diumenge, 4 de novembre de 2007

els textos: la tria

Després d’uns dies –massa pocs- allunyat d’Internet, reprenc la proposta (llegiu el post anterior, els nouvinguts).

En primer lloc, cal triar el text base. Havia pensat en fragments d’alguns escriptors, però només tenia a mà pocs llibres i la tria m’ha sortit limitadíssima, de manera que he afegit dos textos meus. El primer pas, abans de començar definitivament amb la vostra aportació estilística, consistirà a decidir-se per un dels quatre textos o proposar-ne un de nou. Podeu deixar la vostra opinió en els comentaris o bé clicar el vostre vot en l’enquesta de la dreta. Dintre de cinc o sis dies donaré per acabades les eleccions amb les possibles noves propostes.

La xurri plantejava quin és el millor sistema per fer arribar els textos dels participants. Doncs, francament, no ho sé. Espero que ella me'l digui: des d'ara l'adopto com a ajudant. De moment penso que fer-me’ls arribar per e-mail (el que hi ha al meu perfil) estaria bé, jo ja els penjaria al bloc. Avui no m’allargaré més en els aspectes tècnics.

Per cert, esperava que en alguns blocs ja hagués aparegut un enllaç amb aquest amb unes paraules que més o menys diguessin: Ja us heu apuntat a les transformacions! Entenc, però, que entre el pont i les inconcrecions de la proposta encara no hi hagi resultats espectaculars.

Bé, al gra, aquests són els textos proposats:


TEXT 1

Al setè dia del pas del tren, la ciutat havia tremolat com un flam i l’edifici s’havia convertit en una crema catalana amb grumolls a penes perceptibles. La gent estava indignadíssima i els polítics, abandonant qualsevol altre assumpte, es van passar setmanes discutint culpabilitats. Fins que va arribar un dia en què el representant d’una famosa firma d’advocats es va posar en contacte amb els governants: una empresa japonesa havia ofert un xifra exorbitant per comprar totes les pedres, tot i saber que no anaven numerades. A l’endemà, la reunió, també amb l’assistència de representants de la societat civil, va ser curta: accediren a la venda. Les darreres reticències s’havien esvaït en assegurar l’empresa, una multinacional de tecnologia punta, que es comprometia a tenir enllestida en un temps rècord una holografia del temple que ningú no seria capaç de distingir de l'exedificaciól a més d’un metre de distància.

Feia dos dies, però, el mateix advocat que havia representat els japonesos s’havia tornat a presentar al despatx de l’alcalde. Els seus clients reclamaven dos coloms, uns collons i una corona d’espines que no s’havien trobat entre el rocam que havien rebut. No va servir de res l’oferiment de dos coloms –vius o morts i embalsamats- propietat de la ciutat, els collons del líder del partit minoritari i una corona d’espines de nefast record demanada a corre-cuita. Els nipons, com és sabut, són partidaris dels originals i consideren una ofensa qualsevol succedani, per molts arguments raonablement objectius que intentin demostrar la seva superioritat.

pere


TEXT 2

-És freda? –preguntà Miquelet, amb una veu mandrosa.
-És tèbia...! –digué Montserrat, aspirant amb tot el cos la frescor deliciosa.
Miquelet sortí de l’ombra i, dret a ple sol, semblà una forma angulosa i esquelètica. Travessà la sorra incandescent coixejant, corrent. Es tirà a l’aigua fent un xarbot aparatós, sorollós, refulgent. Algunes gotes arribaren a l’esquena de Montserrateta –un pessigolleig que li féu obrir la boca inconteniblement. Miquelet sabia nedar i bracejant d’una manera aparatosa s’allunyà mar endins. Montserrat féu una immersió seguida d’un còmic retorn instantani a la verticalitat. L’aigua li regalimà una estona per la pell –un instant; la pell quedà dura, tibant i seca al cap d’un moment. Montserrat té una pell que escup l’aigua, insensible, com el bronze, a la mòrbida penetració del líquid. Una impenetrable pell.
[...]
Després sortiren de l’aigua i prengueren el sol una estona. Tornaren a l’ombra. El dia havia iniciat la declinació i l’ombra era més llarga. Obriren el portaviandes. Menjaren una queixalada: una truita d’una grogor esvaïda, un sandvitx.. Portaven una ampolla de llet...Després els agafà una son dolça i, ajaguts a la sorra, s’adormiren.

