Pedalejáven á poch á poch. El més llárch s’asseya’l darrera y tenía lo cap un xich girat d’un cantó. La seua mirada romania fixa en lo paisatje, on los núvols d’aquell joiós y assoleyat matí d’istiu maldaven en va per ferse un lloch per tal d’eixir d’en mitx de les muntanyes que tot just blavejaven per l’efecte de la llum de l’aubada. L’aire d’aquell matí era molt fret. Tan fret, que al nostre home li costava gran esfors de reprendre l’alé després de cada pedalejada, donada amb tot lo nervi del sacrifici y’l fervor de la fe y l’esperansa.
L’altre, més baixet y rabassut, menava lo tándem amb los ulls fixats a la roda, tantost anava deyxant anar baferades curtes y seguides de fum de pipa. En recordarlos ara, el polsegam de les rodes y’l rastre de fum me fan recordar el pas d’un tren.
L’home que menava aquell curiós vehicle frissava per arriba’l seu destí. Talment semblava que’l temps l’hagués volgut posar a prova deixantli tan sols l’espai just per pedalejar entre pensament i pensament. Tal era l’estat d’exaltació que’l posseia, donchs frissava per veure amb los seus propis ulls aquell nin menut que acabava d’arriba’l món feya tot just un dia y mitx, aquell dols esclat de vida nascut al peu d’aquelles muntanyes mig adormides y que’s disposaven generoses a donarli la benvinguda amb l’arribada del sol yxent, talment fidels servents d’una poderosa hisenda de la que’s sabien part des de temps inmemorials.
La llum del matí s’anava aclarint á mesura que’ls dos hómens s’acostaven a la casa pairal dels Romeu, á l’antiga batllia de Sant Juliá.
Comensaren a enfilar el darrer trencall abans d’arribar á la casa. En Romeu avansava silenciós y abstret. Se li feya un nus a l’estómach de pensar que la jove y adorable Julita acabava de portar al món á qui temps á venir hauria de ser l’hereu del mas, y se li apilonaven enrevoltats los pensaments y los recorts de joventut dins lo cap. Y es més, no sabía imaginarse quines serien les seues primeres paraules quan la tornés a veure esdevinguda,després de tant de temps, una peça cabdal de la família, y tot cuydant lo petit infant al bressol. Y es que tot havia transcorregut massa depressa. L’heréncia de l’oncle y lo casament de la Julita, y lo naixement del fill. En Romeu s’havia acostumat á la vida de ciutat y ara’s trobava molt lluny de tot alló, com si una secreta veu interior li digués que allí hi tenia ben poch á fer.
Però fet y fet estava a punt de traspassar el portal per on havia sortit cinch anys y mitx abans maleït per son pare y sota la mirada, severa y tallant com un sabre, de la tia Carmeta.
Tot aixó no podria oblidarho mai. Peró de fet ni tan sols havia girat lo cap en passar la porta del mas per darrer cop, amb tots los dimonis de l’infern maleint los ossos sobre aquell jove insensat que, segons se deya en aquells temps, volia fer vida á ciutat.
El seu company seguía arrossegant ab forsa lo seu amich cap á la casa. El camí feya una mica de pujada y la marxa es ralentí lleugerament. A mitxa pujada, una ráfega d’ayre gelat els fuetejá’l rostre, al mateix temps que les fulles d’aquells plataners centeraris varen girarse mostrantlos la seua cara groga, anunciantlos tempesta. Los núvols s’ennegriren tot de sobte y esdevingueren tenebrosos portadors d’un presagi inminent.
Aleshores fou quan en Romeu trencà el silenci:
- Ho sents, Ramon?
- Y tant que sí Romeu, tres quarts al campanar. Vinga,no badis.
- No, no... aquesta olor.
En Ramon s’estremí tot de sobte. Aquella llum matinal tan neta y vigorosa que‘ls havia menat fins lo llindar mateix de la casa s’havia tornat grisa y agra en un tres i no res, ab un sabor amarg que ab prou feynes li deixava sortir les paraules.
- És inútil, Ramon – va dirli en Romeu, defallit. Y de sos ulls espurnejá’l brill trist d’una primera llágrima que res ni ningú podria consolarli.
En Ramon tingué’l temps just de veure com una finestra del primer pis de la casa esclatava contra la paret d’un cop séch, poc abans de sentir un plany aterridor que es perdé entre les foscúries dels núvols que comensaven a plorar unes llágrimes grosses com may s’haguéssin vist per aquelles contrades.
L’hereu del Mas Romeu acabava de morir.
Entrades
1 comentari:
Fantàstic!!
Publica un comentari a l'entrada