dilluns, 31 de març de 2008

Transformació 161: a cop de cursor

Per Martí

Camina, vena poca, poc. Elm és... altera un hom, e solem neben vesti tambla bar bagris. Ai, elspo mulsuna micaverm, ells; l'alt rema, gres ensea, fa i tarsem blava que aca bés desor, tirdu namal. Altia est a venabs, trets en lac on versa, i elm és alt. s'atur a vade tanten tanti - es pas sa -, valamà perla, bar bac omsivol guéss ospes arbél espa rau lesal avi Dan Ohiha tempsper a totriu rei plor, ardi, ver, tir seien sopir - seien - el punt denei xerjat has depre para ramorir. Per quelesgan, es deplo. Rar, quete nen, lescri atur es debol querses per queja: ho sent en Jasen Ten quel o lorque hi ha es campa dadel’am ortdes. Pres, un Shia. Ves a...

diumenge, 30 de març de 2008

Transformació 160: Rumor (6)

La meva memòria ja no és la d’abans (qualsevol dia em donaran el premi de català de l'any). Fixeu-vos que la Gemma em va explicar el que li havia passat a un d’ERC i a la seva dona i em va dir que li ho expliqués... A qui em va dir que li ho expliqués? No ho recordo -la Gemma confia més que jo en la meva memòria-, i per això aprofito que tinc internet i que suposo que aquí tothom ho llegirà, fins i tot el destinatari o la destinatària, que a la vegada ho havia d’explicar a no sé qui ni per què.

La història anava així: Resulta que un que d’ERC que porta barba i és molt solemne i sempre parla de lleis i sospesa molt bé les paraules, es va trobar amb un gallet del mateix partit, que la Gemma em va dir que feia cara de malalt, però jo no li'n trobo, més aviat em sembla que té una salut de ferro. Doncs sembla ser que el suposat malalt –que consti que a mi em sembla ben sa, però el mal deu anar per dins, ai que em repeteixo- tenia una granja amb més galls que gallines i ja n’estava tip, sobretot d’un gall vell que deia que no estava per la feina, i va decidir canviar l’orientació del negoci. I vet aquí que li explica el que havia pensat a la seva dona, que crec que es deia Mercè; o era Carme, o Marina? La dona va i li diu que el seu fill, encara de bolquers, que n’està molt del vell gall, que s’esperi una mica més, que no es precipiti, que faci altres canvis. En això que el nadó, malgrat que no entén res, es posa a plorar perquè intueix que el pare li’n farà una de grossa. I és que els nens de seguida s’adonen quan ronda una desgràcia. El pare -que ara, per molt que m’hi esforço, no recordo com es deia, mireu que és gros, això- que agafa el nen i li diu fluixet a l’orella que en aquest món hi ha temps de tot, i que deixi de plorar i que a veure si li fa un somriure, i que les pudors del camp no són res comparades amb les de les ciutats –que tampoc no sé per què li diu això, que quan tiren els fems i bufa la tramuntana...-, i el nen plora que plora, fins que l’agafa la mare i el calma amb la història de la caputxeta –quina història per apaivagar l’angoixa d’un nen!- i li diu, també a cau d’orella, que en aquesta vida cal avesar-se a tot, i que els galls i els llops i els altres animals...

La veritat, ja no recordo res més del que em va explicar la Gemma i no voldria embolicar la troca; quan la vegi li preguntaré què passava amb els fideus i algun altre detall segurament de poca importància, però com que crec que la cosa corria pressa, doncs aquí deixo el que recordo, amb l’esperança que arribi a qui havia d’arribar i que segueixi el seu curs. Per cert, que no entenc que hi pinta en tot això el partit en què milita l’home solemne. I sembla que ara encara han passat més coses, que ja li preguntaré a la Gemma.

dissabte, 29 de març de 2008

Transformació 159: Rumor (5)

Em diu la Júlia que li ha arribat un missatge d’en Sani on li explica un munt de coses molt estranyes, de les quals he intentat trobar-ne un sentit, però no sé si me n’he pogut sortir.

La cosa va d’un conte d’una tal Mercè on parla de dos paios que es posen malalts mentre mengen fideus tot xerrant pel carrer. Sembla ser que un és de CiU i no es vol morir, i l’altre, per distreure’l, patatim patatam, es posa a parlar pels descosits. El malalt té una granja de galls, i en sentir el gall que canta, es posen a parlar de la vida, i el de CiU li diu que el kikiriki és el so amb què es desperta el dia, igual que el plor del nen és el so amb què neix a la vida. Llavors, el que no és de CiU replica dient que el plor del nadó és pel tuf a mort que té la vida. El malalt fa un crit de dolor! I el paio que no és de CiU li diu que no exageri, que un fideu mal posat no el durà a la mort, i que el tuf que sent el nadó en néixer no és gaire diferent del que fa la granja de pollastres, i bé que ell s’hi ha acostumat. En això el de CiU li dóna la raó, i conclouen que el problema de la societat d’avui en dia, en la que sembla que no hi ha temps per a tot, és que els nanos es crien a ciutat allunyats de les pudors de les granges i segurament perquè no s’hi avesen creixen angoixats per la presència de la mort.

