Transformació 164: Orwelliana - 2084

Per Sani

Des de la taula metàlica on era estirat, Winston veiè la cara d’O’Brien per primera vegada. Alt i prim, tenia una mirada severa i cínica, amb bosses sota els ulls, i arrugues al front. La barba blanca, el feia més vell del que Winston havia imaginat.
- No saps perquè ets aquí , oi Winston?
- Sé que em voleu torturar fins matar-me
- No Winston, no. Això ho haguessim pogut fer ja fa molt de temps. El Partit et vol “curar”. Aquí tenim temps i mitjans per a tot. Nosaltres no ens ocupem només de destruir els nostres enemics, sinó que els transformem.
- Que em voleu fer què?
- Porteu-lo a l’habitació 101.

Immobilitzat en un silló de dentista, Winston, veiè com posaven una mena gàbia metàlica sobre una taula. Sentí una pudor de rata de claveguera… i instintivament començà a temolar fora de sí.
- De vegades no n’hi ha prou amb infringir tortures i patiment -digué O’Brien. Hi ha casos en que el ser humà suporta el dolor fins la mort. En canvi per a cadascú hi ha una cosa que és la pitjor cosa del món, un patiment mental que no pot suportar de cap manera, perquè és instintiva i va més enllà de la seva voluntat. Per no haver-lo de patir, la persona fa tot allò que se li exigeix. En el teu cas, Winston, la pitjor cosa del món són les rates …

Setmanes més tard, del Ministeri de l’Amor en sortí un Winston que havia patit una profunda transformació física i mental: boca esdentegada, rostre esquelètic i inexpressiu, cos completament deformat i fet malbé. Però a l’habitació 101, el que modificaven, sobre tot, era el cervell, la personalitat, la voluntat …

Entrà al Cafè nou, un bar proper a la seva nova residència i s’assegué a una taula, prop d’un grup que feia una animada tertúlia. Demanà ginebra. Dues llàgrimes li caigueren dels ulls mentre mirava l’enorme cara que apreixia a la pantalla gegant. La seva lluita personal s’havia acabat. Havia vençut el seu rebuig contra el Partit i la novaparla i ara acceptava que dos i dos tant podien fer 3 com o 4 com 5. Era una home recuperat que ja s’avesava a estimar el Gran Germà.