Home, no exageris- digué l’acompanyant - I caigué mort.
- Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.
Caminaven lentament. El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella. El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar.
Caminava sense esma. Anaven tan abstrets que no veien res. El jugador de bàsquet es va aturar per dictar una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.
- Home, no exageris- digué l’acompanyant - I caigué mort.
- Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.
dijous, 29 de novembre del 2007
Transformación 26: La extraña pareja
Per la xurri
El sábado tuve un rato libre y reanudé mi caza de pijamas por el centro. Como era puente, la calle no estaba muy llena y se podía ir paseando Portal del Ángel abajo, me parecía en aquel momento que como una bola de milloncete: “ahora reboto aquí, ahora me meto un rato allí en aquel hueco a acumular puntos (estrella, jé) y salgo rebotada con trayectoria parabólica hasta la siguiente tienda”.
Y en este aleatorio paseo me fui encontrando una y otra vez con un par de elementos que seguían mi mismo trayecto, un par de lo más pintoresco que cantaban como Nino Bravo entre un fervor de adolescentes febriles y consumistas.
La extraña pareja tenía una pinta entre decadente y meditabunda, pelín novecentista, y se desplazaban calle abajo pocos metros cada vez, lentamente pero sin pausa. Por el careto que llevaban tan grave, se diría que estaban hablando de algo realmente de vida o muerte. A todo esto, el mayor parecía un enorme Papá Noel, de cara roja y barba gris, tuneado y embutido posteriormente en un Emidio Tucci para El Corte Inglés, y el otro, pues o bien un modelo gay fashion victim, que vete tú a saber, con lo caro que es hoy en día ir desharrapao, o bien el primo pobre. Con mucha hambre, añado. En fin.
Encontrármelos era un sin parar, cada vez que salía de una tienda, paf!, allí estaban con su cara de circunstancias, el finolis mesándose las barbas para darle un toque teatral y reflexivo a lo que soltaba, y el otro lánguido, demacrado, pasivo y asertivo, bebiendo palabras atento. La pinta era de lo mas reconcentrada, como si de su charla dependiera la supervivencia de la especie.
“Ná, estos están ligando”, me dije. Y, cotilla como soy, en una de estas abrí la oreja y pillé la siguiente perla:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
Joé. Con que el olor de muerte es lo que hace llorar a los bebeses. Toma manifestación de principios para llevarse al Margarito Gotier ese a la cama. Purito pensamiento andaluz de posguerras, que es que aquí hemos venido a sufrir, y la vida no es más que un paño de lágrimas. Vamos a cargar un rato un cristo a lomos para que nos perdonen nuestra mísera existencia. Y tal.
Y digo yo, que debe haber maneras pelín más vitales de ligar… no? qué mal anda el patio... Y eso que aún faltan ocho semanas para Navidad, déunostrusenyor ens ampari.
El sábado tuve un rato libre y reanudé mi caza de pijamas por el centro. Como era puente, la calle no estaba muy llena y se podía ir paseando Portal del Ángel abajo, me parecía en aquel momento que como una bola de milloncete: “ahora reboto aquí, ahora me meto un rato allí en aquel hueco a acumular puntos (estrella, jé) y salgo rebotada con trayectoria parabólica hasta la siguiente tienda”.
Y en este aleatorio paseo me fui encontrando una y otra vez con un par de elementos que seguían mi mismo trayecto, un par de lo más pintoresco que cantaban como Nino Bravo entre un fervor de adolescentes febriles y consumistas.
La extraña pareja tenía una pinta entre decadente y meditabunda, pelín novecentista, y se desplazaban calle abajo pocos metros cada vez, lentamente pero sin pausa. Por el careto que llevaban tan grave, se diría que estaban hablando de algo realmente de vida o muerte. A todo esto, el mayor parecía un enorme Papá Noel, de cara roja y barba gris, tuneado y embutido posteriormente en un Emidio Tucci para El Corte Inglés, y el otro, pues o bien un modelo gay fashion victim, que vete tú a saber, con lo caro que es hoy en día ir desharrapao, o bien el primo pobre. Con mucha hambre, añado. En fin.