Mira Pere, jo t’ho explico per si tu, que ets tan savi, en pots treure l’entrellat de tot plegat.

dijous, 27 de març de 2008

Transformació 157: Rumor (4)

Benvolguda Gemma,

Acabo de rebre un missatge del Sani que em parla d’un altre de l’Arare que li ha arribat via la Xurri. Hi dic la meva, en tercera persona, per tal de veure si la cosa s’arrodoneix i en treiem l’entrellat:

Sembla ser que una tal Mercè Rodareda va escriure un conte la mar d'interessant que va de dos iaios que xerren pel carrer. Un dels dos és dels que li agraden els fideus d'allò més, mentre que a l'altre, els fideus el posen malalt.

Són dos paios mudats però pollosos (això no ho acabo d'entendre) i els fan cantar tot el que saben sobre la vida i l'amor. Tot es tranforma en una conversa filosòfica en forma de diàleg que els manté vius.

El de CiU li diu a l'altre que si patatim i que si patatam però que el fet és que no hi ha temps per a res i que els nens que marranegen des de ben petits ja saben -o ho sembla- que han de morir deseperats.

Es veu que l'altre paio, el que té la granja de pollets no entén ni mu i s'ho fa explicar dues vegades. Es veu que l'altre ja ha mudat d'opinió i ara diu que els nens, ja des de ben petits cal que s'acostumin a l'olor de la mort. Pobres criatures, quin patir!

A l'Arare li sembla un rotllo. Al Sani li ha recordat un llibre ...però no recorda quin exactament. La Júlia hi ha fet algunes precisions pedagògico-literàries.

De fet, això de de si el dels fideus és de ciu sembla que és una interpretació posterior del contingut i no està clar si Rodoreda ho manifestava tan explícitament. Tampoc no està clar això dels fideus i jo crec que s’ha confòs la barba d’un dels homes amb un conjunt emblanquinat de pasta de sopa.

Tampoc acaba de quedar clar si als nens se’ls ha d’acostumar a l’olor de la mort o més aviat se’ls ha desacostumar, ja que sembla que és, precisament, l’olor de la mort allò que perceben en néixer, segons recents investigacions de psicologia neonatal, tema sobre el qual ha fet recentment un curset. En el fons, l’educació és una adaptació al mitjà biològic i cultural i la saturació olfactiva que porta a suportar la fetor ambiental sense que representi un handicap excessiu en l’evolució dels infants, un fet científic i necessari, imprescindible per a la supervivència.

Júlia


dimecres, 26 de març de 2008

Transformatio CLVI: Latinus vulgaris (VI DC)

Per Sani

Tres, tria, et dos, duo: Barbargentum, altius, fortius, sapatus, arbiter elegantiarum, vestiat magnifica tunica et dixit ad Malaltissum, malacarum, amicum suum, in cursus de cursam peripateticae in ruam:

- Amicum meum, in veritas, sapientia populorum infinita est. Mostrarium hic:

Post tenebras lux; Post sequeram, imber, imbris ; Si vis vita para mortem!
In vita tantum brevis non habete tempus per totum, per ridere versus plorare, orgasmare versus pringare. Morte preparare post nascere! Tempus fugit pitandum. Ergo, carpe diem! Primo vivere deinde filosofare, blogare et transformare...
Sapete quae significatio est infans ploramicorum, Malaltissum?

- No, quae significatio, Barbargentum?

- Infans plorantur desconsoladoram per causa de horribilis pudorum, hic et nunc et rodaliae ...

Petitorum ad petitorum unum s'avesorum ad pudora esventata urbi et orbe. Per fortuna sua criaturae aprendere prestum dicere: pecunia non olet, mortem tampocum, amicum !

-Barbargentum, habete Alzheimer? Quos Deus vult perdere, prius dementat…!

- Tu quoque Malaltissum? « De coloribus et oloribus non est disputandum ».
___________________

& Claus glossàriques

Proverbis i locucions llatines
Locucions llatines

dimarts, 25 de març de 2008

Transformació 155: Rumor (3)

Hola Júlia,

He rebut un missatge de l'Arare on m'explica una història força extravagant.
Diu que li ha arribat via la Xurri, i m'explica que ...

Sembla ser que una tal Mercè Rodareda va escriure un conte la mar d'interessant que va de dos iaios que xerren pel carrer. Un dels dos és dels que li agraden els fideus d'allò més, mentre que a l'altre, els fideus el posen malalt.

