diumenge, 30 de desembre de 2007

Transformació 67: A tocar de punts i de comes, amb petites llibertats

Per iruna



caminaven poc

el solemne
ben vestit
amb vermells

l’altre
magre
sense afaitar
semblava malaltia

estaven abstrets

paraules a tot…

riure
plorar
divertir-se
ensopir-se

i morir



perquè senten

dissabte, 29 de desembre de 2007

Transformació 66: Quixot i Sancho

Per la mar

Cavalcaven per la Manxa,
el cavaller Don Quixot
i el seu amic Sancho Panza.

Abstret per l’àrid paisatge
i amb Dolcinea a la ment,
li diu el Quixot a Sancho,
que la vida és un viatge
i que s’acaba en un moment.
Que el nàixer és com la imatge
d’un d’aquells molins de vent.

-Mira bé com bufa l’aire
que ara és fred i ara és calent,
que ara bufa cap allà
i ara va contracorrent.
-Mira bé com bufa l’aire
i que no bufa eternament.

Sancho se'l mira i sospira,
i pensa: que n’és de valent!

divendres, 28 de desembre de 2007

Transformació 65: Acudit filosòfic

Per Sani

El sabeu aquell que diu que eren dos. Un d'alt i prim,maco i polit, duia al coll un mocador groc i un altre, baix i gros, del nas li penjava allò que semblava un moc.
Passejaven a poc a poc tot parlant i filosofant sobre el temps i de la vida.S’havien aturat davant d’un cotxet on hi havia un nadó que ploramiquejava …
-Senyora, quina criatura tan maca que té. És nen o nena?
- Nen. Sí fa més bona cara quan va net. Ara fa estona que plora.
En Pinxo li diu a en Panxo :
-Ben mirat la vida no és res més que
buidar i omplir, entrar i sortir, ficar i treure, pujar i baixar, …
En Panxo li liu a en Pinxo :
-Sí, i
plorar i pudir …
-Perquè ho dius això ?
-Que no la sents ?
-Què hauria de sentir?
-Aquesta pudor que empesta, però jo ja m’hi vaig avesant. Tu ja fas bé, no et moquis !

dijous, 27 de desembre de 2007

Transformació 64: recompte

Per Txacoté

Setanta-sis “e”, i setanta “a”.
Quaranta-sis “s” i quaranta “r”.
Trenta-una “l”.
Vint-i-set “n”, vint-i-set “t”, vint-i-cinc “i” i vint-i-una “o”.
Dinou “p”, divuit “m”, divuit “u”, dotze “d”, dotze “v” i onze “b”.
Nou “c”, vuit “h”, set “q”, quatre “g” i tres “j”.
Una "f" i una "x".
Cap "ç", cap "k", cap "w", cap "y" i cap "z".











Nota: Podeu ampliar l'imatge clicant-hi, i el Txacoté no té blog.

Transformació 63: El nen

Per Gemma

- Has vist el nen? No plora, no ho trobes estrany?
- Una vegada vaig sentir dir que els nens en néixer ploren perquè ja senten l’olor de la mort, però jo no sé si creure-m’ho, què en sabran ells de la mort si tot just acaben de néixer? A més, jo crec que ploren perquè estan enfadats, que a la panxeta de la mare hi estan molt a gust i no volen sortir!
- Doncs si aquest no plora potser no hi estava tan a gust...
- Ai, i jo que sé! Què t’ha agafat amb si plora o no plora el nen?
- És que tan petitó com és i amb el fred que fa... a mi em sembla estrany que no plori.
- Però que no veus la cua de gent que hi ha per veure’l? I tothom li porta regals! Potser endevina que tantes visites són per donar-li la benvinguda i està content!
- Potser sí... Però fa tan fred...
- Tu el que has de fer és menjar més que estàs molt prim, i veuràs com et faràs tan alt com jo! Mira! Ja ens toca!

dimarts, 25 de desembre de 2007

Transformació 62: Nadal

Per Rudolf

El trineu, tirat per rens, ara lliscava a poc a poc entre els arbres. El conduïa l'home més alt: era un home solemne, panxut, ben abrigat, amb la barba blanca, els ulls riallers i els pòmuls una mica vermells; el pastoret seia al seu costat: magre, sense afaitar, esparracat, tremolós. Collit d'un marge pocs minuts abans, s'havia perdut seguint un estel mentider.

El silenci de la neu els envoltava, i només de tant en tant el trencaven les seves veus. L'home més alt es passava la mà per la barba abans de parlar, com si volgués sospesar bé les paraules.

-Aquesta nit no hi ha temps per a tot. Fer riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de començar ja t'has de preparar a acabar. Perquè les ganes de plorar que té el nen és perquè ja ho sent.

-Ja sent què?

-L'olor que hi ha escampada de canelons... passat sant Esteve un s'hi avesa...

- Doncs pensava que era fum, fum, fum....

Transformació 61: Gastronomia alienigena

Per pere

Provenien de dos planetes bessons situats en les profunditats de Cassiopea. Sempre viatjaven (teletransportació molecular) de dos en dos: un mestre i un aprenent, i els seus cossos agafaven l’aparença de la raça superior (?) del planeta que visitaven. Eren producte d’una evolució social, mental i física de milions d’anys i la seva esperança de vida era il·limitada, de manera que no es podia parlar d'esperança. Viatjaven constantment a la cerca d’espècies diferents. Aquesta era l’única finalitat que tenien, l’única il·lusió. Quan arribava el moment que algun individu ja no en trobava cap de nova, després d’eons de cerca, decidia desaparèixer, fondre’s amb l’univers. Aleshores, el membre més jove –és un dir- de la parella es feia acompanyar per un altre cassiopeà i prosseguia el seu recorregut interestelar. En el seu estat natural l’aspecte físic d’aquests éssers era molt simple: un aparell digestiu complexíssim a penes recobert d’una carn vermellosa que acabava en una multiboca amb tentacles, trompa, dents esmoladíssimes..., no tenien extremitats i es desplaçaven a través d’un sistema antigravitatori mental omnidireccional molt subtil; i altres detalls que no vénen al cas.

El més gran explicava a l'altre la brevetat de la vida i els sentiments dels nadius de la Terra, gairebé incomprensibles des de la seva perspectiva. Riure, plorar, divertir-se i ensopir-se els durava un instant i n’eren conscients ben bé des del seu naixement, li deia. El jove no li feia gaire cas perquè es trobava capficat en l’objectiu del seu viatge, de tots els seus viatges, en la raó última de l’existència de la seva raça, la més evolucionada, la més perfecta de l’univers: tastar abans de morir al menys un exemplar de tots els éssers superiors (?) diferents que habitaven el cosmos, sempre individus ben tendres, acabats de néixer.

La recepta de preparació dels humans per ser degustats és extraordinàriament complexa i sofisticada, tant, que no val la pena transcriure-la aquí perquè resultaria pràcticament incomprensible.

diumenge, 23 de desembre de 2007

dissabte, 22 de desembre de 2007

Transformación 59: Los niños de San Ildefonso

Por anónimo

El morenito inclina la cabeza y susurra a su compañero a la oreja. A pesar del traje, los dos tienen cara de traviesos
- Nos toca ya??
- No, aún tienen que cantar cuatro más, y luego vamos nosotros…
- A mí me ha tocado el bombo pequeño
- A mi el grande
- Claro, idiota, por eso estamos los dos esperando… si esqueee…
- Has visto aquellos dos señores de allí, cómo nos miran?
- Si, el de la barba y el canijo, están desde que sacaron las liras, y no quitaban el ojo de las tolvas hasta que han entrado todas las bolas. Ahora hace rato que nos miran, da un yuyu…!
- Tu crees que son de los que vienen a vernos para adoptarnos?
- No sé, tío, no tendrías que pensar esas cosas… ya sabes que a nuestra edad es súper difícil… como no cantemos el gordo… y esos no tienen pinta de pareja de hecho… además, a ti te gustaría ir con gente tan vieja? Y a mi que me da que esos huelen a muerte...!
- Tío, tu estás muy mal!! Joder, siempre la misma historia de la muerte, desde parvulario. Eres un llorón!! … eh, que nos toca!!
- Vamos!
- Vamos, y suerte!!
Los dos niños se adelantan hasta sus sitios, los bombos giran y una bola del bombo grande cae. El niño la recoge, la gira, la muestra hacia las cámaras y canta:
- Seismiiiiltrescieeeentooos ochentayyyyuuuunooo
Mientras, el bombo pequeño ha escupido una bola de premio:
- Treeeees millooooooooooneeeeees deeeeeeeeeeurooooooooos!!!
Los dos niños se miran con los ojos brillantes, y con una gran sonrisa se dirigen a la mesa con sus bolas en la mano.
Entre el público, los dos hombres se miran con complicidad, y asienten…


Nota: Anónimo no tiene blog.

paral.lelismes

Un cóp més els transformadors demostren ser telepàtics.

Fa dos mesos en p esmicolava el text mentre la senyu posava deures i la rodo badava de valent. Mentre en p esperava pacientment torn de publicació, i per una al.lucinant connexió còsmica, la Gemma ha vist el text de manera semblant, despullat de palla i reduït a pura acció.

Fa gràcia veure com per camins diversos arribeu(em) al mateix.

Com a bessons, o siamesos.

El que la casualitat ha unit, que no ho separin els editors.

Transformació 58: Verbs

Per la Gemma

Caminar. Ser. Afaitar. Semblar. Sortir. Estar. Aturar. Passar. Voler. Sospesar. Haver. Riure. Plorar. Divertir. Ensopir. Néixer. Preparar. Morir. Tenir. Sentir. Escampar. Avesar.

divendres, 21 de desembre de 2007

Transformació 57: Exercici innecessari

Per pere

Repassa la professora l’enunciat dels deures del cap de setmana:

Escriviu una història d’entre 9 i 10 línies a doble espai tenint en compte les consideracions següents:


1. Heu de fer servir el màxim nombre de noms, adjectius, verbs i signes de puntuació proposats.
2. Podeu repetir alguna paraula i fer els canvis morfològics que considereu oportuns.
3. Podeu afegir tants determinants, preposicions, conjuncions, etc. com vulgueu, però no podeu afegir cap mot, a més dels proposats, de les categories gramaticals que figuren en el llistat.
4. Heu d’incloure aspectes narratius, descriptius i diàleg.
5. Es valorarà especialment que hàgiu fet servir tots els mots indicats.
6. Així mateix, es puntuarà positivament el major grau de coherència de la història.

Noms: home, barba, pòmul, malaltia, conversa, mà, vida, temps, punt, gana, criatura, bolquer, olor, mort.

Adjectius: solemne, vestit, gris, vermell, magre, abstret, alt, escampat.

Verbs: caminar, ésser, afaitar, semblar, acabar, sortir, estar, aturar, passar, voler, sospesar, haver, riure, plorar, divertir, ensopir, néixer, preparar, morir, tenir, sentir, avesar.

Signes de puntuació: cinc comes, un punt i coma, quatre punts, dos punts i apart, tres punts suspensius (finals de paràgraf o no). Podeu afegir també un signe d’interrogació.

- Alguna pregunta? Ho ha entès bé, Rodoreda? Faci el favor d’atendre i deixi tranquil·la la seva llibreta.

-Professora, vestit no és un participi?

dijous, 20 de desembre de 2007

Transformació 56: Substitució numèrica

Per Knofí

"C4m1n4v3n 4 p0c 4 p0c. 3l m3s 4lt 3r4 7n h0m3 s0l3mn3, b3n v3st1t, 4mb l4 b4rb4 gr1s4 1 3ls p0m7ls 7n4 m1c4 v3rm3lls; l'4ltr3, m4gr3, s3ns3 4f41t4r, s3mbl4v4 q73 4c4b3s d3 s0rt1r d'7n4 m4l4lt14. 3st4v3n 4bstr3ts 3n l4 c0nv3rs4 1 3l m3s 4lt s'4t7r4v4 d3 t4nt 3n t4nt 1 3s p4ss4v4 l4 m4 p3r l4 b4rb4 c0m s1 v0lg73s s0sp3s4r b3 l3s p4r47l3s.

-4 l4 v1d4 n0 h1 h4 t3mps p3r 4 t0t. R17r3 1 pl0r4r, d1v3rt1r-s3 1 3ns0p1r-s3... 1 3n 3l p7nt d3 n31x3r j4 t'h4s d3 pr3p4r4r 4 m0r1r. P3rq73 l3s g4n3s d3 pl0r4r q73 t3n3n l3s cr14t7r3s d3 b0lq73rs 3s p3rq73 j4 h0 s3nt3n.-J4 s3nt3n q73?-L'0l0r q73 h1 h4 3sc4mp4d4 d3 l4 m0rt... D3spr3s 7n s'h1 4v3s4..."

dimecres, 19 de desembre de 2007

celebrem els 50 amb un "especial Júlia"

Fa gairebé dos mesos que una modesta proposta es convertia en aquesta llibreta virtual i us convidava a transformar la mis en scene d'un fragment rodoredià.

Malgrat les pors sobre la participació, des d'un primer moment heu enviat excel.lents transformacions, molt nombroses.

Sabeu els transformadors més prolífics que, per poder donar pas a tots, us hem publicat molt a poc a poc (paciència...ai!). Ara que arribem a la transformació número 50, ens ha semblat que era un bon moment per obrir el calaix de la reserva i treure 6 transformacions (de la 50 a la 55) que duguessin molt de temps esperant, per fer una celebració sonada amb un "especial 50".

La Júlia, s'ha de dir, a més d'inaugurar les transformacions amb el seu pregó, és la transformadora més activa (15 transformacions enviades i 6 publicades fins avui!). Ja les heu llegit, a tots ens agraden.

Ara li dediquem aquest especial 50, que va, en realitat, dedicat a tots vosaltres, transformadors i lectors. Gràcies!

I ja en van 55!

Transformació 55: Tango

Per la Júlia

Un tauro del barrio, bacán y barbudo,
A un maula sin plata, en el malecón,
Así le largaba sus cuitas antiguas
Al compás cansado de un bandoneón.

-Vos sabés, mi viejo, la vida macana,
se pasa deprisa, volando nomás,
detrás de pebetas que un pibe acamala,
sueños encanados, la vida se va.

Lo nota en el aire, el bebé que nace...
-Que nota, mi amigo, el pibe llorón?
-La muerte maleba, que por los rincones,
huele cual milonga, a vulgar traición.

Luego se acostumbra, junto a una percanta,
con un carro nuevo, tamango bailón,
Y todo se pudre, en la madrugada,
Dentro un bulín triste, con una canción.

Vamos a encurdarnos, mi amigo del alma,
Bajo el farolillo de mi barrio gris,
Donde el pobre otario llora su miseria
Y la pelandruna, su vida infeliz-.

Bajo las estrellas, camino a la curda,
Los dos se alejaron, yo los vi pasar,
Desde la ventana mientras mi nenito,
Oliendo la muerte, se me echó a llorar.

(SONIDO DE BANDONEÓN)

Transformació 54: Un sonet

Per la Júlia

A poc a poc, per un carrer oblidat,
En la foscor d’un vespre tardoral
Dos homes caminaven, un era alt,
L’altre era malatís, momificat.

L’alt va tocar-se el rostre no afaitat,
-La vida, ves, que curta, tant se val,
no hi ha temps per gaudir, ni per fer mal,
tot passa, prou que ho sent fins el nounat.

-Què sent? –va dir-li el prim, enderiat.
-Sentor de mort, estesa com el fum,
fins que aquesta pudor ja es fa costum.

La fosca s’estenia i sense llum
Tots dos van perdre’s pel carrer oblidat,
Amb la seva conversa i el seu fat.

Transformació 53: Anunci

Per la Júlia

S’ha percebut la presència de dos éssers d’aparença inquietant al passeig de la vila. Un d’ells parlava de mort, pudor i nadons, la qual cosa ha posat en alerta la policia municipal. Es recompensarà qualsevol notícia o detall sobre els sospitosos.

Transformació 52: Basarda

Per la Júlia

Lentament, en la foscor de la nit, dos homes caminaven lentament. Un era alt, enigmàtic, ombrívol, decadent, però amb una estranya aparença aristocràtica. L’altre, d’aspecte malaltís, escoltava les estranyes paraules del seu company, o amo... Per què, qui podia esbrinar quina estranya relació els unia, tractant-se de dos homes tan diferents? Sens dubte algun tracte fosc, inconfessable. Vaig percebre les paraules temibles, talment una estranya profecia diabòlica, del més alt, qui, de forma amenaçadora, s’acaronava una barba satànica. –La vida pot ser molt curta, no hi ha temps per fer massa coses, es neix per morir, fins un infant ho sap, això.

L’home d’aspecte malaltís semblava horroritzat. –Ho sap? –va fer. –Sent l’olor, l’olor de mort, fins que s’hi avesa. Potser tu no la sents, ja, aquesta pudor de cadàver, potser t’hi has acostumat, també...

Vaig perdre’ls en la penombra de l’atzucac.

Transformació 51: Quequeig

Per la Júlia

Ca-caminaven a pocapoc, un era so-solemne, ele-legant. Pri-prim parent d’en bufa, el co-company. Co-conversaven i l’ele-legant es to-toca-cava la ba-barba. De-deia que la vi-vida és cu-curta pe-per ri-riure, plo-plorar i avo-vorrir-se. Que-que les cri-criatu-tures ja sen-senten. De-deia el co-company que-que-que-que se-senten. Do-doncs olo-lor de mo-mort, escam-campa-pada pe-pertot, fi-fins que s’acos-costu-tumaven, co-com pas-passa amb olo-lors i pu-pudors al ca-capdava-vall.

Transformació 50: Telegrama

Per la Júlia

Dos homes carrer. Un alt. L’altre baix. Home alt preocupat vida curta. Home alt creu nadons senten pudor estranya i ploren. Saturació olfactiva provoca fi del plor. Home baix i prim no opina.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Transformación 49: Cuffs-¿links?

Por Hans

Caminan por la calle, yuxtapuestos que no juntos. Mil motivos podrían señalarse para apuntalar la distinción entre una y otra cosa; basta uno, uno esencial, uno básico: con sólo una mirada, cuando A. se mesa, reflexivamente, la barba entrecana se percibe -¿deslumbra?- el fulgor blanco del puño francés de la camisa, bajo el paño azul del abrigo, la bocamanga de la americana impecable, y, sobre todo y ante todo, la sombra de un metálico círculo perfecto en que se circunscribe una runa de 'S', que divide un campo derecho, Mitternacht Bläue, y uno izquierdo, una miniatura de niebla en antracita. Oro/rodio, que no plata a pesar del color de frontera.

