Per l'Arare
1967. Una tarda de pluja. La Mercè s’acosta a la finestra. Encén una cigarreta, fa unes quantes pipades i la torna a apagar. Fa unes quantes passes per l’estança. El telèfon. Ja està. Ha anat bé. Surt demà. Cap problema.
La mort és un mite. Probablement, també per ella. La mort, la seva olor, néixer, morir. Paraules. Paraules sobre la mort. L’any passat deia allò que per escriure necessita estar inspirada. No sé. El text el va passejant per tot arreu, però per expressar-lo necessita un cert estat de gràcia. Tant és. Ja està. Ha anat bé, demà surt. A les llibreries es podrà trobar. Qui sap si, un dia llunyà, on ella ja criarà malves, quatre eixelebrats transformaran el seu text. Qui sap...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 comentaris:
La Mercè escrivia tant sobre la mort...Ella que, com tothom, volia vida.
Aquí, la mort es transforma en vida, encara que parli de la mort.
M'agrada aquesta metaliteratura, Arare.
Gràcies, Àngel, per les teves paraules. És ben cert que en aquest text, la mort, és més vida que mort.
Ostres, sembla que la Mercè encara estigui aquí... li has donat la volta al text!! Molt bé, Arare!
gràcies, Violette :D
Publica un comentari a l'entrada