dimecres, 30 d’abril de 2008

dimarts, 29 d’abril de 2008

Transformació 191: Poema concret

Per Aparecido


PLORENSOPIRSERIURE
MORTLOLORESCAMPADA
NOHIHATEMPSPERVIURE
UNATANSOLACOMOADA.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Transformació 190: Italià

Per Nicola Ruggiero

Camminavano poco a poco. Il più alto era un uomo solenne, ben vestito, dalla barba grigia e dalle guance un po' vermiglie; l'altro, magro, non rasato, aveva l'aspetto di uno appena rimessosi in sesto da una malattia. Erano assorbiti nella conversazione e il più alto dei due si fermava di tanto in tanto e si accarezzava la barba, quasi volesse soppesare per bene le parole.

- Nella vita non si ha il tempo per tutto. Ridere e piangere, divertirsi e annoiarsi... e appena nati già ci si deve preparare a morire. Perché i gemiti dei lattanti indicano chiaramente che essi lo sentono.

-Cosa sentono?

-L'odore sparso della morte... Un po' più tardi ci si abitua...

diumenge, 27 d’abril de 2008

Transformació 189: Narració curta

Per la Júlia

L’Aspàsia Fustagueres, de vella, recordaria sovint aquella tarda en la qual, en silenci, perquè segons li havien dit a casa, les nenes només havien de parlar la setmana dels tres dijous, havia acompanyat l’avi Pep de Can Lletraferit en el seu passeig crepuscular. L’avi, elegant, filòsof de poble sense ofici conegut, s’acaronava la barba blanca i amollava parrafades que semblaven profundes i que ja aleshores, a ella, li semblaven veritables bajanades de padrins. L’amic de l’avi, era un home denerit i pacient, que feia sempre com si escoltés sense escoltar, en Met de les Xinxes. Deia l’avi al Met que la vida era curta, que tot era breu i que fins i tot els infants de bolquers ploraven quan arribaven a la vall lacrimòrum, malgrat que, com a la pudor dels fems, s’hi acostumessin. En Met, amb la burilla del caliquenyo penjant dels llavis, li demanava de tant en tant alguna explicació, com ara que quina pudor sentien, en néixer, els infants. I l’Aspàsia recordava que l’avi havia dit, greu i transcendent: la de mort, home, la de mort.

L’avi Pep i en Met ja feia anys que criaven malves i l’Aspàsia, que s’havia dedicat al noble art de les llevadores rurals, havia heretat la tafaneria vagarosa dels Lletraferits. Havia decidit romandre conca, doncs es malfiava dels homes en general, sobretot des que va saber que el mateix avi Pep, per no trobar la vida tan pudenta, s’havia dedicat a perfumar nits de disbauxa pels cafès, cabarets, bordells i teiatrus de Can Fanga durant anys, cosa que va contribuir a la decadència formal del patrimoni Lletraferit. Les antigues paraules de l’avi, però, li havien desvetllat la curiositat sobre la vida i la seva percepció, així que en una llibreta d’escola conservava, anotades, des de la seva joventut, frases diverses que de tant en tant repassava i incrementava amb noves descobertes. Que els nadons ploraven en néixer era una evidència però la pudor de mort estesa pertot no li semblava tan evident, hores d’ara. De tant en tant, treia la llibreta al Casino Popular, del seu poble, Brufaganya de la Vallseca, lloc on, des de feia poc més d’una dècada admetien femelles gràcies a la lluita aspasiana per la igualtat dels sexes, que li havia propiciat molt de maldecaps feia anys, i llegia a les companyes de lluita algunes de les frases de la col·lecció, sobretot a les antigues sòcies de les filles de Maria, ara reciclades en agnòstiques pageses alliberades. A l’estil socràtic, ella ajudava a parir idees, però també nadons, com la mare del filòsof, car les dones podien fer moltes coses a l’ensems, no com tants senyors a l’estil de l’avi, que parlaven molt i a l’hora de la veritat tururut violes. L’única cosa que li devia a l’avi, a més d’aquella preocupació per la brevetat de la vida, era el nom, nom, segons semblava, d’una antiga filòsofa, i que havia estat a punt de bandejar-la de la vida cristiana, en no trobar el mossèn d’aleshores cap santa convencional adient al patronatge. De tota manera, i potser perquè, al capdavall, valia més batejar amb nom pagà que no pas endegar una nena acabada d’arribar al món al limb dubtós dels infidels, el senyor rector, per consell del vicari, més jove i eixelebrat, havia cedit. Ai, senyor, hores d’ara la parròquia no tenia ja ni rector ni vicari i tan sols un cop per setmana, el diumenge, pujava un capellà pelut a dir una apressada missa als migdies, per a les quatre velles que conservaven els principis catòlics dels avantpassats.

