divendres, 18 d’abril de 2008

Transformació 179: Pàgines viscudes (fora de concurs)

Per la Júlia


La dona va tractar d’incorporar-se en el llit i mirar per la finestra el jardí de l’hospital geriàtric, amb uns arbres alts, immensos, supervivents encara de l’època en la qual en el lloc d’aquell edifici modern i asèptic hi havia hagut una residència aristocràtica, gairebé un palau. Va girar el cap vers la seva companya d’habitació, una velleta seca, amb demència senil, que mormolava incoherències tot sovint i li va dir:

-Ah, com passa tot, tan de pressa. Jo, ja ho veieu, havia estat princesa. Però la monarquia es va enderrocar, va venir la república i encara bo que no vaig acabar com la família de l’Anestèsia, amb qui havia fet uns cursos de ball reial a Suïssa, vatua. He rigut, he gaudit, he plorat I aquí em teniu, passats els vuitanta, esperant la parca com vos mateixa, que sou plebea. Vaig restar presonera una vegada, de joveneta, entre les urpes d’un drac revolucionari, sabeu? Era un sanguinari, tenia la cova plena d’ossos i restes de les seves víctimes. A més a més, era psicòpata i caníbal, acabava per cruspir-se les xicotes per tal de sublimar la seva impotència sexual, sabeu? Aquestes conductes els psicòlegs les han estudiat a fons, per cert, com, per exemple Phantasmoskiev, tenen un origen genètic, però també cultural, i es veu que el drac no havia superat el seu edip a causa del mal exemple d’un pare inadaptat i alcohòlic. Ningú no gosava alliberar-me, però un dia va arribar un guerriller abrandat, un il·luminat, de fet. I li va fer la pell i em va retornar a palau. En lloc de voler el càrrec de ministre que el papà li va oferir i casar-se amb mi, que tot hauria pogut ser, se’n va anar a les muntanyes i, ves quines coses, va ser amb el temps el líder del moviment republicà que ens va destronar. Jo crec que els seus mateixos se’l van carregar, aquesta gent no dura massa, tan idealista i esventada; ara n’han fet una mena de símbol nacionalista, sempre el pinten amb una rosa de foc al costat i una creu vermella al pit i molt més reeixit que no pas era en persona, la veritat, car el recordo petit i rabassut i quan el papà va insinuar que podia maridar-m’hi em van venir basques. Després em vaig casar amb un industrial, ja a l’exili, un home ric, però que amb el temps es va arruïnar fent mals negocis immobiliaris, va morir fa anys. He tingut una pila de fills que són escampats pel món i gairebé m’han oblidat. De petits, ploraven molt, tots ells. Sempre he pensat que els nadons ploren perquè ja senten, en néixer...


-Què cony senten, mala puta? –va fer la companya d’habitació, talment com si hagués revifat de forma inesperada.

-La pudor de mort, és clar –féu la dona, indiferent a l’insult-. Jo creia que se m’havia quedat al nas del temps del meu segrest a la cova i que m’hi havia avesat. Però, no, és una pudor que s’estén pertot i sempre i tots, efectivament, ens hi avesem. I aquí, on som ara, la pudor de mort ja assoleix el seu punt més àlgid, com podeu comprovar.

Però la veïna de llit ja s’havia abaltit i emetia uns roncs compassats i d’intensitat creixent. Una de les infermeres havia escoltat el soliloqui I li va comentar a una companya:

-Cada dia explica coses més estranyes, la Quimeta. La seva filla està ben amoïnada, però ja li he dit que aquí en veiem de tots colors, que no s’hi amoïni. I pensar que havia estat una mestra d’aquelles d’abans, amb més de seixanta infants a classe, segons m’ha explicat la noia, molt intel·ligent i, sobretot, pràctica i realista. La del costat encara està pitjor, ni s’entén el que diu, llevat dels tacos, que n’amolla un reguitzell, sort que la Quimeta no se li enfada. Quan la rentem, ja ho saps, de malparides cap amunt, el que li rota. Bé, tot això de la pudor de mort, que diu la Quimeta, no m’estranya pas, realment m’hi he avesat, però quan vaig començar a treballar aquí era el que més em neguitejava, aquesta pudor de mort que no em puc treure de sobre...





Bé, no sembla que hi hagi una competència ferotge en els originals presentats fins ara per participar en el concurs de Sant Jordi. A veure si sou menys mandrosos, amics, coneguts i nouvinguts!