divendres, 10 d’octubre de 2008

Transformació 278: Epíleg

Caminaven a poc a poc.

En pere, un home solemne, ben vestit, amb barba i cabells grisos; la cigarreta sempre als dits.
La xurri, amb els cabells despentinats i sense maquillar –ni un punt de vermell als llavis-, però sempre atractiva, feia cara de cansada.

Estaven abstrets en la conversa i en p s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-Ostres, xurri, em sembla que a la vida no tinc temps per a tot....

- Ni jo, ja ja ja! Jo no tinc temps ni per riure ni per plorar, ni per divertir-me... potser per ensopir-me... Però, vols dir que no exageres? Potser sí, que hi hagi prou temps, massa i tot.

- És clar que no, o és clar que si. Tot depèn.

- L'autèntic problema és aprofitar el temps que tenim. Però el deixem perdre de manera lamentable: hora a hora, dia a dia... no ens en adonem. Mil anys tinguèssim, mil anys més voldríem. O no.
- És l'incertesa de quan et tocarà, així sempre estem patint per si la vida s'acaba de cop, per si ens posem malalts o patim una desgràcia sobtada. A certa edat això no t’hauria de preocupar perquè ja ho saps, ja ho assumeixes, però en certa manera t’hi rebel·les cada cop més. Quina paradoxa!

- És un yin-yang. I pots viure-hi d'esquenes, o de cara. La Rodo hi vivia de cara, massa conscient, trobo, d'una cosa que, en el fons, ni té remei, ni es pot predir.

- Si, sembla com si la Mercè en el punt de néixer ja hagués decidit preparar-se a morir. Perquè tots els seus escrits són plens de ganes de plorar. De les criatures, de les noies, de les dones - fins i tot alguns homes melangiosos... és com si a la seva vida sempre hagués plogut, i els pocs moments alegres, haguessin estat com accidents, curts i plens de conseqüències.

- Si, com si fossin anuncis de tempestes terribles. Però alhora sembla com si ella fos tan vital! tan plena d'energia, tan independent, tan egoista i creativa, tan inquieta i plena de caràcter.
- És clar: riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. De fet, la seva obra és molt autobiogràfica, i ella va tenir una infantesa i adolescència molt marcades per situacions molt difícils i grans solituds.
- Doncs jo penso que cent anys després, si la veièssim al seu bressolet recen nascuda, la sentiríem plorar. Perquè ella ho sentiria.
-Sentiria què?

- Home, què vols que sigui! Doncs l'olor de la seva pròpia mort!...no, no, no riguis, seriosament: penso que aquesta pena era part de la seva pròpia essència. El que li pogués passar després a la seva vida només li devia reforçar. Aquest sentiment omple els seus escrits, i després de tantes transformacions, crec que nosaltres també ho durem a dins per sempre.

- Va, va, xurri, no dramatitzis. A la fi només sap de la mort qui té vida, i la Rodoreda, sovint envoltada de morts, tenia vida per tots cantons.

- Mort, mort... aprofitant que avui és el centenari del naixement de la Rodo, ... no trobes que és bon dia per deixar de parlar-ne? com que ja fa temps que no arriben noves transformacions... Perquè no aprofitem i tanquem ja el bloc?

- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint, pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.
- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 278! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?
- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!

Transformació 277: Didascàlia

per Margarida
En alçar-se el teló, l'escena s'il.lumina d'una llum molt tènue, que progressa lleugerament en intensitat, sense arribar a adquirir força. És suficient com per permetre descobrir un terra obscur i accidentat , una superfície aquí compacta i grumollosa, allà rugosa i escrustonada. És com si hagués absorbit l'olor de la mort i ara l'escampés arreu. Dos homes apareixen al fons. Un té aspecte més aviat acurat; l'altre, amb barba sense afaitar, sembla sortit talment d'una malaltia. Van intercanviant comentaris en veu baixa, amb aire natural.

Lluny se sent el plor d'un nadó.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Transformació 276: xocolata




Transformació 275: els trauses

Per Joan Martorell

- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-

L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.

-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-

-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-

El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.

S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-

L´home més gran, somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.

-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-

- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.

Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.

-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-

I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.

Transformació 274: colorins








dimecres, 8 d’octubre de 2008

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Transformació 272: Monòleg d'un crític primerenc

Per Pere

Estic nerviós perquè no sé per on començar ni quin sistema seguir. Fer una valoració crítica d’un text literari és una empresa senzilla quan es tracta d’explicar als amics les teves impressions, però escriure-la per una revista, ni que sigui d’àmbit restringit, és una altra cosa. Quin mètode seguir? Trio un sistema convencional de provada solvència, com el de Forster o em decideixo per una cosa més moderna? M’implico amb la història o em baso en l’estructura? Booth o Todorov? La meva tendència en els darrers anys ha estat genettista, però crec que en una publicació divulgativa per a un públic amplíssim–encara que la llegeixin quatre gats- la terminologia de Genette i seguidors pot semblar pedant i incomprensible. Parlar de narrador heterodiegètic –o és homodiegètic?- (narrador heterodiegètic del nivell extradiegètic?), de focalització interna –o és omniscient?-, de discurs directe, etc., no convencerà ningú; no és qüestió de recórrer a cada moment al diccionari de termes literaris.

Què faig? Potser que em deixi portar pel sentit comú com fan els crítics dels suplements literaris dels diaris i digui simplement la meva impressió prescindint de qualsevol altra consideració. En aquesta història no té cap importància el tipus de narrador, ni la focalització, ni la trama o la història, ni el lloc, ni els mateixos personatges, tant podrien ser el de la barba i el malaltís com qualsevol altre. En aquest text el que importa és el motiu, o, mirant-ho des d’una altra perspectiva, el temps, el temps que s’acaba, la brevetat del temps, la inevitable angoixa d’un temps destinat a la desaparició, a la mort, al no res. No s’hi pot fer res.

Escric això del temps que és una obvietat? Se’m tiraran a sobre! Aquesta meva tendència a dir sempre que sí em preocupa, només em porta maldecaps innecessaris. Ara mateix truco i m’invento qualsevol excusa. Però, per altra banda, algun dia m’he de decidir; el text no pot ser més senzill... És clar que per parlar d’aquest dos que caminen potser m’hauria de llegir tot el conte a poc a poc. Quina mandra!

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Transformación 271: Zeugma

Por Xurri

Lentos. Alto, galano, barbado y rubicundo uno; flaco, sucio y enfermizo el otro.

Habla abstraída, enfatizada al mesar su barba:

-Breve vida, y tanta emoción! Inicio abocado al final, que apena a los niños...

-¿el qué?

- Muerte en el aire. Resignación.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Transformació 270: l'escala



- Ja senten què?
- Que a la vida no hi ha temps per a res.
..................................
caminaven a poc a poc,
........................................
caminaven a poc a poc,
................................................caminaven a poc a poc,
.......................................................
caminaven a poc a poc,
.............................................................caminaven a poc a poc,
...................................................................caminaven a poc a poc,
..........................................................................caminaven a poc a poc,
.................................................................................
caminaven a poc a poc,
........................................................................................caminaven a poc a poc,
.............................................................................................. caminaven a poc a poc.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Transformació 269 : alfabet essencial amb afegits prescindibles

Per p

Abstrets, (acabar), (afaitar), (alt), (avesar-se), barba, (bolquers), caminaven, (conversa), (criatures), divertir.se, ensopir-se, (escampada), (estar), -fatalitat-, ganes, (grisa), haver-hi, (homes), i, -joc-, -kamikaze-, les, mà, (magre), (malaltia), (mort), néixer, olor, paraules, (passar), (plorar), (pòmuls), (preparar), (punt), que, riure, sentir, (solemne), (sortir), (sospesar), temps, un, vestit, (vida), -wagnerià-, -ximples-, -yperita?-, -zero.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Transfornació 268: la inauguració

Per Xurri

Caminaven a poc a poc. Ell era molt alt, un home solemne, ben vestit, i ben afaitat, engominat, perfumat i amb un bronzejat de casa bona. Ella, magre, ossuda, maquillada, semblava que acabés de sortir d'una intervenció quirúrgica. Entre els escortes, estaven abstrets en el trajecte, tot i que el més alt s'aturava de tant en tant i saludava amb parsimònia - el somriure forçat, un xic fastiguejat - la multitud que els aclamava. Arribats al faristol, ell es va aclarar la veu, com si volgués sospesar bé les paraules.

