Per iruna
la maria va començar de joveneta... sempre li ha agradat massa aquella sensació per a desfer-se’n...
la ina fa poc temps que hi és... a dies, voldria no haver-la tastat mai, o allunyar-se’n corrent, o fugir-ne dissimuladament, discreta... i com més se proposa dixar-la, més atrapada s’hi troba.
a la ina li sorprèn que la maria encara pugue arrossegar-se agafada a la melena del cavall, però quan està al seu costat i la contempla a càmera lenta en el moment en què s’afluixa del braç la goma mentre ella està fent el mateix moviment, li sembla veure un fil de veu sortint dels llavis de la seua amiga que li diu: “o t’acostumes a respirar l’aulor de la mort, o la vius com una pudor que t’aufega...”
és una al·lucinació, perquè la maria fa temps que no diu res... està més prima que el seu esquelet... coixa... té el cos sencer ple de senyals que ja no s’esborraran mai, encara que ella ni se’n recorda...
mentre caminen espaetet resseguint los cercles del pati, a vegades la ina pensa que potser la maria és només una fantasma que se li repenja a l’esquena com un llençol amb una cadena per a avançar-li el gust de la mort... i li sembla tan dolça...!
però la ina no és la primera i probablement tampoc serà l’última que pensarà això i que acabarà morint abans que la maria... trista... i somrient.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
3 comentaris:
xiqueta...
no tinc paraules... és una transformació dura... potser perquè és real com la vida
...i molt original. El que m'agrada, sobretot, és com ho deixes entendre tot sense dir-ho explícitament. Bravo!
Molt bé, Iruna, m'agrada molt que hagis participat, ja t'ho deia, que no tan sols podies sinó que la teva transformació seria un èxit.
Publica un comentari a l'entrada