La vida, a més de curta, era perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per aquelles que seuen a mirar que passa, com havia dit Einstein. Un carallot que cantava amb guitarra, aquell dels Beatles que un guillat s’havia carregat feia anys, per tal de sortir als papers, opinava que la vida era allò que et passa mentre fas d’altres plans, per això l’Aspàsia s’havia esforçat en fer plans a dojo. De vegades es passaven anys sense viure a tutti pleni, però, com deia Wilde, un anglès de casa bona que les havia passades putes per ser gay, doncs els temps no eren bons aleshores per a francesilles, de vegades tota la vida es concentra en un sol instant. L’Aspàsia hauria desitjat escriure novel·les de crims, com l’Agatha Christie, qui, malgrat ser famosa, havia considerat que l’essència de la vida era tirar endavant i que la vida era un carrer de sentit únic. Garcia Márquez, un escriptor que havia arribat a vellet, probablement tan faldiller com l’avi Pep, considerava, encertadament, que la vida era una contínua successió d’oportunitats per a sobreviure. La vida era, doncs, evidentment curta, i quan un començava a aprendre l’ofici de viure ja t’havies de morir, com deia en Xarlot, que havia estat un artista espavilat i també dominat pel sexe de les senyores fins a extrems impensables, rere aquella aparença de bonàs infeliç. És clar que el mateix i gran Shakespeare opinava que la vida era com un conte explicat per un imbècil. Baltasar Gracián, oblidat per les darreres generacions, ja s’havia adonat de les mancances d’una vida que començava entre els crits de la mare i els plors del nadó. La qüestió dels crits de les parteres havia canviat molt amb les anestèsies, i els plors dels nadons, si eren a causa de la pudor de mort, amb tants desinfectants i ambientadors també acabarien per minvar. Un pensador una mica atapeït, com havia estat en Schopenhauer pensava, fins i tot, que una vida feliç volia dir menys desgraciada, de fet. Un gavatxo, Le Bouvier, opinava, com la mateixa Aspàsia, que la vida no s’havia de prendre seriosament, car mai no se’n sortia viu. La vida era un somni, havia rimat Calderón de la Barca, en castellà fi, encara que segurament ell pensava que algun dia et despertaries, aspecte del qual Aspàsia, en la seva maduresa, discrepava. Un anglès que també escrivia teiatru, Stoppard, opinava que la vida era un joc de probabilitats temible i que si fos una juguesca ningú no hi apostaria. Aristòtil, a qui Aspàsia havia fet massa cas durant anys, manifestava que no s’havia de sortir de la vida ni assedegat ni borratxo. Demòcrit, que la vida era com un espectacle en el qual hom entrava, mirava i sortia. Plini el Vell en lloava la brevetat, ves quins pebrots. Un altre franxute, La Bruyère, creia, molt sàviament, que la vida era una tragèdia per als qui sentien i una comèdia per als qui pensaven. Aspàsia havia superat l’etapa tràgica feia anys, i s’havia instal·lat en el pensament racional, per tant era conscient de viure instal·lada en la comèdia, per cert. Un metge espanyol, Severo Ochoa, admetia que s’havia dedicat a estudiar la vida, però que no sabia ben bé el perquè.

Fent reculls de frases, Aspàsia es va adonar al llarg del temps de tres coses que la inquietaven, a) en trobava molt poques de dones, b) un bon nombre de frases s’atribuïen a persones diferents, ja fos per error o perquè, com en tantes coses de la vida, uns es copiaven dels altres, i c) tretes de context, moltes frases volien dir just el contrari. A còpia de llegir i estudiar va adonar-se que fins i tot l’avi Pep havia plagiat tot allò dels nadons i la pudor de mort, que, creia, li havia dit en un moment íntim una tal Merceneta amb la qual havia mig festejat abans de la guerra, de forma puntual i etèria. La noia havia esdevingut escriptora i un dia, fent els cursos d’ordinador al Casal de la Dona, una secció recent del casino, l’Aspàsia es va adonar que la noia de l’avi era la famosa Rodoreda i que la frase havia acabat per inserir-la en un llibre de narracions. Aquella senyora, pel que havia llegit, també n’havia tirat un bon tros a l’olla, de les seves relacions amb senyors. Ai, que contenta estava, en la seva maduresa, l’Aspàsia, d’haver romàs conca i lliure com el vent, mal la vida fos curta i espinosa! De nadons ploraners propis, no n’havia portat cap al món, tampoc. Si la vida durava poc, al menys que fos en profit d’una mateixa. Conca no volia dir verge, és clar, i l’Aspàsia de Brufaganya de Vallseca havia conegut l’amor masculí manta vegades i encara, passada la seixantena, dos cops al mes, es trobava a un hotel de la costa amb en Tem Manxiula, un vidu benestant de marina, que sempre se li despenjava amb un regalet fi o amb la convidada a un bon tec, àdhuc a qualcun viatget a països exòtics.

dissabte, 26 d’abril de 2008

El concurs

Com d'altres editors que fan trampes quan indiquen que la primera edició és la tercera o que el llibre s'ha publicat l'abril i no és així, avui fem també una mica de trampa i pugem de cop totes les transformacions que ens quedaven del concurs de Sant Jordi. Ens prenem unes vacances insignificants, les primeres des del novembre.


Si teniu ganes de votar, ja veieu que ho podeu fer clicant al llistat de la dreta. I si no en teniu, tampoc no passa res, que aquí sí que l'important és participar. És clar que si ens hem de quedar els premis oferts...


Moltes gràcies als qui heu jugat una estona escrivint sobre sant Jordi, la princesa i el drac, i als qui heu participat -només!-en el joc amb la lectura.

Transformació 188: Tornant a palau

Per Alba

Caminaven a poc a poc. Enrere quedava el cos del drac mort. El cavaller, armat i distingit, encara mostrava la calor de la lluita recent als pòmuls envermellits. A poca distància la princesa: pàl·lida i esgotada, les robes esquinçades, duia una rosa a la mà.

