Transformació 189: Narració curta

Per la Júlia

L’Aspàsia Fustagueres, de vella, recordaria sovint aquella tarda en la qual, en silenci, perquè segons li havien dit a casa, les nenes només havien de parlar la setmana dels tres dijous, havia acompanyat l’avi Pep de Can Lletraferit en el seu passeig crepuscular. L’avi, elegant, filòsof de poble sense ofici conegut, s’acaronava la barba blanca i amollava parrafades que semblaven profundes i que ja aleshores, a ella, li semblaven veritables bajanades de padrins. L’amic de l’avi, era un home denerit i pacient, que feia sempre com si escoltés sense escoltar, en Met de les Xinxes. Deia l’avi al Met que la vida era curta, que tot era breu i que fins i tot els infants de bolquers ploraven quan arribaven a la vall lacrimòrum, malgrat que, com a la pudor dels fems, s’hi acostumessin. En Met, amb la burilla del caliquenyo penjant dels llavis, li demanava de tant en tant alguna explicació, com ara que quina pudor sentien, en néixer, els infants. I l’Aspàsia recordava que l’avi havia dit, greu i transcendent: la de mort, home, la de mort.

L’avi Pep i en Met ja feia anys que criaven malves i l’Aspàsia, que s’havia dedicat al noble art de les llevadores rurals, havia heretat la tafaneria vagarosa dels Lletraferits. Havia decidit romandre conca, doncs es malfiava dels homes en general, sobretot des que va saber que el mateix avi Pep, per no trobar la vida tan pudenta, s’havia dedicat a perfumar nits de disbauxa pels cafès, cabarets, bordells i teiatrus de Can Fanga durant anys, cosa que va contribuir a la decadència formal del patrimoni Lletraferit. Les antigues paraules de l’avi, però, li havien desvetllat la curiositat sobre la vida i la seva percepció, així que en una llibreta d’escola conservava, anotades, des de la seva joventut, frases diverses que de tant en tant repassava i incrementava amb noves descobertes. Que els nadons ploraven en néixer era una evidència però la pudor de mort estesa pertot no li semblava tan evident, hores d’ara. De tant en tant, treia la llibreta al Casino Popular, del seu poble, Brufaganya de la Vallseca, lloc on, des de feia poc més d’una dècada admetien femelles gràcies a la lluita aspasiana per la igualtat dels sexes, que li havia propiciat molt de maldecaps feia anys, i llegia a les companyes de lluita algunes de les frases de la col·lecció, sobretot a les antigues sòcies de les filles de Maria, ara reciclades en agnòstiques pageses alliberades. A l’estil socràtic, ella ajudava a parir idees, però també nadons, com la mare del filòsof, car les dones podien fer moltes coses a l’ensems, no com tants senyors a l’estil de l’avi, que parlaven molt i a l’hora de la veritat tururut violes. L’única cosa que li devia a l’avi, a més d’aquella preocupació per la brevetat de la vida, era el nom, nom, segons semblava, d’una antiga filòsofa, i que havia estat a punt de bandejar-la de la vida cristiana, en no trobar el mossèn d’aleshores cap santa convencional adient al patronatge. De tota manera, i potser perquè, al capdavall, valia més batejar amb nom pagà que no pas endegar una nena acabada d’arribar al món al limb dubtós dels infidels, el senyor rector, per consell del vicari, més jove i eixelebrat, havia cedit. Ai, senyor, hores d’ara la parròquia no tenia ja ni rector ni vicari i tan sols un cop per setmana, el diumenge, pujava un capellà pelut a dir una apressada missa als migdies, per a les quatre velles que conservaven els principis catòlics dels avantpassats.

