Transformació 157: Rumor (4)

Benvolguda Gemma,

Acabo de rebre un missatge del Sani que em parla d’un altre de l’Arare que li ha arribat via la Xurri. Hi dic la meva, en tercera persona, per tal de veure si la cosa s’arrodoneix i en treiem l’entrellat:

Sembla ser que una tal Mercè Rodareda va escriure un conte la mar d'interessant que va de dos iaios que xerren pel carrer. Un dels dos és dels que li agraden els fideus d'allò més, mentre que a l'altre, els fideus el posen malalt.

Són dos paios mudats però pollosos (això no ho acabo d'entendre) i els fan cantar tot el que saben sobre la vida i l'amor. Tot es tranforma en una conversa filosòfica en forma de diàleg que els manté vius.

El de CiU li diu a l'altre que si patatim i que si patatam però que el fet és que no hi ha temps per a res i que els nens que marranegen des de ben petits ja saben -o ho sembla- que han de morir deseperats.

Es veu que l'altre paio, el que té la granja de pollets no entén ni mu i s'ho fa explicar dues vegades. Es veu que l'altre ja ha mudat d'opinió i ara diu que els nens, ja des de ben petits cal que s'acostumin a l'olor de la mort. Pobres criatures, quin patir!

A l'Arare li sembla un rotllo. Al Sani li ha recordat un llibre ...però no recorda quin exactament. La Júlia hi ha fet algunes precisions pedagògico-literàries.

De fet, això de de si el dels fideus és de ciu sembla que és una interpretació posterior del contingut i no està clar si Rodoreda ho manifestava tan explícitament. Tampoc no està clar això dels fideus i jo crec que s’ha confòs la barba d’un dels homes amb un conjunt emblanquinat de pasta de sopa.

Tampoc acaba de quedar clar si als nens se’ls ha d’acostumar a l’olor de la mort o més aviat se’ls ha desacostumar, ja que sembla que és, precisament, l’olor de la mort allò que perceben en néixer, segons recents investigacions de psicologia neonatal, tema sobre el qual ha fet recentment un curset. En el fons, l’educació és una adaptació al mitjà biològic i cultural i la saturació olfactiva que porta a suportar la fetor ambiental sense que representi un handicap excessiu en l’evolució dels infants, un fet científic i necessari, imprescindible per a la supervivència.

Júlia