De tant en tant en Jordi fingia cavil·lar i, passant-se la mà per la barba, feia una pausa i l'esperava. Llavors, prenent-li la mà, l
i parlava a cau d’orella:
- Ara tindràs temps per a tot. Podràs riure, i plorar, divertir-te i ensopir-te, i mai més no tornaràs a preparar-te per a morir. L’únic plor que sentiràs serà el de les criatures, si vols.

- Si vull què?

- Si vols vida. Viure, fins que ens hi avesem.


divendres, 25 d’abril de 2008

Transformació 187: Els vells

Per Puff

Caminen cansats els dos amics. Segles d’històries i llegendes repetides i modificades fins a l’infinit. Ja no importa l’aspecte: si un refulgeix més que l’altre, si el rostre, abans terrible o bondadós, ara no conserva cap lluïssor, si s’ha apagat el foc que els consumia. Són vells, difusos els records d’antigues lluites. Abstrets en la conversa, aturen els seus passos. Parla el més alt i encara gras buscant en la memòria.

-En altres temps hi havia sants jordis i princeses que reien i ploraven, i dracs que els empaitaven cada primavera... i el perfum de les roses que esclataven i encisaven sants jordis i princeses i dracs que no morien mai. Ara, però, fins i tot les criatures de bolquers tenen ganes de plorar perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-Que les roses de cada primavera han perdut el perfum i ja no neixen sants jordis, ni princeses, ni dracs...

Ens hi avesarem? – es pregunta el vell drac.

dijous, 24 d’abril de 2008

Transformació 186: Sant Jordi a la nostra manera (Concurs de Sant Jordi 3)

Per Arare

Sant Jordi seu en un tamboret, es treu un paquet del sarró i desembolica un entrepà de pernil dolç. Li fum queixalada i l’assaboreix mentre mira enlloc.
La princesa es treu les sabates de taló fi, les deixa amb cura darrere d’una porta i es calça unes sabatilles de bàsquet, així, sense descordar ni res, tal com se suposa que se les havia tret abans. Fa patxoca, amb el seu vestidet de seda, el vel i la corona, que sembla una núvia en petit, com li deien quan va fer la comunió. De la butxaca del preciós vestit rosa en treu unes gomes.


-Que em deixes les teves cames?

-Què dius? – fa un Sant Jordi amb el cap a Can Pistraus.

-Que si em deixes les teves cames un momentet.

-Ah, si, té- I obre una mica les cames.

La princesa fa passar la goma per les cames de Sant Jordi i per les potes d’una cadira oblidada. S’emporta la cadira fins que es tiben les gomes i comença a saltar.

-Eh, però tu estigue’t quiet, eh? No moguis les cames, que cauré de nassos per terra.

-Tranquil·la, que no m’he de moure - i continua queixalant l’entrepà.

El drac es mira les escates de la llarguíssima i incòmoda cua i n’estira un parell, que ja estan a punt de caure.

- Homeeeee, Draaaac, això no ho facis, que et quedaràs sense escates abans d’horaaaaaa – diu l’Elena.

-No passa res, és que em molesta que es deixin anar. Però tranqui, que no em quedaré sense cua!

Sant Jordi ja s’ha acabat l’entrepà. Sense fer gaire maniobres, per tal de no destorbar la princesa saltadora, agafa l’espasa de terra i se la mira.

- Tio, vigila quan em clavis l’espasa, eh? Que té molta punxa i encara prendrem mal!

- Mira que ets bèstia, com vols que et faci mal, amb això?

L’Elena pica de mans.

-S’ha acabat la gresca, nois! Continuem l’assaig, que demà és la representació! I a la vida hi ha temps per tot, per ensopir-se, per divertir-se, per flairar l’olor de les roses i fins i tot per morir-se! Apa, som-hi!

dimecres, 23 d’abril de 2008

Transformació 185: la diada

Per Kestrel

Caminaven a poc a poc pel passseig de Gràcia, sota el sol, entre gent i roses. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre era magre i sense afaitar, semblava més despreocupat.

S'aturaven de tant en tant a les parades, per demanar per un llibre.

- Que el tenen? aquell de "La meva Cristina i altres contes", de la Rodoreda?

I la resposta sempre era que no:

- Aquest no, però tenim un de molt maco sobre un drac, una princesa i un guerrer. Molt romàntic.

Llavors el més alt es girava cap al seu company, i angoixat es passava la mà per la barba, com si volgués remarcar bé les seves paraules:

- A la vida no tindrem temps per a tot... riure, plorar, divertir-se, ensopirse. I al punt de nèixer ja t’has de preparar per a morir...

- Apa! Només cal organitzar-se una mica, home! Va, provem a aquella altra parada?

dimarts, 22 d’abril de 2008

Transformació 184: El general, el pagès i la princesa (Concurs de Sant Jordi)

Per pere

Tal com havien quedat, el gloriós general Ivan Draconevitx Dragonov i el jove pagès Iuri Tarasovitx es trobaren a la casa de camp que el primer tenia als afores d' una petita ciutat de Geòrgia. Feia una tarda esplèndida de primavera i havien sortit a passejar pel corriol que circumdava l’estany amagat pel bosc. Caminaven a poc a poc. El general, solemne, ben vestit, amb la barba grisa i la cara lleugerament vermella de bevedor moderat de vodka; el jove, magre, neguitós perquè no sabia com s’havia pres Ivan Draconevitx la confessió de l’amor que sentia per la bella Liuba; però ell s’havia mostrat ferm, disposat a tot, i li ho havia dit sense compliments. Estaven abstrets en la conversa i el general s’aturava de tant en tant i es passava la ma per la barba, com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida, benvolgut Iuri Tarasovitx, no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el moment de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes d’udolar que tenen els llops és perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-L’olor que hi ha escampada de la mort... I els agrada...

El general Ivan Draconevitx Dragonov tornà a casa lentament. Els llops –com els agradava l’olor de la sang!- s’encarregarien de la carn i ell endreçaria els ossos l’endemà. En passar pel jardí, va tallar, com cada Sant Jordi, unes roses vermelles per a la seva estimada Liuba.

Transformació 183: Optimisme primaveral (Concurs de Sant Jordi)

Per la Júlia

L’home, gran però encara ferm, atractiu, alt, amb una acurada barba blanca, duia una rosa a la mà i també un llibre de poemes. Es va dirigir al seu amic magre, una mica ensopit, d’aspecte absent i entotsolat que l’acompanyava:

-Ves, qui es pot queixar de la vida, en tal dia com avui? Sí, tot passa, tot sembla passar. Però a mi em sembla que, d’alguna manera, tot es renova I ressuscita. Sant Jordi torna, l’abril esclata, els llibres es reediten, els borrons dels arbres s’obren i les roses tornen a florir i a escampar el seu olor subtil, com els gessamins i les glicines. Els falciots i les orenetes xisclen altra volta damunt nostre. Per això, malgrat que els infants plorin, en néixer, ben aviat somriuen, suposo que te n’has adonat, benvolgut Jofre, somriuen dolçament, doncs ja senten...

-Què senten, Guillem? –va fer l’amic, amb interès.

-L’alegria de viure, la joia d’estimar, la poesia del món, l’olor de les roses, que és l’olor de la vida i del goig d’existir. Després s’hi avesen, no en fan cas. Però un dia, en plena maduresa, algun matí d’abril, tornen a copsar aquest perfum vital, no et sembla? I s’adonen que val la pena alenar encara i que alguna cosa de tots nosaltres és, evidentment, eterna.

L’amic el va mirar amb afecte, però es va arronsar d’espatlles, una mica indiferent a tant d’entusiasme.

-Si tu ho dius...

dilluns, 21 d’abril de 2008

Els originals

Hem començat la publicació de les transformacions del concurs de Sant Jordi. Recordeu que teniu temps fins la matinada del 22 per lliurar originals i que no hi ha temps per a tot. Després...

-Després, què?

Transformació 182: La patum (concurs de Sant Jordi)

Per l'Enric

Caminaven a poc a poc pel carrer major. Engrescats per l’excitació del foc i ensordits pel tro dels petards, tot just recuperaven l’alè. Una mica més avall, el drac encara corria i girava tirant foc.
El més alt caminava tranquil. Era cepat, amb les galtes vermelles i els ulls riallers; la noia era menuda, i reia, una mica nerviosa. Poc després van seure a un portal i es van treure els barrets.
Ell es va deslligar el mocador de coll, i apartant-li els rinxols de la cara, començà a netejar-li el sutge de les galtes amb delicadesa:

- Sembla un moment, però tens temps per a tot: riure, cridar, divertir-te i espantar-te. Però tan bon punt l’encens que ja t’has de preparar a que peti. Perquè els plors dels nens petits és perquè ja ho senten...

- Ja senten què, Jordi?

- L’olor de la pólvora cremada, princesa, que anuncia que tot ha de petar. Després t'hi aveses.

De lluny, unes passes es van anar acostant...

- Una rosa, amigo? compra tu, rosa, para chica guapa.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Transformació 181: Pitufando


Pitufaban despacio. El mayor era un pitufo solemne, de pantalón y gorro rojos y barba blanca; el otro pitufo, de blanco, canijo y lampiño, parecía enfermizo. Estaban pitufados en la conversación y papá pitufo se paraba de vez en cuando pitufándose la barba, como si quisiera pitufar bien las palabras.

- En la vida no hay tiempo para todo: pitufir, pitufar, pitufirse y pitufarse… y en el punto de pitufar ya tienes que prepararte para pitufir. Porque las ganas de pitufar que tienen los críos de pecho es porque ya lo pitufan.

- Ya pitufan qué?

- El pitufor de Gargamel, que se mete por doquier. .. luego te pitufas.

dissabte, 19 d’abril de 2008

Transformació 180: Èfica

Per Sani

Fidel fita Felip, filatelista foraster -finlandès?- forçut, fumador, façana fabulosa, figura fonamental. Felip fita Fidel, funcionari flac, francòfil força finolis. Facialment ...fotut! Frinodèrmic!. Febre? Fàrmacs : Frenadol, Fluimicil…Fonemitzen, futuritzen, fantasiegen. Fora fa fred: Febrer! Fusta fina. Fan foc. Fonen faramalla. Fa fum. Forniquen força forçadament. Fusionen fluids fervorosament, frueixen fins fer figa... Frisança final… Fantàstic! Flacciditat fulminant…