-Es para mí un motivo de orgullo estar aquí hoy, para compartir con todos vosotros esta jornada singular. Aunque en la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse ... al punto de nacer ya tienes que prepararte para reinar. Y es que las ganas de llorar que tiene Leonor son porque ya lo siente.

-Pero... ¿qué dices? ¿ya siente qué? - mormolà ella, imperceptiblement, entre dents, inquieta, sorpresa

-El olor de república federal, que se expande. Luego uno se acostumbra...

dissabte, 27 de setembre de 2008

Transformació 267: sense verbs

Per Katrin

A poc a poc. El més alt, un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, mal afaitat, com convalescent. Abstrets en la conversa, i el més alt, de tant en tant, la mà per la barba...

-A la vida, temps per a tot: no. Rialles i plors, diversions i ensopiment... i al punt de l'origen, el final. Llavors, els petarrells de les criatures de bolquers, obviament...

-Obviament, què?

-Doncs l'olor escampada de la mort... Després, el costum...

dijous, 25 de setembre de 2008

Transformación 266: estadística

Por Xurri

Caminaban a una velocidad inferior a la del promedio de caminantes. Uno tenía una altura por encima del percentil 90 de la población general, en valoración en una escala de elegancia sería clasificado como "bien vestido", pertenecía al subgrupo de individuos con barba canosa y tenía los pómulos más enrojecidos que la media. El otro, de peso varias desviaciones estándar por debajo de la media, no alcanzaba los estándares mínimos del concepto "rasurado", y por su aspecto general quedaría clasificado en la categoría de "enfermizo". La probabilidad de que prestasen atención a cualquier otra actividad que su conversación era negligible, lo cual enfatizaba el más alto al realizar un gesto (pasar la mano por la barba) cuya correlación con el deseo de enfatizar ha demostrado ser prácticamente de 1 en varios estudios de expresión no verbal.

-Es probable que nuestra expectativa de vida sea insuficiente para ejecutar todas nuestras expectativas de actividades (reír y llorar, divertirse y aburrirse…). La expectativa de vida no es más que una distribución de probabilidad, pero el valor individual puede ser tanto de días como de más de un siglo: es una incógnita para la que hay que prepararse. Y por eso lloran los niños de pecho, porque ya lo sienten.

-¿Ya sienten qué?

- La incertidumbre y la arbitrariedad de su contribución a la distribución de probabilidad... después uno aprende a ignorarlas...

dimarts, 23 de setembre de 2008

diumenge, 21 de setembre de 2008

Transformació 264: Hipèrbaton

Per Xurri


Poc a poc caminaven a . Solemne un vestit ben era home, alt més el, grisa barba la amb i una pòmuls els vermells mica; acabés que, magre, malaltia sortir d'una afaitar sense l'altre semblava que. Conversa abstrets en la estaven, i bé sospesar paraules com volgués si, l'alt més s'aturava i es barba per la en tant de tant mà la passava .

-No temps tot per a vida la, ha hi!. Ensopir-se, plorar, divertir-se, riure i i ... morir preparar a neixer punt al ja tu has de. Que perquè de ja bolquers criatures de les plorar ganes tenen és senten ho perquè.

-Què ja senten ?

-Mort ha hi l'olor escampada que ... Avesa un s'hi després...

divendres, 19 de setembre de 2008

Transformació 263: Memòria creixent

Per la Gemma

-Ara que hi penso, aquells dos paios que vam veure l’altre dia aturats davant de casa teva, avui els he tornat a veure. Recordes que els vam trobar una mica estrafolaris? Un tot ben vestit, amb una barba grisa, i en canvi l’altre, desarreglat i sense afaitar. Avui m’he fixat que tampoc anava afaitat. ¿T’hi vas fixar que el més alt anava parlant i parlant sense deixar de tocar-se la barba? Doncs avui feia el mateix. L’escanyolit, el que semblava que hagués sortit d’una malaltia, seguia amb el cap baix, sense parlar, escoltant-lo. Com que vam quedar-nos-els mirant una bona estona perquè feien una parella tan estranya, quan avui me’ls he tornat a trobar he parat atenció en la seva conversa. Quina conversa, noi! El de la barba grisa li parlava de la mort al tio d’aspecte malalt. T’ho imagines? El tio malalt i l’altre parlant-li de la mort. Bé, parlava de la vida, de la seva brevetat, i de tot això, ja saps, el clàssic tema de sempre. Ara que... he al·lucinat quan de sobte el paio li surt amb que la mort fa pudor i que els nadons en néixer ja la senten.

-Ja senten què?

-La pudor, home! Que no m’escoltes?

-Tia, és que has agafat la directa i no et segueixo! Parles massa de presa! Jo tinc al cap la imatge d’aquell parell d’ahir caminant lentament, i tu em surts amb la pudor de no sé què!

-Doncs això era el que li deia el paio de la barba! Que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers només en néixer és perquè ja la senten!

-Quina pudor?

-La de la mort, home!

-Però que dius, tia!

-Allò que deia el paio de la barba, t’ho estic dient!

-No entenc res...

-No pateixis...Va dir que hi estem avesats...

- ...

dimecres, 17 de setembre de 2008

Transformació 262: Definicional

Per pere

Avançaven sense aixecar un peu fins que l'altre tocava a terra. Un era un mascle de l'espècie humana arribat a l'edat adulta d'extensió vertical considerable, amb una bona roba adaptada al cos per tapar la seva nuesa, amb pèl de color intermediari entre el blanc i el negre a la regió maxil·lar inferior i amb lleuger color de la sang arterial a cada part de la cara que s'estén des de l'ull fins al nas; l'altre era un mascle de la mateixa espècie, amb escàs teixit adipós i filaments curts de matèria còrnia a la part inferior de la cara, en aparença afectat d'una alteració de l'estat del cos pertorbador de les seves funcions vitals habituals. Intercanviaven paraules, aliens a tot allò procedent del seu entorn immediat i el de més alçada a intervals irregulars deixava de fer passes i es passava la part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, pel pèl de la seva mandíbula com si tingués la voluntat de fer-se una idea aproximada de les seves unitats significatives formades per un o més morfemes i caracteritzades per una certa autonomia dintre de les oracions o els sintagmes.

-A l'estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi no hi ha temps per a tot: fer moviments dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyats ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada i vessar llàgrimes, entretenir-se agradablement i estar-se com qui es troba mig adormit... i en el petit -o llarg- espai de temps en què se surt del ventre de la mare ja et cal encaminar a la cessació de la vida. Perquè els desitjos de vessar llàgrimes que tenen els qui encara beuen llet materna (o un succedani) i van amb calces que embolcallen el seu cos per tal d'absorbir les miccions i la matèria fecal és perquè ja ho percebem per mitjà dels sentits.

-Ja perceben quina cosa?

-La sensació produïda per l'òrgan de l'olfacte, detectable arreu, de l'acabament de les funcions vitals. Més tard hi acaben prenen l'hàbit.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Transformació 261: Flashback

Per XeXu

A la maternitat, un dissabte al matí qualsevol, dos nadons feia estona que eren desperts. El primer, llargarut i amb un gorret de gossets, mirava pertot com si volgués aprendre aquest món, com si li faltés temps per absorbir tot el que el seu entorn li oferia, amb els ulls esbatanats, grossos i d'un blau intens. Al costat, un altre nen més esquifit i amb una tonalitat de pell una mica groguenca, mirava només l'altre nen a través del metacrilat del del bressol.

De sobte, el nen esquifit va ser conscient d'aquella propietat que tots els nens recentment nascuts tenen, i que després perdem amb el temps, que és la de comunicar-se telepàticament. El que semblava més saludable li va fer arribar les seves impressions:

- Ei, i tu què vols ser de gran? Tinc tantes ganes de sortir d'aquí de veure el món... seré molt feliç, aquesta vida és molt maca, li sentia dir a la mare mentre em portava dins. Friso per poder-me valer per mi mateix, de caminar, de córrer, de conèixer gent.

- Jo no estic segur de si entenc el que m'estàs dient -va contestar el malaltís-, tot plegat em fa una mica de por.

