dijous, 31 de juliol de 2008

Transformació 238: L'excursió

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. L’excursionista més alt era un home que fins i tot amb l'anorac i les xiruques semblava elegant i ben vestit, de barba grisa i pòmuls una mica vermells. Es va mirar el qui anava al seu darrera, magre, sense afaitar, acabava de sortir d’una malaltia i no feia massa l’havien anat a veure, amb la colla d’excursionistes jubilats, a l’hospital. Feia estona que estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules. Alguns de la colla intuïen que aquelles parrafades que els amollava eren, en realitat, una excusa per aturar-se i descansar.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Puges a una muntanya i ja has de baixar, has fet el cim, però tot plegat és un miratge. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten, això...

-Ja senten què? –va fer el d’aspecte malaltís, aprofitant la conversa per aturar-se uns instants i respir ar a fons.

-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...

-Doncs mira –li va dir un altre company, una mica més jove- jo encara dec ser una criatura de bolquers, perquè sento una olor de mort que em fa pensar que per aquí hi ha les restes d’algun ocellot o salvatgina. Tira, tira, que ja començo a tenir gana i hem encarregat la paella a Vallvidrera per a dos quarts de tres en punt! I, mira, els escamarlans i el conill de la paella també són morts i no en fan pas, de pudor, oi?

El més alt va fer un sospir i va tornar a caminar. Ah, ell que havia fet els cims més alts de Catalunya, l’Aneto, la Pica, el Puigmal, que fins i tot havia anat al Montblanc, haver d’acabar els seus dies de caminador amb aquella colla d’arrossaires!!!

dimarts, 29 de juliol de 2008

Transformació 237: una copeta?


- Brindem, amic, perquè a la vida no hi ha temps per a tot!

- No hi ha temps per a què?

- Va, no t'hi emboliquis i brinda

- Ostres, quina aroma!

- És l'essència del temps concentrat... Aprofita, que després s'esbrava!

diumenge, 27 de juliol de 2008

Transformació 236: assaig de pangrama amb haiku complementari

Per pere

La vida és breu com l'haiku que just en nàixer afanyós sap l'infeliç atzucac del darrer so del swing.

A l'escenari,
els fils, lleugers, es creuen.
Tall de la parca.

Transformació 235: Istiu 1907

Per Aquari



















Pedalejáven á poch á poch. El més llárch s’asseya’l darrera y tenía lo cap un xich girat d’un cantó. La seua mirada romania fixa en lo paisatje, on los núvols d’aquell joiós y assoleyat matí d’istiu maldaven en va per ferse un lloch per tal d’eixir d’en mitx de les muntanyes que tot just blavejaven per l’efecte de la llum de l’aubada. L’aire d’aquell matí era molt fret. Tan fret, que al nostre home li costava gran esfors de reprendre l’alé després de cada pedalejada, donada amb tot lo nervi del sacrifici y’l fervor de la fe y l’esperansa.

L’altre, més baixet y rabassut, menava lo tándem amb los ulls fixats a la roda, tantost anava deyxant anar baferades curtes y seguides de fum de pipa. En recordarlos ara, el polsegam de les rodes y’l rastre de fum me fan recordar el pas d’un tren.

L’home que menava aquell curiós vehicle frissava per arriba’l seu destí. Talment semblava que’l temps l’hagués volgut posar a prova deixantli tan sols l’espai just per pedalejar entre pensament i pensament. Tal era l’estat d’exaltació que’l posseia, donchs frissava per veure amb los seus propis ulls aquell nin menut que acabava d’arriba’l món feya tot just un dia y mitx, aquell dols esclat de vida nascut al peu d’aquelles muntanyes mig adormides y que’s disposaven generoses a donarli la benvinguda amb l’arribada del sol yxent, talment fidels servents d’una poderosa hisenda de la que’s sabien part des de temps inmemorials.

La llum del matí s’anava aclarint á mesura que’ls dos hómens s’acostaven a la casa pairal dels Romeu, á l’antiga batllia de Sant Juliá.

Comensaren a enfilar el darrer trencall abans d’arribar á la casa. En Romeu avansava silenciós y abstret. Se li feya un nus a l’estómach de pensar que la jove y adorable Julita acabava de portar al món á qui temps á venir hauria de ser l’hereu del mas, y se li apilonaven enrevoltats los pensaments y los recorts de joventut dins lo cap. Y es més, no sabía imaginarse quines serien les seues primeres paraules quan la tornés a veure esdevinguda,després de tant de temps, una peça cabdal de la família, y tot cuydant lo petit infant al bressol. Y es que tot havia transcorregut massa depressa. L’heréncia de l’oncle y lo casament de la Julita, y lo naixement del fill. En Romeu s’havia acostumat á la vida de ciutat y ara’s trobava molt lluny de tot alló, com si una secreta veu interior li digués que allí hi tenia ben poch á fer.