Encontrármelos era un sin parar, cada vez que salía de una tienda, paf!, allí estaban con su cara de circunstancias, el finolis mesándose las barbas para darle un toque teatral y reflexivo a lo que soltaba, y el otro lánguido, demacrado, pasivo y asertivo, bebiendo palabras atento. La pinta era de lo mas reconcentrada, como si de su charla dependiera la supervivencia de la especie.
“Ná, estos están ligando”, me dije. Y, cotilla como soy, en una de estas abrí la oreja y pillé la siguiente perla:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
Joé. Con que el olor de muerte es lo que hace llorar a los bebeses. Toma manifestación de principios para llevarse al Margarito Gotier ese a la cama. Purito pensamiento andaluz de posguerras, que es que aquí hemos venido a sufrir, y la vida no es más que un paño de lágrimas. Vamos a cargar un rato un cristo a lomos para que nos perdonen nuestra mísera existencia. Y tal.
Y digo yo, que debe haber maneras pelín más vitales de ligar… no? qué mal anda el patio... Y eso que aún faltan ocho semanas para Navidad, déunostrusenyor ens ampari.
dimecres, 28 de novembre del 2007
tercera nota
Celebrem la 25a transformació amb dos textos, un de la Júlia i un de Sani, que parteixen d'un mateix procediment: l'ús exclusiu de monosíl·labs. No cal dir que fer servir un mateix procediment, lluny de considerar-ho una repetició que ens avorreix per la possible sensació de tornar a una cosa ja vista, ens sembla una molt bona mostra de la infinitud de variacions que admet l'exercici, que no s'esgota sinó que s'enriqueix en veure com els resultats i la intenció final poden ser tan diferents tot i partir d'una mateixa idea tècnica. Umberto Eco, en la seva traducció a l'italià dels Exercicis de Queneau, sent algun cop la temptació de fer servir diverses possibilitats en un mateix exercici del mestre, i no se n'està de caure-hi, amb resultats admirables.
Que segueixi la festa!
Que segueixi la festa!
Transformació 25: Mono (síl·labs)
Per la Júlia
Et dic i prenc mon pèl amb dits ben fins, xic prim, que crec que tot poc és, doncs ets i vius i ja ben fosc es fa, la mort ens ve, i el sol del cel se'n va. El nin, quan neix, ja sent com put la mort, i amb gran plor és nat, mes ben al punt ja res no li és tan rar al nas, i viu amb zel al món, fins que es fa tard, i amb urc i amb l'ull ben viu, orb és de nou.
Et dic i prenc mon pèl amb dits ben fins, xic prim, que crec que tot poc és, doncs ets i vius i ja ben fosc es fa, la mort ens ve, i el sol del cel se'n va. El nin, quan neix, ja sent com put la mort, i amb gran plor és nat, mes ben al punt ja res no li és tan rar al nas, i viu amb zel al món, fins que es fa tard, i amb urc i amb l'ull ben viu, orb és de nou.
Transformació 24: Tirallonga de monosíl·labs dialogants
Per Sani
Són dos, X-3 és alt, prim, sec amb pèl roig. X-5 és baix, lleig , molt lleig. "Xat" dels dos, ara ja el fan.
Un diu que no pot ser, que el temps se'n va: - Jo tinc tan poc temps per tot! - No, és clar, li fa… Ben dit.
- No hi ha temps per res! Tan bon punt surts al món ja cal dir… « Té, me'n vaig! »
- Sí, veig que ho tens molt clar !
- És com dir: Bon vent, Siau! Sents la mort al nas ! Tu la sents ?
- Ep, Jo sí. I tant !
-Mes et dius: Bé, és llei de mort, cony ! Tant si vols com si no vols. No hi ha res fer. I , a poc a poc, t'hi fas.
-Oh, és clar ! Jo sí!
dimarts, 27 de novembre del 2007
Transformació 23: Pensament
Pel pensador
La vida li diu a la mort:
— Quina dissort, haver de morir després d’aconseguir néixer.
Després d’un breu silenci, la mort li contesta:
— Vols dir? Què series tu sense mi?
La vida li diu a la mort:
— Quina dissort, haver de morir després d’aconseguir néixer.