Josep Pla. El carrer estret.



TEXT 3

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l’altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d’una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...

Mercè Rodoreda. “El mar”, dins La meva Cristina i altres contes.



TEXT 4

Vaig sortir de casa a mig matí. Pel carril bici circulaven amb lentitud vint-i tres turistes poc acostumats a l’exercici, com demostraven les gotes de suor que regalimaven per la seva cara i començaven a dibuixar estranyes figures en les seves samarretes de tons pastel. Els guiava una noia primíssima abillada amb un negre més intens que els meus pensaments i amb una banderola vermella que s’enlairava en la punta d’una antena llarguíssima enganxada a la dreta del seu manillar.

Mentre el seu amo intentava fer desaparèixer les restes marronoses d’una rajola vermella amb la inscripció “ruta del modernisme”, un schnauzer miniatura sal i pebre va intentar travessar el carrer quan el semàfor parpellejava just abans de passar del verd al vermell. La vint-i-dotzena turista no va ser a temps d’esquivar l’animal.


A la tarda, a la terrassa del bar de la cantonada, em va semblar reconèixer la turista i l’amo del gos, tots dos vestits d’un negre rigorós, que xerraven animadament mentre es dirigien somriures còmplices. Entre els dos, s’ajeia un schnauzer gegant més pebre que sal.

pere

8 comentaris:

Xurri ha dit...

Bé, ja pren forma!

Ja que m'has enredat com a ajudant, accepto, tot i que em sembla que no et cal massa ajuda, però bé, a manar!

M'agraden tots quatre textes, i crec que qualsevol d'ells s'escau. Però com que ens demanes que en triem un, em quedo amb el 3 de la Mercé Rodoreda. El trobo més obert i més ambigu, tot i que densíssim de contigut, i per aixó em sembla que per a l'exercici es presta millor.
(Podria haver triat qualsevol altre)
(no em comptis dos cops, que també he votat!)

Arare ha dit...

a mi també em mola més el 3. Si s'ha de votar, doncs jo voto pel 3.

endavant les atxes!!!

al proper post que faci et faré propaganda

pere ha dit...

Bé, la cosa ja avança.
Em sembla que heu triat un dels textos més complexos, encara que segur que odereix moltes possibilitats. esopperarem una mica a veure com queda la votació. ai, els indecisos.

gemma ha dit...

Hi ha una cosa que no sé si l'he entensa bé... transformem a partir del primer text sempre, o partir de la següent transformació??

pere ha dit...

Sempre a partir del primer text, gemma. Ja te'n faré cinc cèntims.

bellosoli ha dit...

Jo també he votat el tercer. Tinc, però, uns quants dubtes. La transformació l'hem de fer a la manera en que escribim els nostres blocs? o n'hem de fer vàries imitant els estils dels altres blocaires?

Be, be, d'això s'entén que m'hi apunto. Si m'hi voleu, clar està.

Arare ha dit...

Jo si que el vull, el nen. El Bellosoli és un dels més guapos de la blogosfera, només faltaria que no el volguéssim ;)

vejam, jo tenia el mateix dubte que la gemma, però aquest ja me l'has aclarit. Ara també vull que me'n facis cinc cèntims més, com a ella!!!

ja ho veus... gelosa que és l'Arare :P

(o que "no s'entera")

p ha dit...

Benvingut a les transformacions, bellosoli.
He escrit alguns aclariments. si de cas, ja acabarem de concretar.

Em sembla que a poc a poc s'aniran resolen els dubtes, arare. De fet es tracta d'una proposta senzilla: un text original que trieu els pa¡rticipants i a partir d'aquí feu les variacions que sigui, llargues o curtes, seguint la vostra inspitració.