dimecres, 16 d’abril de 2008

Transformació 177: Amor?

Per Arare

És alta, amb els pòmuls vermells de coloret... per tapar els blaus. Sa mare, magre, grisosa i com si acabés de sortir d’una malaltia, gairebé li implora:

- No vulguis córrer. A la vida hi ha temps per tot.
- Mentida.
- Et dic que si, creu-me. Ara estàs molt contenta, però en un no res pots començar a plorar, perquè la vida mateixa ho porta.
- Porta què?
- Porta una olor indefinible, que no acabem de copsar. Els que ho fan són els nadons, aquests si que són llestos, que se n’adonen un cop han sortit del ventre matern.
- Escolta’m bé: ell m’estima, no hi donis més voltes.
- Si, és clar. I com que t’estima tant, t’estomaca cada dos per tres.
- No és veritat, només ho ha fet dues vegades i totes dues anava begut!
- Encara m’ho poses més fàcil, filla, encara m’ho poses més fàcil. No el canviaràs, tingues en compte qui t’ho diu. Mai no el canviaràs. Mira ton pare...
- Mare, m’hi vull casar i m’hi casaré, et posis com t’hi posis. Ho sents?
- Ton pare no podrà venir, ja ho saps, no? Aquell mala bèstia de jutge li té prohibit acostar-se a menys d’un quilòmetre.
- Si és que els jutges no entenen res, mare...no entenen res.
La mare se la mira, indulgent. No. No entenen res.

1 comentari:

Arare ha dit...

Potser cal que us expliqui que aquesta transformació va sorgir després d'observar i sentir una conversa al crrer... encara que us sembli estrany. Ja sé que és lleig escoltar les converses alienes, però no vaig poder fer res per evitar-ho. Arribant a casa, ho vaig gairebé transcriure, adaptant-ho a la meva transformació.