Caminaven fent xup-xup. L’alt com un espàrrec tenia la barba gris-pebre i els pòmuls com cireres; a l’altre, groc com una llimona, li faltava una mica de sal. El més alt considerava, a foc lent, que la vida es cou de pressa i que, un cop s’ha engegat el foc i ha començat a bullir el brou, hem de córrer a parar taula, que el sopar es refreda i no val res. Per això, segueix dient, els nens quan seuen a taula ploren... i es que s’ensumen que aquestes sopetes bones, un bon dia, ja s’hauran acabat.
Entrades
7 comentaris:
Tinc gana!!!
és genial violette, m'encanta!!
M'agrada molt, molt! És molt bo!
Moltes gràcies pel vostre entusiasme! J'en suis touchée...
nyammmmmmmmmmmmmm! quina passada!
No sé perquè, aquesta em sembla una de les transformacions més pures. A les primeres lectures m'ha despistat l'humor, però al final m'ha convençut plenament. (Ja sé que això no importa; però només sé parlar de la meva experiència lectora, sense conclusions generals.)
Gràcies Arare, ets un sol.
Gràcies Darabuc, aprecio molt el teu comentari.
Publica un comentari a l'entrada