Per la Júlia
(Una sala confortable, barroca, con un diván. Doña Inés, sentada,vestida de blanco virginal. A sus pies, arrodillado, don Juan. Una luz cenital entra por la ventana, grande, con parteluz, que deja ver, a lo lejos, el río y la Giralda. Se oye, a lo lejos, un coro de monjas entonando el miserere).
Don Juan (con impaciencia):
¿No es verdad àngel de amor
que poco dura la vida,
que aún siendo un gran pecador
acaba siendo aburrida?
Nace el niño y llora ya
Pues percibe entre la brisa
Olor a muerte y se va
De su rostro, la sonrisa...
Doña Inés (tímida, pero resuelta):
Don Juan, don Juan,yo te imploro
piedad para mi pasión,
no soy niña y ya no lloro
el olor de corrupción.
Don Juan (conmovido):
Pues la costumbre, angel mío,
oculta ese mal olor,
y creemos que es el río
el culpable del hedor.
Mas ay, no es así, en Sevilla
No huele el Guadalquivir...
Amémonos, que la vida,
Como un río, ha de morir!
(Don Juan y Doña Inés se abrazan, cesa el coro de monjas y se escucha, a lo lejos, una cuña publicitaria de radio teletaxi, telón).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
11 comentaris:
Júlia, ets única!!
Rendido a tus pies me tienes
y envidioso de tu pluma ;-)
Mas ya me voy convenciendo,
Mejor: estoy del todo convencido
de que Júlia, como dice Gemma,
¡no hay más que una !
No me abruméis, pelotillas,
si de tales maravillas
fuese mi pluma hacedora
ya me habrían dado, ahora,
el Sant Jordi, por lo menos.
Aunque tengo libros buenos
y mi ego se eleva a diario
cuando leo un comentario
soy anónima escritora
para la masa lectora...
Y el mundo es indiferente
a mujer tan eminente...
Escriu,Júlia
i, amb paciència,
se n'adonarà l'audiència,
del que es perd
si no et llegeix.
Escriu,
i no et posis múrria
que la Generalitat,
perquè no passis angúnia
et donará de bon grat
creu,medalla,
banda i premi.
Que acabaràs sent del gremi!
Quan les meves centres llencin al Mare Nòstrum,
em donaran el premi d'honor a títol pòstum.
...perdó: cendres, no 'centres'
Abans premiada que morta!
L'olor del premi ja sento
passant per sota la porta:
t'arribarà en un "momento",
no més lluny de l'any que ve,
quan un solemne jurat,
presidit pel Llibreter,
t'atogui el guardó preaut
de prestigi singular,
i un creuer per alta mar.
I quan hi hagi qui pregunti:
Qui és aquella que s'acosta?,
la multitud ben sorpresa
li respondrà amb rapidesa:
Com? No ho saps?
Aquesta és la Júlia Costa!
Com t'ho has fet perquè l'Arare,
que mai no rasca ni bola,
avui va - Déu ens "ampare"-
i fa rimar la paraula,
-ben clar que per fer tabola-
això si: fora de l'aula!
Públic: Ooooh!
Violette (apart) : realment és la mestra...
genial!!
Gràcies blogaires poetes,
encara que ho feu en prosa,
els vostres blogs i punyetes
fan el món color de rosa.
Si un premi em donen un dia
o em toca la loteria
a un dinar us convidaré
de molta categoria
amb postres, cava i cafè.
(He fet una relliscada,
amb 'è' oberta i `é' tancada
la rima em fa trontollar,
però m'acabo de llevar
i en hores tan matutines
les poetes fan tentines.
Publica un comentari a l'entrada