Miento. No es eso lo más importante. Mucho, muchísimo más, lo es el miedo en los ojos de B., que le ubica a mil millones de años luz, que le desvincula de lo demás, de todo lo demás.

repeticions estilístiques

De vegades pot passar que alguns transformadors, sense saber-ho o expressament, coincideixin en l'elaboració d'una variació basada en una mateixa tècnica. Ja ens havia passat amb els monosíl·labs i és el cas de la tríada antonímica que podeu llegir just en els posts immediatament anteriors. Ja ho prevèiem, i ens ha resultat interessant veure com tot i partir de la mateixa idea el resultat pot arribar a ser tan diferent, o al menys prou diferent. En fi, variacions dintre de la variació que són una prova que demostra la multiplicitat de registres que es poden aconseguir a partir del text original; una prova també que les transformacions només s'acabaran quan no hi hagi ningú que se senti estimulat a fer-ne alguna, cosa que esperem que mai no arribi a passar.

Transformació 48 : Antonímia per sopar

Per pere

S’aturaren immediatament. La més baixa era una dona senzilla, mal vestida, amb el cutis finíssim, morè, però els pòmuls una mica pàl·lids; l’altra, grassa, també de cara llisa, evidenciava molt bona salut. El silenci no els devia convenir gaire i la més baixa sovint feia unes passes i estirava les mans al llarg del cos com si volgués treure importància, finalment, a les seves paraules:

-Quan un s’està morint hi ha temps per a tot. Plorar i riure, ensopir-se i divertir-se... i just abans de morir ja no recordes la vida anterior. Perquè les ganes de riure que tenen els vells és perquè ja han oblidat.

-Ja han oblidat, què?

- La pudor concentrada de la seva vida... Una mai no s’hi acostuma.

dilluns, 17 de desembre de 2007

Transformació 47: Antonímia per dinar

Per Sani

Caminaven molt de pressa tots quatre. El més baixet era un home d'allò més normal, mal vestit, amb barba negra atzabeja i amb uns pòmuls descolorists que ningú no diria que fossin els d'algú que gaudia de tan bona salut. Parlaven sense mirar-se, talment pensaríeu que es tenien converses divergents. El més baix no parava de rascar-se el clatell tot parlant, com si no s'acabés de creure el que deia…

- A la vida, ben mirat, hi ha temps per tot i més: per plorar i per riure, avorrir-se mortalment i viure eixerit com un gínjol. I en acostar-se la mort penses que ja t'estaria bé tornar a néixer … oi ? Aquells somriures sorneguers que es veuen als llavis dels avis, són perquè ells s'adonen que ja gairebé no la senten…

- No senten què ?

-Gairebé ja no senten aquella intensa olor de vida que han deixada escampada al seu voltant…I és que a la idea de la mort, realment... mai ningú no s'hi acaba avesant.

Transformación 46: Antonimia para desayunar

Por Xurri

A paso vivo, el aliento les faltaba al hablar. Las dos niñas, vestidas de uniforme, parloteaban sin parar, el pelo al viento y las pieles tersas, arreboladas por el esfuerzo.

- La vida da para todo: ¡es tan larga!

- ¡Y que lo digas! Tendremos tiempo hasta de aburrirnos y vegetar…

- Si es que... hasta los niños de pecho ríen a todas horas porque lo sienten

- ¡Pues claro que lo sienten!

- ¿Verdad? Es ese aroma de la vida que se expande.

- Es una pena que la gente mayor se acostumbre, y se vuelva tan sosa.



diumenge, 16 de desembre de 2007

Transformació 45: Proust

Per Sani

Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora. De vegades, només en apagar l'espelma, em venia la son tan de pressa que gairebé no tenia temps de dir "m'adormo". I després, al cap de mitja hora, em despertava amb la idea que ja era hora de posar-me a dormir … Recordo haver somiat un dia en aquella estranya visita del senyor Swann, com sempre tan ben vestit i amb posat burgès, amb un número del Figaro sota el braç, acompanyat d'un altre quòniam, a qui no vaig veure ben bé la cara perquè al jardí teníem molt poca llum per no atraure els mosquits. Swann, tot i ser molt més jove, venia a veure sovint el meu avi, amb qui compartia una gran amistat. Des de l'habitació, mig adormit, amb el llibre entre les mans, havia sentit que parlaven de la recerca del temps perdut i de l'enganyifa que era la vida, un període massa curt en el què no hi havia temps per a res, i en què tan bon punt naixíem, ja ens havíem d'anar avesant a la idea de la mort.

Algú dels tres, no sabria ben bé quina veu ho digué, feu ressonar en el meu cervell les seves paraules màgiques, en pronunciar la frase "pudor de mort" aquell vespre i en aquell mateix instant, exactament igual com m'havia passat un matí de primavera amb una magdalena que sucava a la tassa de llet, se'm va obrir la memòria de tot un món i vaig tenir la sensació de tornar a néixer, i recordar, amb tota precisió i tota mena de detalls, aquella olor que hi havia a la cambra de la mare, la pressió d'unes mans que m'estiraven, després un copet al cul, el meu primer plor, un raig de llum que...

dissabte, 15 de desembre de 2007

Transformació 44: D'un vol

Per la Montse i en Ferran



Amb les plomes argentades
ens cosia els hemisferis ocults de l’ànima.
Ens repassava els punts fràgils de l’agonia
i ens deia que havíem de fer
per poder volar a ran de mar.
El dia se’ns esmunyia de les mans
i la distància encara era molt llarga
fins a arribar on ens esperava el sol.



D’un vol vam arribar a la posta
i d’una volada a l’albada.




imatge: ferran

text: montse


"duo toscana"

http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?autor=1011

divendres, 14 de desembre de 2007

Transformació 43: Reflex

Per l'Anna


Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...


…aseva ih’s nu sèrpseD …trom al ed adapmacse ah ih euq rolo’L-
?éuq netnes aJ-
.netnes oh éuqrep sè sreuqlob ed serutairc sel nenet euq rarolp ed senag sel éuqreP. rirom a raraperp ed sah’t aj rexièn ed tnup le ne i… es-riposne i es-ritrevid, rarolp i eruiR. tot a rep spmet ah ih on adiv al A-
.seluarap sel èb rasepsos sèuglov is moc abrab al rep ám al avassap se i tnat ne tnat ed avaruta’s tla sèm le i asrevnoc al ne stertsba nevatsE. aitlalam anu’d ritros ed sèbaca euq avalbmes, ratiafa esnes, ergam, ertla’l; sllemrev acim anu slumóp sle i asirg abrab al bma, titsev neb, enmelos emoh nu are tla sèm lE. cop a cop a nevanimaC

dijous, 13 de desembre de 2007

Transformación 42: vida

Por Xenia

origen y final:

siento

mi simplicidad

instintiva

de organismo vivo.

Transformació 41: Xafarderia

Per la Gemma

Els veig caminar tot conversant. L’un fa el discurs seu, i l’altre se l’escolta. El que parla, és alt i cerimoniós. El que escolta és baixet, està prim i no s’ha afaitat. M’acosto una mica més i escolto uns mots: «... temps per a tot... ». Home, si t’organitzes... igual sí... no sé, a mi de temps sempre me’n falta. El que parla gesticula. «...t'has de preparar a morir... » Codonys! I ara! Pobre home, no fa bona cara, però tant com per dir-li això... coi... ara em fa pena el senyor baixet... L’alt es toca la barba, sembla que vagi a dir alguna cosa important. M’apropo una mica més, a veure què li diu. «...les criatures de bolquers... ». Criatures de bolguers? Ara no entenc res. «-Ja senten què?» L’home baixet tampoc l’entén. Ell també s’ha perdut. No m’estranya, és que diu unes coses molt rares aquest l’home! «L'olor que hi ha escampada de la mort... ». Glups! Ara sí que arrenco a córrer!!

dimarts, 11 de desembre de 2007

quarta nota

Des de bon començament que cada dia tenim un dilema.

Hi ha moltes transformacions que s’acumulen, algunes fa molts dies, altres potser no tants.
Són totes tan ben pensades, tan originals i tan xules, que és un drama llegir-les i haver de fer-les esperar.

D’altre banda, qualsevol proposta d’ordre de publicació que fem, ens sembla injusta. Procurem passar davant les dels “nous” transformadors que encara no han publicat mai, però llavors les dels que van respondre primer han d’esperar, i son tan bones!

Què podem fer?

Publicar a poc a poc requereix paciència per part dels autors, però, a l’hora, ens sembla de justícia deixar una mica de temps i espai perquè la gent pugui llegir amb calma els escrits. Costa esperar per a veure la transformació publicada, però després no fa cap gràcia veure-la desaparèixer enterrada i diluïda entre cinc més publicades el mateix dia.

El que dèiem, un drama. Com compatibilitzar l'slow-read i les ganes de llegir?

En fi, seguirem cultivant la paciència, i demanant-vos-la i agraint-vos-la als qui espereu publicar.

Però ens sentíem amb la necessitat d'escriure aquesta nota per dir-vos que teniu el bagul ple de bona tela. Ja anirà sortint.

Gràcies a tots. Als que escriviu. I als qui llegiu.

Transformació 40: L'auca

Per la Júlia

Dos homes, a poc poc,
Anaven, potser, a algun lloc.

Un ben peixat. Altrament
l’altre era un convalescent.

Diu el gras: -Trista és la vida,
els nens ploren de seguida,

-Quin és el motiu del plor?
-fa el magre. –Doncs és l’olor,

de la mort, però se’ls en fum,
quan s’ha tornat un costum.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Transformació 39: Amb calma

Per Martí


La consulta del doctor Qiang està situada a la setena planta d’un edifici acristalat proper a la Ronda Litoral, a tocar de l’Hospital del Mar. Des de la seva consulta es veu el mar. En dies clars, es poden distingir amb detall les veles blanques a tocar l’horitzó. En dies núvols, el vidre que separa l’estança de l’exterior esdevé una espessa capa de boira. De nit, les espurnes de llum reflectides a l’aigua són com una dansa que transcorre en silenci.
La taula del seu despatx és una peça massissa d’iroco, una fusta tropical d’una gran bellesa. Les seves vetes recordes el vaivé de l’aigua i els pacients, en explicar al doctor els símptomes del seus mals, semblen alleujar-se només d’imaginar com l’aigua es fon sobre la fusta. Truquen. El doctor Qiang obre personalment la porta.

- Bon dia tingui. Endavant, sisplau.
- Serà un dir, quin fred ! Bon dia, bon dia.

El senyor Ramis és un home prim, magre, amb aspecte de poca salut. Sembla estar barallat amb la vida, com si li fessin pagar una factura que no li pertoca. Fa ben bé tres dies que no s’afaita, i la roba li ve ampla, desmanegada. S’asseu i comença a parlar sense més dilacions.

- Aquesta canalla ! Vostè creu que hi ha dret, que als patis d’escola hi hagi aquest escàndol a mig matí? És que no es pot ni passejar en pau pel carrer, home!

- Digui’m, senyor Ramis, per què m’ha vingut a veure?

- Que no em veu, doctor? Estic deprimit, no tinc esma per a res, i a més a més em sento morir cada dia una mica. Una mica, només, però una mica sí. I a sobre, aquests nens, i el soroll que arriben a fer, m’atabalen! I no tinc temps per a res, cregui’m. Per a res...

El Dr. Quiang l’observa amb atenció, i lluny d’expressar el que en pensa, fa com qui pren notes en un bloc de treball. I segueix escoltant mentre es passa lentament la mà per la barba i es col·loca bé les petites ulleres rodones de muntura metàl·lica anoditzada.

- Quan em llevo, que em costa molt perquè la calefacció de casa costa molt de posar en marxa i fa fred, quan em llevo, dic, bé, quan aconsegueixo llevar-me i tot això, ja sap, fins que surto al carrer, tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, ja m’entén, i és clar, aleshores se’m fa tard i ja és l’hora de dinar i tot això, i com que la cuina de casa és d’aquelles antigues que no hi ha manera, doncs tot s’endarrereix de mala manera, i ja som a la tarda, i com que es fa fosc de seguida, doncs ja no he pogut fer res, ja m’entén. I clar, m’emprenyo! Oi que m’entén, doctor? Però no es pensi que m’emprenyo per qualsevol cosa, no, que tinc les meves bones raons, miri, sense anar més lluny, l’altre dia...

- Li ve de gust un cafè, senyor Ramis?

- Com? Un cafè... ah...sí... bé... gràcies, gràcies. D’acord.

El doctor Qiang s’aixeca i convida el seu pacient a sortir amb ell. Mentre baixen amb l’ascensor, el senyor Ramis sent com una llunyana percepció, molt difosa i que no seria capaç de descriure, d’haver percebut alguna cosa que li inspira una mena de pau que desconeix. Amb aquest pensament fixat a la retina del senyor Ramis, arriben al carrer i finalment el doctor Qiang li parla:

-A la vida no hi ha temps per a tot, senyor Ramis. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir, senyor Ramis. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què...? -L'olor que hi ha escampada de la mort, senyor Ramis Després, un s'hi avesa.

La brisa de primera hora de la tarda els fueteja el rostre amb violència. En entrar a la cafeteria, el senyor Ramis recorda vagament el paisatge que es veia des de la consulta del doctor Qiang. En no aconseguir trobar-hi res que li permeti mantenir en peu el seu discurs, opta per asseure’s davant del doctor i es concentrar en l’aroma del cafè i el filet de fum que, lentament, inexorablement, li comencen a obrir les portes de l’univers dels petits plaers de cada dia.


diumenge, 9 de desembre de 2007

Transformació 38: Qui sap...

Per l'Arare

1967. Una tarda de pluja. La Mercè s’acosta a la finestra. Encén una cigarreta, fa unes quantes pipades i la torna a apagar. Fa unes quantes passes per l’estança. El telèfon. Ja està. Ha anat bé. Surt demà. Cap problema.
La mort és un mite. Probablement, també per ella. La mort, la seva olor, néixer, morir. Paraules. Paraules sobre la mort. L’any passat deia allò que per escriure necessita estar inspirada. No sé. El text el va passejant per tot arreu, però per expressar-lo necessita un cert estat de gràcia. Tant és. Ja està. Ha anat bé, demà surt. A les llibreries es podrà trobar. Qui sap si, un dia llunyà, on ella ja criarà malves, quatre eixelebrats transformaran el seu text. Qui sap...

divendres, 7 de desembre de 2007

dijous, 6 de desembre de 2007

Transformación 35: Historia clínica

Por Xurri

Sujeto 1 (JMM):
Varón de 62 años que acude a consulta por ideación obsesiva de larga evolución.

Fumador de 10-20 cigarillos diarios desde hace más de 20 años. Bebedor 1 vaso vino con comidas. Refiere hipertensión de 6 años de evolución en tratamiento con diuréticos, hipercolesterolemia en tratamiento con estatinas. Apendectomizado y amigdalectomizado. No refiere antecedentes personales psiquiátricos ni otros antecedentes de interés.

A la exploración presenta buen estado general. Normocoloreado y normohidratado, presenta chapetas malares e hipertrofia parotídea.

Altura: 183 cm, peso: 107 Kg; FR en reposo: 35 rpm, FC en reposo:82 ppm, TA (sedestación): 145/93 mmHg. Sin hallazgos específicos en la exploración física por aparatos.

Refiere acudir para solicitar consejo para un nieto recién nacido. Personalmente refiere rumiación recurrente en torno a la muerte de varios años de evolución, acompañada de alucinaciones olfativas en las que percibe lo que denomina olor a muerte. Refiere que los síntomas han estado presentes desde su niñez, si bien con el tiempo se han ido atenuando.

A raíz del nacimiento de su nieto ha aparecido ideación obsesiva y ansiedad leve; cree que el recien nacido presenta su misma sintomatología alucinatoria, pero con mayor gravedad y con intensa ansiedad, manifestada en forma de llanto.

Se solicita interconsulta a psiquiatría.

Sujeto 2 (ACS):
Varón de 43 años que es traido a urgencias con motivo de cuadro de desorientación. En urgencias el sujeto refiere sensación de malestar general, sensación distérmica no termometrada, pérdida de peso involuntaria y desorientación de varias semanas de evolución.


No refiere hábitos tóxicos, farmacológicos ni otros antecedentes personales de interés.

A la exploración se objetivan aspecto desaseado y delgadez manifiesta, palidez de mucosas y cutánea, muy discreta subictericia, escasa adiposidad cutánea y signos de atrofia muscular. Se encuentra alerta pero desorientado en el tiempo (día y mes). Obedece órdenes simples, pero se muestra confuso ante instrucciones complejas.

Altura 176 cm; peso 62 Kg; FR 30 rpm, FC 78 ppm, TA (sedestación) 120/80 mmHg. En la exploración por aparatos destaca una discreta debilidad muscular en EEII y EESS, con conservación de reflejos, sin asimetrías. Sin otros hallazgos específicos en la exploración física por aparatos.

Se solicitan analítica general, serologías víricas y Rx de tórax y abdomen. Se ingresa para estudio y se solicita consulta a asistencia social.

dimecres, 5 de desembre de 2007

dimarts, 4 de desembre de 2007

Transformació 33: Tot esperant Godot

Per Sani

Samuel Beckett Tot esperant Godot (1948, 1952, 1953)*

Decorat negre. Dos rodamons. Vladimir, donant voltes per l'escenari de dreta a esquerra a poc a poc, sense parar. Du un bombí al cap, corbata rònega, sabates foradades, mal afaitat, cara de malalt. S'asseu. S'agafa una mà amb l'altra.
Estragon, donant voltes per l'escenari, d'esquerra a dreta, a poc a poc, sense parar. Du un barret de copa, camisa blanca, mocador al coll, barbeta grisa, se'l veu una mica més "tocat i posat"...S'asseu al costat de l'altre. Fa estona que esperen algú … o alguna cosa …I semblen bastant farts d'esperar …

Vladimir (To agre) Deia que et deus haver equivocat …
Estragon (Enfadat) Què deies ? Acaba la frase, home, acaba la frase!
Vladimir Deia que crec que avui tampoc no vindrà
Estragon Qui?
Vladimir Godot.
Estragon No vindrà?
Vladimir El temps passa massa de pressa! Neixes i ja comences a esperar-lo…
Estragon Qui?
Vladimir Godot. I no ve. Plores i plores des del nèixer, i passa el temps i no ve!
Estragon Poster sí que vindrà. Esperem…
Vladimir No, ni quan ja estàs a punt de tornar a marxar no l'has vist mai. Ni ve ni vindrà.
Estragon No sents una mena de pudor estranya?
Vladimir Pudor de què?
Estragon Una terrible pudor d'absència.
Vladimir D'absència de què?
Estragon D'absència de Godot…Fa estona que la sento, però tot just ara m'hi començo a avesar…

*(Dates d'escriptura, publicació i representació respectivament.)

dilluns, 3 de desembre de 2007

Transformació 32: Tenorio

Per la Júlia


(Una sala confortable, barroca, con un diván. Doña Inés, sentada,vestida de blanco virginal. A sus pies, arrodillado, don Juan. Una luz cenital entra por la ventana, grande, con parteluz, que deja ver, a lo lejos, el río y la Giralda. Se oye, a lo lejos, un coro de monjas entonando el miserere).


