Per Sani
Caminaven a poc a poc sobre l'herba verda. El més alt era un home solemne, cabells negres potser tenyits, vestit amb una americana de pana marró, amb la barba grisa i els pòmuls una mica envermellits; l'altre, magre, pèl roig, sense afaitar, tenia tot ell un color esblanqueït i farinós, talment semblava que acabés de sortir d'una malaltia que les hi havia fet veure de tots els colors. Estaven abstrets en una conversa molt fosca i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba argentada com si volgués sospesar bé les negres paraules del seu gris discurs.
- A la vida no tot són banderes i fulgors : hi ha riures verdosos i plorars grocs, no et pots pas divertir i ensopir a la vegada sota un cel de plom... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir d'una mort negra. Perquè les àurees ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers a ratlles vermelles és perquè ja ho senten de manera surrealista, cromàtica...
-Ja senten què?
-L'olor impressionista que hi ha escampada de la mort, cel rogenc a l'horitzó... Després un s'hi avesa … perquè llu amb força l'arc de Sant Martí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
5 comentaris:
Quin text tan acolorit,
Segur que a la Mercè plau
llegir aquesta paleta
de tants colors, fins el blau
que al Sani se li ha acudit!
Jo, que no em mamo el dit,
jo, que sóc pobre mortal,
em duc la mà a l'aleta
del barret,que tant m'escau,
en veure text tan ardit!
Sincerament, aquest és dels que m'agraden. Respecta molt la idea original de transformació.
Joli, joli!!
Felicitats, Sani!!! Molt bonic i acolorit.
Arare, veig que t'ho has pres seriosament, això de la rima, ja m'agrada, ja m'agrada...
I jo que us ho agraeixo molt, de veritat, Arare, Violette i Júlia!
Res no m'agrada més que veure que us pot agradar una mica.
Anima molt, sentir-se escriptòricament apreciat!
Mercès!
Endavant, gran Sadurní,
és teu l'Arc de Sant Martí!!!
Publica un comentari a l'entrada