Eren cap a les nou de del matí. El més alt era un home solemne de qui feia poc els soldats s'havien rifat la túnica; la barba, prematurament grisa, i els pòmuls una mica vermells per l’esforç; l’altre, magre, sense afaitar, com si hagués sortit d’una malaltia -o d'un llarg interrogatori a la comissaria-, caminava una mica endarrere, i encara un altre més lluny. De tant en tant s’aturaven a causa de la feixuga càrrega. Mentre un, anomenat Simó, pare d’Alexandre i de Rufus, li aguantava la creu, el més alt es passà la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot, i especialment avui. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... I en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Aprecia la paradoxa, benvolgut Dimas: hem de carregar a lloms el nostre propi fat. I així s'entenen les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers: és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor de fusta del bressol, la mateixa de la creu que carreguem. Fa estona que la sento, tot i que després un s’hi avesa...
Reemprengueren el camí enmig de les burles i els planys dels que els veien passar i finalment arribaren al lloc de la Calavera.
A migdia, les tenebres s’estengueren sobre tota la terra fins a les tres de la tarda.
Dimas, a l’esquerra, cregué en el misteri de l’home solemne i, veient que aquest era ja prop de la mort, li demanà que es recordés d’ell quan arribés al seu regne.
-Avui seràs amb mi al paradís –li prometé el Messies, procliu a donar esperancs incertes.
I després d'un glop d'aigua amb vinagre i d’encomanar el seu esperit al pare, digué: “Tot s’ha acomplert”. I, inclinant el cap, expirà.
Talleu! És bona!
-A la vida no hi ha temps per a tot, i especialment avui. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... I en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Aprecia la paradoxa, benvolgut Dimas: hem de carregar a lloms el nostre propi fat. I així s'entenen les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers: és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor de fusta del bressol, la mateixa de la creu que carreguem. Fa estona que la sento, tot i que després un s’hi avesa...
Reemprengueren el camí enmig de les burles i els planys dels que els veien passar i finalment arribaren al lloc de la Calavera.
A migdia, les tenebres s’estengueren sobre tota la terra fins a les tres de la tarda.
Dimas, a l’esquerra, cregué en el misteri de l’home solemne i, veient que aquest era ja prop de la mort, li demanà que es recordés d’ell quan arribés al seu regne.
-Avui seràs amb mi al paradís –li prometé el Messies, procliu a donar esperancs incertes.
I després d'un glop d'aigua amb vinagre i d’encomanar el seu esperit al pare, digué: “Tot s’ha acomplert”. I, inclinant el cap, expirà.
Talleu! És bona!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada