divendres, 23 de novembre de 2007

Transformació 18: La fugida

Pel veí de dalt

Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: " Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany. "Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nostres cossos.


Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé què més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No us resten més de dues setmanes; tres a molt estirar. Ho sento, però m'heu demanat la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.


El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. " "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."


I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla.

2 comentaris:

Arare ha dit...

un tema punyent, veí!

violette ha dit...

Molt bé, Veí! M'agrada molt com l'has enmarcat.