- I ca! Aquesta vida s'ha de viure, si comences així no podràs gaudir-la, cal agafar-la amb ganes, que per morir-nos sempre hi som a temps.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Transformació 260: L'onze de setembre

Per Sani



Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la canço d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge annual. Aquest any havien canviat el protocol i és per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.


José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.


Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.


De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat ...déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, , cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" vé la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a noslatres governar durant vint anys.
T'has fixat que darrerament els infants de bolquers, ja no ploren, que riuen ? Es perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

dijous, 11 de setembre de 2008

Transformació 259: Transformació desmitificadora per a una diada poc abrandada

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt, don Rafael, era un home vell,solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, el pastor Baldiri, sense afaitar, vestit de forma descurada, amb calces apedaçades, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa, i es van aturar davant de l'església parroquial, encara sense acabar. Don Rafel es passava la mà per la barba de tant en tant, com si volgués sospesar bé les paraules, intentant justificar-se.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se,ensopir-se. En el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Així doncs, de què serveix ser un heroi? De què serveix, morir per cap causa? Si al capdavall, ja ho veieu, Baldiri, el temps passa i tot s'oblida. Jo he estat de sort, la veritat, mireu, el pobre Moragues, amb el cap a la gàbia, tants anys, un cap pudent, que feia plorar els infants fins que s'avesaven a la pudor... Ell ja va provar d'escapar, és clar, però... quina mort, vatua... I jo, ben acollonit vaig fugir, fent-me passar per mort i vestit de frare, hehehehe. I per sort he tingut coneguts, he topat amb gent honrada i pietosa.

-A vos us van amnistiar aviat...

-I doncs, Baldiri, la vida segueix i us ben juro que ja no estic per polítiques ni guerres, jo. A fer d'advocat, a guanyar quatre duros per a deixar la fillada en bona posició i, au, que són quatre dies.

-La política put –va fer en Baldiri.

-I tant, però un s'hi avesa i s'acostuma al que sigui i mireu, amb aquest senyor rei que tan poc volíem hem tirat endavant, a la llarga...

-Ves-te'n, Ton, que el queda ja es compon –va fer en Baldiri.

-El que jo dic, Baldiri. Volen que parlem castellà, pues a 'parlarlo como sea, que mientras hagamos hervir la olla cada dia que mande quien mande...'

-I com que a la pudor ens hi avesem ben aviat i l'escudella tapa la ferum –va fer en Baldiri.

Don Rafael li va donar un copet a l'espatlla i van continuar caminant lentament pels carrers de Sant Boi, mentre el mes de setembre escampava pertot una olor de figues madures i de fràgil pau lluminosa.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Transformació 258: futbolística

Per Sani

Caminaven a poc a poc sobre la gespa del camp. Anaven de gol sud a gol nord sense adonar-se que els tècnics estaven fent proves al marcador electrònic: 1-0, 1-1, 2-1 ;0-1, 0-2, 0-3, 0-4, 0-5, 0-6, 0-7 . Funciona! se sentí cridar pels micròfons!

El més vell, ben vestit, i amb corbata blau i grana del Barça, lluïa vestit de marca i somriure assajat. Tot caminant, mirava de reüll el més jove, que era a la seva dreta, tocant-se la barba que duia sense afaitar,amb els ulls al cel atret per la blancor dels núvols, com qui n'espera caure un miracle.

El més vell, fitava la porteria contrària com si amb la mirada pogués marcar algun gol: En realitat estava abstret pensant en les xifres que ambdós havien estat comentant: feia mentalment les sumes dels ingressos per publicitat i venda dels jugadors patates, i les restes del cost dels fitxatges impossibles que l'entrenador li estava demanant.

- Josep, al camp hi ha temps per tot: per driblar, passar la pilota, fer el rondo, fer-la córrer endavant, no fer faltes, tirar-la a porta, no fotre-la fora; no fallar penals, fer algun gol i no fer pena perdent cada diumenge, fins i tot amb el Numància! Si els culés ja s'estan queixant és perquè sempre la senten…

-Què dius que senten, Joan ?

- La pudor de futbol patètic que hi ha escampada arreu, als camps, a les ràdios, a les teles, als diaris, cada dia de cada dia, tot l'any… Sort que després, pobrets, s'hi avesen i els acaba agradant.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Transformació 257: Polisíndeton

Per la Gemma


Caminen, i ho fan a poc a poc, i el més alt és un home solemne, i va ben vestit, i amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre i sense afaitar, i que sembla que acabi de sortir d’una malaltia, i estan abstrets en la conversa, i el més alt s’atura i de tant en tant es passa la mà per la barba, i és com si vulgui sospesar bé les paraules, i diu que a la vida no hi ha temps per a tot, i que en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir, i que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja senten l’olor que hi ha escampada de la mort, i que després un s’hi avesa...

divendres, 5 de setembre de 2008

Transformació 256: Memòria minvant

Per pere


Em sembla que eren dos i al menys un devia ser home, perquè el que sí que recordo és que un portava barba, no sé si llarga o curta ni de quin color. De l'altre o l'altra, crec recordar que es trobava força desmillorat i era més aviat prim (o prima). O potser el de la barba era el que acabava de sortir d'una malaltia i, en la seva convalescència, es feia acompanyar d'una noia que no em ve al cap si era jove o gran, maca o lletja ni com anava vestida, si és que era una noia. Ara es veuen molts senyors, i també senyores, acompanyats de noies, la majoria llatinoamericanes, que els porten a passejar i en alguns casos els donen conversa; de vegades, en lloc de noies, els acompanyants són masculins, però són molts menys. Devia ser això, un senyor amb el seu acompanyant, perquè el que tinc clar és que eren d'edats diferents i anaven passejant i conversant. Ara, si em pregunteu per on caminaven i com anaven vestits, ja podem plegar, perquè, si els sabia, us puc assegurar que he oblidat aquests dos detalls. En canvi, de la conversa, al menys del tema, en tinc una idea; bé, gairebé posaria la mà al foc sense por de cremar-me per confirmar-vos que enraonaven de la mort. I, la veritat, em va sorprendre, perquè avui en dia resulta poc corrent sentir parlar de la mort pel carrer, que la gent té més tendència a divertir-se que a reflexionar sobre coses lletges que mai no acaben d'arribar fins que arriben; i si no es diverteixen cauen en un estat d'ensopiment que sembla que no estiguin en aquest món. Abans era una altra cosa, que la gent, al menys la que jo tractava, parlava sempre de temes transcendents i la diversió era per als infants. Ah, i, ara que ho penso, em sembla que aquells dos també parlaven dels infants, d'anar a comprar bolquers. Una altra cosa que ha canviat: quan jo era jove els bolquers es rentaven i es tornaven a fer servir, ara, en canvi, sembla que la majoria són d'un sol ús. No sé on anirem a parar..., i això que diuen que cal respectar el medi ambient i que el país està en crisi... Sí, si, uns bolquers caríssims que canvien quan senten l'olor escampada d'una mica de pipí, i ja no parlem de la caca. Com em costa adaptar-me en aquests temps! Què us hi voleu jugar que també parlaven del temps? Això sí que no ha canviat, sempre s'ha parlat del temps i sempre se'n parlarà: que si demà farà vent, que si aquests núvols no presagien res de bo, que si no recordo cap estiu tan calorós, que si la meva sogra m'ha regalat un ventilador, que no sé què farem si no plou. Definitivament, un dels dos parlava del temps i l'altre -ho suposo més que ho sé, perquè sempre és així- no es devia mostrar gaire interessat; però d'alguna cosa s'ha de xerrar quan no es té res a dir, oi?


I no sé perquè us explico tot això, que aquests dos m'eren ben bé desconeguts, que si fossin amics o parents me'n recordaria, que encara que em falla una mica la memòria, no tant com alguns voldrien, no arribo a aquests extremsi sempre reconec els de casa. Per cert, em ronda pel cap que tot això ja us ho havia contat no fa gaires setmanes, o m'ho havíeu explicat vosaltres? I si ja us ho havia explicat, bé m'ho podíeu haver dit, no? Que jo tinc moltes coses a fer i no em sobra el temps. Apa, adéu-siau!

dimecres, 3 de setembre de 2008

Transformació 255: Holmes i Watson: El cas de l'estranya olor a Kensington Gardens

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, afaitat, d'aspecte elegant i enigmàtic, que fumava amb pipa. L'altre, més baix, amb bigoti blanc, escoltava interessat. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant, es passava la mà per la barbeta i observava amb atenció.

-Elemental, estimat Watson. A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se, ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Per això m'he dedicat a fer aquestes investigacions, em distreuen, em fan oblidar la temporalitat absoluta de tot plegat. Per això, també, fumo i prenc algunes substàncies condemnables segons la moral vigent, perquè la lucidesa és absolutament avorrida. My God, Watson, si les criatures de bolquers ja ploren en néixer perquè senten...

-Què senten?

-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa. I el costum fa que es bandegin proves evidents, lligades al sentit de l'olfacte. Aquí, aquí, Watson, sota aquests matolls... Elemental, elemental. Precisament han dipositat el cos a prop del dipòsit de compostatge, per tal de despistar-nos. No percep la sentor a podridura recent?

Watson va apartar els pitospòrums i vora els hibiscus florits es van veure amb claredat uns peus calçats amb botins de fina pell. Era el desaparegut Lord Anthony. Pel somriure maliciós de Holmes, Watson va entendre que el seu amic ja sabia la resposta a tots els enigmes. La vida era breu, però per a Lord Anthony, ja no era ni breu, ja no era res.


dilluns, 1 de setembre de 2008

Transformació 254: Mirant l'horitzó

Per la Gemma


Jo només volia sortir a passejar per estirar les cames, ensumar una mica les cantonades per, ja sabeu, “marcar” el terreny i, per suposat, fer les meves necessitats fisiològiques. Res més que això, tres vegades al dia era suficient.

Tot anava en perfecta sintonia fins que van començar aquelles converses. Ell es va acostumar a acompanyar-nos en les nostres passejades matinals. Després apareixia els migdies. Fatalment, també es va aviciar a venir amb nosaltres a la ronda de la nit. Ja no era un costum, s’havia convertit en una necessitat caminar lentament darrera meu parlant de la vida, del pas del temps, i de no sé quantes bajanades més.

A mi, aquella conversa m’avorria, i encara pitjor: em desconcentrava. De sobte ja no sentia les olors, era incapaç de deixar anar cap pixada a la soca de cap arbre; les faroles em resultaven inhòspites; les rodes dels cotxes em produïen repulsió. Eren la seva veu i aquella conversa. No podia anar de ventre mentre aquell home parlava de l’olor de la mort i del plor dels nadons.

M’estava posant malalt. El meu amo es va començar a preocupar quan va adonar-se que jo ja no bordava per celebrar que em treia a passejar. Em renyava perquè cada matí trobava la meva tifa a la gespa del jardí de casa. Jo el compensava menjant-me tot el pinso sense tirar ni un gra fora del plat i agraint-li, quan estàvem sols, totes les seves atencions amb carantoines.

Un s’avesa a tot o potser l’amo sospita alguna cosa perquè ja em deixa defecar al jardí de casa i no m’obliga a acompanyar-lo quan passeja amb ell.

I que tranquil que estic sol a casa!

dissabte, 30 d’agost de 2008

Transformación 253: Anáfora

Por Xurri

Pues va a ser que caminaban despacio. Pues va a ser que el más alto era un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos. Pues va a ser que el otro, flaco, sin afeitar, parecía que acabase de salir de alguna enfermedad. Pues va a ser que estaban abstraídos en la conversación. Pues va a ser que el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras.

-Pues va a ser que en la vida no hay tiempo para todo: reír y llorar, divertirse y aburrirse… . Pues va a ser que en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir. . Y va a ser pues que las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten.

-¿Y qué va a ser, pues, que sienten?

-Pues va a ser que el olor de muerte que hay por todas partes... . Y va a ser pues que después uno se acostumbra...

dijous, 28 d’agost de 2008

Tranformació 252: Assegurar el futur

Per pere


El seu millor vestit, la barba grisa, el posat solemne: trucava a la porta d'algú que hagués sofert una malaltia i encara es trobés en període de convalescència; preferentment un home de mitjana edat, i millor si tenia fills en edat escolar o, encara més, algun nadó. En el moment precís deixava anar allò de la Rodoreda que havia llegit ja feia tants anys: “A la vida no hi ha temps per a tot...” El futur client, atabalat, arribava un moment en què gairebé no el sentia perquè mentalment anava donant voltes a les múltiples possibilitats de la mort que ja veia imminent i de les vides que quedarien.

Finalment, la puntilla: “No s'ho pensi més, l'Assegurança de Vida Viatges i Flors (remarcava les majúscules, sobretot les del nom la Companyia) li permetrà viure tranquil·lament, sabent que passi el que passi, l'estabilitat econòmica del nucli familiar estarà assegurada i, amb ella, el seu nivell de vida i els seus projectes... No importa la causa de la mort... I si li esdevé una incapacitat permanent absoluta...”

Gairebé mai no havia fracassat. Els pares de família eren tan responsables..., fins i tot quan l'estabilitat econòmica era lamentable, el nivell de vida patètic i els projectes familiars no anaven més enllà de l'endemà.

dimarts, 26 d’agost de 2008

Transformació 251: caven mina a cop i poc

Per aparecido

cava
cava un clot
cau i cavalló.
on cap un mot hi clava un cop.
cap cot.
moix
urc ruc
i a poc a poc
mot a mot
de por en por i de cop
escup un plor
i l'hort mort esclata en flor i
a poc a poc l'olor es trob enlloc
però mot a mot s'omple el broc.
a poc a poc caven mina
sosté mot que,
si un nadó escopi un plor pertot escamparia l'olor d'anar al sot

diumenge, 24 d’agost de 2008

Transformació 250: tardoral

Per Martí

A poc a poc, com si el temps no fos altra cosa que un trànsit incomplet, s’estiraven sobre un llençol de flors caduques que un dia foren d’un roig intens i d’un blanc que enlluerna. Llurs tiges vigoroses havien fet créixer un doll de pètals ufanosos en l’arribar de cada primavera i a la tardor, quan s’escurça la llum i la nit s’ajaça sobre el mantell seré del repòs sota els arbres, els colors esvaïts encatifaven el camí de retorn al silenci hivernal.

Així havien vist passar un reguitzell de primaveres des dels seus ulls que s’entrecreuen, fugissers, refugiats en un somriure fràgil, compartit, de pausada temença.

L’olor del sól humit era fresca i tupida, els engabiava el cos tot cercant el moment per aclucar els ulls i deixar-se portar pel ventijol que escombra al seu redós fins deixar a flor de pell la terra aspra i severa del camí.

Passa un cucut amb una branca al bec assenyalant el Nord. Enfilava a Ponent al caient de la tarda.

Un home d’edat indefinida s’estremí, va perdre una sabata. L’altre duu una vella fotografia a la butxaca, l’últim recer, la darrera paraula.

La nit cobreix llurs cossos amb fullatge groguenc i mantell de rosada.


Plora l’infant de matinada, a la casa.

divendres, 22 d’agost de 2008

Transformación 249: Interrogación retórica

Por Xurri

¿Acaso no caminaban despacio? ¿No era el más alto un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos? ¿Y no le acompañaba otro hombre, flaco, sin afeitar, que diríase que acababa de salir de alguna enfermedad? ¿Y no es cierto que estando abstraídos en la conversación, el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras? ¿Y no es cierto, lo que entonces dijo?:

-¿Crees acaso que en la vida hay tiempo para todo? ¿Para reír y llorar, divertirse y aburrirse? ¿Y no te das cuenta que en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir? ¿No crees que las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten?.


-¿Ya sienten qué?

- ¿No sienten el olor de muerte que hay por todas partes? ¿ Y no se acostumbra uno después?...

dimecres, 20 d’agost de 2008

Transformació 248: de vacances

Per Enric

Carregaven a poc a poc. El pare era un home solemne, amb camisa de quadres i pantalons grisos. La mare tenia la cara vermella de la calor. El cotxe vell, atrotinat i sense rentar, semblava que acabés de sortir del taller. Estaven abstrets encaixant maletes al cotxe, i de tant en tant el pare s’aturava i es passava la ma pel cabell com si volgués sospesar les paraules.

- Al portamaletes no hi ha lloc per a tot. La roba, el menjar, els bolquers i les bicicletes...i en el punt que tanques ja t’has de preparar a obrir. Perquè les ganes de plorar que tenen els bessons és perquè ja ho senten.

- Ja senten què?