La vida, a més de curta, era perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per aquelles que seuen a mirar que passa, com havia dit Einstein. Un carallot que cantava amb guitarra, aquell dels Beatles que un guillat s’havia carregat feia anys, per tal de sortir als papers, opinava que la vida era allò que et passa mentre fas d’altres plans, per això l’Aspàsia s’havia esforçat en fer plans a dojo. De vegades es passaven anys sense viure a tutti pleni, però, com deia Wilde, un anglès de casa bona que les havia passades putes per ser gay, doncs els temps no eren bons aleshores per a francesilles, de vegades tota la vida es concentra en un sol instant. L’Aspàsia hauria desitjat escriure novel·les de crims, com l’Agatha Christie, qui, malgrat ser famosa, havia considerat que l’essència de la vida era tirar endavant i que la vida era un carrer de sentit únic. Garcia Márquez, un escriptor que havia arribat a vellet, probablement tan faldiller com l’avi Pep, considerava, encertadament, que la vida era una contínua successió d’oportunitats per a sobreviure. La vida era, doncs, evidentment curta, i quan un començava a aprendre l’ofici de viure ja t’havies de morir, com deia en Xarlot, que havia estat un artista espavilat i també dominat pel sexe de les senyores fins a extrems impensables, rere aquella aparença de bonàs infeliç. És clar que el mateix i gran Shakespeare opinava que la vida era com un conte explicat per un imbècil. Baltasar Gracián, oblidat per les darreres generacions, ja s’havia adonat de les mancances d’una vida que començava entre els crits de la mare i els plors del nadó. La qüestió dels crits de les parteres havia canviat molt amb les anestèsies, i els plors dels nadons, si eren a causa de la pudor de mort, amb tants desinfectants i ambientadors també acabarien per minvar. Un pensador una mica atapeït, com havia estat en Schopenhauer pensava, fins i tot, que una vida feliç volia dir menys desgraciada, de fet. Un gavatxo, Le Bouvier, opinava, com la mateixa Aspàsia, que la vida no s’havia de prendre seriosament, car mai no se’n sortia viu. La vida era un somni, havia rimat Calderón de la Barca, en castellà fi, encara que segurament ell pensava que algun dia et despertaries, aspecte del qual Aspàsia, en la seva maduresa, discrepava. Un anglès que també escrivia teiatru, Stoppard, opinava que la vida era un joc de probabilitats temible i que si fos una juguesca ningú no hi apostaria. Aristòtil, a qui Aspàsia havia fet massa cas durant anys, manifestava que no s’havia de sortir de la vida ni assedegat ni borratxo. Demòcrit, que la vida era com un espectacle en el qual hom entrava, mirava i sortia. Plini el Vell en lloava la brevetat, ves quins pebrots. Un altre franxute, La Bruyère, creia, molt sàviament, que la vida era una tragèdia per als qui sentien i una comèdia per als qui pensaven. Aspàsia havia superat l’etapa tràgica feia anys, i s’havia instal·lat en el pensament racional, per tant era conscient de viure instal·lada en la comèdia, per cert. Un metge espanyol, Severo Ochoa, admetia que s’havia dedicat a estudiar la vida, però que no sabia ben bé el perquè.

Fent reculls de frases, Aspàsia es va adonar al llarg del temps de tres coses que la inquietaven, a) en trobava molt poques de dones, b) un bon nombre de frases s’atribuïen a persones diferents, ja fos per error o perquè, com en tantes coses de la vida, uns es copiaven dels altres, i c) tretes de context, moltes frases volien dir just el contrari. A còpia de llegir i estudiar va adonar-se que fins i tot l’avi Pep havia plagiat tot allò dels nadons i la pudor de mort, que, creia, li havia dit en un moment íntim una tal Merceneta amb la qual havia mig festejat abans de la guerra, de forma puntual i etèria. La noia havia esdevingut escriptora i un dia, fent els cursos d’ordinador al Casal de la Dona, una secció recent del casino, l’Aspàsia es va adonar que la noia de l’avi era la famosa Rodoreda i que la frase havia acabat per inserir-la en un llibre de narracions. Aquella senyora, pel que havia llegit, també n’havia tirat un bon tros a l’olla, de les seves relacions amb senyors. Ai, que contenta estava, en la seva maduresa, l’Aspàsia, d’haver romàs conca i lliure com el vent, mal la vida fos curta i espinosa! De nadons ploraners propis, no n’havia portat cap al món, tampoc. Si la vida durava poc, al menys que fos en profit d’una mateixa. Conca no volia dir verge, és clar, i l’Aspàsia de Brufaganya de Vallseca havia conegut l’amor masculí manta vegades i encara, passada la seixantena, dos cops al mes, es trobava a un hotel de la costa amb en Tem Manxiula, un vidu benestant de marina, que sempre se li despenjava amb un regalet fi o amb la convidada a un bon tec, àdhuc a qualcun viatget a països exòtics.