Transformació 160: Rumor (6)

La meva memòria ja no és la d’abans (qualsevol dia em donaran el premi de català de l'any). Fixeu-vos que la Gemma em va explicar el que li havia passat a un d’ERC i a la seva dona i em va dir que li ho expliqués... A qui em va dir que li ho expliqués? No ho recordo -la Gemma confia més que jo en la meva memòria-, i per això aprofito que tinc internet i que suposo que aquí tothom ho llegirà, fins i tot el destinatari o la destinatària, que a la vegada ho havia d’explicar a no sé qui ni per què.

La història anava així: Resulta que un que d’ERC que porta barba i és molt solemne i sempre parla de lleis i sospesa molt bé les paraules, es va trobar amb un gallet del mateix partit, que la Gemma em va dir que feia cara de malalt, però jo no li'n trobo, més aviat em sembla que té una salut de ferro. Doncs sembla ser que el suposat malalt –que consti que a mi em sembla ben sa, però el mal deu anar per dins, ai que em repeteixo- tenia una granja amb més galls que gallines i ja n’estava tip, sobretot d’un gall vell que deia que no estava per la feina, i va decidir canviar l’orientació del negoci. I vet aquí que li explica el que havia pensat a la seva dona, que crec que es deia Mercè; o era Carme, o Marina? La dona va i li diu que el seu fill, encara de bolquers, que n’està molt del vell gall, que s’esperi una mica més, que no es precipiti, que faci altres canvis. En això que el nadó, malgrat que no entén res, es posa a plorar perquè intueix que el pare li’n farà una de grossa. I és que els nens de seguida s’adonen quan ronda una desgràcia. El pare -que ara, per molt que m’hi esforço, no recordo com es deia, mireu que és gros, això- que agafa el nen i li diu fluixet a l’orella que en aquest món hi ha temps de tot, i que deixi de plorar i que a veure si li fa un somriure, i que les pudors del camp no són res comparades amb les de les ciutats –que tampoc no sé per què li diu això, que quan tiren els fems i bufa la tramuntana...-, i el nen plora que plora, fins que l’agafa la mare i el calma amb la història de la caputxeta –quina història per apaivagar l’angoixa d’un nen!- i li diu, també a cau d’orella, que en aquesta vida cal avesar-se a tot, i que els galls i els llops i els altres animals...

La veritat, ja no recordo res més del que em va explicar la Gemma i no voldria embolicar la troca; quan la vegi li preguntaré què passava amb els fideus i algun altre detall segurament de poca importància, però com que crec que la cosa corria pressa, doncs aquí deixo el que recordo, amb l’esperança que arribi a qui havia d’arribar i que segueixi el seu curs. Per cert, que no entenc que hi pinta en tot això el partit en què milita l’home solemne. I sembla que ara encara han passat més coses, que ja li preguntaré a la Gemma.