Però fet y fet estava a punt de traspassar el portal per on havia sortit cinch anys y mitx abans maleït per son pare y sota la mirada, severa y tallant com un sabre, de la tia Carmeta.
Tot aixó no podria oblidarho mai. Peró de fet ni tan sols havia girat lo cap en passar la porta del mas per darrer cop, amb tots los dimonis de l’infern maleint los ossos sobre aquell jove insensat que, segons se deya en aquells temps, volia fer vida á ciutat.


El seu company seguía arrossegant ab forsa lo seu amich cap á la casa. El camí feya una mica de pujada y la marxa es ralentí lleugerament. A mitxa pujada, una ráfega d’ayre gelat els fuetejá’l rostre, al mateix temps que les fulles d’aquells plataners centeraris varen girarse mostrantlos la seua cara groga, anunciantlos tempesta. Los núvols s’ennegriren tot de sobte y esdevingueren tenebrosos portadors d’un presagi inminent.

Aleshores fou quan en Romeu trencà el silenci:
- Ho sents, Ramon?
- Y tant que sí Romeu, tres quarts al campanar. Vinga,no badis.
- No, no... aquesta olor.


En Ramon s’estremí tot de sobte. Aquella llum matinal tan neta y vigorosa que‘ls havia menat fins lo llindar mateix de la casa s’havia tornat grisa y agra en un tres i no res, ab un sabor amarg que ab prou feynes li deixava sortir les paraules.

- És inútil, Ramon – va dirli en Romeu, defallit. Y de sos ulls espurnejá’l brill trist d’una primera llágrima que res ni ningú podria consolarli.

En Ramon tingué’l temps just de veure com una finestra del primer pis de la casa esclatava contra la paret d’un cop séch, poc abans de sentir un plany aterridor que es perdé entre les foscúries dels núvols que comensaven a plorar unes llágrimes grosses com may s’haguéssin vist per aquelles contrades.

L’hereu del Mas Romeu acabava de morir.

divendres, 25 de juliol de 2008

Transformació 234: No vull

Per l'Anna

No vull caminar. No vull que siguis alt. No vull conversar. No vull viure. No vull riure. No vull plorar. No vull sentir.

No vull morir...

dimecres, 23 de juliol de 2008

Transformació 233: Notícia (maig de 1938)

Per la Júlia

Els bombardeigs dels darrers dies han produït un gran nombre de víctimes, entre les quals dos homes no identificats, d'edat madura, que devien passejar plegats pel barri de Gràcia. Un d'ells ben vestit, barba grisa, aspecte distingit. L'altre, magre, aspecte malaltís, es creu que podria tractar-se d'un combatent en període de convalescència. A la zona s'han trobat altres cadàvers, ja identificats per les seves famílies. Les característiques de l'indret han alentit molt les tasques de recerca i per tot el volt s'ha escampat una pudor insuportable fins que s'han pogut retirar els cadàvers. Els infants del barri, indiferents a la tragèdia, jugaven entre les runes sense percebre la fetor de la mort.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Transformació 232: El desenllaç (Ja era hora)

Per pere

Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...

Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.

Sembla, segons explica un tal Calders, veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:

Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.
Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.


La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Transformació 231: Memòria del desig

Per la Gemma

-Ja t’ho deia jo que a la vida no hi ha temps per a tot.
-No és veritat. Hi el temps just per allò que desitges.
-Desig?
-Sí, he dit desig.
-Fa temps que no sento desig... desig per una dona. I tu?
-Cada dia... El desig per una dona el temps no l’esborra. No ho recordes? Pots estimar el cos d’una dona lentament, ignorant el temps, escrutant cada racó del seu cos, assaborint-lo com un preuat regal que suaument obsequies amb la teva mel, però també pots fruir amb passió escapçant el plaer com si t’hi anés la vida.
-Ara recordo... Estàvem asseguts dins del taxi. Amb una seriositat immutable vaig posar la mà sobre el seu genoll i poc a poc vaig deixar que llisqués per la seva cuixa fins arribar a l’entrecuix. No dèiem res, miràvem endavant pendents del taxista, mentre la meva mà es perdia sota la faldilla. Sentia l’alè càlid de la seva respiració i no vaig poder reprimir el desig d’acostar els llavis a la seva orella per llepar-li mentre la meva mà es perdia entre les seves humitats a mida que el meu sexe anava endurint-se. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. Vaig aconseguir arribar als seus pits, salvant els dòcils obstacles de la roba, on aquells mugrons durs esperaven el contacte amb els meus dits. El trajecte era curt, sabíem que aquella excitació no podria culminar en aquell seient, però les nostres mans ja no podien deixar de tocar-se. La seva mà acariciava el meu sexe erecte, les nostres llengües ja s’havien trobat, ja no estàvem pendents ni del temps, ni del trajecte ni del taxista.
-Segueix, segueix, que cosa està molt interessant.
-Au va, no siguis crio.
-No ho veus? Has recordat el desig! Veus com hi ha temps per a tot?
-No, no hi ha temps per a tot... Ja no podré sortir amb ella d’aquell taxi, jo amb la bragueta oberta i ella amb el sostenidor descordat, decidits a no aturar aquella follia.

dijous, 17 de juliol de 2008

Transformació 230:: Contactes

Per la Júlia

Senyor madur, elegant, bona posició social, barba grisa i acurada, avesat a les servituds de la decadència, cerca company de la seva edat, no importa físic ni situació econòmica, per a amistat, intercanvi de converses sobre la vida, la mort i el que surti. Cal que sigui una persona adulta i responsable. Joves, absternir-se. (Plaça del Diamant, 8, principal)

dimarts, 15 de juliol de 2008

Transformació 229: morse / -- --- .-. ... .

Per Barbollaire

-.-. .- -- .. -. .- ...- . -. / .- / .--. --- -.-. / .- / .--. --- -.-. .-.-.- //
. .-.. / -- . ... / .- .-.. - / . .-. .- / ..- -. / .... --- -- . / ... --- .-.. . -- -. . --..-- //
-... . -. / ...- . ... - .. - --..-- //
.- -- -... / .-.. .- / -... .- .-. -... .- / --. .-. .. ... .- / .. / . .-.. ... / .--. --- -- ..- .-.. ... / ..- -. .- / -- .. -.-. .- / ...- . .-. -- . .-.. .-.. ... --..-- //
.-.. .----. .- .-.. - .-. . --..-- / -- .- --. .-. . --..-- / ... . -. ... . / .- ..-. .- .. - .- .-. --..-- //
... . -- -... .-.. .- ...- .- / --.- ..- . / .- -.-. .- -... . ... / -.. . / ... --- .-. - .. .-. / -.. .----. ..- -. .- / -- .- .-.. .- .-.. - .. .- .-.-.-//
. ... - .- ...- . -. / .- -... ... - .-. . - ... / . -. / .-.. .- / -.-. --- -. ...- . .-. ... .- / .. / . .-.. / -- . ... / .- .-.. - / ... .----. .- - ..- .-. .- ...- .- / -.. . / - .- -. - / . -. / - .- -. - / .. / . ... / .--. .- ... ... .- ...- .- / .-.. .- / -- .- / .--. . .-. / .-.. .- / -... .- .-. -... .- / -.-. --- -- / ... .. / ...- --- .-.. --. ..- . ... / ... --- ... .--. . ... .- .-. / -... . / .-.. . ... / .--. .- .-. .- ..- .-.. . ... .-.-.- //
.- / .-.. .- / ...- .. -.. .- / -. --- / .... .. / .... .- / - . -- .--. ... / .--. . .-. / .- / - --- - .-.-.-//
.-. .. ..- .-. . / .. / .--. .-.. --- .-. .- .-. --..--//
-.. .. ...- . .-. - .. .-. -....- ... . / .. / . -. ... --- .--. .. .-. -....- ... . .-.-.- .-.-.- .-.-.- //
.. / . -. / . .-.. / .--. ..- -. - / -.. . / -. . .. -..- . .-. / .--- .- / - .----. .... .- ... / -.. . / .--. .-. . .--. .- .-. .- .-. / .- / -- --- .-. .. .-. .-.-.- //
.--. . .-. --.- ..- . / .-.. . ... / --. .- -. . ... / -.. . / .--. .-.. --- .-. .- .-. / --.- ..- . / - . -. . -. / .-.. . ... / -.-. .-. .. .- - ..- .-. . ... / -.. . / -... --- .-.. --.- ..- . .-. ... / . ... / .--. . .-. --.- ..- . / .--- .- / .... --- / ... . -. - . -. .-.-.- //
.--- .- / ... . -. - . -. / --.- ..- . ..--.. //
.-.. .----. --- .-.. --- .-. / --.- ..- . / .... .. / .... .- / . ... -.-. .- -- .--. .- -.. .- / -.. . / .-.. .- / -- --- .-. - .-.-.- .-.-.- .-.-.- //
-.. . ... .--. .-. . ... / ..- -. / ... .----. .... .. / .- ...- . ... .- .-.-.- .-.-.- .-.-.-//


Claus:
1. / separa les paraules.
2. // Separa les frases
3. No hi ha lletres accentuades
4. Hi ha apòstrof, coma i punt. Però no punt i coma
5. S’ha dividit el tex en 15 frases seguint la puntuació del text original

enèsima nota. 1a edició

Acaba d'editar-se en paper -ai, el paper!- el volum Transformacions en una edició de bibliòfil limitadíssima i ja no en queda cap exemplar. 215 transformacions en poc més de 140 pàgines que ens han desaparegut de les mans sense adonar-nos-en o ens han estat encarregades. Un èxit aclaparador.


Repassant el passat amb la rapidesa i l'arbitrarietat que permet el negre sobre blanc tradicional, ens adonem de la qualitat dels textos curts -no sempre tan curts- que ens han anat acompanyant llarg dels mesos. Valorem els processos de creativitat que han produït petites obres mestres d'originalitat, de ritme, de capacitat de síntesi, de literatura de primera. En fi, que ens sentim plenament satisfets dels resultats. D'uns resultats que només han estat possibles gràcies a la gent que, convençuda per la idea inicial, han perseverat, però també d'aquells que, per diverses raons han volgut participar en l'empresa ni que fos una vegada. No citarem noms aquí perquè ja es poden veure més a la dreta, encara que potser en falti algun. Sense tots vosaltres aquest projecte hauria estat només un pensament, unes frases buides, en el millor dels casos, un esborrany incomplet. Moltíssimes gràcies a tots.


Sembla que això és un final, un comiat, un molt de gust per haver-nos conegut personalment o virtualment, però no és així. Sobre el llibre, cal dir que hem pensat de fer una segona edició, però problemes d'impressió i altres detalls que no explicitarem ens fan ser molt cauts a l'hora de intentar-la. Potser més endavant, si trobem un editor solvent (s'accepten suggeriments), ens decidirem a emprendre una edició de butxaca que estem segurs que tindria una gran acollida. Mentrestant, continuarem la tasca virtual que vam iniciar i que continuarà en aquest món tan canviant i fràgil fins que... qui ho sap?


Repetim: moltes gràcies a tots i benvinguts de nou. Que malgrat el que diu la Rodoreda, segur que tots, i alguns de nous, teniu encara temps de transformar, o és que teniu les vacances extraordinàriament ocupades i programades o encara creieu en la inspiració? Apa, a la feina!

diumenge, 13 de juliol de 2008

divendres, 11 de juliol de 2008

Transformació 227: japonès

Per Hidetaka Yakura


彼らはゆっくりと歩を進めた。一番背の高い、白いものが混じった顎鬚を生やし、少し赤ら顔の男は品よく着こなしていた。もう一人の男は痩せ、髭は伸び放題。病み上がりに見えた。彼らは話し込んでいた。背の高い方は時々話をやめ、言葉を吟味するように髭に手をやった。

人生ですべてをやる時間はない。笑い、泣き、楽しみ、そして退屈する。人は生まれるやいな
死の準備をしなければならない。赤ん坊が泣くのは知っているから・・・

何を知っている?

それは赤ん坊が嗅いでいるのが死の匂いだということを・・・そして、そのうち慣れてしまうのだ。

dijous, 10 de juliol de 2008

nota improvisada

Suposo que no us n'heu adonat, però hem tingut un atemptat al bloc que encara no se'ns acut com s'ha pogut produir. Un o una hacker, o com es digui, ha aconseguit penetrar en els arxius i ens ha canviat la capçalera. Es tractava d'un -o una - hacker amb consciència i reivindicatiu (reivindicativa) que ens ha enviat un mail (no el reproduirem) dient que la seva acció responia al fet que estava cansat de veure l'explotació dels animals, referint-se, sobretot, al cuquet, que considerava que no tenia edat per ser exposat permanentment ... i que això vulnerava... En fi.

Els editors, que som gent assenyada, no tenim cap inconvenient a discutir qualsevol opinió o proposta, tot i així, haguéssim preferit que realment s'hagués produït, abans de trobar-nos amb les taronges transformacionals que, sense cap dubte, també constitueixen un dels nostres senyals d'identitat més volguts...

Per què no es digui que som rancorosos o poc comprensius, el bloc, recuperada la imatge inicial, lluirà durant uns dies el doble encapçalament. Però, sisplau, que ens deixin tornar als orígens, per bé que les taronges siguin més refrescants.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Transformació 226: com cada dia

Per Gemma











- Mira’ls, ja passen.
-Puntuals, com cada dia.
-El més alt sempre parla.
-Sí, i l’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta.
-M’agrada com vesteix.
-El d’aspecte malaltís?
-No, l’altre, el de barba grisa.
-Jo crec que el visita per distreure’l. Vols dir que no està malalt l’altre?
-Vols dir que el distreu gaire? L’altre sembla molt ensopit.
-Què li deu explicar?
-Vés a saber... alguna cosa no gaire divertida.
-Mira! El nadó dels veïns! Aquest sí que plora!!

dilluns, 7 de juliol de 2008

Transformació 225: Coflomonflemeverflamasa

Per pere


Conversa certa, com hi ha set cels, que van mantenir, és un dir, Cerverí de Girona i el jove Infant, que, també cal especificar-ho, era una mica tanoca. Després van parlar una estona de les croades i tampoc no sembla que s'acabessin d'entendre. El seu aspecte físic, els seus posats i altres detalls circumstancials no tenen cap importància.

-Aflama laflama viflimiflamada noflomo hiflimi haflama teflememps peflemer afama toflomot. Reflimiflumuflemer iflimi plofomoflamar, diflimiflemeverflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimitirflemerse iflimi eflemenflomosoflimipirflenese... iflimi eflemen eflemel deflme neflemeflimiflemexer jaflama thaflama aflama moflomoflimirir. Peflemerflemeque leflemes gaflamaflemenes defleme ploflomoflamarar quefleme leflemes criflimiflamaflumuturflemes defleme bolflomoflmequeflemers eflemes peflemerflemeque jaflama hoflomo seflemenflemeten.

-...?

-Loflomor quefleme hiflimi haflama eflemesflamacaflamamflamapaflamada defleme laflama moflomort. Deflemesflemepreflemes uflumun shiflimi aflamaflemeveflamaveflamasa.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Transformació 224: de vocals atrapades en un ordre

Per Iruna

camenivon u pac e pic. ol mús alt eri on huma selimno, bun vastet, imb lo burba gresi o uls pàmels ino muca vermills; l'oltru, magre, sinso ufaetir, sombluva que icobús da sertir d'onu maleltio. ustaven ibstrots un la quenvirso u al més ilt s'oturave di tont un tant e is posuva le mí por lu barbe quim so vulgàs sespisor bú las per-
…?
las per…?
íolus?
ïolus?
iòlus?
(ssshhh… “paraules”…? periolus?
merda)


-a le vido nu ha he timps por u tat. reiro u plarer, divortur-sa e insopur-sa... e in ol punt da néixor ju t'has de priporur a merir. porcu las guenis do plurar qui tonun las creïtorus da belquirs ós purca ge hi sontun.

-ja sentin cò?

-l'ular que hi ho uscampedi do lu mart... disprós un s'ha eviso...

divendres, 4 de juliol de 2008

Transfromació 223: Menjar o ser menjat

Per Manel


Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a treure les dents. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-Les rels i les punxades de les tiges que els hi han d'esberlar les genives... Després, mai no ens hi avesarem...

dijous, 3 de juliol de 2008

Transformation 222: anglès estudiat

By Xurry

They were walking slowly. The tall man was solemn, well dressed, with a grey beard and blushed cheeks; the other one, thin, unshaven, looked like recovering from disease. They were absorbed in conversation, and the tall one stopped now and then, fingering his beard like willing to carefully weight his words:

- Life is too short for everything. Laughing and crying, to enjoy and to get bored... and as soon as you are born you must get ready to die. That's why babies feel like crying, because they feel it.

-They feel what?

- The smell of death spreading around... then one gets used.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Transformació 221: Anglès nadiu

Per Marc Waudby

They walked slowly. The tallest one was a solemn, well-dressed man, with a grey beard and ruddy cheeks; the other one, skinny and unshaven, looked as if he was recovering from an illness. They were absorbed in conversation and the tall one stopped from time to time, stroking his beard as though mulling over hiswords.

-There isn't time to do everything in life. To laugh, to cry, have fun and get bored... and at the time of birth you have to prepare to die. Tiny babies can already smell it, that's why they feel like crying.

-What can they smell?

-The smell of death everywhere... But later on, you get used to it...