Després d’un breu silenci, la mort li contesta:
— Vols dir? Què series tu sense mi?
diumenge, 25 de novembre del 2007
Transformation 22: Pirouette, cacahouète
Per la Violette
Il était une fois deux hommes,
Pirouette, cacahouète,
Il était une fois deux hommes,
Qui aimaient bien philosopher {x2}
Le petit ne disait rien
Pirouette, cacahouète,
Le petit ne disait rien
Mais l’homme grand parlait très bien {x2}
Celui-ci s’est arrêté
Pirouette, cacahouète,
Celui-ci s’est arrêté
Et le petit l’a écouté : {x2}
« On n’a pas beaucoup le temps »
Pirouette, cacahouète,
« On n’a pas beaucoup le temps »
« La vie se passe en un instant » {x2}
« C’est pourquoi les bébés pleurent»
Pirouette, cacahouète,
« c’est pourquoi les bébés pleurent»
« Ils reconnaissent bien l’odeur» {x2}
« Quelle odeur ?» dit le petit
Pirouette, cacahouète,
« Quelle odeur ?» dit le petit
« L’odeur sauvage de ce qui meurt» {x2}
Mon histoire est terminée...
Pirouette, cacahouète,
Mon histoire est terminée...
Messieurs, Mesdames, applaudissez ! {x2}
*Transformant la cançó tradicional francesa « Pirouette, cacahouète » (en cursiva el que queda de l’original)
Nota dels editors: Aconsellem a aquells lectors amb coneixements musicals limitats que vulguin cantar la transformació -que és el que cal fer- que obrin aquesta pàgina i vagin seguint la melodia. Apa, torneu a començar!
Il était une fois deux hommes,
Pirouette, cacahouète,
Il était une fois deux hommes,
Qui aimaient bien philosopher {x2}
Le petit ne disait rien
Pirouette, cacahouète,
Le petit ne disait rien
Mais l’homme grand parlait très bien {x2}
Celui-ci s’est arrêté
Pirouette, cacahouète,
Celui-ci s’est arrêté
Et le petit l’a écouté : {x2}
« On n’a pas beaucoup le temps »
Pirouette, cacahouète,
« On n’a pas beaucoup le temps »
« La vie se passe en un instant » {x2}
« C’est pourquoi les bébés pleurent»
Pirouette, cacahouète,
« c’est pourquoi les bébés pleurent»
« Ils reconnaissent bien l’odeur» {x2}
« Quelle odeur ?» dit le petit
Pirouette, cacahouète,
« Quelle odeur ?» dit le petit
« L’odeur sauvage de ce qui meurt» {x2}
Mon histoire est terminée...
Pirouette, cacahouète,
Mon histoire est terminée...
Messieurs, Mesdames, applaudissez ! {x2}
*Transformant la cançó tradicional francesa « Pirouette, cacahouète » (en cursiva el que queda de l’original)
Nota dels editors: Aconsellem a aquells lectors amb coneixements musicals limitats que vulguin cantar la transformació -que és el que cal fer- que obrin aquesta pàgina i vagin seguint la melodia. Apa, torneu a començar!
dissabte, 24 de novembre del 2007
Transformació 20: Tràfec
Per la Gemma
-Quina manera de perdre el temps! Amunt i avall tot el dia! Amb la feinada que tenim! Filosofar, només sabeu filosofar! Tu, vés a afaitar-te que encara no ho has fet! I tu, si ja estàs a punt, fes el favor d’anar a treure el cotxe, que la senyora baixarà per anar a ciutat i tot seran preses! Tot ho he de fer jo en aquesta casa, he d’estat per tot, per la cuina i per vosaltres dos que només sabeu filosofar, tot el dia filosofant! He d’anar a enllestir les habitacions, que avui el senyor ha baixat a esmorzar tard. Puc refiar-me de vosaltres?
-A la vida no hi ha temps per a tot.
-No, és clar que no, amb la poca via que porteu, segur no!
-No sentiu?
-No sentim què?
-L’olor a cremat...
-L’estofat! Ho veieu? Per culpa vostra s’ha cremat! Tant filosofar, tant filosofar... No! I ara plora el nen! Entre tots m’acabareu matant!