Són dos paios mudats però pollosos (això no ho acabo d'entendre) i els fan cantar tot el que saben sobre la vida i l'amor. Tot es tranforma en una conversa filosòfica en forma de diàleg que els mantén vius.

El de CiU li diu a l'altre que si patatim i que si patatam però que el fet és que no hi ha temps per a res i que els nens que marranegen des de ben petits ja saben -o ho sembla- que han de morir deseperats.

Es veu que l'altre paio, el que té la granja de pollets no entén ni mu i s'ho fa explicar dues vegades. Es veu que l'altre ja ha mudat d'opinió i ara diu que els nens, ja des de ben petits cal que s'acostumin a l'olor de la mort. Pobres criatures, quin patir!

A l'Arare li sembla un rotllo. A mi, em recorda un llibre ...però no recordo quin exactament.

Fes-ne el que et sembli, i si ho vols passar, passa-ho!

Sani

dilluns, 24 de març de 2008

diumenge, 23 de març de 2008

Transformació 153: Dels beneficis de la xocolata

Per l'amic de Lluc

Aquell dia, dos d'ells es dirigien a Emaús, un poblet a seixanta estadis de Jerusalem, i mentre caminaven parlaven dels darrers esdeveniments i rememoraven les paraules del mestre.

-Recordes quan ens deia que en aquest món no hi ha temps per a tot i que aviat li arribaria l'hora?

El més prim, de mirada perduda, amb barba de dos dies, observà l'alt i solemne, de nom Cleofàs, que no tenia aparença de pescador, sinó més aviat de filisteu de sucursal bancària, i afegí:

-I quan assegurava que ja des del bressol sentia l'olor de la mort, que és inherent als humans; després ens parlava del regne de la immortalitat.

Els dos homes continuaren la seva conversa que els portà als darrers esdeveniments: la sorpresa de les dones que, de matinada, trobaren el sepulcre buit, i veieren uns àngels que els digueren que Ell era viu...

Prop del poblet, se'ls afegí un caminant, aparentment ignorant de tots els fets de les darreres hores.

Malgrat que sabia tots els fets i miracles del Mestre, els dos homes, escèptics, no el reconegueren.

Com que el dia declinava, el nou vingut va accedir a descansar a Emaús. Durant el sopar, l'home va treure una pastilla de xocolata del sarró i els en donà unes preses. Només de tastar-les, els caminants van reconèixer Jesús i creieren en ell i en el regne on l'aroma de xocolata no deixa aparèixer l'olor de la mort.

Ell desaparegué immediatament, però des d'aleshores al menys una vegada a l'any, sempre hi ha qui regala xocolata als nens, ja des de ben petits, per tal que, com a Emaús, el seu perfum foragiti la pudor de la mort, que tendeix d'una manera desagradable i persistent a fer-se present a la mínima que et descuides.

dissabte, 22 de març de 2008

Transformació 152: Rumor (2)

Ep, col·lega!

La Xurri m’ha donat una notícia que no sé si t’ha arribat, perquè no sé si estàs gaire al lloro. T’explico:

Sembla ser que una tal Mercè Rodoreda ha començat un conte que es diu “El mar” on diu que hi ha dos paios que xerren. Un du barba i va vestit allò que en diuen “per menjar fideus” i l’altre es veu que va tan deixat que sembla que estigui malalt.

La tal Rodoreda diu que agafa els dos personatges, o sigui, el mudat i el pollós i els fa mantenir una conversa sobre la vida i sobre la mort, una conversa d’aquelles mig filosòfiques, ja saps! una mena de... com en diuen, d'allò? diàleg! això, un diàleg. Els fa mantenir un diàleg.

L’un li diu a l’altre que a la vida no hi ha temps per res i que si patatim i que si patatam i que els nanos quan neixen és com si ja sabessin que s’han de morir i per això marranegen com desesperats.

Es veu que l’altre paio, el pollós, no entén ni papa i llavors el mudat va i li diu que l’olor de la mort és el que senten les criatures quan neixen però que després s’hi van acostumant.

Quin rollo, eh?

Ep, em sembla que li hauries d’explicar a la Júlia, tu, que al cap i a la fi és tan col·lega com nosaltres, no creus?

Apa, tu, fins ara!

Arare

divendres, 21 de març de 2008

Transformació 151: Dimas

No queda clar el nom del testimoni

Eren cap a les nou de del matí. El més alt era un home solemne de qui feia poc els soldats s'havien rifat la túnica; la barba, prematurament grisa, i els pòmuls una mica vermells per l’esforç; l’altre, magre, sense afaitar, com si hagués sortit d’una malaltia -o d'un llarg interrogatori a la comissaria-, caminava una mica endarrere, i encara un altre més lluny. De tant en tant s’aturaven a causa de la feixuga càrrega. Mentre un, anomenat Simó, pare d’Alexandre i de Rufus, li aguantava la creu, el més alt es passà la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida no hi ha temps per a tot, i especialment avui. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... I en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Aprecia la paradoxa, benvolgut Dimas: hem de carregar a lloms el nostre propi fat. I així s'entenen les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers: és perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-L’olor de fusta del bressol, la mateixa de la creu que carreguem. Fa estona que la sento, tot i que després un s’hi avesa...