Fidel fa flatulències…


─ Fortor fètida, -fa Felip- fent fenomenologia figurativa. Flegmàticament filosofa … Flipant fermament fabriquen fills, filles: follets formidables! Fantàstica formació fetal. Fetus força fissura i fa forat. Fandangos i florilegis. Fàstics i fervors… Fora fa ferum fastigosa fins fiasco final. Funeral. Funerària. Formós firmament fluorescent o Foscor fúnebre final ? ...
─ Francament, -fa Felip- fútilment- fa feredat figurar-s'ho!
─ Finalment fer-s'hi, fer-la familiar, fer-la fortor fugaç fóra fonamental ... "Faut" fer-ho, Felip!

divendres, 18 d’abril de 2008

Transformació 179: Pàgines viscudes (fora de concurs)

Per la Júlia


La dona va tractar d’incorporar-se en el llit i mirar per la finestra el jardí de l’hospital geriàtric, amb uns arbres alts, immensos, supervivents encara de l’època en la qual en el lloc d’aquell edifici modern i asèptic hi havia hagut una residència aristocràtica, gairebé un palau. Va girar el cap vers la seva companya d’habitació, una velleta seca, amb demència senil, que mormolava incoherències tot sovint i li va dir:

-Ah, com passa tot, tan de pressa. Jo, ja ho veieu, havia estat princesa. Però la monarquia es va enderrocar, va venir la república i encara bo que no vaig acabar com la família de l’Anestèsia, amb qui havia fet uns cursos de ball reial a Suïssa, vatua. He rigut, he gaudit, he plorat I aquí em teniu, passats els vuitanta, esperant la parca com vos mateixa, que sou plebea. Vaig restar presonera una vegada, de joveneta, entre les urpes d’un drac revolucionari, sabeu? Era un sanguinari, tenia la cova plena d’ossos i restes de les seves víctimes. A més a més, era psicòpata i caníbal, acabava per cruspir-se les xicotes per tal de sublimar la seva impotència sexual, sabeu? Aquestes conductes els psicòlegs les han estudiat a fons, per cert, com, per exemple Phantasmoskiev, tenen un origen genètic, però també cultural, i es veu que el drac no havia superat el seu edip a causa del mal exemple d’un pare inadaptat i alcohòlic. Ningú no gosava alliberar-me, però un dia va arribar un guerriller abrandat, un il·luminat, de fet. I li va fer la pell i em va retornar a palau. En lloc de voler el càrrec de ministre que el papà li va oferir i casar-se amb mi, que tot hauria pogut ser, se’n va anar a les muntanyes i, ves quines coses, va ser amb el temps el líder del moviment republicà que ens va destronar. Jo crec que els seus mateixos se’l van carregar, aquesta gent no dura massa, tan idealista i esventada; ara n’han fet una mena de símbol nacionalista, sempre el pinten amb una rosa de foc al costat i una creu vermella al pit i molt més reeixit que no pas era en persona, la veritat, car el recordo petit i rabassut i quan el papà va insinuar que podia maridar-m’hi em van venir basques. Després em vaig casar amb un industrial, ja a l’exili, un home ric, però que amb el temps es va arruïnar fent mals negocis immobiliaris, va morir fa anys. He tingut una pila de fills que són escampats pel món i gairebé m’han oblidat. De petits, ploraven molt, tots ells. Sempre he pensat que els nadons ploren perquè ja senten, en néixer...


-Què cony senten, mala puta? –va fer la companya d’habitació, talment com si hagués revifat de forma inesperada.

-La pudor de mort, és clar –féu la dona, indiferent a l’insult-. Jo creia que se m’havia quedat al nas del temps del meu segrest a la cova i que m’hi havia avesat. Però, no, és una pudor que s’estén pertot i sempre i tots, efectivament, ens hi avesem. I aquí, on som ara, la pudor de mort ja assoleix el seu punt més àlgid, com podeu comprovar.

Però la veïna de llit ja s’havia abaltit i emetia uns roncs compassats i d’intensitat creixent. Una de les infermeres havia escoltat el soliloqui I li va comentar a una companya:

-Cada dia explica coses més estranyes, la Quimeta. La seva filla està ben amoïnada, però ja li he dit que aquí en veiem de tots colors, que no s’hi amoïni. I pensar que havia estat una mestra d’aquelles d’abans, amb més de seixanta infants a classe, segons m’ha explicat la noia, molt intel·ligent i, sobretot, pràctica i realista. La del costat encara està pitjor, ni s’entén el que diu, llevat dels tacos, que n’amolla un reguitzell, sort que la Quimeta no se li enfada. Quan la rentem, ja ho saps, de malparides cap amunt, el que li rota. Bé, tot això de la pudor de mort, que diu la Quimeta, no m’estranya pas, realment m’hi he avesat, però quan vaig començar a treballar aquí era el que més em neguitejava, aquesta pudor de mort que no em puc treure de sobre...





Bé, no sembla que hi hagi una competència ferotge en els originals presentats fins ara per participar en el concurs de Sant Jordi. A veure si sou menys mandrosos, amics, coneguts i nouvinguts!

dijous, 17 d’abril de 2008

Transformació 178: Occità

Per Jean-Marc Leclercq

Que caminavam a plasèr. Lo mei grand èra un òme solemne, vestit de plan, dab la barba grisa e las gautas drin arrojas, l'aute, magre, pas rasat, que semblava tot escàs sortit d'ua malautia. Qu'èran empensats hens la lora pròsa e lo mei grand que s'estancava a còps entà's passar la man a la barba com se's volèva pesar los mots.

– Hens la vita n'i a pas temps entà tot. S'arríser e plorar, divertí's e s'avejar ... au moment de nèisher que't cau dejà aprestí's de morir. Las envejas de plorar deus nenòts que son pr'amor qu'ac sentisson.