- L'olor de fregit que hi ha escampada dels xiringuitos... Després un s'hi avesa...

dilluns, 18 d’agost de 2008

Transformació 247: Papissòtica * o Zerafínica

Per Zani

Caminaven a poc a poc. El méz alt era un home zolemne, ben veztit, amb la barba griza i elz pòmulz una mica vermellz; l'altre, magre, zenze afaitar, zemblava que acabéz de zortir d'una malaltia. Eztaven abztretz en la converza i el méz alt z'aturava de tant en tant i ez pazzava la mà per la barba com zi volguéz zozpezar bé lez paraulez.

-A la vida no hi ha tempz per a tot. Riure i plorar, divertir-ze i enzopir-ze... i en el punt de néixer ja t'haz de preparar a morir. Perquè lez ganez de plorar que tenen lez criaturez de bolquerz éz perquè ja ho zenten.

-Ja zenten què?

-L'olor que hi ha ezcampada de la mort... Dezpréz un z'hi aveza...

Mercè Rodoreda. "El mar", dinz La meva Criztina i altrez contez

*Referència: Zerafina. Al recull de Mercè Rodoreda Vint-i-dos contes

dissabte, 16 d’agost de 2008

Transformació 246: Portuguès

Per Jose Luis Carvalho

Caminhavam devagar. O mais alto era um homem solene, bem vestido, com a barba cinzenta e as bochechas um pouco avermelhadas; o outro, magro, sem barbear, parecia que estava em convalescença. Estavam absortos na conversa e o mais alto detinha-se de vez em quando e passava a mão pela barba como se quisesse medir bem as palavras.

- Na vida não há tempo para tudo. Rir e chorar, divertir-se e entediar-se… e no momento de nascer já tens de te preparar para morrer. Porque a vontade de chorar que têm os bebés é porque já o sentem.

- Já sentem o quê?

- O cheiro que se escapou da morte. Depois acostumam-se…

dijous, 14 d’agost de 2008

Transformation 245: OOO

By Xurri

This is an automatically generated out of office autoreply.

Xurri Transformer is Out Of Office from 15 Aug to 8 Sept.

**************************************************
I'll be out of office since August 15th until September 8th, walking slowly and with limited access to my e-mail, because time is not enough for everything, life starts ending at time of birth and also because babies cry when they feel it.

Should you need to contact me in the meanwhile in order to ask what do they feel, you may either reach the thin man looking sick, or you may instead call me to my mobile.

I will try to tell you about the stink of death spreading around ASAP.
**************************************************

dimarts, 12 d’agost de 2008

Transformació 244: Necrològica

Per Júlia

LA VEU DELS GRACIENCS

NOTA NECROLÒGICA

Toni Adroguer i Rodoreda (e.p.d.) ens ha deixat als 75 anys, després d'una llarga malaltia. La seva afligida germana Rita, vídua de Vicenç Martí, els seus nebots, renebots i, sobretot, el seu gran amic íntim Joan amb qui va compartir llargues passejades i grans moments d'amistat, així com les empreses CAFETERIA 'DIAMANT' i l'emblemàtica botiga de QUEVIURES 'COLOMETA', que ell va modernitzar i actualitzar, amb tot el personal, us manifesten el seu dolor irreparable i us demanen d'acompanyar-lo en el seu darrer comiat. No hi haurà enterrament, ja que Toni Adroguer havia decidit donar el seu cos a la ciència.

Es dirà una missa pel seu repòs divendres a les vuit del vespre, a la Parròquia de Santa Maria de Gràcia.

El seu amic Joan, poeta local del barri, ens ha fet arribar aquesta PREGÀRIA: Breu és la vida, en el punt de néixer ja ens hem de preparar a morir. Ploren els infants en arribar al món malgrat les seves vanitats els avesin a la presència de la mort. Una llàgrima s'evapora, una flor es marceix, tan sols les pregàries arriben al cel. Toni, sempre seràs amb nosaltres.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Transformació 243: Hipèrbole

Per Alba

Caminaven tan lentament que semblaven aturats. El gegant, altíssim, era tan seriós que feia por, anava absolutament impecable, amb una barba blanquíssima i els pòmuls tan vermells que semblaven gairebé de color sang; l’altre, caquèctic, amb barba de mesos, semblava estar a un pas de la mort. Estaven capbussats en la conversa i el gegant contínuament es plantava i s’estirava els pels de la barba com per emfatitzar els seus crits:

-A la vida no hi ha gens de temps i no ho podem fer tot!!! esbutzar-se de riure i afligir-se, xalar i pansir-se... i ja abans de néixer que pràcticament ets mort. Perquè els brams de les criatures de bolquers són perquè en tenen la certesa

-Quina certesa?

-La de la insuportable pudor de la mort que tot ho embafa... Fins que no ha passat molt de temps un no s’hi avesa..


divendres, 8 d’agost de 2008

Transformació 242: McCain & Obama

Per Sani

Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".
Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …
- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en nèixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes ell passat.
- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?
- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi però ben aviat tothom s'hi avesarà.



dimecres, 6 d’agost de 2008

Transformació 241: segona persona

Per Kestrel

Caminàveu a poc a poc. Se’t veia solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; tu, en canvi, semblaves magre, sense afaitar, com si acabessis de sortir d’una malaltia. Estàveu abstrets en la conversa, i tu t’aturaves de tant en tant i et passaves la mà per la barba com si volguessis sospesar bé les paraules.

I vas dir: "-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten."

Tu vas preguntar: "-Ja senten què?"

I tu vas concretar: "-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa..."

dilluns, 4 d’agost de 2008

Transformacíó 240: Els taxistes

Per Mariano

Avançaven a poc a poc. El del cotxe més gran era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, fumava i semblava que no tenia aire condicionat. Estaven abstrets escoltant els missatges de la ràdio, i el de la barba badava de tant en tant, i després parlava pel micro tot passant la mà pel GPS, com si volgués comprovar que els carrers eren a lloc.

-A la cua hi ha temps per a tot, 243. Programar destins, quadrar caixa, netejar els vidres i fer sudokus... i un cop baixes bandera ja t'has de preparar a cobrar. Perquè les ganes de fumar que t'agafen és perquè ja ho sents. Canvi.


-Ja sents què, 158? Canvi.

-L'olor que hi ha escampada d'humanitat, sembla que no que no coneguin el sabó, 243... però quin remei, després un s'hi avesa... canvi...

dissabte, 2 d’agost de 2008

Transformació 239: R2D2 - C3PO

Per Txacoté

- Oh company, crec que a la vida no tindrem temps per a tot... n'estic segur. L'amo Luc ens ha deixat aquí plantats i ara tindrem tooot el temps per que se'ns embrutin tots els xips en aquest desert de sorra tan fina... i tot just acabarem de netejar-nos que ja haurem de preparar-nos per la desconnexió. Per això els circuits ja fa dies que grinyolen...

- Wek kuoooo-weeeek?

- Doncs obviament per la pols que hi ha escampada de silici, màquina inútil... aiii, menys mal que després un hi fa tolerància... au, anem!!

dijous, 31 de juliol de 2008

Transformació 238: L'excursió

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. L’excursionista més alt era un home que fins i tot amb l'anorac i les xiruques semblava elegant i ben vestit, de barba grisa i pòmuls una mica vermells. Es va mirar el qui anava al seu darrera, magre, sense afaitar, acabava de sortir d’una malaltia i no feia massa l’havien anat a veure, amb la colla d’excursionistes jubilats, a l’hospital. Feia estona que estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules. Alguns de la colla intuïen que aquelles parrafades que els amollava eren, en realitat, una excusa per aturar-se i descansar.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Puges a una muntanya i ja has de baixar, has fet el cim, però tot plegat és un miratge. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten, això...

-Ja senten què? –va fer el d’aspecte malaltís, aprofitant la conversa per aturar-se uns instants i respir ar a fons.

-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...

-Doncs mira –li va dir un altre company, una mica més jove- jo encara dec ser una criatura de bolquers, perquè sento una olor de mort que em fa pensar que per aquí hi ha les restes d’algun ocellot o salvatgina. Tira, tira, que ja començo a tenir gana i hem encarregat la paella a Vallvidrera per a dos quarts de tres en punt! I, mira, els escamarlans i el conill de la paella també són morts i no en fan pas, de pudor, oi?