Reemprengueren el camí enmig de les burles i els planys dels que els veien passar i finalment arribaren al lloc de la Calavera.

A migdia, les tenebres s’estengueren sobre tota la terra fins a les tres de la tarda.
Dimas, a l’esquerra, cregué en el misteri de l’home solemne i, veient que aquest era ja prop de la mort, li demanà que es recordés d’ell quan arribés al seu regne.

-Avui seràs amb mi al paradís –li prometé el Messies, procliu a donar esperancs incertes.

I després d'un glop d'aigua amb vinagre i d’encomanar el seu esperit al pare, digué: “Tot s’ha acomplert”. I, inclinant el cap, expirà.

Talleu! És bona!

dijous, 20 de març de 2008

cinquena nota: i 150!!!


A poc a poc hem anat caminant, abstrets en la conversa, i gairebé sense adonar-nos-en, avui puja la tranformació 150.

Ens agraden les xifres rodones (i les primeres), i celebrem la fita començant la publicació d'una sèrie de transformacions a moltes mans, anomenada "rumor", on els més habituals de la casa s'han anat trametent un missatge encadenat que... llegiu-lo vosaltres mateixos, però sembla que no ens prestem massa atenció els uns als altres i al final ens hem anat embolicant una mica...

Els rumors els anirem pujant un al dia, però entremig posarem algunes transformacions especials de setmana santa -bastinència i contenció- que ja estan fetes i que, en dates diferents, no tenen la mateixa vigència.


De moment hi ha 6 rumors ja disponibles, però si us ve de gust continuar la cadena, envieu-nos un e-mail (ja sabeu: xurriblog(a)gmail.com ó salla(a)gmail.com) i us enviarem el darrer missatge perque us hi enganxeu. Només us demanem que ho feu prou ràpid perquè poguem encadenar-los en dies alternats consecutius.

I felices 150 transformacions!

Transformació 150: Rumor (1)

Hola Arare!

Saps que la Mercè Rodoreda comença un conte que es diu “el mar” explicant que dos homes caminaven a poc a poc xerrant abstrets?

Diu que el més alt era ben vestit i amb barba grisa, i que l’altre semblava malaltís. Llavors transcriu un fragment de la conversa entre els homes, que era sobre el poc temps que hi ha a la vida per riure, plorar, divertir-se i ensopir-se.

Jo crec que en feia un gra massa, perquè deia que fins i tot els nens de bolquers saben que tot just néixer comencem a morir, i que potser és per això que ploren tant. Devia ser cinisme, o sarcasme.

Però l’altre (devia estar despistat) no entenia la metàfora i preguntava que què s’empatollava.

Llavors el primer exagerava encara més, dient que els nens senten l’olor de la mort però que s’hi acostumen.

Què et sembla? Ja ho sap el Sani? Crec que li hauries d’explicar....

dimecres, 19 de març de 2008

Transformació 149: Bouvard i Pécuchet

Per aparecido

Caminaven a vol i dol ensopegant-se en ignomínias. El mès alt era petulant com um palafrè, i tal, i com, vestit. Més? Barba gris i nas vermell; l'altre un vint cargols que no ha fet mai dues bases. Xerraven ambdós en alta veu.
- La teva corbata no és igual a la meva, la teva hi és capaç de bloquejar les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers.
- Són iguals d'ample, de llarg.
En això l'altre hi afegeix
- És el mateix desastre riure o plorar.
-Ets una planura.
Parla l'un, mentrestant el més alt va fer un xerric netejant la dentadura. L'altre baixa la veu per a papissotejar just a l'orella d'ase de l'alt.
- Què faries si et toqués la loteria de Nadal, essent que sabessis que dos dies desprès moriries.
- Capital mort, dos dies o vuitanta anys m'és igual si la vida fa la mort inodora o si tinc el nas tapat.

