Per Manel
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a treure les dents. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-Les rels i les punxades de les tiges que els hi han d'esberlar les genives... Després, mai no ens hi avesarem...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada