Transformació 256: Memòria minvant

Per pere


Em sembla que eren dos i al menys un devia ser home, perquè el que sí que recordo és que un portava barba, no sé si llarga o curta ni de quin color. De l'altre o l'altra, crec recordar que es trobava força desmillorat i era més aviat prim (o prima). O potser el de la barba era el que acabava de sortir d'una malaltia i, en la seva convalescència, es feia acompanyar d'una noia que no em ve al cap si era jove o gran, maca o lletja ni com anava vestida, si és que era una noia. Ara es veuen molts senyors, i també senyores, acompanyats de noies, la majoria llatinoamericanes, que els porten a passejar i en alguns casos els donen conversa; de vegades, en lloc de noies, els acompanyants són masculins, però són molts menys. Devia ser això, un senyor amb el seu acompanyant, perquè el que tinc clar és que eren d'edats diferents i anaven passejant i conversant. Ara, si em pregunteu per on caminaven i com anaven vestits, ja podem plegar, perquè, si els sabia, us puc assegurar que he oblidat aquests dos detalls. En canvi, de la conversa, al menys del tema, en tinc una idea; bé, gairebé posaria la mà al foc sense por de cremar-me per confirmar-vos que enraonaven de la mort. I, la veritat, em va sorprendre, perquè avui en dia resulta poc corrent sentir parlar de la mort pel carrer, que la gent té més tendència a divertir-se que a reflexionar sobre coses lletges que mai no acaben d'arribar fins que arriben; i si no es diverteixen cauen en un estat d'ensopiment que sembla que no estiguin en aquest món. Abans era una altra cosa, que la gent, al menys la que jo tractava, parlava sempre de temes transcendents i la diversió era per als infants. Ah, i, ara que ho penso, em sembla que aquells dos també parlaven dels infants, d'anar a comprar bolquers. Una altra cosa que ha canviat: quan jo era jove els bolquers es rentaven i es tornaven a fer servir, ara, en canvi, sembla que la majoria són d'un sol ús. No sé on anirem a parar..., i això que diuen que cal respectar el medi ambient i que el país està en crisi... Sí, si, uns bolquers caríssims que canvien quan senten l'olor escampada d'una mica de pipí, i ja no parlem de la caca. Com em costa adaptar-me en aquests temps! Què us hi voleu jugar que també parlaven del temps? Això sí que no ha canviat, sempre s'ha parlat del temps i sempre se'n parlarà: que si demà farà vent, que si aquests núvols no presagien res de bo, que si no recordo cap estiu tan calorós, que si la meva sogra m'ha regalat un ventilador, que no sé què farem si no plou. Definitivament, un dels dos parlava del temps i l'altre -ho suposo més que ho sé, perquè sempre és així- no es devia mostrar gaire interessat; però d'alguna cosa s'ha de xerrar quan no es té res a dir, oi?


I no sé perquè us explico tot això, que aquests dos m'eren ben bé desconeguts, que si fossin amics o parents me'n recordaria, que encara que em falla una mica la memòria, no tant com alguns voldrien, no arribo a aquests extremsi sempre reconec els de casa. Per cert, em ronda pel cap que tot això ja us ho havia contat no fa gaires setmanes, o m'ho havíeu explicat vosaltres? I si ja us ho havia explicat, bé m'ho podíeu haver dit, no? Que jo tinc moltes coses a fer i no em sobra el temps. Apa, adéu-siau!