dilluns, 17 de març de 2008

Transformació 148: A quatre mans

Per Gemma

dafne: Ei! Ja has fet la transformació?
màgic: No encara, estic molt liat…
dafne: Au va… excuses! A la vida hi ha temps per a tot!
màgic: No és això el que diu el senyor alt de barba grisa…
dafne: El senyor alt de barba grisa no sap el que es diu
màgic: Doncs sembla un senyor il•lustre, ben vestit, amb aire solemne…
dafne: No et deixis enganyar per les aparences… aisss … a vegades
sembles tan innocent com un nen…
màgic: Doncs segons els senyor alt de barba grisa, els nadons no ho són gens d’innocents…
dafne: Coi! Per ser que no tens temps per transformar, el text te’l saps de memòria!
màgic: És que això de què ploren perquè ja la senten… ufff… em va donar un mal rotllo…no m’ho trec del cap…
dafne: Vaja… ara t’estic imaginant al costat de l’home alt… amb el cap baix… escoltant les bajanades que diu, tot encongit.
màgic: ….
dafne: No “cuela”, eh!! Que em vas prometre que transformaries!
màgic: Que sí! Pesada! A veure si aquest cap de setmana trobo un forat i m’hi poso!
dafne: Així m’agrada ! I si cal, deixes el passeig per un altre dia.

màgic: No, això sí que no! Transformaré, t’ho prometo!!

diumenge, 16 de març de 2008

Transformación 147: El pollino de ramos

Por ...

Lectura, más o menos, del Evangelio según San Marcos (11, 1-11).


"Cuando se acercaban a Jerusalén, junto a Betfagé y a Betania, frente al monte de los Olivos, Jesús envió dos de sus discípulos, uno alto y con barba, distinguido; otro más enclenque y descuidado, enfermizo, y les dijo:


-Id a la aldea que está enfrente de vosotros, y luego que entréis en ella, hallaréis un pollino atado, en el cual ningún hombre ha montado; desatadlo y traedlo. Y si alguien os dijere: ¿Por qué hacéis eso? decid que el Señor lo necesita, y que luego lo devolverá.


Y los dos discípulos se fueron caminando despacio, abstraídos conversando sobre las últimas enseñanzas de Jesús:


- Dice el maestro que en la vida no hay tiempo para todo: reir, llorar, divertirse y abatirse, y que al tiempo de nacer ya debes empezar a preparar tu muerte. Que es hecho conocido hasta por las criaturas de pecho, y por eso lloran, pues lo perciben...


- No entiendo, perciben qué?


- El hálito de la muerte a su alrededor. Luego se acostumbran...


Llegaron a la aldea y hallaron el pollino atado afuera a la puerta, en el recodo del camino, y lo desataron. Y unos de los que estaban allí les dijeron:


-¿Qué hacéis desatando el pollino?


Ellos entonces les dijeron como Jesús había mandado; y los dejaron. Y trajeron el pollino a Jesús, y echaron sobre él sus mantos, y se sentó sobre él. También muchos tendían sus mantos por el camino, y las gentes salían a su paso y se reunió una gran multitud y le aclamaban moviendo una palmas recién compradas a los mercaderes de Elche, y los que iban delante y los que venían detrás daban voces, diciendo:

- ¡Hosanna! ¡Bendito el que viene en el nombre del Señor! ¡Bendito el reino de nuestro padre David que viene! ¡Hosanna en las alturas!

Y entró Jesús en Jerusalén, y en el templo; y habiendo mirado alrededor todas las cosas, Jesús vio una criatura que lloraba, pues presentía, como sólo son capaces de hacerlo los niños inocentes, que el final se acercaba y aún no se había acostumbrado al olor de la muerte.

Transformación 146: Me lo cuentas?

Per Xurri


- Hola, llego tarde...¿qué ha pasado?

- Shhh...nada: un alto y un flaco dicen que si naces, te mueres, y que los bebes lloran porque se lo huelen, pero que se acostumbran.

- ¡Gracias, tio!

dissabte, 15 de març de 2008

Transformació 145: Xavatransformació vallmitjanera i aCALOrada

Per la Júlia


Passaven tots dos prop d'un carro d'escombraries amb un gran mosquer en redol, venien del carrer de Trentaclaus cap al Paralelo, el pinxo més alt, ben habillat de currutaco, habillant una tralla que semblava de la, i era xunga i fula, amb barba arrodonida, va dir al company, un pocapena, emmagrit per la gana i l'aiguardent de poca volada:

-Anem a xerricar un trago, que l'habillo, paiet. I que després d'una temporada a l'esteribel ve de gust oblidar el calabusanyis, no fa? Que ben mirat, val mes acabar curdeles, jambu, que la vida és un bul i un munt de grapisés. Anem pel mostu, doncs, que avui tenim parnó i demà no bufarem cullera. Tot dura poc a la vida, aquesta araig he sallat de la tasca i he deixat ma marcolfa de turno per tal que es busqui la guita i la manduca, ves. Mira, ma queden trenta perrots, quinze jalates, tres pàpils de cinc xucs, farem bugada. Que avui xales i demà fas bitlles i demà passat ja t'han fet la pell i la mort t'adinya un dali de categoria, que jo crec que el xavet ja sent la cosa quan s'arrapa a la mamella, i que per això brama sovint i es cabreixa, per baranduy que l'hagi conformat el busnó que el va fer...

