Per la Júlia
-Un s’avesa després a la mort i la seva escampada olor, però ja senten, amb els bolquers, les criatures, de plorar les ganes. A morir prepara’t, de néixer en el punt, ensopir-se, divertir-se, plorar, riure, per a tot, temps no hi ha, a la vida.
Les paraules sospesava amb la barba a la mà, de tant en tant s’aturava l’home alt, i en la conversa abstrets estaven tots dos. D’una malaltia sortir semblava, afaitat malament, l’altre, magre, que no sabia d’aquest sentiment. Pòmuls vermells, grisa barba, vestit escaient, solemne era l’home alt, que parlava. A poc a poc, plegats caminaven.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
10 comentaris:
Quina gràcia!! Ets la meva mestra!! En tinc una a mig fer que anava pel mateix camí que la teva!! Quina gràcia m'ha fet! Però està a mig fer perquè m'havia fet un embolic..... jajajaja M'agrada que tu l'hagis desemolicat!
m'agrada molt, júlia
fa gustet de llegir
A mi també m'ha agradat molt, Júlia!
Genial!
Te'ns has avançat, a la gemma i a mi, pel que veig, és curiós, però jo en tenia un de semblant que no acabava de trobar... ni l'acabaré. Tu l'has desenvolupat en tota la seva esplendor!!
tat!
pi
sos
In
Sènquiu, sènquiu, m'animeu a continuar amb vosaltre pel llarg camí d'aquestes transformacions de proposta saragatoniana... Cap al centenar, doncs!!!
el centenar serà només el principi. Ah, et referies al teu centenar...
A mi també m'ha agradat molt.
Tots podem arribar als cent, cosa que multiplicada pels participants pot estirar la cosa fins als mil-i-tants, militants de les transformacions, en tinc alguns en remull, qualsevol dia te'ls envio.
Chapeau , mestra !
Bises grosses
Sani
Publica un comentari a l'entrada