Transformació 162: enyor

Per Mar

Camina a poc a poc. És alt, solemne, ben vestit, amb barba grisa i els pòmuls una mica vermells - enrogeix sempre que ens ha de dir alguna cosa, perquè les nostres paraules d’amistat l’aclaparen-

Jo, un poc maldestra i sense entendre res, perquè tinc el mal costum de llegir en diagonal... estic abstreta en la conversa que hi ha escrita en els comentaris del seu bloc.

Ell, de tant en tant s’atura i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
- Decidit, em sembla: alenteixo aquest dietari i busco horitzons més lliures, potser més solitaris.

Penso, que és perquè a la vida hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se...

Continua dient que en el punt que acaba de tornar ja li cansa el retorn. Que està cansat de les paraules, que ja ha passat de les mil anotacions en aquesta segona etapa...

A mi m’entren ganes de plorar com les que tenen les criatures de bolquers, quan sento això:
-Alentir, canviar, deixar lloc i temps, deixar les paraules? No ho sé...

i sé que això ja ho ha dit altres vegades...

(una abraçada)

Ho sento, però no m’hi aveso!