Transformació 3: Avorriment

Per Gemma

Aquelles visites l’avorrien molt, però encara més la seva arrogància. Feia més de deu anys que vivia en aquell sanatori i rebia poques visites, per no dir-ne cap. Tot i l’avorriment de la seva conversa, era d’agrair que el seu germà el visités cada primer diumenge de mes. Durant unes hores la seva presencia l’allunyava, vagament, de la quotidiana bogeria. Sortien del recinte i passejaven. Sovint anaven fins al poble i alguna vegada fins i tot havien dinat plegats. Ell escoltava, i l’arrogància del seu germà parlava. Havia perdut el costum de la conversa i en tenia prou amb escoltar i observar. Quan perdia tot interès pel contingut, la seva atenció se centrava en la seva barba i en l’acte repetitiu de la seva mà tocant-la. Una, dos, tres... dotze... setze gestos havia comptat ja aquell matí. En serien més, perquè no deixava de parlar escoltant-se.

Era el seu moment, la visita mensual al seu pobre germà abatut per la malaltia mental, abandonat a la sort de la bogeria diagnosticada, perdut entre les parets d’aquell hospital que l’aïllaven del món dels que tenien el cervell clar. Era el seu moment, la visita matinal de diumenge, per donar-li conversa i allunyar-lo per unes hores de la seva solitud i retornar-lo a la vida exterior dels vius.

Li agraïa però l’avorria profundament. Parlava sense parar, i ell feia temps que no mantenia converses. Li constava mantenir l’atenció i es distreia.

Disset... divuit... La nena que passeja amb la bicicleta... dinou... Els avis que seuen al banc de la plaça... vint... “... perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”. Es gira i mirant-lo li pregunta: “Ja senten què?” “L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...”. Vint-i-una.... El noi que passeja amb la xicota...Les campanes que toquen a missa... I aquell silenci que el va glaçar en pensar en la mort que tant desitjava.