Caminaven a poc a poc.
En pere, un home solemne, ben vestit, amb barba i cabells grisos; la cigarreta sempre als dits.
La xurri, amb els cabells despentinats i sense maquillar –ni un punt de vermell als llavis-, però sempre atractiva, feia cara de cansada.
Estaven abstrets en la conversa i en p s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-Ostres, xurri, em sembla que a la vida no tinc temps per a tot....
- Ni jo, ja ja ja! Jo no tinc temps ni per riure ni per plorar, ni per divertir-me... potser per ensopir-me... Però, vols dir que no exageres? Potser sí, que hi hagi prou temps, massa i tot.
- És clar que no, o és clar que si. Tot depèn.
- L'autèntic problema és aprofitar el temps que tenim. Però el deixem perdre de manera lamentable: hora a hora, dia a dia... no ens en adonem. Mil anys tinguèssim, mil anys més voldríem. O no.
- És l'incertesa de quan et tocarà, així sempre estem patint per si la vida s'acaba de cop, per si ens posem malalts o patim una desgràcia sobtada. A certa edat això no t’hauria de preocupar perquè ja ho saps, ja ho assumeixes, però en certa manera t’hi rebel·les cada cop més. Quina paradoxa!
- És un yin-yang. I pots viure-hi d'esquenes, o de cara. La Rodo hi vivia de cara, massa conscient, trobo, d'una cosa que, en el fons, ni té remei, ni es pot predir.
- Si, sembla com si la Mercè en el punt de néixer ja hagués decidit preparar-se a morir. Perquè tots els seus escrits són plens de ganes de plorar. De les criatures, de les noies, de les dones - fins i tot alguns homes melangiosos... és com si a la seva vida sempre hagués plogut, i els pocs moments alegres, haguessin estat com accidents, curts i plens de conseqüències.
- Si, com si fossin anuncis de tempestes terribles. Però alhora sembla com si ella fos tan vital! tan plena d'energia, tan independent, tan egoista i creativa, tan inquieta i plena de caràcter.
- És clar: riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. De fet, la seva obra és molt autobiogràfica, i ella va tenir una infantesa i adolescència molt marcades per situacions molt difícils i grans solituds.
- Doncs jo penso que cent anys després, si la veièssim al seu bressolet recen nascuda, la sentiríem plorar. Perquè ella ho sentiria.
-Sentiria què?
- Home, què vols que sigui! Doncs l'olor de la seva pròpia mort!...no, no, no riguis, seriosament: penso que aquesta pena era part de la seva pròpia essència. El que li pogués passar després a la seva vida només li devia reforçar. Aquest sentiment omple els seus escrits, i després de tantes transformacions, crec que nosaltres també ho durem a dins per sempre.
- Va, va, xurri, no dramatitzis. A la fi només sap de la mort qui té vida, i la Rodoreda, sovint envoltada de morts, tenia vida per tots cantons.
- Mort, mort... aprofitant que avui és el centenari del naixement de la Rodo, ... no trobes que és bon dia per deixar de parlar-ne? com que ja fa temps que no arriben noves transformacions... Perquè no aprofitem i tanquem ja el bloc?
- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.
- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint, pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.
- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.
- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 278! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?
- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?
- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?
- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!
divendres, 10 d’octubre del 2008
Transformació 277: Didascàlia
per Margarida
En alçar-se el teló, l'escena s'il.lumina d'una llum molt tènue, que progressa lleugerament en intensitat, sense arribar a adquirir força. És suficient com per permetre descobrir un terra obscur i accidentat , una superfície aquí compacta i grumollosa, allà rugosa i escrustonada. És com si hagués absorbit l'olor de la mort i ara l'escampés arreu. Dos homes apareixen al fons. Un té aspecte més aviat acurat; l'altre, amb barba sense afaitar, sembla sortit talment d'una malaltia. Van intercanviant comentaris en veu baixa, amb aire natural.
En alçar-se el teló, l'escena s'il.lumina d'una llum molt tènue, que progressa lleugerament en intensitat, sense arribar a adquirir força. És suficient com per permetre descobrir un terra obscur i accidentat , una superfície aquí compacta i grumollosa, allà rugosa i escrustonada. És com si hagués absorbit l'olor de la mort i ara l'escampés arreu. Dos homes apareixen al fons. Un té aspecte més aviat acurat; l'altre, amb barba sense afaitar, sembla sortit talment d'una malaltia. Van intercanviant comentaris en veu baixa, amb aire natural.
Lluny se sent el plor d'un nadó.
dijous, 9 d’octubre del 2008
Transformació 275: els trauses
Per Joan Martorell
- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-
L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.
-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-
-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-
El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.
S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-
L´home més gran, somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.
-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-
- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.
Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.
-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-
I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.
- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-
L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.
-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-
-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-
El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.
S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-
L´home més gran, somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.
-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-
- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.
Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.
-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-
I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
dimarts, 7 d’octubre del 2008
Transformació 272: Monòleg d'un crític primerenc
Per Pere
Estic nerviós perquè no sé per on començar ni quin sistema seguir. Fer una valoració crítica d’un text literari és una empresa senzilla quan es tracta d’explicar als amics les teves impressions, però escriure-la per una revista, ni que sigui d’àmbit restringit, és una altra cosa. Quin mètode seguir? Trio un sistema convencional de provada solvència, com el de Forster o em decideixo per una cosa més moderna? M’implico amb la història o em baso en l’estructura? Booth o Todorov? La meva tendència en els darrers anys ha estat genettista, però crec que en una publicació divulgativa per a un públic amplíssim–encara que la llegeixin quatre gats- la terminologia de Genette i seguidors pot semblar pedant i incomprensible. Parlar de narrador heterodiegètic –o és homodiegètic?- (narrador heterodiegètic del nivell extradiegètic?), de focalització interna –o és omniscient?-, de discurs directe, etc., no convencerà ningú; no és qüestió de recórrer a cada moment al diccionari de termes literaris.