El més alt va fer un sospir i va tornar a caminar. Ah, ell que havia fet els cims més alts de Catalunya, l’Aneto, la Pica, el Puigmal, que fins i tot havia anat al Montblanc, haver d’acabar els seus dies de caminador amb aquella colla d’arrossaires!!!

dimarts, 29 de juliol de 2008

Transformació 237: una copeta?


- Brindem, amic, perquè a la vida no hi ha temps per a tot!

- No hi ha temps per a què?

- Va, no t'hi emboliquis i brinda

- Ostres, quina aroma!

- És l'essència del temps concentrat... Aprofita, que després s'esbrava!

diumenge, 27 de juliol de 2008

Transformació 236: assaig de pangrama amb haiku complementari

Per pere

La vida és breu com l'haiku que just en nàixer afanyós sap l'infeliç atzucac del darrer so del swing.

A l'escenari,
els fils, lleugers, es creuen.
Tall de la parca.

Transformació 235: Istiu 1907

Per Aquari



















Pedalejáven á poch á poch. El més llárch s’asseya’l darrera y tenía lo cap un xich girat d’un cantó. La seua mirada romania fixa en lo paisatje, on los núvols d’aquell joiós y assoleyat matí d’istiu maldaven en va per ferse un lloch per tal d’eixir d’en mitx de les muntanyes que tot just blavejaven per l’efecte de la llum de l’aubada. L’aire d’aquell matí era molt fret. Tan fret, que al nostre home li costava gran esfors de reprendre l’alé després de cada pedalejada, donada amb tot lo nervi del sacrifici y’l fervor de la fe y l’esperansa.

L’altre, més baixet y rabassut, menava lo tándem amb los ulls fixats a la roda, tantost anava deyxant anar baferades curtes y seguides de fum de pipa. En recordarlos ara, el polsegam de les rodes y’l rastre de fum me fan recordar el pas d’un tren.

L’home que menava aquell curiós vehicle frissava per arriba’l seu destí. Talment semblava que’l temps l’hagués volgut posar a prova deixantli tan sols l’espai just per pedalejar entre pensament i pensament. Tal era l’estat d’exaltació que’l posseia, donchs frissava per veure amb los seus propis ulls aquell nin menut que acabava d’arriba’l món feya tot just un dia y mitx, aquell dols esclat de vida nascut al peu d’aquelles muntanyes mig adormides y que’s disposaven generoses a donarli la benvinguda amb l’arribada del sol yxent, talment fidels servents d’una poderosa hisenda de la que’s sabien part des de temps inmemorials.

La llum del matí s’anava aclarint á mesura que’ls dos hómens s’acostaven a la casa pairal dels Romeu, á l’antiga batllia de Sant Juliá.

Comensaren a enfilar el darrer trencall abans d’arribar á la casa. En Romeu avansava silenciós y abstret. Se li feya un nus a l’estómach de pensar que la jove y adorable Julita acabava de portar al món á qui temps á venir hauria de ser l’hereu del mas, y se li apilonaven enrevoltats los pensaments y los recorts de joventut dins lo cap. Y es més, no sabía imaginarse quines serien les seues primeres paraules quan la tornés a veure esdevinguda,després de tant de temps, una peça cabdal de la família, y tot cuydant lo petit infant al bressol. Y es que tot havia transcorregut massa depressa. L’heréncia de l’oncle y lo casament de la Julita, y lo naixement del fill. En Romeu s’havia acostumat á la vida de ciutat y ara’s trobava molt lluny de tot alló, com si una secreta veu interior li digués que allí hi tenia ben poch á fer.

Però fet y fet estava a punt de traspassar el portal per on havia sortit cinch anys y mitx abans maleït per son pare y sota la mirada, severa y tallant com un sabre, de la tia Carmeta.
Tot aixó no podria oblidarho mai. Peró de fet ni tan sols havia girat lo cap en passar la porta del mas per darrer cop, amb tots los dimonis de l’infern maleint los ossos sobre aquell jove insensat que, segons se deya en aquells temps, volia fer vida á ciutat.


El seu company seguía arrossegant ab forsa lo seu amich cap á la casa. El camí feya una mica de pujada y la marxa es ralentí lleugerament. A mitxa pujada, una ráfega d’ayre gelat els fuetejá’l rostre, al mateix temps que les fulles d’aquells plataners centeraris varen girarse mostrantlos la seua cara groga, anunciantlos tempesta. Los núvols s’ennegriren tot de sobte y esdevingueren tenebrosos portadors d’un presagi inminent.

Aleshores fou quan en Romeu trencà el silenci:
- Ho sents, Ramon?
- Y tant que sí Romeu, tres quarts al campanar. Vinga,no badis.
- No, no... aquesta olor.


En Ramon s’estremí tot de sobte. Aquella llum matinal tan neta y vigorosa que‘ls havia menat fins lo llindar mateix de la casa s’havia tornat grisa y agra en un tres i no res, ab un sabor amarg que ab prou feynes li deixava sortir les paraules.

- És inútil, Ramon – va dirli en Romeu, defallit. Y de sos ulls espurnejá’l brill trist d’una primera llágrima que res ni ningú podria consolarli.

En Ramon tingué’l temps just de veure com una finestra del primer pis de la casa esclatava contra la paret d’un cop séch, poc abans de sentir un plany aterridor que es perdé entre les foscúries dels núvols que comensaven a plorar unes llágrimes grosses com may s’haguéssin vist per aquelles contrades.

L’hereu del Mas Romeu acabava de morir.

divendres, 25 de juliol de 2008

Transformació 234: No vull

Per l'Anna

No vull caminar. No vull que siguis alt. No vull conversar. No vull viure. No vull riure. No vull plorar. No vull sentir.

No vull morir...

dimecres, 23 de juliol de 2008

Transformació 233: Notícia (maig de 1938)

Per la Júlia

Els bombardeigs dels darrers dies han produït un gran nombre de víctimes, entre les quals dos homes no identificats, d'edat madura, que devien passejar plegats pel barri de Gràcia. Un d'ells ben vestit, barba grisa, aspecte distingit. L'altre, magre, aspecte malaltís, es creu que podria tractar-se d'un combatent en període de convalescència. A la zona s'han trobat altres cadàvers, ja identificats per les seves famílies. Les característiques de l'indret han alentit molt les tasques de recerca i per tot el volt s'ha escampat una pudor insuportable fins que s'han pogut retirar els cadàvers. Els infants del barri, indiferents a la tragèdia, jugaven entre les runes sense percebre la fetor de la mort.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Transformació 232: El desenllaç (Ja era hora)

Per pere

Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...

Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.

Sembla, segons explica un tal Calders, veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:

Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.
Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.


La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Transformació 231: Memòria del desig

Per la Gemma

-Ja t’ho deia jo que a la vida no hi ha temps per a tot.
-No és veritat. Hi el temps just per allò que desitges.
-Desig?
-Sí, he dit desig.
-Fa temps que no sento desig... desig per una dona. I tu?
-Cada dia... El desig per una dona el temps no l’esborra. No ho recordes? Pots estimar el cos d’una dona lentament, ignorant el temps, escrutant cada racó del seu cos, assaborint-lo com un preuat regal que suaument obsequies amb la teva mel, però també pots fruir amb passió escapçant el plaer com si t’hi anés la vida.
-Ara recordo... Estàvem asseguts dins del taxi. Amb una seriositat immutable vaig posar la mà sobre el seu genoll i poc a poc vaig deixar que llisqués per la seva cuixa fins arribar a l’entrecuix. No dèiem res, miràvem endavant pendents del taxista, mentre la meva mà es perdia sota la faldilla. Sentia l’alè càlid de la seva respiració i no vaig poder reprimir el desig d’acostar els llavis a la seva orella per llepar-li mentre la meva mà es perdia entre les seves humitats a mida que el meu sexe anava endurint-se. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. Vaig aconseguir arribar als seus pits, salvant els dòcils obstacles de la roba, on aquells mugrons durs esperaven el contacte amb els meus dits. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. La seva mà acariciava el meu sexe erecte, les nostres llengües ja s’havien trobat, ja no estàvem pendents ni del temps, ni del trajecte ni del taxista.
-Segueix, segueix, que cosa està molt interessant.
-Au va, no siguis crio.
-No ho veus? Has recordat el desig! Veus com hi ha temps per a tot?
-No, no hi ha temps per a tot... Ja no podré sortir amb ella d’aquell taxi, jo amb la bragueta oberta i ella amb el sostenidor descordat, decidits a no aturar aquella follia.

dijous, 17 de juliol de 2008

Transformació 230:: Contactes

Per la Júlia

Senyor madur, elegant, bona posició social, barba grisa i acurada, avesat a les servituds de la decadència, cerca company de la seva edat, no importa físic ni situació econòmica, per a amistat, intercanvi de converses sobre la vida, la mort i el que surti. Cal que sigui una persona adulta i responsable. Joves, absternir-se. (Plaça del Diamant, 8, principal)

dimarts, 15 de juliol de 2008

Transformació 229: morse / -- --- .-. ... .