– De qué sentisson ?

– L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...

dimecres, 16 d’abril de 2008

Transformació 177: Amor?

Per Arare

És alta, amb els pòmuls vermells de coloret... per tapar els blaus. Sa mare, magre, grisosa i com si acabés de sortir d’una malaltia, gairebé li implora:

- No vulguis córrer. A la vida hi ha temps per tot.
- Mentida.
- Et dic que si, creu-me. Ara estàs molt contenta, però en un no res pots començar a plorar, perquè la vida mateixa ho porta.
- Porta què?
- Porta una olor indefinible, que no acabem de copsar. Els que ho fan són els nadons, aquests si que són llestos, que se n’adonen un cop han sortit del ventre matern.
- Escolta’m bé: ell m’estima, no hi donis més voltes.
- Si, és clar. I com que t’estima tant, t’estomaca cada dos per tres.
- No és veritat, només ho ha fet dues vegades i totes dues anava begut!
- Encara m’ho poses més fàcil, filla, encara m’ho poses més fàcil. No el canviaràs, tingues en compte qui t’ho diu. Mai no el canviaràs. Mira ton pare...
- Mare, m’hi vull casar i m’hi casaré, et posis com t’hi posis. Ho sents?
- Ton pare no podrà venir, ja ho saps, no? Aquell mala bèstia de jutge li té prohibit acostar-se a menys d’un quilòmetre.
- Si és que els jutges no entenen res, mare...no entenen res.
La mare se la mira, indulgent. No. No entenen res.

dimarts, 15 d’abril de 2008

Transformació 176: Tanka

Per pere


Se'n va la vida

entre plors i rialles

quan, en la cambra,

dos cossos nus travessen

núvols de violetes.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Transformació 175: Haikú.




Conversa lenta:

reflexions i certeses,

tristor, i vida.

diumenge, 13 d’abril de 2008

Transformació 174: Anada d’olla inspirada en verbs

Per Gemma

Caminar, ésser, afaitar, semblar, acabar, sortir, estar, aturar, passar, voler, sospesar, haver, riure, plorar, divertir, ensopir, néixer, preparar, morir, tenir, sentir, avesar.

Caminen, són, semblen, estan, volen, sospesen, riuen, ploren, neixen, moren, tenen, senten...

S’avesen de l’olor que escampen quan senten la por de morir en néixer, ensopits volen divertir-se i deixen de plorar per riure, i han de sospesar què volen, i passen i s’aturen i estan en el punt de sortir però els sembla que no cal afaitar-se si abans de res han de caminar. I caminen, i llavors s’afaiten, o no, i sembla que s’ensopeixen però s’aturen i veuen que tot passa i en sospesar-ho es preparen per sentir, no sigui que es faci tard abans no han de morir.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Transformació 173: A la Bill Clinton

Per Sani

-It's the stink of death, stupid !

(És la pudor de mort, estúpid !)


El poble nord-americà no coneixia bé Clinton abans que es presentés com a candidat a la presidència. La raó de la seva postulació va ser que ningú més en el Partit Demòcrata no va voler ser el rival del president George Bush pare , perquè aquest havia adquirit molta popularitat després de la Guerra del Golf . Tanmateix, durant la presidència de Bush, l'economia havia entrat en recessió.En les eleccions Clinton és recordat per haver usat la frase, "És l'economia, estúpid" per criticar el President Bush durant la campanya electoral. (Wikipedia)

divendres, 11 d’abril de 2008

Transformació 172 : Ausiàsmarquiana

Per la Júlia


Així com cell qui en lo somnis delita
e son delit de foll pensament ve,
l'infant que és nat en plor gran esdevé,
en copsar al punt fetor que el món habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que breu el temps de jaure,
en l'avenir, dolorós haig de caure,
i que passat en tot va ser millor.

Del temps present company, mon oïdor,
tocant ma barba, medito en negra nit,
mentre tu saps, del meu dolor el delit,
doncs també acull, el meu record fetor.
Més com l'infant, acabo fent cor fort,
e de llong temps tal pudor m'aconhorta
doncs crec ben prest que la pudor ja és morta,
i m'hi he avesat, i no en prenc el record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida lentament,
malament viu qui té lo pensament
massa apressat, e massa viu lo cor.
E, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així lo temps el breu instant,
que foll s'enduu com vaixell navegant
en mar bullent, les hores i el sentir.

Fóra millor ma dolor gran sofrir,
que no mesclar poca part de plaer,
mes mal i goig s'escolen con si re,
e del passat plaer, més val eixir.
Las! mon delit dolor se converteix,
més infant nat vol viure sens repòs,
quan ja no sent de la mort les sentors,
i amor novell sa miratge nodreix.




dijous, 10 d’abril de 2008

Transformació 171: Onomatopeic

Per Aparecido

Caminaven xau-xau. Incerts, últims.
Vereda blanca feta d'un munt de pedres rodoladisses. Sepulcral.
- Fa calor per a divertir-se! -diu un.
- Fa bo per a riure -diu l'altre.
- Em sembla que s'escalfa, millor per a ensopir-se -un altre un.
- Tu rai! és per a plorar -encara l'altre altre.
- Cal Déu! quina calor és per a morir! -l'un altre un.
De sobte un escalfor. Espès. I tots es recolliren, forces i pensaments. Silents.
L'olor escampa a la Xauxa. Un xauxineig i el xef crida xec!
Un xic de sal un altre de pebre.
Un xic d'all un altre de julivert.
Xerès generós.
Xeflis.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Transformació 170: Essencial

