Per Arare
Caminaven lentament. El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella. El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar.
Caminava sense esma. Anaven tan abstrets que no veien res. El jugador de bàsquet es va aturar per dictar una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.
- Home, no exageris- digué l’acompanyant - I caigué mort.
- Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
10 comentaris:
humor negre, però, negre, negre, eh, Mariana? XD!!
Està molt bé, nina! ;¬)*
Sempre passa el mateix. I el que havia d'estar preparat per la mort no ho estava.
Petons negres (per seguir el relat)
Bé, bé...
No sé qui va ser que va dir que calia portar sempre les calces i/o els calçotets nets per si passava algun accident i t'havien de portar a l'hospital ;-)
O temps o costums !
Jo m'he imaginat els teus dos personatges fent jogging per un parc ...
Bises
un final del tot inesperat... (i ho dic de veres!)
arare...
el què més m'ha agradat és no trobar aquella olor...
fins al tercer aniversario del darabuc, tothom la repetíem... (me sembla)
m'agrada que no la notéssem sempre. o que no aparegue.
Del més negre, barbollaire, però a que mola? :)
Hola manel, ditxosos els ulls que et llegeixen!
El pobre home s'havia mudat, què vols? no podia pas anar a lenterrament amb bambes!!!!
uix, petons negres, uix... valevale!
Si, Sani, la meva iaia sempre m'ho deia, ella em deia que sempre s'havia d'anar ben neta per si tenies un accident i la veïna deia "o per si et cau un senyor al damunt" (catxondilla, la veïna)
Bé, fer jogging amb "traje" i corbata és una mica estrany, però de tot hi ha a la vinya del senyor, hehehe...
Besets, company!
Violette, a tu no et passa, que els personatges dels teus relats es revolten contra tu?
A mi em passa sovint, agafen vida pròpia i no els puc domesticar. I aquest desgraciat ha decidit morir-se i deixar l'altre amb un pam de nas, sort que anava vestit per a l'ocasió!
Iruna, feia olor de carrer, de vida, de sol i de mar (segurament)...
Publica un comentari a l'entrada