Don Juan (con impaciencia):
¿No es verdad àngel de amor
que poco dura la vida,
que aún siendo un gran pecador
acaba siendo aburrida?
Nace el niño y llora ya
Pues percibe entre la brisa
Olor a muerte y se va
De su rostro, la sonrisa...

Doña Inés (tímida, pero resuelta):
Don Juan, don Juan,yo te imploro
piedad para mi pasión,
no soy niña y ya no lloro
el olor de corrupción.

Don Juan (conmovido):
Pues la costumbre, angel mío,
oculta ese mal olor,
y creemos que es el río
el culpable del hedor.
Mas ay, no es así, en Sevilla
No huele el Guadalquivir...
Amémonos, que la vida,
Como un río, ha de morir!


(Don Juan y Doña Inés se abrazan, cesa el coro de monjas y se escucha, a lo lejos, una cuña publicitaria de radio teletaxi, telón).

diumenge, 2 de desembre de 2007

Transformación 31: Idhún

Per l'Alícia*

Ayea, la menor de las tres lunas, acababa de asomar por el horizonte, detrás de una de las múltiples cordilleras del Anillo de Hielo.

Hacía frío, y el vaho de su respiración formaba volutas en el aire.

Los dos hombres estaban absortos, pensando en los acontecimientos de los últimos días. Habían cruzado la mitad del continente, atravesando países en guerra, y otros ya desolados por ella.

La visión de los ejércitos de szish, arrasando y saqueando aldeas rebeldes a su paso, les visitaba durante la noche, cuando la oscuridad y el silencio cubrían la tierra con su manto, y la sumían en un sueño profundo.

A lo lejos se divisaban columnas de humo, y algunas brasas restantes, seguramente resultantes del incendio de las que habían sido granjas de familias humildes.

- Es hora de que volvamos a emprender camino.

Los dos viajeros formaban una pareja particular: uno corpulento, de mejillas rosadas y talante autoritario, otro, escuálido y harapiento, de salud delicada.

Se pusieron en pie, y continuaron su marcha hacia el Gran Oráculo de Nanhai. Ya hacía varias semanas que viajaban de noche, para resguardarse de miradas indeseadas.

El viento revolvía sus capas con violencia.

Uno de ellos, el de aspecto enfermizo, se apoyaba sobre un curioso bastón: era de olenko, madera ignífuga muy difícil de conseguir, y tenía una misteriosa piedra incrustada, de forma hexagonal, en el puño.

- ¿Sabes?- dijo el más voluminoso de los dos- Nada más nacer, debes prepararte para morir. Lo único seguro que tiene la vida, es que tarde o temprano te será vedada. Irónico, ¿no? Y es por eso que los recién nacidos lloran desesperadamente, nada más llegar al mundo. Por que ya la huelen.

- ¿Qué huelen?- preguntó el hombre del bastón, algo distraído.

- Sienten la muerte. La huelen, al acecho. Y con el tiempo, se acostumbran, o deciden ignorarla. Aún y así, el peso del destino siempre está en algún rincón de nuestra mente, rotundo, innegable.

*Nota dels editors: L'Alícia no té bloc.

dissabte, 1 de desembre de 2007

Transformació 30: Bbs

Per Prpl

Qsts trrqs ntls* Ldl brb lltr trnscndntls btrts nls svs msrs hmns nls svs psdflsfs prmtvs sbr lvd lmrt psnt ndns pr tstmn
Ql brçsvg rnldnh qcmprn ms jgdrs cm mss bjn xs ncnvrs ntrssnt
Qtr ds qvn smpr pndnts dl tmps Bbs*
Qn mrtr ls dm# tn mprfct tnts vcls
Lrdrd# npl*

Nota dels editors: Ens va arribar aquesta suposada transformació inentil·ligible ja fa dies. En vista que no sortia al bloc, el seu autor s’ha posat en contacte amb nosaltres presencialment (obviem detalls) i ens demana que la incloguem, que aquesta és la llengua del seu país adaptada a l’alfabet i a la menatlitat llatina i que les bases de les participacions no parlen d’excloure cap llengua, ni la del segon planeta de Proxima Centauri. Ens diu que es troba més còmode en la seva llengua materna que en les llengües de la terra, que considera molt primitives. No li ho podem discutir. Ens diu que fem un esforç per entendre'l, que només porta dos dies aquí. Ens diu, també, que no té cap bloc on enllaçar-lo i, de moment, ens deixa aquesta adreça: prplfrk@aliensmail.com.

És possible que ens replantegem les bases.

divendres, 30 de novembre de 2007

Transformació 29: Retret

Per Manel Marqués


L'home llarg i prim de barba grisa intentava en va acomodar el pas al del seu acompanyant, que amb prou feines aconseguia no perdre camí al seu costat. En una pausa digué, deixant caure les paraules de ben amunt:

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...

-Ah. I m'ho dius ara? vull dir, després de... Bé, ja m'entens.

Un somriure de satisfacció va modificar lleument el dibuix de la barba

-Ho veus? Tampoc ara t'atreveixes a pronunciar aquesta paraula. I no t'hauria de fer por. Ja no.

Transformació 28: Sempre a punt

Per Arare

Caminaven lentament. El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella. El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar.

Caminava sense esma. Anaven tan abstrets que no veien res. El jugador de bàsquet es va aturar per dictar una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.

- Home, no exageris- digué l’acompanyant - I caigué mort.

- Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.

Tranformació 27: Tercer aniversario

Per darabuc








dijous, 29 de novembre de 2007

Transformación 26: La extraña pareja

Per la xurri

El sábado tuve un rato libre y reanudé mi caza de pijamas por el centro. Como era puente, la calle no estaba muy llena y se podía ir paseando Portal del Ángel abajo, me parecía en aquel momento que como una bola de milloncete: “ahora reboto aquí, ahora me meto un rato allí en aquel hueco a acumular puntos (estrella, jé) y salgo rebotada con trayectoria parabólica hasta la siguiente tienda”.

Y en este aleatorio paseo me fui encontrando una y otra vez con un par de elementos que seguían mi mismo trayecto, un par de lo más pintoresco que cantaban
como Nino Bravo entre un fervor de adolescentes febriles y consumistas.

La extraña pareja tenía una pinta entre decadente y meditabunda, pelín novecentista, y se desplazaban calle abajo pocos metros cada vez, lentamente pero sin pausa. Por el careto que llevaban tan grave, se diría que estaban hablando de algo realmente de vida o muerte. A todo esto, el mayor parecía un enorme Papá Noel, de cara roja y barba gris, tuneado y embutido posteriormente en un Emidio Tucci para El Corte Inglés, y el otro, pues o bien un modelo gay fashion victim, que vete tú a saber, con lo caro que es hoy en día ir desharrapao, o bien el primo pobre. Con mucha hambre, añado. En fin.

Encontrármelos era un sin parar, cada vez que salía de una tienda, paf!, allí estaban con su cara de circunstancias, el finolis mesándose las barbas para darle un toque teatral y reflexivo a lo que soltaba, y el otro lánguido, demacrado, pasivo y asertivo, bebiendo palabras atento. La pinta era de lo mas reconcentrada, como si de su charla dependiera la supervivencia de la especie.

“Ná, estos están ligando”, me dije. Y, cotilla como soy, en una de estas abrí la oreja y pillé la siguiente perla:

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...


Joé. Con que el olor de muerte es lo que hace llorar a los bebeses. Toma manifestación de principios para llevarse al Margarito Gotier ese a la cama. Purito pensamiento andaluz de posguerras, que es que aquí hemos venido a sufrir, y la vida no es más que un paño de lágrimas. Vamos a cargar un rato un cristo a lomos para que nos perdonen nuestra mísera existencia. Y tal.

Y digo yo, que debe haber maneras pelín más vitales de ligar… no? qué mal anda el patio... Y eso que aún faltan ocho semanas
para Navidad, déunostrusenyor ens ampari.

dimecres, 28 de novembre de 2007

tercera nota

Celebrem la 25a transformació amb dos textos, un de la Júlia i un de Sani, que parteixen d'un mateix procediment: l'ús exclusiu de monosíl·labs. No cal dir que fer servir un mateix procediment, lluny de considerar-ho una repetició que ens avorreix per la possible sensació de tornar a una cosa ja vista, ens sembla una molt bona mostra de la infinitud de variacions que admet l'exercici, que no s'esgota sinó que s'enriqueix en veure com els resultats i la intenció final poden ser tan diferents tot i partir d'una mateixa idea tècnica. Umberto Eco, en la seva traducció a l'italià dels Exercicis de Queneau, sent algun cop la temptació de fer servir diverses possibilitats en un mateix exercici del mestre, i no se n'està de caure-hi, amb resultats admirables.
Que segueixi la festa!

Transformació 25: Mono (síl·labs)

Per la Júlia


Et dic i prenc mon pèl amb dits ben fins, xic prim, que crec que tot poc és, doncs ets i vius i ja ben fosc es fa, la mort ens ve, i el sol del cel se'n va. El nin, quan neix, ja sent com put la mort, i amb gran plor és nat, mes ben al punt ja res no li és tan rar al nas, i viu amb zel al món, fins que es fa tard, i amb urc i amb l'ull ben viu, orb és de nou.