Què faig? Potser que em deixi portar pel sentit comú com fan els crítics dels suplements literaris dels diaris i digui simplement la meva impressió prescindint de qualsevol altra consideració. En aquesta història no té cap importància el tipus de narrador, ni la focalització, ni la trama o la història, ni el lloc, ni els mateixos personatges, tant podrien ser el de la barba i el malaltís com qualsevol altre. En aquest text el que importa és el motiu, o, mirant-ho des d’una altra perspectiva, el temps, el temps que s’acaba, la brevetat del temps, la inevitable angoixa d’un temps destinat a la desaparició, a la mort, al no res. No s’hi pot fer res.
Escric això del temps que és una obvietat? Se’m tiraran a sobre! Aquesta meva tendència a dir sempre que sí em preocupa, només em porta maldecaps innecessaris. Ara mateix truco i m’invento qualsevol excusa. Però, per altra banda, algun dia m’he de decidir; el text no pot ser més senzill... És clar que per parlar d’aquest dos que caminen potser m’hauria de llegir tot el conte a poc a poc. Quina mandra!
Estic nerviós perquè no sé per on començar ni quin sistema seguir. Fer una valoració crítica d’un text literari és una empresa senzilla quan es tracta d’explicar als amics les teves impressions, però escriure-la per una revista, ni que sigui d’àmbit restringit, és una altra cosa. Quin mètode seguir? Trio un sistema convencional de provada solvència, com el de Forster o em decideixo per una cosa més moderna? M’implico amb la història o em baso en l’estructura? Booth o Todorov? La meva tendència en els darrers anys ha estat genettista, però crec que en una publicació divulgativa per a un públic amplíssim–encara que la llegeixin quatre gats- la terminologia de Genette i seguidors pot semblar pedant i incomprensible. Parlar de narrador heterodiegètic –o és homodiegètic?- (narrador heterodiegètic del nivell extradiegètic?), de focalització interna –o és omniscient?-, de discurs directe, etc., no convencerà ningú; no és qüestió de recórrer a cada moment al diccionari de termes literaris.
Què faig? Potser que em deixi portar pel sentit comú com fan els crítics dels suplements literaris dels diaris i digui simplement la meva impressió prescindint de qualsevol altra consideració. En aquesta història no té cap importància el tipus de narrador, ni la focalització, ni la trama o la història, ni el lloc, ni els mateixos personatges, tant podrien ser el de la barba i el malaltís com qualsevol altre. En aquest text el que importa és el motiu, o, mirant-ho des d’una altra perspectiva, el temps, el temps que s’acaba, la brevetat del temps, la inevitable angoixa d’un temps destinat a la desaparició, a la mort, al no res. No s’hi pot fer res.
Escric això del temps que és una obvietat? Se’m tiraran a sobre! Aquesta meva tendència a dir sempre que sí em preocupa, només em porta maldecaps innecessaris. Ara mateix truco i m’invento qualsevol excusa. Però, per altra banda, algun dia m’he de decidir; el text no pot ser més senzill... És clar que per parlar d’aquest dos que caminen potser m’hauria de llegir tot el conte a poc a poc. Quina mandra!
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Transformación 271: Zeugma
Por Xurri
Lentos. Alto, galano, barbado y rubicundo uno; flaco, sucio y enfermizo el otro.
Habla abstraída, enfatizada al mesar su barba:
-Breve vida, y tanta emoción! Inicio abocado al final, que apena a los niños...
-¿el qué?
- Muerte en el aire. Resignación.
Lentos. Alto, galano, barbado y rubicundo uno; flaco, sucio y enfermizo el otro.
Habla abstraída, enfatizada al mesar su barba:
-Breve vida, y tanta emoción! Inicio abocado al final, que apena a los niños...
-¿el qué?
- Muerte en el aire. Resignación.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Transformació 270: l'escala
- Ja senten què?
- Que a la vida no hi ha temps per a res.
.................................. caminaven a poc a poc,
........................................ caminaven a poc a poc,
................................................caminaven a poc a poc,
.......................................................caminaven a poc a poc,
.............................................................caminaven a poc a poc,
...................................................................caminaven a poc a poc,
..........................................................................caminaven a poc a poc,
.................................................................................caminaven a poc a poc,
........................................................................................caminaven a poc a poc,
.............................................................................................. caminaven a poc a poc.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Transformació 269 : alfabet essencial amb afegits prescindibles
Per p
Abstrets, (acabar), (afaitar), (alt), (avesar-se), barba, (bolquers), caminaven, (conversa), (criatures), divertir.se, ensopir-se, (escampada), (estar), -fatalitat-, ganes, (grisa), haver-hi, (homes), i, -joc-, -kamikaze-, les, mà, (magre), (malaltia), (mort), néixer, olor, paraules, (passar), (plorar), (pòmuls), (preparar), (punt), que, riure, sentir, (solemne), (sortir), (sospesar), temps, un, vestit, (vida), -wagnerià-, -ximples-, -yperita?-, -zero.
Abstrets, (acabar), (afaitar), (alt), (avesar-se), barba, (bolquers), caminaven, (conversa), (criatures), divertir.se, ensopir-se, (escampada), (estar), -fatalitat-, ganes, (grisa), haver-hi, (homes), i, -joc-, -kamikaze-, les, mà, (magre), (malaltia), (mort), néixer, olor, paraules, (passar), (plorar), (pòmuls), (preparar), (punt), que, riure, sentir, (solemne), (sortir), (sospesar), temps, un, vestit, (vida), -wagnerià-, -ximples-, -yperita?-, -zero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
