Tranformació 138: Petulant

Per la Júlia

Amb exagerada lentitud, embolcallats pel contrallum, mentre llostreja, dos éssers humans del sexe masculí s'esmunyen pel carreró dels sospirs oblidats. Un d'ells, d'alçada considerable, empolainat amb pulcritud extrema, vestit de llana bona, corbata de seda, camisa blanquíssima, botons de puny daurats, mostra una barba argentada, de retall precís i una mirada amb un bri de misteri i un espurneig viu als ulls entristits pels records abaltits però presents en el seu esperit, coronant uns pòmuls lleument envermellits pel fred i, potser, perl'alcohol consumit fa unes hores en algun establiment llunyà i dubtós. El seu company, d'estatura més reduïda, amb barba de dies, aspecte decandit, feble i malaltís, amb símptomes anèmics, ofereix, amb l'alt, un contrast evident, palès en mil detalls gairebe imperceptibles.

Consirós, reflexiu, abstret en la conversa, mentre acarona la barba amb cura, com si vulgués amidar i sospesar els mots, l'alt mormola, amb un xiuxiueig gairebé imperceptible:

-El temps és breu, la vida s'esmuny, riure, enriolar-se, esclafir en rialles esbojarrades, gaudir, sanglotar, ploriquejar, ensopir-se o decandir-se, lliurar-se a l'avorriment o a la disbauxa, néixer i preparar, tot seguit, la mort, segura, inevitable, present com una ombra del destí vora nostre... la davallada al fossar o a la modernitat de la incineradora, tant se val. No t'adones que els infants d'un o altre sexe, entre els bolquers d'un sol ús, manifesten ja unes ganes immenses de plorar perquè perceben, senten, copsen...

-Què senten?

-La sentor de la mort, estenallada, dispersa, disseminada per carrers i boscos, esventada per l'aire de la vida. Després, s'hi avesen...