-Jambu, que no te segueixo, no sé si ho fa el taribel del vespre, què te m'empesques? Què sent el xavet, que no filustro?

-La catipen, home, la catipen, pinxera i olora, que ja la parberu, no fa? Catipen de mulé, que pertot s'escampa, i això per més que me'l tapin amb saful de sadolla i li passin sornu pel davant. Després un s'hi fa, com a tot, i li sembla que la catipen atxanta, se troba consorts per anar a lilà i si no acaba de pringat abans d'hora, amb una xava que me l'unti i un tragandil, escarbant els panans iguanyant volcus de farga se n'oblida un temps... Au, xapesca, guilla, que ve la bòfia amb un balondru conegut, i que no em recordin, cap al burleyo a fer manguela i després a triar jamba barirela a la borda de leies fines, que avui toca. Que no vull tornar a vespella, manso.

divendres, 14 de març de 2008

Transformació 144: Judicial

Per Sani


Compareixen davant d'aquest tribunal, JSA, de 60 anys, nascut a Vic i resident a Barcelona, i SGR, 55 anys, nascut a SS (Barcelona) i resident a VNG.

Ambdós estan acusats d'haver estat parlant del Temps i de la Mort, en un loc públic i a plena llum del dia, circumstàncies agreujants segons el codi penal vigent.


-JSA, posi's dret i digui si té alguna cosa a declarar en defensa pròpia.

- Senyoria, em declaro innocent dels càrrecs que se m'imputen. Jo només vaig assegurar que a la vida no hi ha temps per a res i que de cap manera no es pot fer tot, i molt menys encara fer una cosa i la contrària…

-Faci el favor de cenyir-se al tema i de no embrancar-se en digressions...

-Jo només vaig afegir que en néixer ja ens hem d'anar preparant per morir...

-Així doncs es declara culpable, confessa haver parlat del Temps i de la Mort, i de teoritzar sobre el plor dels nadons?

- Sí, efectivament així és, però me'n declaro innocent!

- Jo també sóc innocent! senyor jutge! –cridà el segon acusat.

-Vostè calli fins que sigui el seu torn. Calli i no torni a interrompre o l'hauré de fer fora de la sala.

- Però, senyor jutge, es que jo només vaig preguntar "Ja senten què?", i res més!

(…)

Aquest tribunal els declara culpables del crim crapulós que se'ls imputa ( culpable i còmplice necessari respectivament), i els condemna a la pena més llarga i dura: 20 anys de presó. Ja es poden anar avesant a l'olor de la presó …perquè potser ja no en sortiran vius.

dijous, 13 de març de 2008

Transformació 143: Havanera

Per la Júlia

Allà a la platja de les Antilles,
Un llop de mar mirant l'horitzó
Acaronava sa barba blanca
Des de la proa d'un galió.

I al company feble de tants viatges,
Li dedicava, amb l'acordió,
i gran tendresa cançons antigues,
Mes amarades d'aspre tristor.

Ai si ara fóssim allà a l'Ametlla,
On nostra cala és plena d'infants,
Que prest s'acaba tot a la vida,
Moments de joia, no tornaran.

Totes les penes, les alegries,
Al mar s'escolen, ben prestament,
I prest quan neixes, el plor t'ofega,
Doncs al punt pena, l'infant ja sent,

L'olor de mort des dels cementiris,
On, ai, reposen els mariners,
S'escampa en l'aire, per les muntanyes,
I per les rutes del sol encès.

Ai si ara fóssim...

Prou que s'hi avesa, l'infant a l'aire,
D'olor de mort i de dol omplert,
Malgrat que ardit, en els llargs viatges,
I amb l'urc dels joves, la tristor perd.

Però arriben dies de pluja forta,
I la tempesta enfosqueix el mar,
I arriba un dia que sols recorda
La vella cala, la seva llar.

Ai si ara fóssim...

dimecres, 12 de març de 2008

Transformació 142: Mallarmenca.

Per Aparecido

Un cop de l'olor,
encara que des del fons del plor
enfonsat a l'infinit de la mort
mai s' abolirà la sort.

dimarts, 11 de març de 2008

Transformació 141: Apunts

Per Gemma

Migdia, podria ser.
Fa sol, és una possibilitat.
Caminen, del tot cert.
Lentament, això ho sabem.
Un home alt amb barba, sens dubte.
Un altre magre, sense afaitar, confirmat.
L’un escolta, aparentment.
I amb fermesa l’altre parla:
Del temps que fuig,
De la mort que no perdona,
i del plor de l’infant
que només en néixer ja l’olora.

dilluns, 10 de març de 2008

diumenge, 9 de març de 2008

Transformació 139: Maslowiana

Per Sani



Prefaci ...................................................................................... 1
Introducció (Bertha G. Maslow) …….................................... 19

Primera part. Salut i patologia. Cap a una biologia humanista.
Descripció del tipus alt i prim, net, polit i sa.


Descripció del tipus malaltís.
Descripció del context geogràfic ..…….................................. 69

Segona part.
Neurosis i Coneixement
Les neurosis sobre el Temps i la Simultaneïtat
Bloquejos emocionals provocats per la impossibilitat
El nadó i les seves intuïcions elementals ………....................169

Tercera Part. Trascendència i metamotivació
Queixes d'ordre superior i metaqueixes
Sentir o no sentir , aquesta és la qüestió
Sinèrgies de l'individu : Olors i pudors ..........................…… 369

Conclusió
L'adaptació progressiva a les pudors és clau …................... 469

Bibliografia selecta.
Mercè Rodoreda. El mar
dins de
La Meva Cristina i altres contes 1967 ……............. 500


Índex ……............................................................................... 501


(Abraham Maslow. La personalitat creadora. BCN . Kairós. 1990 4ª edic).

dissabte, 8 de març de 2008

Tranformació 138: Petulant

Per la Júlia

Amb exagerada lentitud, embolcallats pel contrallum, mentre llostreja, dos éssers humans del sexe masculí s'esmunyen pel carreró dels sospirs oblidats. Un d'ells, d'alçada considerable, empolainat amb pulcritud extrema, vestit de llana bona, corbata de seda, camisa blanquíssima, botons de puny daurats, mostra una barba argentada, de retall precís i una mirada amb un bri de misteri i un espurneig viu als ulls entristits pels records abaltits però presents en el seu esperit, coronant uns pòmuls lleument envermellits pel fred i, potser, perl'alcohol consumit fa unes hores en algun establiment llunyà i dubtós. El seu company, d'estatura més reduïda, amb barba de dies, aspecte decandit, feble i malaltís, amb símptomes anèmics, ofereix, amb l'alt, un contrast evident, palès en mil detalls gairebe imperceptibles.

Consirós, reflexiu, abstret en la conversa, mentre acarona la barba amb cura, com si vulgués amidar i sospesar els mots, l'alt mormola, amb un xiuxiueig gairebé imperceptible:

-El temps és breu, la vida s'esmuny, riure, enriolar-se, esclafir en rialles esbojarrades, gaudir, sanglotar, ploriquejar, ensopir-se o decandir-se, lliurar-se a l'avorriment o a la disbauxa, néixer i preparar, tot seguit, la mort, segura, inevitable, present com una ombra del destí vora nostre... la davallada al fossar o a la modernitat de la incineradora, tant se val. No t'adones que els infants d'un o altre sexe, entre els bolquers d'un sol ús, manifesten ja unes ganes immenses de plorar perquè perceben, senten, copsen...

-Què senten?

-La sentor de la mort, estenallada, dispersa, disseminada per carrers i boscos, esventada per l'aire de la vida. Després, s'hi avesen...

divendres, 7 de març de 2008

dimecres, 5 de març de 2008

Transformació 135: La quinta del biberó

Per Arare

Aquella olor penetrant omplia el cap de Josep d’una boira espessa. Va obrir els ulls. Frisant, observà els seus companys, escampats per tot arreu. Veié un cos que es movia al costat del riu i s’hi arrossegà. Plovia. Féu un gest que l’altre no va veure. Agafà el cap del noi entre les seves mans i tots dos esclataren en un plor esgarrifós. Mentre les llàgrimes li escaldaven les ferides, aquell xicot ferit, magre, els cabells plens de polls, quatre pèls moixins a la barba, les mans encarcarades i el cos entumit i ple de fang, li contà entre sanglots, com n’havia estat de dura, la seva vida. Entre espasmes li digué com n’era de terrible el que els havia tocat viure, de quina manera patirien les seves mares i com seria d’horrorosa una supervivència amb la motxilla per sempre carregada amb aquelles imatges de mort. I llavors morí, morí entre els seus braços. L’olor de mort no se n’ha anat mai més de la consciència de Josep. Des de 1938...

dimarts, 4 de març de 2008

Transformació 134: conte curt

Per Albert

Dos amics es troben per sopar i posar-se al dia.

L'amic que anomenarem número u és ros, prim i més aviat alt. L'amic que en direm número dos, no és gaire ros, ni gaire alt, però això sí, també és prim.

Durant el sopar repassen les novetats sobre salut, família i feina. Només quan arriben les postres enceten el torn de confidències.

L'amic número u inicia una divagació sobre el pas del temps, la brevetat de la vida i el sentit de tot plegat per concloure que desitja tenir una aventura per sentir-se viu.

L'amic número dos escolta i assenteix amb breus intervencions. No arriba a dir-ne gaire res, però potser perquè és una persona fàcilment influenciable, pensa que ell, abans de morir, el que desitja és tornar-se a enamorar.