-Quina manera de perdre el temps! Amunt i avall tot el dia! Amb la feinada que tenim! Filosofar, només sabeu filosofar! Tu, vés a afaitar-te que encara no ho has fet! I tu, si ja estàs a punt, fes el favor d’anar a treure el cotxe, que la senyora baixarà per anar a ciutat i tot seran preses! Tot ho he de fer jo en aquesta casa, he d’estat per tot, per la cuina i per vosaltres dos que només sabeu filosofar, tot el dia filosofant! He d’anar a enllestir les habitacions, que avui el senyor ha baixat a esmorzar tard. Puc refiar-me de vosaltres?
-A la vida no hi ha temps per a tot.
-No, és clar que no, amb la poca via que porteu, segur no!
-No sentiu?
-No sentim què?
-L’olor a cremat...
-L’estofat! Ho veieu? Per culpa vostra s’ha cremat! Tant filosofar, tant filosofar... No! I ara plora el nen! Entre tots m’acabareu matant!
Transformació 19: De baix a dalt
Per la Júlia
-Un s’avesa després a la mort i la seva escampada olor, però ja senten, amb els bolquers, les criatures, de plorar les ganes. A morir prepara’t, de néixer en el punt, ensopir-se, divertir-se, plorar, riure, per a tot, temps no hi ha, a la vida.
Les paraules sospesava amb la barba a la mà, de tant en tant s’aturava l’home alt, i en la conversa abstrets estaven tots dos. D’una malaltia sortir semblava, afaitat malament, l’altre, magre, que no sabia d’aquest sentiment. Pòmuls vermells, grisa barba, vestit escaient, solemne era l’home alt, que parlava. A poc a poc, plegats caminaven.
-Un s’avesa després a la mort i la seva escampada olor, però ja senten, amb els bolquers, les criatures, de plorar les ganes. A morir prepara’t, de néixer en el punt, ensopir-se, divertir-se, plorar, riure, per a tot, temps no hi ha, a la vida.
Les paraules sospesava amb la barba a la mà, de tant en tant s’aturava l’home alt, i en la conversa abstrets estaven tots dos. D’una malaltia sortir semblava, afaitat malament, l’altre, magre, que no sabia d’aquest sentiment. Pòmuls vermells, grisa barba, vestit escaient, solemne era l’home alt, que parlava. A poc a poc, plegats caminaven.
divendres, 23 de novembre del 2007
Transformació 18: La fugida
Pel veí de dalt
Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: " Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany. "Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nostres cossos.
Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé què més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No us resten més de dues setmanes; tres a molt estirar. Ho sento, però m'heu demanat la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.
El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. " "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."
I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla.
Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: " Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany. "Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nostres cossos.
Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé què més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No us resten més de dues setmanes; tres a molt estirar. Ho sento, però m'heu demanat la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.
El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. " "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."
I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla.
Transformació 17: Decasíl•labs catalans
Per pere
Passegen dos sota un sol insultant,
el dia és llarg a la vora del mar.
Diu el barbut a l’home desnerit:
la vida és breu, el somni d’una nit,
ho sap el vell i ho intueix l’infant.
(Què t’he de dir? M’estic deshidratant.
Si no et fa res, ens asseiem al bar,
refrescs en mà i fora del neguit,
n’anem xerrant fins que es faci de nit
i el quart creixent ja ens agafi sopant.)
Passegen dos sota un sol insultant,
el dia és llarg a la vora del mar.
Diu el barbut a l’home desnerit:
la vida és breu, el somni d’una nit,
ho sap el vell i ho intueix l’infant.
(Què t’he de dir? M’estic deshidratant.
Si no et fa res, ens asseiem al bar,
refrescs en mà i fora del neguit,
n’anem xerrant fins que es faci de nit
i el quart creixent ja ens agafi sopant.)
dijous, 22 de novembre del 2007
Transformació 16: Gris
Pel Barbollaire
Olor cendrós que,
de vegades,
ens colpeja el dins
amb el seu record.
Sense saber d’on ve.
Passes lentament elegants,
o malaltissament xarxotes.
No hi ha temps
per endreçar i classificar
les necessitats del desig
de viure.
Som passat d’un futur efímer.
Sanglot de mort.
Conversa abstreta.
Olor cendrós que,
de vegades,
ens colpeja el dins
amb el seu record.
Sense saber d’on ve.
Passes lentament elegants,
o malaltissament xarxotes.
No hi ha temps
per endreçar i classificar
les necessitats del desig
de viure.
Som passat d’un futur efímer.
Sanglot de mort.
Conversa abstreta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