Per pere

Caminaven

Dos homes

Conversaven


... la brevetat de la vida


La resta, literatura.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Transformació 169: Gal·lès

Per Hilary Chapman

Cerddent yn araf. Gŵr dwys a difrifol oedd y talaf ohonynt, wedi'i wisgo'n drwsiadus, ac â barf lwyd a bochau cochion ganddo; edrychai'r llall, un main, heb eillio, fel petai'n ymadfer wedi salwch. Roeddynt ar ganol sgwrs ac o bryd i'w gilydd byddai'r gŵr tal yn aros gan dynnu ei law dros ei farf fel petai am bwyso'i eiriau'n ofalus.

-Mewn bywyd prif fod amser i bopeth. Chwerthin a chrio, cael hwyl a gwagswmera … ac ar union ddiwrnod eich geni rhaid ichi ymbaratoi i farw. Welwch chi, mae babanod yn eu clytiau am grio oherwydd maen nhw'n ei glywed yn barod.

-Yn clywed beth yn barod?

-Aroglau angau sydd o'n cwmpas ni ym mhobman… Mae dyn yn dod i arfer ag e ymhen amser...

dilluns, 7 d’abril de 2008

Concurs de Sant Jordi

I si ara que s’acosta el dia de sant Jordi i del senyor Drac i de midons la princesa, ens embranquéssim, com fan molts altres, en un concurs?

Bases breus. Deixem-nos de membres del jurat –ja se sap que serem tan parcials com ens convingui o, si convé, ho deixarem a votació popular-, de doble espai i per una sola cara, d’extensió –sigueu breus-, d’aspectes de vers o prosa, i de tots els altres detalls que ja coneixeu.

L’únic requisit imprescindible de la transformació és que apareguin dos dels personatges tradicionals –pot aparèixer, igualment, el sogre del senyor drac, la seva mare, la cunyada de la princesa, el germà del sant quan encara no era sant...- i que aparegui la vida o la mort, com en qualsevol història, i, és clar, la brevetat del temps.

Quant al premi, la Júlia, si no es desdiu, ofereix la seva obra completa, o al menys alguna obra completa, i es parla també d’una reproducció fidedigna d’un Kandinsky o d’un Barceló relacionats amb la diada, o gairebé, i potser altres detalls a considerar. Sempre en espècies, que som tan poc materialistes com vosaltres.

S’accepten originals, que no es retornaran, fins l’antevígilia del sant. Els podeu enviar a qualsevol de les adreces que ja coneixeu: salla(a)menta.nat o xurriblog(a)gmail.com.

Es garanteix la publicació de guanyadors, finalistes i participants en dates anteriors i posteriors al dia del lliurament de premi.

Va, va, va.

(i si en voleu fer publicitat... doncs feu-ne!)

(Avui dos posts. És que som imparables! No us perdeu el que l'Arare li va sentir dir a la Mercè)

Transformació 168: A l'Avui

Per Arare


diumenge, 6 d’abril de 2008

Transformació 167: Després

Per pere

I en acabar la seva conversa, els dos homes, el solemne davant, i l’altre, -amb el vell uniforme apedaçat de tots colors (cor daurat i estómac atzur) després de múltiples batalles- reprengueren el camí de la vida, riu avall. La barca, geometria sobre núvols d'escumes flotants, sense timó ni timoner, sallava immisericorde per la brevetat del temps.

Ells, situats a proa, amb les llances vermell de sang, tenien encara l’esperança de vèncer la mort en un darrer combat.


Llunyans, els records i les olors de la infantesa.




Mercè Rodoreda: Bateau et deux personatges avec lance (Aiguada 51 x 70)

dissabte, 5 d’abril de 2008

Transformació 166: En futur

Per la Gemma

Caminaran a poc a poc. El més alt serà un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblarà que sortirá d'una malaltia. Estaran abstrets en la conversa i el més alt s'aturarà de tant en tant i es passarà la mà per la barba, voldrà sospesar bé les paraules.

- A la vida no hi haurà temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'hauràs de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tindran les criatures de bolquers serà perquè ja ho sentiran.

- Ja sentiran què?

- L'olor que hi haurà escampada de la mort... Després un s'hi avesarà...

divendres, 4 d’abril de 2008

Transformació 165: memima

Per Júlia

pa pe pi po pu papa ta te ti to tu ca co cu ma me mi mo

El papa té pipa.

El papa és bo.

El papa té pipa i camina.

El papa té pipa i camina amb l'oncle.

El papa diu una cosa a l'oncle.

El papa diu a l'oncle que el nen petit plora.

El nen olora la casa i plora.

El nen petit plora poc.

El nen és gran.

dijous, 3 d’abril de 2008

Transformació 164: Orwelliana - 2084

Per Sani

Des de la taula metàlica on era estirat, Winston veiè la cara d’O’Brien per primera vegada. Alt i prim, tenia una mirada severa i cínica, amb bosses sota els ulls, i arrugues al front. La barba blanca, el feia més vell del que Winston havia imaginat.
- No saps perquè ets aquí , oi Winston?
- Sé que em voleu torturar fins matar-me
- No Winston, no. Això ho haguessim pogut fer ja fa molt de temps. El Partit et vol “curar”. Aquí tenim temps i mitjans per a tot. Nosaltres no ens ocupem només de destruir els nostres enemics, sinó que els transformem.
- Que em voleu fer què?
- Porteu-lo a l’habitació 101.