Els amics u i dos s'acomiaden després del sopar amb una abraçada perquè s'estimen i perquè s'adonen que el temps passa inexorablement.

P.S. U i dos són mascle i femella. Qui és qui?

dilluns, 3 de març de 2008

Transformació 133: Cromàtica

Per Sani

Caminaven a poc a poc sobre l'herba verda. El més alt era un home solemne, cabells negres potser tenyits, vestit amb una americana de pana marró, amb la barba grisa i els pòmuls una mica envermellits; l'altre, magre, pèl roig, sense afaitar, tenia tot ell un color esblanqueït i farinós, talment semblava que acabés de sortir d'una malaltia que les hi havia fet veure de tots els colors. Estaven abstrets en una conversa molt fosca i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba argentada com si volgués sospesar bé les negres paraules del seu gris discurs.

- A la vida no tot són banderes i fulgors : hi ha riures verdosos i plorars grocs, no et pots pas divertir i ensopir a la vegada sota un cel de plom... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir d'una mort negra. Perquè les àurees ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers a ratlles vermelles és perquè ja ho senten de manera surrealista, cromàtica...

-Ja senten què?

-L'olor impressionista que hi ha escampada de la mort, cel rogenc a l'horitzó... Després un s'hi avesa … perquè llu amb força l'arc de Sant Martí.

diumenge, 2 de març de 2008

Transformació 132: Faula

Per la Júlia


Una guineu a una pobre gallina
Així explicava, els seus neguits vitals:
-Res no és segur, si poc duren els mals,
també el temps bo, rabent arriba i fina.

És que no sents, gallina, com a l'ou
El bon pollet gemega amb gran desifici?
I que percep, precís, el sacrifici,
Pertot estès, com el matiner rou?

-No entenc que sent, aquest pollet que dius-.
Va fer, dubtant, la gallineta lloca,
Mentre els blancs ous cobria amb son caliu.

-La mort, gallina, doncs, que avui et toca!
Feu la guineu, i d'una revolada,
Es va empassar la lloca i la llocada.


(Si una guineu us ve amb filosofies
I sou gallina no us l'escolteu pas,
Fugiu rabent, doncs ja veieu quin cas,
I com aquest, en passen tots els dies
.)

dissabte, 1 de març de 2008

Transformación 131: El naturalista

Por Xurri

Dos mamíferos bipedestos se desplazan con una velocidad irregular inferior a 2 kilómetros por hora.

Ambos ejemplares se hallan cubiertos en un 90% de su superficie por lo que aparentemente son capas de material compacto y aislante, ajenas a su organismo, de apariencia orgánica inanimada, y que en ambos casos dejan al descubierto por completo el cráneo.

Uno de los ejemplares, el de mayor longitud cráneo-caudal, se caracteriza por presentar numerosos apéndices capilares de tono grisáceo en prácticamente tres cuartas partes de la piel que recubre el cráneo. Dichos apéndices se concretan en la parte anteroinferior del cráneo en una colección pilosa algo más larga y regular en torno al orificio enterocelómico superior. La parte no pilosa del cráneo está recubierta por epidermis y posee una coloración rosada, casi eritematosa. Dicha parte no pilosa incluye asimismo los habituales órganos oculares, algo hundidos en el cráneo en una cavidad con rebordes superior y sagital, y con un pequeño acúmulo capilar lineal en el reborde superior. Hay también una protuberancia sagitomedial con dos orificios probablemente destinados al intercambio de gases del organismo con el exterior. El otro ejemplar es similar, si bien es algo más pequeño, de color menos intenso y de superficie epidérmica menos tersa que el anterior (posiblemente debida a un menor acúmulo adiposo dérmico?); también presenta pilosidad en tres cuartas partes de la piel craneal, si bien unos dos quintos de dicha pilosidad son de muy escasa longitud.

El desplazamiento de ambos seres se interrumpe y el ejemplar mayor eleva una sus extremidades superiores a una velocidad entre 0,02 y 0,03 metros por segundo, hasta que su extremo libre entra en contacto con el pelo facial; moviliza las digitaciones presentes en dicha extremidad, en número de 5, de modo que alinean la colección pilosa antero-inferior facial, y al tiempo, emite por su orificio enterocelómico superior una corriente de aire vibrante y sonora, aparentemente codificada.

El otro ejemplar se detiene y aguarda hasta la finalización del sonido. Poco después, emite un sonido similar por el mismo mecanismo, más breve. El primer ejemplar repite la acción de nuevo.

La observación se interrumpe debido a la distracción causada por un gemido agudo y entrecortado, compatible con el reclamo de una cría mamífera. Una leve brisa trae olores a putrescina y cadaverina, probablemente de algún organismo en descomposición próximo. Al retomar la observación, los dos sujetos han desaparecido.