Transformació 24: Tirallonga de monosíl·labs dialogants

Per Sani

Són dos, X-3 és alt, prim, sec amb pèl roig. X-5 és baix, lleig , molt lleig. "Xat" dels dos, ara ja el fan.
Un diu que no pot ser, que el temps se'n va: - Jo tinc tan poc temps per tot! - No, és clar, li fa… Ben dit.
- No hi ha temps per res! Tan bon punt surts al món ja cal dir… « Té, me'n vaig! »
- Sí, veig que ho tens molt clar !
- És com dir: Bon vent, Siau! Sents la mort al nas ! Tu la sents ?
- Ep, Jo sí. I tant !
-Mes et dius: Bé, és llei de mort, cony ! Tant si vols com si no vols. No hi ha res fer. I , a poc a poc, t'hi fas.
-Oh, és clar ! Jo sí!



dimarts, 27 de novembre de 2007

Transformació 23: Pensament

Pel pensador

La vida li diu a la mort:
— Quina dissort, haver de morir després d’aconseguir néixer.


Després d’un breu silenci, la mort li contesta:
— Vols dir? Què series tu sense mi?

diumenge, 25 de novembre de 2007

Transformation 22: Pirouette, cacahouète

Per la Violette




Il était une fois deux hommes,
Pirouette, cacahouète,
Il était une fois deux hommes,
Qui aimaient bien philosopher {x2}

Le petit ne disait rien
Pirouette, cacahouète,
Le petit ne disait rien
Mais l’homme grand parlait très bien {x2}

Celui-ci s’est arrêté
Pirouette, cacahouète,
Celui-ci s’est arrêté
Et le petit l’a écouté : {x2}

« On n’a pas beaucoup le temps »
Pirouette, cacahouète,
« On n’a pas beaucoup le temps »
« La vie se passe en un instant » {x2}

« C’est pourquoi les bébés pleurent»
Pirouette, cacahouète,
« c’est pourquoi les bébés pleurent»
« Ils reconnaissent bien l’odeur» {x2}

« Quelle odeur ?» dit le petit
Pirouette, cacahouète,
« Quelle odeur ?» dit le petit
« L’odeur sauvage de ce qui meurt» {x2}

Mon histoire est terminée...
Pirouette, cacahouète,
Mon histoire est terminée...
Messieurs, Mesdames, applaudissez ! {x2}




*Transformant la cançó tradicional francesa « Pirouette, cacahouète » (en cursiva el que queda de l’original)


Nota dels editors: Aconsellem a aquells lectors amb coneixements musicals limitats que vulguin cantar la transformació -que és el que cal fer- que obrin aquesta pàgina i vagin seguint la melodia. Apa, torneu a començar!

dissabte, 24 de novembre de 2007

Transformació 21: haikú

Per la mar


mentre hom sospira,
sa dansa, ai!, lleugera
li clou la vida.

Transformació 20: Tràfec

Per la Gemma

-Quina manera de perdre el temps! Amunt i avall tot el dia! Amb la feinada que tenim! Filosofar, només sabeu filosofar! Tu, vés a afaitar-te que encara no ho has fet! I tu, si ja estàs a punt, fes el favor d’anar a treure el cotxe, que la senyora baixarà per anar a ciutat i tot seran preses! Tot ho he de fer jo en aquesta casa, he d’estat per tot, per la cuina i per vosaltres dos que només sabeu filosofar, tot el dia filosofant! He d’anar a enllestir les habitacions, que avui el senyor ha baixat a esmorzar tard. Puc refiar-me de vosaltres?

-A la vida no hi ha temps per a tot.

-No, és clar que no, amb la poca via que porteu, segur no!

-No sentiu?

-No sentim què?

-L’olor a cremat...


-L’estofat! Ho veieu? Per culpa vostra s’ha cremat! Tant filosofar, tant filosofar... No! I ara plora el nen! Entre tots m’acabareu matant!

Transformació 19: De baix a dalt

Per la Júlia

-Un s’avesa després a la mort i la seva escampada olor, però ja senten, amb els bolquers, les criatures, de plorar les ganes. A morir prepara’t, de néixer en el punt, ensopir-se, divertir-se, plorar, riure, per a tot, temps no hi ha, a la vida.

Les paraules sospesava amb la barba a la mà, de tant en tant s’aturava l’home alt, i en la conversa abstrets estaven tots dos. D’una malaltia sortir semblava, afaitat malament, l’altre, magre, que no sabia d’aquest sentiment. Pòmuls vermells, grisa barba, vestit escaient, solemne era l’home alt, que parlava. A poc a poc, plegats caminaven.

divendres, 23 de novembre de 2007

Transformació 18: La fugida

Pel veí de dalt

Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: " Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany. "Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nostres cossos.


Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé què més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No us resten més de dues setmanes; tres a molt estirar. Ho sento, però m'heu demanat la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.


El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. " "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."


I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla.

Transformació 17: Decasíl•labs catalans

Per pere


Passegen dos sota un sol insultant,
el dia és llarg a la vora del mar.
Diu el barbut a l’home desnerit:
la vida és breu, el somni d’una nit,
ho sap el vell i ho intueix l’infant.

(Què t’he de dir? M’estic deshidratant.
Si no et fa res, ens asseiem al bar,
refrescs en mà i fora del neguit,
n’anem xerrant fins que es faci de nit
i el quart creixent ja ens agafi sopant.)

dijous, 22 de novembre de 2007

Transformació 16: Gris

Pel Barbollaire


Olor cendrós que,
de vegades,
ens colpeja el dins
amb el seu record.

Sense saber d’on ve.

Passes lentament elegants,
o malaltissament xarxotes.

No hi ha temps
per endreçar i classificar
les necessitats del desig
de viure.

Som passat d’un futur efímer.
Sanglot de mort.

Conversa abstreta.

Transformació 15: Sopeta tres!








Caminaven fent xup-xup. L’alt com un espàrrec tenia la barba gris-pebre i els pòmuls com cireres; a l’altre, groc com una llimona, li faltava una mica de sal. El més alt considerava, a foc lent, que la vida es cou de pressa i que, un cop s’ha engegat el foc i ha començat a bullir el brou, hem de córrer a parar taula, que el sopar es refreda i no val res. Per això, segueix dient, els nens quan seuen a taula ploren... i es que s’ensumen que aquestes sopetes bones, un bon dia, ja s’hauran acabat.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Transformation 14: A stupid poem

Per Xurri

Walking down the lane
Two men, one with a cane.


Looking severe, they meet
Over the sound of their feet.


Words can barely be heard
When, fingering his beard,


and thinking loud, one says:
-looking far, his eyes away-


“As soon as you start to breath,
You know all about your death.


No doubt, this is why
Sweet babies want to cry”


The thin turns round in grieve
Saying he cannot believe,


The tall one stops again
And his theory explains:


“It is death, what’s to be dread,
its smell all over spread.


Babies know this, thus they scare
when they feel it in the air”·


“But this is just for a while
They get used, and then, smile.”

Transformació 13: Notificació

Per Gemma

A qui ho vulgui llegir

Us notifico que, amb data d’avui, dos homes abstrets en la conversa (un, alt i solemne, ben vestit, amb barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre, sense afaitar, que semblava acabat de sortir d’una malaltia), tot caminant a poc a poc per la plaça, han escandalitzat mig poble quan se’ls ha sentit dir el que tot seguit reprodueixo:

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.


-Ja senten què?

-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...

Contra aquestes afirmacions, que de cap manera podem admetre com a definitives, podeu interposar, amb caràcter potestatiu, recurs de reposició davant el senyor alt i el senyor magre en el termini que hom vulgui, a comptar des del moment de la recepció d’aquesta notificació o, si s’escau, des del dia de la seva publicació, sigui a la plaça major, davant l’església o al casinet, de conformitat amb l’ordre natural de les coses, que preveu que un nen deixarà de plorar just quan el bolquer tornarà a estar net.


A Vilamunt, deu de novembre del 2007

dimarts, 20 de novembre de 2007

Transformació 12: Mstg mbl

Per la Júlia



Tink 2 tios davan una mik frkis. Tio + alt tok barba diu nng ptit marranja x olo mor k snt. Kin mal rollo, kolegi.

Transformació 11: brisall

Per la mar

Passejava
la saviesa de la mort

agafada
del bracet d’aquella vida

ensenyant-li
que el viure és dia a dia

i la mort
un instant de nit que expira.

dilluns, 19 de novembre de 2007

segona nota

Com que tenim força material acumulat, vam decidir que, de moment, penjaríem dues transformacions cada dia, alternant les dels transformadors i transformadores més prolífics amb les dels col·laboradors més lents. Sempre per rigorós ordre d’arribada.

Recordeu que podeu enviar el vostre material en qualsevol llengua, de manera que si us sentiu còmodes amb el francès, l’anglès, el japonès, l’àrab..., no us priveu de participar. I si ho feu en una llengua més o menys exòtica i ens voleu enviar la traducció...

Interessant i encertat article publicitari el que va escriure ahir darabuc al seu bloc, en la línia d’entusiasme que també tenim els altres col·laboradors.

Transformació 10: a vista d'ocell





s'apaivaguen
dins la vella trama grisa
els punts blancs




Transformació 9: Acte I

Per Martí

ACTE I

Un grup d’amics llegeix un text per fer-ne una adaptació teatral. Escullen un petit fragment d’un conte i fan una primera prova, tot respectant el contingut del text escrupulosament, paraula per paraula. Només els val canviar-ne l’ordre i la puntuació. I el sentit, naturalment.
Personatges: Narrador, Home alt, Home magre, la Mort.


Home alt: A la vida, hi ha temps de tot: riure, ensopir-se....

Narrador: Era un home alt, solemne, amb la barba grisa i els bolquers vermells, per a divertir-se.

Home alt (rient): Que la senten, l’olor? Perquè després, un ja s’hi avesa.

Narrador: L’altre, el magre, el ben vestit, pòmuls sense afaitar i a punt de morir d’una malaltia, s’aturava de tant en tant, i semblava que acabés de plorar.

