Transformació 135: La quinta del biberó

Per Arare

Aquella olor penetrant omplia el cap de Josep d’una boira espessa. Va obrir els ulls. Frisant, observà els seus companys, escampats per tot arreu. Veié un cos que es movia al costat del riu i s’hi arrossegà. Plovia. Féu un gest que l’altre no va veure. Agafà el cap del noi entre les seves mans i tots dos esclataren en un plor esgarrifós. Mentre les llàgrimes li escaldaven les ferides, aquell xicot ferit, magre, els cabells plens de polls, quatre pèls moixins a la barba, les mans encarcarades i el cos entumit i ple de fang, li contà entre sanglots, com n’havia estat de dura, la seva vida. Entre espasmes li digué com n’era de terrible el que els havia tocat viure, de quina manera patirien les seves mares i com seria d’horrorosa una supervivència amb la motxilla per sempre carregada amb aquelles imatges de mort. I llavors morí, morí entre els seus braços. L’olor de mort no se n’ha anat mai més de la consciència de Josep. Des de 1938...