Transformació 183: Optimisme primaveral (Concurs de Sant Jordi)

Per la Júlia

L’home, gran però encara ferm, atractiu, alt, amb una acurada barba blanca, duia una rosa a la mà i també un llibre de poemes. Es va dirigir al seu amic magre, una mica ensopit, d’aspecte absent i entotsolat que l’acompanyava:

-Ves, qui es pot queixar de la vida, en tal dia com avui? Sí, tot passa, tot sembla passar. Però a mi em sembla que, d’alguna manera, tot es renova I ressuscita. Sant Jordi torna, l’abril esclata, els llibres es reediten, els borrons dels arbres s’obren i les roses tornen a florir i a escampar el seu olor subtil, com els gessamins i les glicines. Els falciots i les orenetes xisclen altra volta damunt nostre. Per això, malgrat que els infants plorin, en néixer, ben aviat somriuen, suposo que te n’has adonat, benvolgut Jofre, somriuen dolçament, doncs ja senten...

-Què senten, Guillem? –va fer l’amic, amb interès.

-L’alegria de viure, la joia d’estimar, la poesia del món, l’olor de les roses, que és l’olor de la vida i del goig d’existir. Després s’hi avesen, no en fan cas. Però un dia, en plena maduresa, algun matí d’abril, tornen a copsar aquest perfum vital, no et sembla? I s’adonen que val la pena alenar encara i que alguna cosa de tots nosaltres és, evidentment, eterna.

L’amic el va mirar amb afecte, però es va arronsar d’espatlles, una mica indiferent a tant d’entusiasme.

-Si tu ho dius...