dimecres, 23 d’abril de 2008

Transformació 185: la diada

Per Kestrel

Caminaven a poc a poc pel passseig de Gràcia, sota el sol, entre gent i roses. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre era magre i sense afaitar, semblava més despreocupat.

S'aturaven de tant en tant a les parades, per demanar per un llibre.

- Que el tenen? aquell de "La meva Cristina i altres contes", de la Rodoreda?

I la resposta sempre era que no:

- Aquest no, però tenim un de molt maco sobre un drac, una princesa i un guerrer. Molt romàntic.

Llavors el més alt es girava cap al seu company, i angoixat es passava la mà per la barba, com si volgués remarcar bé les seves paraules:

- A la vida no tindrem temps per a tot... riure, plorar, divertir-se, ensopirse. I al punt de nèixer ja t’has de preparar per a morir...

- Apa! Només cal organitzar-se una mica, home! Va, provem a aquella altra parada?