Per pere
S’aturaren immediatament. La més baixa era una dona senzilla, mal vestida, amb el cutis finíssim, morè, però els pòmuls una mica pàl·lids; l’altra, grassa, també de cara llisa, evidenciava molt bona salut. El silenci no els devia convenir gaire i la més baixa sovint feia unes passes i estirava les mans al llarg del cos com si volgués treure importància, finalment, a les seves paraules:
-Quan un s’està morint hi ha temps per a tot. Plorar i riure, ensopir-se i divertir-se... i just abans de morir ja no recordes la vida anterior. Perquè les ganes de riure que tenen els vells és perquè ja han oblidat.
-Ja han oblidat, què?
- La pudor concentrada de la seva vida... Una mai no s’hi acostuma.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
2 comentaris:
És esperançador que els vells oblidin la pudor de la vida.
De vegades tinc la impressió que si recordem massa la nostra vida en la vellesa ens vindran les ganes de morir... ni que sigui pel cansament que ens ha suposat.
Jo crec que els vells són positivament selectius, i això està bé
Publica un comentari a l'entrada