(pausa)

Narrador: Caminaven a poc a poc, estaven abstrets en sospesar bé les criatures en nèixer.

Home magre (horroritzat): Hi ha la mort!

La Mort (cínica i amable): I si el més alt volgués...

Home alt (taxatiu): No!

La Mort (mirant al públic): Ja ho senten...

Home magre (nerviós): T’has de preparar, ja, perquè tenen una mica de conversa... - i es passava la mà per la barba escampada.

Home alt: Com?

Home magre (reflexiona): Més que les paraules, és plorar.

La Mort (somrient): Què, i les ganes de sortir?

dissabte, 17 de novembre de 2007

Transformació 8: Prou

Per Barbollaire















Transformació 7: cercles al pati

Per iruna

la maria va començar de joveneta... sempre li ha agradat massa aquella sensació per a desfer-se’n...

la ina fa poc temps que hi és... a dies, voldria no haver-la tastat mai, o allunyar-se’n corrent, o fugir-ne dissimuladament, discreta... i com més se proposa dixar-la, més atrapada s’hi troba.

a la ina li sorprèn que la maria encara pugue arrossegar-se agafada a la melena del cavall, però quan està al seu costat i la contempla a càmera lenta en el moment en què s’afluixa del braç la goma mentre ella està fent el mateix moviment, li sembla veure un fil de veu sortint dels llavis de la seua amiga que li diu: “o t’acostumes a respirar l’aulor de la mort, o la vius com una pudor que t’aufega...”

és una al·lucinació, perquè la maria fa temps que no diu res... està més prima que el seu esquelet... coixa... té el cos sencer ple de senyals que ja no s’esborraran mai, encara que ella ni se’n recorda...

mentre caminen espaetet resseguint los cercles del pati, a vegades la ina pensa que potser la maria és només una fantasma que se li repenja a l’esquena com un llençol amb una cadena per a avançar-li el gust de la mort... i li sembla tan dolça...!


però la ina no és la primera i probablement tampoc serà l’última que pensarà això i que acabarà morint abans que la maria... trista... i somrient.

divendres, 16 de novembre de 2007

Transformació 6: Aclariment

Per Pere

Com sigui que corren per Internet versions diverses construïdes a partir d’una idea original atribuïda a l’escriptora Mercè Rodoreda i ningú no ha gosat fins ara, per mala fe o desídia, esmentar el veritable origen del fet que narra l’autora -només el Llibreter en fa una insinuació-, em veig en l’obligació moral d’explicar el poc que sé.

Corria l’any 1397, o potser era ja el 1400 –les dates amb el temps es fan boiroses-, quan Pere March, servidor del rei Alfons d’Aragó, ja passada la seixantena, però encara vigorós, barba grisa i cap clar, passejava una tarda pels afores de Gandia, o potser de València –el temps fa que els noms dels llocs es desdibuixin en la meva memòria. L’acompanyava el seu germà Jacme, senyor d’Eremprunyà, cavaller valent, com s’havia demostrat en la lluita contra Pere el Cruel de Castellà, i aleshores convalescent d’una llarga malaltia.

En Pere March acabava de tenir un fill, el gran Ausiàs, de la seva segona esposa, Lionor Ripoll. El fet l’havia trasbalsat per inesperat, i no cal entrar en detalls. Sabedor que a la mort s’arriba a través del camí de la vida, repassava la seva i es planyia del que ja no viuria. En Jacme, més pendent dels seus propis pensaments que de les paraules del seu germà, a penes escoltava els seus versos inspirats en Sèneca i dels quals tants altres, inclosa la Rodoreda, s’apropiaren després:

Al punt c’om naix comensa de morir,

e morin creix, e crexen mor tot dia,
c’un pauch momen no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tan c’axi vay al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avan del terme null hom passa.

I així, unes quantes estrofes més, mentre el sol s’amagava rere les cases, ja més properes, de la ciutat de Gandia, o potser era València.

dijous, 15 de novembre de 2007

Transformación 5: Katrin contempla

Por Katrin


Precisa consciencia

del apremio,

calma ansiedad

del hombre distinguido,

y del maltrecho.

dimecres, 14 de novembre de 2007

Transformació 4: Agència de notícies

Pel Llibreter

Un vianant plagia Pere March

La SGAE ha presentat una denúncia en nom dels hereus de Pere March contra P.S.T per haver manllevat sense autorització el vers «Al punt c’om naix comensa de morir». En el transcurs d’una conversa transcendental sobre el sentit de la vida, l’acusat no tan sols no es va acontentar amb el manlleu sinó que el va manipular per adaptar-lo al català actual. La SGAE considera que tant l’apropiació com la manipulació vulneren el drets de transmissió de la propietat intel·lectual de Pere March. El portaveu dels hereus del poeta medieval ha afirmat que un sobresplaer els ha vingut per veure la ràpida resposta de la SGAE.

dimarts, 13 de novembre de 2007

Transformació 3: Avorriment

Per Gemma

Aquelles visites l’avorrien molt, però encara més la seva arrogància. Feia més de deu anys que vivia en aquell sanatori i rebia poques visites, per no dir-ne cap. Tot i l’avorriment de la seva conversa, era d’agrair que el seu germà el visités cada primer diumenge de mes. Durant unes hores la seva presencia l’allunyava, vagament, de la quotidiana bogeria. Sortien del recinte i passejaven. Sovint anaven fins al poble i alguna vegada fins i tot havien dinat plegats. Ell escoltava, i l’arrogància del seu germà parlava. Havia perdut el costum de la conversa i en tenia prou amb escoltar i observar. Quan perdia tot interès pel contingut, la seva atenció se centrava en la seva barba i en l’acte repetitiu de la seva mà tocant-la. Una, dos, tres... dotze... setze gestos havia comptat ja aquell matí. En serien més, perquè no deixava de parlar escoltant-se.

Era el seu moment, la visita mensual al seu pobre germà abatut per la malaltia mental, abandonat a la sort de la bogeria diagnosticada, perdut entre les parets d’aquell hospital que l’aïllaven del món dels que tenien el cervell clar. Era el seu moment, la visita matinal de diumenge, per donar-li conversa i allunyar-lo per unes hores de la seva solitud i retornar-lo a la vida exterior dels vius.

Li agraïa però l’avorria profundament. Parlava sense parar, i ell feia temps que no mantenia converses. Li constava mantenir l’atenció i es distreia.

Disset... divuit... La nena que passeja amb la bicicleta... dinou... Els avis que seuen al banc de la plaça... vint... “... perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”. Es gira i mirant-lo li pregunta: “Ja senten què?” “L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...”. Vint-i-una.... El noi que passeja amb la xicota...Les campanes que toquen a missa... I aquell silenci que el va glaçar en pensar en la mort que tant desitjava.

dilluns, 12 de novembre de 2007

nota

En aquest moment tenim prop de vint variacions per pujar al bloc. Ens sembla que afegir-les totes de cop impediria als col·laboradors i als lectors que encara no ho són una lectura pausada, de manera que n’anirem incloent una per dia.

Sigueu pacients i gaudiu a poc a poc de cada text. Recordeu que s’accepten comentaris.

I continueu imaginant noves variacions. Que no s’acabi la festa.

(En el post anterior, la darrera transformació, escrita per l’Arare)

Transformació 2: L'institut

Per Arare

- Mira!
- Què?
- L’home aquell tan alt, aquell d’allà, el veus?
- Si. Què li passa?
- Està bo, eh?
- Que està que?
- Que està bo! Mira, dona, és aquell que està al costat d’aquell altre que té una pinta de zombie que tira d’esquena.
- A veure si cauràs, tia, tant mirar-te ‘l, no badis, que tens un fanal al davant!
- Deixa’t estar de fanals... vaig a acostar-m’hi, a veure si em mira.
- Ets boja!
- No. Mira, què li deu estar dient, al zombie?
- I què ens importa a nosaltres, la conversa d’aquest parell de vells?
- Passem-hi a prop i parem l’orella, va!
- El que dic: com una cabra!
- Calla. Va, anem!
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
- Hòstia tia, quin "cenizo"!
- Ssssht! Deixa’m acabar de sentir què diu.
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- M'ha mirat, tia, m'ha mirat.
- Calla, burra!
- Que si, que et dic que m’ha mirat.
- Què fots, ara?
- Faig veure que em cordo la bamba. Vull saber com acaba, aquesta conversa.
- L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
- Ufffffffffff
- Què, massa iaio, no?
- No. Massa filòsof. Anem. No m’interessa.
- Ei, tu, mira, la penya de l’insti!
- Eoooooooooo, eoooooooo, nennnnnnnns, espereu-nos!

dissabte, 10 de novembre de 2007

Transformació 1: Pregó

Per Júlia

Es fa saber:
Que s’ha vist a dos homes pel carrer, l’un més alt que l’altre. El més baix no gaudeix de bona salut.

Que el més saludable té problemes amb la durada de la vida, que creu massa curta.

Que el més saludable creu que el plor dels infants ve determinat per la percepció innata d’aquesta brevetat, via olfactiva.

Que el més saludable creu que en fer-se més gran, hom acaba per acostumar-se a la ferum pertinent i obvia el problema de la brevetat.

L’home baix, no opina.

A Barcelona, 11 de novembre de 2007

S'obre la veda: bases

L'objectiu que es proposa en aquest bloc consisteix a escriure variacions a partir d'un text base. Per votació popular s'ha triat el fragment del conte de la Mercè Rodoreda que podeu llegir en la columna de la dreta i també just després d'aquest paràgraf. Els participants heu d'escriure qualsevol tipus de text seguint la pauta o les pautes de gènere i estilístiques, etc., que preferiu i de les quals sou mestres consumats.

