Caminaven a poc a poc. Enrere quedava el cos del drac mort. El cavaller, armat i distingit, encara mostrava la calor de la lluita recent als pòmuls envermellits. A poca distància la princesa: pàl·lida i esgotada, les robes esquinçades, duia una rosa a la mà.
De tant en tant en Jordi fingia cavil·lar i, passant-se la mà per la barba, feia una pausa i l'esperava. Llavors, prenent-li la mà, li parlava a cau d’orella:
- Ara tindràs temps per a tot. Podràs riure, i plorar, divertir-te i ensopir-te, i mai més no tornaràs a preparar-te per a morir. L’únic plor que sentiràs serà el de les criatures, si vols.
- Si vull què?
- Si vols vida. Viure, fins que ens hi avesem.
Entrades
2 comentaris:
En nego a votar! M'agraden tots!!! Tots i tots!!!!
esta transformació m'atrau per com està escrita i per com enllaça amb la fotografia...
però no sé com explicar què em fa sentir... sobre tot, les últimes línies... com clavades a la mirada dels dos, entre la vida i una olor intensa de mort, en una mescla que sembla ja per a sempre, d'haver sobreviscut... i de plor
"l'únic plor que sentiràs serà el de les criatures, si vols (...) vida"
me costa imaginar com continuaria la història
Publica un comentari a l'entrada