Per Barbollaire

-.-. .- -- .. -. .- ...- . -. / .- / .--. --- -.-. / .- / .--. --- -.-. .-.-.- //
. .-.. / -- . ... / .- .-.. - / . .-. .- / ..- -. / .... --- -- . / ... --- .-.. . -- -. . --..-- //
-... . -. / ...- . ... - .. - --..-- //
.- -- -... / .-.. .- / -... .- .-. -... .- / --. .-. .. ... .- / .. / . .-.. ... / .--. --- -- ..- .-.. ... / ..- -. .- / -- .. -.-. .- / ...- . .-. -- . .-.. .-.. ... --..-- //
.-.. .----. .- .-.. - .-. . --..-- / -- .- --. .-. . --..-- / ... . -. ... . / .- ..-. .- .. - .- .-. --..-- //
... . -- -... .-.. .- ...- .- / --.- ..- . / .- -.-. .- -... . ... / -.. . / ... --- .-. - .. .-. / -.. .----. ..- -. .- / -- .- .-.. .- .-.. - .. .- .-.-.-//
. ... - .- ...- . -. / .- -... ... - .-. . - ... / . -. / .-.. .- / -.-. --- -. ...- . .-. ... .- / .. / . .-.. / -- . ... / .- .-.. - / ... .----. .- - ..- .-. .- ...- .- / -.. . / - .- -. - / . -. / - .- -. - / .. / . ... / .--. .- ... ... .- ...- .- / .-.. .- / -- .- / .--. . .-. / .-.. .- / -... .- .-. -... .- / -.-. --- -- / ... .. / ...- --- .-.. --. ..- . ... / ... --- ... .--. . ... .- .-. / -... . / .-.. . ... / .--. .- .-. .- ..- .-.. . ... .-.-.- //
.- / .-.. .- / ...- .. -.. .- / -. --- / .... .. / .... .- / - . -- .--. ... / .--. . .-. / .- / - --- - .-.-.-//
.-. .. ..- .-. . / .. / .--. .-.. --- .-. .- .-. --..--//
-.. .. ...- . .-. - .. .-. -....- ... . / .. / . -. ... --- .--. .. .-. -....- ... . .-.-.- .-.-.- .-.-.- //
.. / . -. / . .-.. / .--. ..- -. - / -.. . / -. . .. -..- . .-. / .--- .- / - .----. .... .- ... / -.. . / .--. .-. . .--. .- .-. .- .-. / .- / -- --- .-. .. .-. .-.-.- //
.--. . .-. --.- ..- . / .-.. . ... / --. .- -. . ... / -.. . / .--. .-.. --- .-. .- .-. / --.- ..- . / - . -. . -. / .-.. . ... / -.-. .-. .. .- - ..- .-. . ... / -.. . / -... --- .-.. --.- ..- . .-. ... / . ... / .--. . .-. --.- ..- . / .--- .- / .... --- / ... . -. - . -. .-.-.- //
.--- .- / ... . -. - . -. / --.- ..- . ..--.. //
.-.. .----. --- .-.. --- .-. / --.- ..- . / .... .. / .... .- / . ... -.-. .- -- .--. .- -.. .- / -.. . / .-.. .- / -- --- .-. - .-.-.- .-.-.- .-.-.- //
-.. . ... .--. .-. . ... / ..- -. / ... .----. .... .. / .- ...- . ... .- .-.-.- .-.-.- .-.-.-//


Claus:
1. / separa les paraules.
2. // Separa les frases
3. No hi ha lletres accentuades
4. Hi ha apòstrof, coma i punt. Però no punt i coma
5. S’ha dividit el tex en 15 frases seguint la puntuació del text original

enèsima nota. 1a edició

Acaba d'editar-se en paper -ai, el paper!- el volum Transformacions en una edició de bibliòfil limitadíssima i ja no en queda cap exemplar. 215 transformacions en poc més de 140 pàgines que ens han desaparegut de les mans sense adonar-nos-en o ens han estat encarregades. Un èxit aclaparador.


Repassant el passat amb la rapidesa i l'arbitrarietat que permet el negre sobre blanc tradicional, ens adonem de la qualitat dels textos curts -no sempre tan curts- que ens han anat acompanyant llarg dels mesos. Valorem els processos de creativitat que han produït petites obres mestres d'originalitat, de ritme, de capacitat de síntesi, de literatura de primera. En fi, que ens sentim plenament satisfets dels resultats. D'uns resultats que només han estat possibles gràcies a la gent que, convençuda per la idea inicial, han perseverat, però també d'aquells que, per diverses raons han volgut participar en l'empresa ni que fos una vegada. No citarem noms aquí perquè ja es poden veure més a la dreta, encara que potser en falti algun. Sense tots vosaltres aquest projecte hauria estat només un pensament, unes frases buides, en el millor dels casos, un esborrany incomplet. Moltíssimes gràcies a tots.


Sembla que això és un final, un comiat, un molt de gust per haver-nos conegut personalment o virtualment, però no és així. Sobre el llibre, cal dir que hem pensat de fer una segona edició, però problemes d'impressió i altres detalls que no explicitarem ens fan ser molt cauts a l'hora de intentar-la. Potser més endavant, si trobem un editor solvent (s'accepten suggeriments), ens decidirem a emprendre una edició de butxaca que estem segurs que tindria una gran acollida. Mentrestant, continuarem la tasca virtual que vam iniciar i que continuarà en aquest món tan canviant i fràgil fins que... qui ho sap?


Repetim: moltes gràcies a tots i benvinguts de nou. Que malgrat el que diu la Rodoreda, segur que tots, i alguns de nous, teniu encara temps de transformar, o és que teniu les vacances extraordinàriament ocupades i programades o encara creieu en la inspiració? Apa, a la feina!

diumenge, 13 de juliol de 2008

divendres, 11 de juliol de 2008

Transformació 227: japonès

Per Hidetaka Yakura


彼らはゆっくりと歩を進めた。一番背の高い、白いものが混じった顎鬚を生やし、少し赤ら顔の男は品よく着こなしていた。もう一人の男は痩せ、髭は伸び放題。病み上がりに見えた。彼らは話し込んでいた。背の高い方は時々話をやめ、言葉を吟味するように髭に手をやった。

人生ですべてをやる時間はない。笑い、泣き、楽しみ、そして退屈する。人は生まれるやいな
死の準備をしなければならない。赤ん坊が泣くのは知っているから・・・

何を知っている?

それは赤ん坊が嗅いでいるのが死の匂いだということを・・・そして、そのうち慣れてしまうのだ。

dijous, 10 de juliol de 2008

nota improvisada

Suposo que no us n'heu adonat, però hem tingut un atemptat al bloc que encara no se'ns acut com s'ha pogut produir. Un o una hacker, o com es digui, ha aconseguit penetrar en els arxius i ens ha canviat la capçalera. Es tractava d'un -o una - hacker amb consciència i reivindicatiu (reivindicativa) que ens ha enviat un mail (no el reproduirem) dient que la seva acció responia al fet que estava cansat de veure l'explotació dels animals, referint-se, sobretot, al cuquet, que considerava que no tenia edat per ser exposat permanentment ... i que això vulnerava... En fi.

Els editors, que som gent assenyada, no tenim cap inconvenient a discutir qualsevol opinió o proposta, tot i així, haguéssim preferit que realment s'hagués produït, abans de trobar-nos amb les taronges transformacionals que, sense cap dubte, també constitueixen un dels nostres senyals d'identitat més volguts...

Per què no es digui que som rancorosos o poc comprensius, el bloc, recuperada la imatge inicial, lluirà durant uns dies el doble encapçalament. Però, sisplau, que ens deixin tornar als orígens, per bé que les taronges siguin més refrescants.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Transformació 226: com cada dia

Per Gemma











- Mira’ls, ja passen.
-Puntuals, com cada dia.
-El més alt sempre parla.
-Sí, i l’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta.
-M’agrada com vesteix.
-El d’aspecte malaltís?
-No, l’altre, el de barba grisa.
-Jo crec que el visita per distreure’l. Vols dir que no està malalt l’altre?
-Vols dir que el distreu gaire? L’altre sembla molt ensopit.
-Què li deu explicar?
-Vés a saber... alguna cosa no gaire divertida.
-Mira! El nadó dels veïns! Aquest sí que plora!!

dilluns, 7 de juliol de 2008

Transformació 225: Coflomonflemeverflamasa

Per pere


Conversa certa, com hi ha set cels, que van mantenir, és un dir, Cerverí de Girona i el jove Infant, que, també cal especificar-ho, era una mica tanoca. Després van parlar una estona de les croades i tampoc no sembla que s'acabessin d'entendre. El seu aspecte físic, els seus posats i altres detalls circumstancials no tenen cap importància.

-Aflama laflama viflimiflamada noflomo hiflimi haflama teflememps peflemer afama toflomot. Reflimiflumuflemer iflimi plofomoflamar, diflimiflemeverflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimipirflenese... iflimi eflemen eflemel deflme neflemeflimiflemexer jaflama thaflama aflama moflomoflimirir. Peflemerflemeque leflemes gaflamaflemenes defleme ploflomoflamarar quefleme leflemes criflimiflamaflumuturflemes defleme bolflomoflmequeflemers eflemes peflemerflemeque jaflama hoflomo seflemenflemeten.

-...?

-Loflomor quefleme hiflimi haflama eflemesflamacaflamamflamapaflamada defleme laflama moflomort. Deflemesflemepreflemes uflumun shiflimi aflamaflemeveflamaveflamasa.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Transformació 224: de vocals atrapades en un ordre

Per Iruna

camenivon u pac e pic. ol mús alt eri on huma selimno, bun vastet, imb lo burba gresi o uls pàmels ino muca vermills; l'oltru, magre, sinso ufaetir, sombluva que icobús da sertir d'onu maleltio. ustaven ibstrots un la quenvirso u al més ilt s'oturave di tont un tant e is posuva le mí por lu barbe quim so vulgàs sespisor bú las per-
…?
las per…?
íolus?
ïolus?
iòlus?
(ssshhh… “paraules”…? periolus?
merda)


-a le vido nu ha he timps por u tat. reiro u plarer, divortur-sa e insopur-sa... e in ol punt da néixor ju t'has de priporur a merir. porcu las guenis do plurar qui tonun las creïtorus da belquirs ós purca ge hi sontun.

-ja sentin cò?

-l'ular que hi ho uscampedi do lu mart... disprós un s'ha eviso...

divendres, 4 de juliol de 2008

Transfromació 223: Menjar o ser menjat

Per Manel


Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a treure les dents. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-Les rels i les punxades de les tiges que els hi han d'esberlar les genives... Després, mai no ens hi avesarem...

dijous, 3 de juliol de 2008

Transformation 222: anglès estudiat

By Xurry

They were walking slowly. The tall man was solemn, well dressed, with a grey beard and blushed cheeks; the other one, thin, unshaven, looked like recovering from disease. They were absorbed in conversation, and the tall one stopped now and then, fingering his beard like willing to carefully weight his words:

- Life is too short for everything. Laughing and crying, to enjoy and to get bored... and as soon as you are born you must get ready to die. That's why babies feel like crying, because they feel it.

-They feel what?

- The smell of death spreading around... then one gets used.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Transformació 221: Anglès nadiu

Per Marc Waudby

They walked slowly. The tallest one was a solemn, well-dressed man, with a grey beard and ruddy cheeks; the other one, skinny and unshaven, looked as if he was recovering from an illness. They were absorbed in conversation and the tall one stopped from time to time, stroking his beard as though mulling over hiswords.

-There isn't time to do everything in life. To laugh, to cry, have fun and get bored... and at the time of birth you have to prepare to die. Tiny babies can already smell it, that's why they feel like crying.

-What can they smell?

-The smell of death everywhere... But later on, you get used to it...

diumenge, 29 de juny de 2008

Transformació 220: Protollenguatge

Per Omara


Llaminaven a toc a toc. El tes mal fera un tone poremne, ten cosit, amb la clapa blisa i els bròpuls una tica pertens; l’andre, patre, dense aixatar, pentava que latinés de mosquir d’una patania. Quesvaven trasfets en la somperta i el tes mal s’alumnava de fan en fant i es tassava la pa per la clapa com si tondés colbenar té les bamtales.


- A la tina no hi ha fents men a poc. Tiubre i roblar, eixonir-se i enponir-se... i en el tumb de séner n’ha tas de setrapar a brunir. Donquè les tambes de roblar que ponen les timsandures de pomers t’és donquè n’ha tu penden.


- N’ha penden vè?


- L’ombror que si la bastandada de la corp. Tendés un t’hi indesa.

dimecres, 25 de juny de 2008

sèver la: 912 òicamrofsnaT

...aseva ih's nu sérpseD ...trom al ed adapmacse ah ih euq rolo'L-

?èuq netnes aJ-

.netnes oh aj èuqrep sé sreuqlob ed serutairc sel nenet euq rarolp ed senag sel èuqreP .rirom a raraperp ed sah't aj rexién ed tnup le ne i ...es-riposne i es-ritrevid ,rarolp i eruiR .tot a rep spmet ah ih on adiv al A-

.seluarap sel éb rasepsos séuglov is moc abrab al rep àm al avassap se i tnat ne tnat ed avaruta's tla sém le i asrevnoc al ne stertsba nevatsE .aitlalam anu'd ritros ed sébaca euq avalbmes ,ratiafa esnes ,ergam ,ertla'l ;sllemrev acim anu slumòp sle i asirg abrab al bma ,titsev neb ,enmelos emoh nu are tla sém lE .cop a cop a nevanimaC

dimarts, 24 de juny de 2008

Transformació 218: Per una nit

Per pere



Focs d'argilaga,
claror de les bengales:
baden dos homes
contemplant com les flames
transformen mort en vida.

.........................................

Ball de revetlla,
claror de les bengales:
els dos s'amaguen
rere el gruix de dos vidres,
les cortines, opaques.

dissabte, 21 de juny de 2008

Transformació 217: Sentència

Per la Gemma



Caminen a poc a poc, com si tot el temps del món fos d’ells, però no fan res més que distreure amb paraules la pressa que els números tenen: s’acosten els terminis dels pagaments, els dels deutes i els de la renda. El més alt, un home ben vestit i amb un aire solemne, parla i gesticula sense parar. L’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta emmudit. L’home alt, que sap d’economia, dóna consell a l’altre, parlen de la vida, de les privacions, i jo m’atreviria a dir que l’home magre quasi sembla esmaperdut davant d’un discurs que cada cop encongeix més la seva esquena corba. Camina amb el cap cot, les mans a la butxaca, mentre l’altre, parla i parla sense adonar-se’n que ja no l’escolta.

Fa una estona que els observo, mentre jo mateixa també intento distreure la pressa que els meus números tenen: la hipoteca, el súper, la farmàcia, els imprevistos... esperant arribar a vendre el meu pis per poder realitzar els meus projectes.

Just quan passen pel meu costat, l’home magre, el del cap cot, s’ajup per collir de terra el meu encenedor zippo, que acaba de caure, i en donar-me’l, ens mirem, i és llavors que veig en els seus ulls una tristor infinita. L’altre no se n’adona, segueix parlant: “...perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”.

- “Ja senten què?”, pregunto jo.

L’home solemne es gira, mira de reüll al seu acompanyant i deixa anar amb orgull, com si res, la seva sentència:

- “L’olor que hi ha escampada de la mort...”.

I espera un instant abans d’afegir:

-“... Després un s’hi avesa...”.

Segueixen el seu camí, a poc a poc. Els veig allunyar-se mentre jo em quedo palplantada, amb el zippo a la mà, esmaperduda i amb el cap cot, sense poder-me treure del cap l’absurda sentència que un home alt i solemne m’ha deixat anar, com si res, inflat d’orgull.