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...

Mercè Rodoreda. "El mar", dins La meva Cristina i altres contes.

BASES

1. Pot participar qualsevol persona, tingui o no un bloc.
2. Els participants poden aportar tantes variacions o transformacions com siguin capaços o tinguin ganes d'escriure.
3. Es poden presentar textos de forma anònima.
4. Es publicaran tots els textos presentats en forma de post. Els participants poden modificar posteriorment, si ho consideren oportú, els seus propis textos.
5. S’admeten fotografies o altres elements gràfics per il·lustrar els textos.
6. Es poden indicar detalls tipogràfics, encara que la seva concreció en el bloc dependrà de les capacitats dels organitzadors i dels mitjans que tinguin.
7. Cada exercici ha de portar un títol que tingui relació amb el procediment de transformació seguit.
8. Els exercicis d'estil es poden presentar en qualsevol llengua o simulacre de llengua.
9. Els originals s'han d'enviar a salla(a)menta.net o a xurriblog(a)gmail.com
10. Les variacions rebudes s'aniran publicant en aquest bloc en estricte ordre d'arribada.
11. No importa si coincideixen textos amb simular procés de transformació: es publicaran tots. Només faltaria.
12. No hi ha data límit en la presentació d'originals, cosa que impossibilita la concessió de cap premi. Es considera que el millor premi és la satisfacció de la feina feta i l'admiració, manifestada o no, dels lectors.

En els posts del 31 d'octubre i del 2 de novembre és donen detalls sobre l'origen de la proposta i els procediments tècnics. La font d'inspiració han estat els Exercicis d'estil, de Raymond Queneau, publicats aquí en francès

dilluns, 5 de novembre de 2007

alguns aclariments (i trieu el text inicial!)

En els post anterior us presentava quatre textos perquè triéssiu aquell que pensàveu que podria anar millor per començar les variacions. Com més neutre, millor, crec. Tornem a l’exemple de Queneau. L’autor escriu 99 variacions a partir de l’anotació que podeu llegir a la dreta del bloc. Les transformacions són de tot tipus: predomini d’una figura retòrica, tipus de narrador, característica d’estil (telegràfic, oficial...), etc. A continuació us transcric tres exemples del seu llibre (el primer dedicat als blocaires de ciències reticents a participar) que podeu llegir en francès, com els altres 96, aquí.

Geomètric

En un paral·lelípede rectangle que es desplaça al llarg d’una línia recta d’equació 84 x + S = y, un homoide A que presenta un casquet esfèric envoltat per dos sinusoides, per damunt d’una part cilíndrica de longitud l > n, presenta un punt de contacte amb un homoide B. Demostrar que aquet punt de contacte és un punt de retrocés.
Si l’homoide A creua un homoide homòleg C, llavors el punt de contacte és un disc de radi r . Determinar l’altura h d’aquest punt de contacte en relació a l’eix vertical de l’homoide A.

Tanka

Un autobús ve

Un zazou amb barret puja
Un aürt hi ha
Més tard a Saint-Lazare
D’un botó va la cosa

Homéotéleutes

Per un rodal de camí ral, un pardal de carnaval, alt com un fanal i amb una mona pasqual dalt el timbal, fa un salt i diu mal d’un animal per un assalt lateral : « Criminal, no s’hi val », però al final vol deixa’l per un setial del gabial municipal.Al cap d’una horal, davant l’estacial de Saint-Lazare l’observal que xerral sobre un botal, un botal d’abrigal.

No hi ha límit ni suggeriments en les transformacions. Cadascú pot imaginar una nova versió, entre les quals jo suggeria d’imitar l’estil d’algun bloc simplement com una possibilitat més: a l’estil de katrin, per exemple; però la imaginació és vostra...

Ara, el que cal és triar el text base d’entre els quatre que indico (voteu!) o proposar-ne un de nou.

El cap de setmana miraré de concretar les bases i obrir la veda.

Posts relacionats, a més dels d'aquest bloc:
una modesta proposta
autor, traductor, lector

diumenge, 4 de novembre de 2007

els textos: la tria

Després d’uns dies –massa pocs- allunyat d’Internet, reprenc la proposta (llegiu el post anterior, els nouvinguts).

En primer lloc, cal triar el text base. Havia pensat en fragments d’alguns escriptors, però només tenia a mà pocs llibres i la tria m’ha sortit limitadíssima, de manera que he afegit dos textos meus. El primer pas, abans de començar definitivament amb la vostra aportació estilística, consistirà a decidir-se per un dels quatre textos o proposar-ne un de nou. Podeu deixar la vostra opinió en els comentaris o bé clicar el vostre vot en l’enquesta de la dreta. Dintre de cinc o sis dies donaré per acabades les eleccions amb les possibles noves propostes.

La xurri plantejava quin és el millor sistema per fer arribar els textos dels participants. Doncs, francament, no ho sé. Espero que ella me'l digui: des d'ara l'adopto com a ajudant. De moment penso que fer-me’ls arribar per e-mail (el que hi ha al meu perfil) estaria bé, jo ja els penjaria al bloc. Avui no m’allargaré més en els aspectes tècnics.

Per cert, esperava que en alguns blocs ja hagués aparegut un enllaç amb aquest amb unes paraules que més o menys diguessin: Ja us heu apuntat a les transformacions! Entenc, però, que entre el pont i les inconcrecions de la proposta encara no hi hagi resultats espectaculars.

Bé, al gra, aquests són els textos proposats:


TEXT 1

Al setè dia del pas del tren, la ciutat havia tremolat com un flam i l’edifici s’havia convertit en una crema catalana amb grumolls a penes perceptibles. La gent estava indignadíssima i els polítics, abandonant qualsevol altre assumpte, es van passar setmanes discutint culpabilitats. Fins que va arribar un dia en què el representant d’una famosa firma d’advocats es va posar en contacte amb els governants: una empresa japonesa havia ofert un xifra exorbitant per comprar totes les pedres, tot i saber que no anaven numerades. A l’endemà, la reunió, també amb l’assistència de representants de la societat civil, va ser curta: accediren a la venda. Les darreres reticències s’havien esvaït en assegurar l’empresa, una multinacional de tecnologia punta, que es comprometia a tenir enllestida en un temps rècord una holografia del temple que ningú no seria capaç de distingir de l'exedificaciól a més d’un metre de distància.

Feia dos dies, però, el mateix advocat que havia representat els japonesos s’havia tornat a presentar al despatx de l’alcalde. Els seus clients reclamaven dos coloms, uns collons i una corona d’espines que no s’havien trobat entre el rocam que havien rebut. No va servir de res l’oferiment de dos coloms –vius o morts i embalsamats- propietat de la ciutat, els collons del líder del partit minoritari i una corona d’espines de nefast record demanada a corre-cuita. Els nipons, com és sabut, són partidaris dels originals i consideren una ofensa qualsevol succedani, per molts arguments raonablement objectius que intentin demostrar la seva superioritat.

pere


TEXT 2

-És freda? –preguntà Miquelet, amb una veu mandrosa.
-És tèbia...! –digué Montserrat, aspirant amb tot el cos la frescor deliciosa.
Miquelet sortí de l’ombra i, dret a ple sol, semblà una forma angulosa i esquelètica. Travessà la sorra incandescent coixejant, corrent. Es tirà a l’aigua fent un xarbot aparatós, sorollós, refulgent. Algunes gotes arribaren a l’esquena de Montserrateta –un pessigolleig que li féu obrir la boca inconteniblement. Miquelet sabia nedar i bracejant d’una manera aparatosa s’allunyà mar endins. Montserrat féu una immersió seguida d’un còmic retorn instantani a la verticalitat. L’aigua li regalimà una estona per la pell –un instant; la pell quedà dura, tibant i seca al cap d’un moment. Montserrat té una pell que escup l’aigua, insensible, com el bronze, a la mòrbida penetració del líquid. Una impenetrable pell.
[...]
Després sortiren de l’aigua i prengueren el sol una estona. Tornaren a l’ombra. El dia havia iniciat la declinació i l’ombra era més llarga. Obriren el portaviandes. Menjaren una queixalada: una truita d’una grogor esvaïda, un sandvitx.. Portaven una ampolla de llet...Després els agafà una son dolça i, ajaguts a la sorra, s’adormiren.

Josep Pla. El carrer estret.



TEXT 3

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l’altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d’una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...

Mercè Rodoreda. “El mar”, dins La meva Cristina i altres contes.



TEXT 4

Vaig sortir de casa a mig matí. Pel carril bici circulaven amb lentitud vint-i tres turistes poc acostumats a l’exercici, com demostraven les gotes de suor que regalimaven per la seva cara i començaven a dibuixar estranyes figures en les seves samarretes de tons pastel. Els guiava una noia primíssima abillada amb un negre més intens que els meus pensaments i amb una banderola vermella que s’enlairava en la punta d’una antena llarguíssima enganxada a la dreta del seu manillar.

Mentre el seu amo intentava fer desaparèixer les restes marronoses d’una rajola vermella amb la inscripció “ruta del modernisme”, un schnauzer miniatura sal i pebre va intentar travessar el carrer quan el semàfor parpellejava just abans de passar del verd al vermell. La vint-i-dotzena turista no va ser a temps d’esquivar l’animal.


A la tarda, a la terrassa del bar de la cantonada, em va semblar reconèixer la turista i l’amo del gos, tots dos vestits d’un negre rigorós, que xerraven animadament mentre es dirigien somriures còmplices. Entre els dos, s’ajeia un schnauzer gegant més pebre que sal.

pere