Transformació 39: Amb calma

Per Martí


La consulta del doctor Qiang està situada a la setena planta d’un edifici acristalat proper a la Ronda Litoral, a tocar de l’Hospital del Mar. Des de la seva consulta es veu el mar. En dies clars, es poden distingir amb detall les veles blanques a tocar l’horitzó. En dies núvols, el vidre que separa l’estança de l’exterior esdevé una espessa capa de boira. De nit, les espurnes de llum reflectides a l’aigua són com una dansa que transcorre en silenci.
La taula del seu despatx és una peça massissa d’iroco, una fusta tropical d’una gran bellesa. Les seves vetes recordes el vaivé de l’aigua i els pacients, en explicar al doctor els símptomes del seus mals, semblen alleujar-se només d’imaginar com l’aigua es fon sobre la fusta. Truquen. El doctor Qiang obre personalment la porta.

- Bon dia tingui. Endavant, sisplau.
- Serà un dir, quin fred ! Bon dia, bon dia.

El senyor Ramis és un home prim, magre, amb aspecte de poca salut. Sembla estar barallat amb la vida, com si li fessin pagar una factura que no li pertoca. Fa ben bé tres dies que no s’afaita, i la roba li ve ampla, desmanegada. S’asseu i comença a parlar sense més dilacions.

- Aquesta canalla ! Vostè creu que hi ha dret, que als patis d’escola hi hagi aquest escàndol a mig matí? És que no es pot ni passejar en pau pel carrer, home!

- Digui’m, senyor Ramis, per què m’ha vingut a veure?

- Que no em veu, doctor? Estic deprimit, no tinc esma per a res, i a més a més em sento morir cada dia una mica. Una mica, només, però una mica sí. I a sobre, aquests nens, i el soroll que arriben a fer, m’atabalen! I no tinc temps per a res, cregui’m. Per a res...

El Dr. Quiang l’observa amb atenció, i lluny d’expressar el que en pensa, fa com qui pren notes en un bloc de treball. I segueix escoltant mentre es passa lentament la mà per la barba i es col·loca bé les petites ulleres rodones de muntura metàl·lica anoditzada.

- Quan em llevo, que em costa molt perquè la calefacció de casa costa molt de posar en marxa i fa fred, quan em llevo, dic, bé, quan aconsegueixo llevar-me i tot això, ja sap, fins que surto al carrer, tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, ja m’entén, i és clar, aleshores se’m fa tard i ja és l’hora de dinar i tot això, i com que la cuina de casa és d’aquelles antigues que no hi ha manera, doncs tot s’endarrereix de mala manera, i ja som a la tarda, i com que es fa fosc de seguida, doncs ja no he pogut fer res, ja m’entén. I clar, m’emprenyo! Oi que m’entén, doctor? Però no es pensi que m’emprenyo per qualsevol cosa, no, que tinc les meves bones raons, miri, sense anar més lluny, l’altre dia...

- Li ve de gust un cafè, senyor Ramis?

- Com? Un cafè... ah...sí... bé... gràcies, gràcies. D’acord.

El doctor Qiang s’aixeca i convida el seu pacient a sortir amb ell. Mentre baixen amb l’ascensor, el senyor Ramis sent com una llunyana percepció, molt difosa i que no seria capaç de descriure, d’haver percebut alguna cosa que li inspira una mena de pau que desconeix. Amb aquest pensament fixat a la retina del senyor Ramis, arriben al carrer i finalment el doctor Qiang li parla:

-A la vida no hi ha temps per a tot, senyor Ramis. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir, senyor Ramis. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què...? -L'olor que hi ha escampada de la mort, senyor Ramis Després, un s'hi avesa.

La brisa de primera hora de la tarda els fueteja el rostre amb violència. En entrar a la cafeteria, el senyor Ramis recorda vagament el paisatge que es veia des de la consulta del doctor Qiang. En no aconseguir trobar-hi res que li permeti mantenir en peu el seu discurs, opta per asseure’s davant del doctor i es concentrar en l’aroma del cafè i el filet de fum que, lentament, inexorablement, li comencen a obrir les portes de l’univers dels petits plaers de cada dia.