Immobilitzat en un silló de dentista, Winston, veiè com posaven una mena gàbia metàlica sobre una taula. Sentí una pudor de rata de claveguera… i instintivament començà a temolar fora de sí.
- De vegades no n’hi ha prou amb infringir tortures i patiment -digué O’Brien. Hi ha casos en que el ser humà suporta el dolor fins la mort. En canvi per a cadascú hi ha una cosa que és la pitjor cosa del món, un patiment mental que no pot suportar de cap manera, perquè és instintiva i va més enllà de la seva voluntat. Per no haver-lo de patir, la persona fa tot allò que se li exigeix. En el teu cas, Winston, la pitjor cosa del món són les rates …

Setmanes més tard, del Ministeri de l’Amor en sortí un Winston que havia patit una profunda transformació física i mental: boca esdentegada, rostre esquelètic i inexpressiu, cos completament deformat i fet malbé. Però a l’habitació 101, el que modificaven, sobre tot, era el cervell, la personalitat, la voluntat …


Entrà al Cafè nou, un bar proper a la seva nova residència i s’assegué a una taula, prop d’un grup que feia una animada tertúlia. Demanà ginebra. Dues llàgrimes li caigueren dels ulls mentre mirava l’enorme cara que apreixia a la pantalla gegant. La seva lluita personal s’havia acabat. Havia vençut el seu rebuig contra el Partit i la novaparla i ara acceptava que dos i dos tant podien fer 3 com o 4 com 5. Era una home recuperat que ja s’avesava a estimar el Gran Germà.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Cicle de traduccions

Al nostre benvolgut amic Sani –ja el coneixeu: és entusiasta i incansable- se li va acudir que era una llàstima que una autora tan traduïda com la Mercè Rodoreda no tingués aquí una representació més nodrida en altres llengües, i acaba d’iniciar una campanya que es proposa traduir a molts altres idiomes aquest petit fragment que ens serveix de text base per a les transformacions. Quants? Ni se sap, però vista la resposta immediata a la seva crida de diversos traductors, correm el perill de ser immortals i de desmentir la certesa de l’home solemne de la barba.

No cal dir com aplaudim la iniciativa i com ens agradarà anar pujant les traduccions rebudes -vuit de moment- intercalades amb les transformacions habituals. Fins i tot –tot és massa nou encara- ens plantegem la necessitat d’obrir un altre espai on es vagin dipositant aquests textos, que van més enllà de l’objectiu inicial del bloc i que potser estimularan variacions textuals impensades.

Sembla que la Mercè Rodoreda parlava esperanto, llengua que el seu creador, Ludwik Lejzer Zamenhof , va donar a conèixer l’any 1887. Volem que aquesta llengua, que pretenia, entre altres coses, aconseguir un enteniment universal i que encara ara té molt bona salut, sigui la que iniciï el cicle de traduccions. Agraïm a Ferriol Macip no només la traducció, que podeu llegir més avall, sinó també que hagi enviat la proposta als seus amics esperantistes que, en aquest moment, ja ens han respost amb adaptacions a les seves llengües maternes.

Transformado 163: Esperanto

Per Ferriol


Ili marŝis malrapide. Tiu plej alta estis solena viro, eleganta, kies barbo estis griza kaj vangoj ruĝetaj; tiu alia, maldika, nerazita, kies aspekto kvazaŭ ĵus resaniĝanta. Ili estis absorbiĝintaj en la konversacio kaj tiu plej alta haltis de tempo al tempo kaj karesis sian barbon kvazaŭ se li volus bone mezuri la dirotajn vortojn,

-Oni ne havas tempon por ĉion fari en la vivo. Ridi kaj plori, amuziĝi kaj malamuziĝi... ĵus naskiĝinte oni devas ekpretiĝi por mortiĝo. Ĉar la ploremo de la beboj klare montras ke tion ili sentas.

-Kion ili sentas?

-La disa flaro de la morto... Iom pli poste oni alkutimiĝas al ĝi...

dimarts, 1 d’abril de 2008

Transformació 162: enyor

Per Mar

Camina a poc a poc. És alt, solemne, ben vestit, amb barba grisa i els pòmuls una mica vermells - enrogeix sempre que ens ha de dir alguna cosa, perquè les nostres paraules d’amistat l’aclaparen-

Jo, un poc maldestra i sense entendre res, perquè tinc el mal costum de llegir en diagonal... estic abstreta en la conversa que hi ha escrita en els comentaris del seu bloc.

Ell, de tant en tant s’atura i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
- Decidit, em sembla: alenteixo aquest dietari i busco horitzons més lliures, potser més solitaris.

Penso, que és perquè a la vida hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se...

Continua dient que en el punt que acaba de tornar ja li cansa el retorn. Que està cansat de les paraules, que ja ha passat de les mil anotacions en aquesta segona etapa...

A mi m’entren ganes de plorar com les que tenen les criatures de bolquers, quan sento això:
-Alentir, canviar, deixar lloc i temps, deixar les paraules? No ho sé...

i sé que això ja ho ha dit altres vegades...

(una abraçada)

Ho sento, però no m’hi aveso!